miércoles, 30 de diciembre de 2009

Excursions 2009


Bé, un altre any que s'acaba. Un any intens, ple d'excursions, de bons records i d'algun no tan bo, però molt positiu en conjunt.

Cada vegada em resulta més difícil recordar totes les aventures viscudes aquí i allà, especialment les de baixa-mitja muntanya, mentre que les d'alta muntanya acostumen a deixar-me una empremta més difícil d'esborrar. És normal, aquestes excursions duren més, interacciones més amb els companys, hi ha més possibilitats que passi alguna cosa sucosa digna de recordar, el compromís és major, etc.

Ara que toca fer balanç, sense cap mena de dubte l'excursió-estrella d'aquest 2009, des de la meva perspectiva, va ser la que vam fer al Bachimala i Culfreda aquest passat mes d'agost. No va ser el paisatge, sens dubte molt bonic, ni tampoc el fet que el Bachimala va representar per a mi una mena de redempció amb l'alta muntanya i batre el meu rècord personal d'alçada assolida. Tampoc ajudaria el fet que l'atac al Culfreda (i que n'és de bonica l'aproximació a aquest pic!) es va quedar en un intent només.

El que fa aquesta excursió inoblidable és el molt bon humor que va imperar els quatre dies que va durar. I com vam riure! Prova d'això és el vídeo que deixo aquí i que molts de vosaltres ja haureu vist en un altre lloc.

Però no passeu ànsia si no hi vau venir, perquè el Ramon i jo tenim la intenció de repetir l'ascensió al Culfreda. Serà una excursió memorable, segur!

Evidentment, n'hi han hagut d'altres excursions memorables.

En primer lloc, la travessa estiuenca del Vinhamala, molt espectacular, especialment les dues primeres etapes, tot i que a mi em va saber una mica curta.

També és digna de recordar la volta al Midi d'Ossau, on vam poder contemplar aquest emblemàtic pic des de tots els angles possibles.

O bé, la volta al pic de Tristaina, amb l'encantador refugi d'Etang Fourcat.

O el Tuc d'Ermer, que malgrat la seva modesta alçada i no tenir complicacions tècniques, és un pic que et fa suar de valent pels desnivells a superar.

Sense oblidar les ascensions al Puigmal i al Puigpedrós, pics emblemàtics, sí, però que encara no havia fer.

O els pics de Terrers i Mortiers. I una frase que va quedar gravada per la posteritat, quan algú, en veure un estany mig glaçat va dir “parece la tapa de un váter”. Inoblidable!

I molt especialment, els pics de la Forqueta, el plat picant d'aquesta temporada.

L'alta muntanya hivernal ha estat tot un descobriment: difícil serà d'oblidar el Costabona amb raquetes, un dia que va ser rodó. Sense oblidar el Pedró dels Quatre Batlles o els Rasos de Peguera.

No puc oblidar les excursions de baixa i mitja muntanya. De nou, el molt bon humor va fer que l'estada al Pallars de Setmana Santa es convertís en una experiència difícil d'oblidar (la Tribu dels Pallarokees...). O bé l'estada a Camprodon. O el cicles com Estimar Catalunya i el GR1. Moltes excursions. Impossible recordar-les totes.

Han quedat algunes coses al tinter: l'estada a Ordesa (a veure si aquest proper any!) o la volta al Comabona, però constantment flueixen nous projectes. Els noms de Maestrazgo, Culfreda, Néouvielle, Mont-Roig, Monteixo o Perdiguero han sonat com a possibles projectes de cara a aquest any vinent. I n'hi hauran d'altres, de ben segur. Els espero amb impaciència!


martes, 8 de diciembre de 2009

Tarde sinfónica...

Venía el otro día conduciendo de vuelta de trabajar. Había salido tarde, muy tarde, y estaba cansado. Por suerte, haciendo "zapping" por la radio, sintonicé con una emisora de clásica cuya música me sonaba.

En efecto, tuve la suerte de "pillar" una audición de un concierto donde se interpretó la octava y novena sinfonías de Beethoven. Conozco bien las dos obras, pero una de las ventajas de escuchar música clásica es que hay tantas versiones de una obra como orquestas y directores, y mira, aunque ya conozcas esa obra siempre te encontrarás con matices nuevos o diferentes que te animan a escucharla de nuevo.

Antes de sonar la Novena, la "Sinfonía Coral", el locutor explicó una serie de anécdotas sobre esta obra. Algunas ya las conocía. Otras, no.

Por ejemplo, sabía que la Novena tuvo una génesis difícil, como tantas obras maestras. Beethoven la estrenó en 1824, pero hacía muchos años que esta sinfonía ya le daba vueltas en la cabeza. También hacía mucho que el genio estaba completamente sordo, así que el día del estreno, en el teatro de la Corte Imperial, en Viena, tuvo que dirigir el estreno con la ayuda de un director, en cual dirigía la orquesta basándose en las indicaciones de Beethoven. Algo así como lo que vemos en el película "Copying Beethoven", pero al revés.

También sabía que el éxito fue apoteósico y conocía la anécdota en la que un miembro de la orquesta (¿la mezzosoprano?) hizo darse la vuelta a Beethoven para que reverenciase al público, totalmente entregado en aplausos y ovaciones, ya que no se enteró del éxito a causa de su sordera.

Lo que no sabía es que la crítica especializada, al día siguiente, publicó unos comentarios bastante menos favorables sobre esta sinfonía. Algunos decían que la obra era larguísima, interminable, que los "fans" de Beethoven se llevarían un buen chasco. Es increíble, pero es así.

Y lo "peor". Beethoven dedicó la "Novena" al rey de Prusia y éste, en compensación, le regaló un anillo con diamante. Beethoven se sintió defraudado ante semejante ofrenda, pues él esperaba recibir algún tipo de condecoración. Y no quiero imaginar la cara que debió poner cuando, más tarde, supo que el diamante era falso...

Por último, si alguno de los que seguís este blog aún no la habéis escuchado, probad de escucharla entera, o al menos, el último movimiento, el coral. Es música y belleza en estado puro.

domingo, 15 de noviembre de 2009

El Salt de la Barra de Ferro (15-NOV-2009)

Curta però intensa. Així es podria definir aquesta excursió per la zona del Collsacabra, una passejada pels salts de la riera de Gorges que desemboca al pantà de Sau, on de nou el bon ambient i l'humor van ser les tòniques dominants.
Una excursió amb contrastos, que començava i acabava a una zona residencial (el Pedró) de Santa Maria de Corcó.
Una excursió que, després de caminar una estona per pistes, et portava a veure uns bonics salts d'aigua a les zones del Salt de la Balma dels Teixidors i del Molí de l'Eixerit.
Una excursió que, després de
ganyipar a un prat al costat de l'ermita de Sant Bartomeu Sesgorges, ens portà dins d'una humida obaga plena d'una vegetació exuberant. Vegetació que, de vegades, dificultava la marxa per l'acció d'alguns esbarzers traïdors i un terra humit i força relliscós que obligava a assegurar algun pas una mica delicat amb uns cables, però que feia molt interessant aquesta part del trajecte.
Una excursió on, després de passar per un mirador, ens va permetre veure uns bonics tolls i, poc després, afrontar la part més desitjada per alguns (i temuda per d'altres): el Salt de la Barra de Ferro, un pas on cal grimpar més de deu metres (IIº, no exposada) i on en algun lloc no hi havia massa preses. Afortunadament, una cadena facilitava la pujada, que es va fer amb poca dificultat.
Una excursió on, després de dinar al camp de tir, vam aprofitar alguns per dropejar i xerrar mentre que la resta va anar a visitar una font i un bonic bosc artificial cobert d'un mantell de fulles seques.
En fi, una excursió que va acabar amb sorpresa per part dels dos vocals (Ramon i Vicky), sorpresa que de segur hauria agradat d'allò més al famós monstre de les galetes de Barri Sèsam, en Triqui.

Itinerari seguit: Santa Maria de Corcó, el Pedró, camí de les Gorges, camp de tir, salt de la Balma dels Teixidors, molí de l'Eixerit, Mas del Vilar, Sant Bartomeu Sesgorges, Sentfores, salt de la Barra de Ferro, el Pedró i Santa Maria de Corcó.

Nota tècnica: la durada de l'excursió va ser de poc més de quatre hores de temps efectiu. Marques de pintura groga al recorregut. No disposo de més dades, el GPS avui amb prou feines podia localitzar els satèl·lits i treballar amb fiabilitat.

Dues excursions tan pròximes com diferents

Excursió 1: de Planoles a Queralbs pel collet de les Barraques, el 4 d'octubre

Excursió 2: Volta circular per la vall de Segadell, el 8 de novembre, sortint de Pardines per arribar al coll de Pal passant per l'ermita de Santa Magdalena i el collet de Puig Llingot, i tornant al punt de sortida per la collada Verda i la font de l'Arç.

Totes dues queden molt pròximes en distància, ja que Pardines és només a 6 quilòmetres de Ribes de Freser, però què n'eren de diferents! Per què? Doncs pel paisatge, i especialment, per la climatologia.

La primera va ser una excursió amb força bosc, una forta pujada fins al collet de les Barraques i, tot just quan al coll el pi negre començava a deixar pas als típics prats de l'alta muntanya, començàrem a baixar pels cingles de l'Andreu fins a Queralbs. No va ser una excursió gaire llarga, menys de 4 hores de temps efectiu caminant, però el desnivell era considerable per tractar-se d'una travessa de mitja muntanya, i això ho van acusar algunes persones que eren noves al grup. El temps era bo, càlid per les dates.

Recordo d'aquest dia el refugi Corral Blanc, lloc que aquell dia era només de pas, però que em va semblar molt modern i confortable. Un lloc de pernocta a considerar si algun dia ve al cas.

Un mes més tard tocava Pardines. No estava gaire animat per apuntar-m'hi, però al final m'hi vaig deixar emportar. Aquesta volta tenia com a punt culminant el coll de Pal, punt intermig a la Serra Cavallera que separa la zona del Taga/Puig Sestela, de la del Serrat dels Evangelis/Pedra dels tres bisbes. Punt, a més a més, on la Mª José i jo vam passar aquest passat mes de maig en una de les excursions que vam organitzar per la vall de Camprodon.

Semblava a priori una excursió semblant a la primera, però no. Res a veure. I la climatologia en va ser la responsable, amb un dia serè però fred, molt ventós i una temperatura de només 1º C a la part més alta. Al coll de Pal i voltants, el terra ja era cobert d'una fina capa de neu que va aportar la nota fotogènica a la sortida. I si això fos poc, al mateix coll ens vam creuar amb un ramat d'isards que, en filera índia i amb gran agilitat, creuaven aquest pas per la banda est (i dos isards més d'espectadors a poca distància de nosaltres, que ens observaven sense immutar-se). Tot plegat, una excursió de mitja muntanya però que paisatgísticament recordava més a l'alta muntanya.

Curiosa aquesta excursió també perquè es va fer en dos microbusos amb capacitat per unes quinze persones cadascú, i un cotxe particular que es va ajuntar a l'excursió i on anaven un grapat que no van poder apuntar-s'hi. Entre aquests m'hi trobava jo, i sense biodramina (quin mareig!).
Ah!, i se m'oblidava: felicitacions als dos vocals, que ho van fer d'allò més bé.

sábado, 14 de noviembre de 2009

Tragèdia al Puigmal (8-NOV-2009)

Poc després d'arribar de l'excursió de Pardines, em vaig assabentar de la desgràcia: un grup de cinc excursionistes es va veure sorprès, quan baixaven del Puigmal, per una tempesta de neu, fred i boira. El resultat ja és ben conegut: van perdre el camí i dos membres van morir de fred enmig d'un escenari que em recorda vagament la tristament famosa expedició d'en Robert Scott al pol Sud. Una mort certament esgarrifosa.

En un primer moment vaig pensar que es tractava de gent amb poca experiència, gent com la que massa sovint veiem com es llencen alegrement a la muntanya amb poc coneixement i mal equipats. Però per les notícies que vaig llegint, sembla ser que aquest grup era ja força experimentat i que coneixien bé la zona.

El cert és que el Puigmal, de 2910 m, té fama de ser una muntanya fàcil i assequible gairebé per tothom que tingui una mica de forma física. Jo el vaig pujar fa poc i no té cap dificultat. Fins i tot, fa pocs dies, el polític Joan Puigcercós el va pujar en un acte, no recordo si reivindicatiu, polític o simplement perquè li agrada la muntanya.

Però no és menys cert que la zona de Núria-Coma de Vaca-Ulldeter és famosa pel mal temps que acostuma a fer. A moltes ressenyes s'adverteix que és una zona molt propensa a les boires, cosa que ja vaig comprovar quan vaig intentar fer l'olla de Núria fa un parell d'anys.

A l'alta muntanya m'he trobat amb boira espessa en almenys tres ocasions. En dues d'elles no va passar res, fins i tot si vas amb GPS és quasi segur que te'n sortiràs, i és per això que gairebé sempre el duc a sobre. ¡Però com canviava la situació al pic de Cassamanya S (mireu la foto, si no!), quan a la boira es va afegir un terra completament nevat! Si això passa et pots ficar en un bon marró, perquè us asseguro que en aquestes condicions no es veu absolutament res, ni tan sols el terra que trepitges més enllà de 2 o 3 metres, ja que no veus on acaba la boira i comença la neu. Si hi ha traça de petjades pots tornar enrere, però si les esborra el vent... què fas? Amb tan poca visibilitat et pots apropar perillosament a alguna congesta, cornisa o precipici i estimbar-te. La neu és molt traïdora. I ja no parlem si, a més a més, s'hi fica el torb pel mig.

No sé si aquesta gent portava prou roba i equipament o no (diuen que anaven mullats, senyal que no portaven roba impermeable), però potser si haguessin portat un GPS els podrien haver localitzat abans i potser s'haurien salvat. El que és cert és que la barreja neu-boira-torb-fred pot ser letal fins i tot si vas ben equipat i ets un expert.

De vegades ens confiem massa. És molt fàcil dir “prudència”, fins i tot pot sonar arrogant, però un altra cosa és posar-la en pràctica perquè et pots trobar condicionat pel que diu la gent. Si ets vocal d'una excursió, no hauries de tenir tanta por cancel·lant-la si no s'hi veu clar. Una retirada a temps és una victòria, crec jo. Però insisteixo, és fàcil dir tot això i no tant fer-ho.

viernes, 6 de noviembre de 2009

Pics de la Forqueta-Turets i Forqueta SE (19-20 d'octubre)

Aquesta excursió ha marcat el final d'una campanya força fructífera d'alta muntanya estiuenca i, potser perquè trobava a faltar una sortida una mica tècnica (les que havia fet fins ara aquest any eren totes d'escassa dificultat), vaig decidir llençar-me a l'aventura de pujar aquests dos pics de la zona del Posets. Dos pics que amb prou feines superen la cota tres mil i que, malgrat que semblen dos nans al costat del colós pirinenc, la seva ascensió no va decebre ningú.

També era una excursió per confirmar o no la fama de l'allotjament on pernoctaríem: em refereixo al refugi Forcau o Angel Orús. ¿Quantes vegades havia proposat fer algun dia la volta al Posets i la gent em comentava “uff, s'ha de dormir a l'Angel Orús i allà no es menja gaire bé”? Bé, ara ja conec el lloc i el que allà es cuina (mai millor dita la paraula).

Dit i fet, la quedada va ser una mica peculiar, perquè una part del grup sortí de Barcelona el dissabte ben aviat per anar a fer una via ferrata. L'altra part quedà a Palau Reial... i a un servidor el van passar a recollir a Pallejà. Un temps magnífic i un viatge sense incidents... fins a la pista que pujava al refugi, on un dels cotxes va patir una avaria electrònica que es va poder solucionar un parell d'hores més tard, afortunadament. Ja havíem tingut l'incident del viatge.

Després de deixar els cotxes a l'aparcament Aigüeta d'Eriste, vam pujar amb fort ritme fins al refugi seguint un camí ben fressat. En el meu cas, mapa en mà i amb el GPS ben amagat (però connectat) amb la intenció d'agafar més pràctica amb els mapes cartogràfics sense fer servir res més que la brúixola i l'altímetre.

El bosc ja anava agafant els colors de la tardor, i just quan aquest s'acabava, aparegué el refugi. Déu n'hi do!, si sembla un hotelet. Molt gran, espaiós, confortable, amb una escala central enorme i habitacions amb dos banys (o eren tres?). Diferent, en resum, a d'altres refugis més austers i amb un caràcter més marcadament muntanyenc, com ara els d'Estom, Campana de Cloutou o Saboredo.

I arribà l'hora de la veritat, l'hora on descobriria el famós sopar de l'Angel Orús. Primera sorpresa: em trobo una font d'aigua idèntica a les que tenim a la feina. Segona sorpresa: el menjar es distribueix en pla “ranxo”, amb safata i a fer cua a que et posin el menjar, com a la feina o a la “mili”. Això no ho havia vist en cap refugi, fins ara, i ja porto uns quants visitats! Tercer: el menú consistia en una tassa de sopeta (força bona!), unes mongetes amb traces de xoriço i que no em van agradar gaire, i unes mandonguilles que no es diferencien gaire de les que menjo a la feina, un càtering barat. Val a dir que jo no sóc gaire amic de les mongetes, però les que vaig tastar semblaven tretes del pot i poc més. Les mandonguilles tampoc van semblar gran cosa però bé, he menjat coses pitjors. I de postres, préssec en almívar.

Resumint, un sopar que no va ser massa afortunat, i això que algú em comentà que avui no estava malament. En fi, pitjor va ser fa anys al refugi de l'Oule i la “sardinada” freda que ens van posar de primer.

Fora del refugi, feia un fort vent i fred. El cel estava d'una negror increïble. Ben cert és que, si no fos pel fred i perquè havia d'anar-me a dormir, hauria gaudit enormement contemplant les miríades d'estels que esquitxaven el cel.

Nit de mal dormir, com quasi sempre per a mi. Tenia la llitera del meu costat buida, però a mitjanit arribaren uns muntanyencs i un d'ells, roncador per més inri, jeia al costat meu, cosa que m'obligà a capgirar-me. Les meves pastilles per dormir havien desaparegut misteriosament...

El despertador sonà a les 5 en punt, però l'esmorzar no fou fins les 6. Típic esmorzar muntanyenc que hauria estat bé si no fos per una magdalena a la que, en fotre-li una queixalada, vaig pensar “Dios, esto te cae en la cabeza y te descalabra. ¡Menudo pedrusco!”.

Després dels preparatius, sortírem encara de nit tancada cap a les 6:45. Al cel, d'una negror impressionant, enlluernava la constel·lació d'Orió. La Via Làctia es veia clarament, cosa difícil a l'hivern ja que mirem en direcció contrària al centre de la Galàxia, on es més difosa. També es distingia amb claredat la llum zodiacal cap a l'est... i Venus, que brillava baix a prop de l'horitzó.

Bé, deixant astronomies apart, el ritme d'ascensió va ser molt viu. El fred i especialment el vent apretaven de valent, a prop dels zero graus (sense arribar-hi, de moment). Caminàvem amb els frontals en direcció cap al collado d'Eriste i no va ser fins passada una hora que els vam poder apagar. Davant nostre avançava un altre grup, agafant tot plegat un aire certament fantasmagòric.

El sol ja il·luminava els pics més alts quan arribàrem a l'únic estany de la travessa, l'ibón de Llardaneta, preciós. Torrenteres i petites basses d'aigua mig glaçades ens recordaven que l'estiu ja quedava lluny.

Gairebé sense pausa vam pujar fins al collado d'Eriste, fàcilment accessible. Aquí algú comentava que érem a -3º C. I per això ningú volia aturar-se gaire estona a aquell coll. Aquí començà el tram final d'ascensió al Forqueta-Turets, una cresta que, sense ser difícil (Iº i algun petit pas fàcil de IIº) , sí que demanava parar atenció degut a les sobtades ratxes de vent que bufaven. Era curiós notar com el vent, a aquestes alçades, passava de calma a fort en qüestió d'un segon, prou per desequilibrar-te si no vigilaves.

Així, sense més, vam fer el Forqueta-Turets. Allà dalt el dia era radiant, amb una visibilitat excel·lent. De totes les muntanyes que es veien (Posets en primer pla, Aneto/Maladeta, etc.) em cridaren l'atenció els pics de Culfreda que no vaig poder fer aquest estiu, i el Bachimala. Per cert, no sé si pel fred, però em costava articular les paraules correctament.

Després de les fotos, vam posar proa cap al segon pic, el Forqueta SE. Si bé accedir al Turets es força assequible fins i tot amb poca experiència muntanyenca, un altra cosa és aquest Forqueta SE, ja que s'han de flanquejar un parell de passos exposats (I+). En un d'aquests vaig patir una relliscada amb un cop al cap que no va passar d'un nyanyo. Sort que estava ben agafat i el vocal al meu costat!
Pitjor va ser en coronar el Forqueta SE, quan un membre de l'expedició va relliscar en intentar fer una foto. No passà res perquè es pogué aturar, però un parell més de metres i hauria passat una desgràcia. Quin ensurt!

Bé, arribats a aquest punt es retornà pel mateix camí. La tornada fins al coll se'm va fer més feixuga, potser per la inseguretat creada pels esdeveniments, per falta de sucre i perquè feia baixada, així que en arribar de nou a l'ibón no ens vam estar de res i vam aprofitar per ganyipar una mica i contemplar de nou aquest preciós estany.

Poc abans d'arribar al refugi, vam poder contemplar les agulles dels Forcaus alto i baixo, agulles que en la foscor de l'alba no vam poder veure bé. Així, vam arribar al refugi a l'hora de dinar.

Després d'una estoneta i d'uns entrepans, retornàrem cap a l'aparcament a un ritme encara ben viu, arribant força d'hora. Finalment, després d'un viatge de tornada amb alguna aturada per fer un cafè o xocolata, vam poder arribar a Barcelona a una hora molt decent.

Resumint, una excursió força maca i instructiva. Bravo pels dos vocals (en Joan Ramon i en Jordi) i també pel grup. Bravo especialment per una excursionista que, a la seva edat, encara té forces i esperit per emprendre excursions d'aquesta magnitud. Ja ens agradaria a molts trobar-nos com ella quan arribem a la seva edat!

Per cert, dos dies després nevava amb força a tot el Pirineu. Tota l'excursió vaig carregar amb un bon anorac que al final no vaig fer servir... però més val pecar per excés que per defecte.

P.S.: Fotos cortesía de la Patrícia

martes, 29 de septiembre de 2009

Puigpedrós i circ dels Engorgs (29-AGO-2009)

Ens vam trobar quatre persones a Palau Reial (l'Ignasi, el Lluís, la Neus i jo) el dissabte 29 d'agost, tot just acabades les vacances, per fer una excursió al circ dels Engorgs i el seu indiscutible rei, el Puigpedrós.
El cert és que l'objectiu que ens vam marcar era ambiciós: arribar al refugi guardat de Malniu, pujar al Puigpedrós i des d'aquest cim, intentar fer tota “l'olla dels Engorgs”, però des del primer moment ja vam veure que era una fita massa ambiciosa per fer-la en un dia només, i venint des de Barcelona. Un altra cosa seria si haguéssim pernoctat a Malniu.

Així que el recorregut final va ser sortir del refugi, assolir el cim i, des d'aquí, baixar cap a la portella de Meranges i enllaçar amb el GR11 a l'alçada del refugi lliure Jordi Folch i Girona (rebatejat més tard com “refugi Sara”). Un recorregut “clàssic” en el que vam invertir cinc hores, en total, que no està malament si tenim en compte que no vam sortir del mateix refugi, sinó un parell de quilòmetres més avall per no haver d'aparcar a l'aparcament del refugi i estalviar els 3 € que et fan pagar.

Del recorregut, val a dir que vam quedar gratament sorpresos ja que, personalment, m'esperava un terreny força més àrid. Però no, excepte les proximitats del Puigpedrós, el paisatge era força verd, amb infinitat de cavalls pastant aquí i allà, voltors al cel i alguna marmota que es sentia xiular de lluny.
La pujada al Puigpedrós era força dura, però sense dificultats. Les vistes al cim eren magnífiques, però el temps no hi acompanyava gaire. En més d'una ocasió vam estar a punt d'avortar l'excursió, però aquells núvols, emprenyadors a la vista, tenien poc desenvolupament i en cap moment van ser una amenaça real.

La baixada pel circ dels Engorgs és maca de debò, amb multitud de petits rierols i aiguamolls a prop del refugi lliure, ocupat només per una persona, una noia que ens explicà que venia de fer tot el circ i que pernoctaria allà mateix...
També va ser maca la baixada final pel GR11, tot i que havia algun pas una miqueta exposat, res de seriós si no es pateix de vertigen galopant. Així, arribàrem al refugi amb el convenciment que és una excursió de les que fan afició. La gent que va gaudir pujant al Puigmal aquest passat estiu trobaria al Puigpedrós un altra excursió memorable. Segurament la repetirem amb alguna modificació, més que res per evitar la pista plena de clots de pujada al refugi i per veure una part de la vall que de ben segur amaga algun altra tresor amagat.

P.D.: fotos cortesia de l'Ignasi

martes, 25 de agosto de 2009

Bachimala i Picos de Culfreda

Com a postres per unes bones vacances i després de la travessa del Vinhamala, un grup de gent del CEC va muntar una estada al Pirineu aragonès d'uns quants dies per la zona de Pineta per fer algunes excursions i ascensions. A aquest grup s'hi va sumar un altre, entre els quals m'hi trobava, per intentar fer dos pics destacats de la zona: el Bachimala i els pics de Culfreda, tots pics que superen els 3000 metres.
De fet, per fer aquests darrers ens vam muntar un bon grapat de gent: la Mercè, l'Oriol, en Ramon Ribas, la Vicky Barjuan, en Josep, el Joan Santamans, la Núria, l'altra Núria, la Remei i un servidor. El lloc, el refugi de Viadós, emplaçat en un lloc idíl·lic (la vall de Chistau), rodejat de bordes de pastor habilitades com a refugis d'estiu de lloguer, i amb l'altiu Posets de rerefons.

Del refugi m'he portat un bon record: és el clàssic refugi ben equipat i ben cuidat però que s'integra molt bé a la muntanya. No és ni un gran refugi ple de comoditats, ni tampoc un refugi d'aquells que fa cosa entrar-hi. L'atenció fou correcta i el menjar bo i abundant.

I de les excursions... l'estada eren quatre dies, però el primer fou l'arribada a Viadós amb visita (un altra vegada) a Aínsa. El segon dia es va triar com a objectiu el Bachimala, que amb els seus 3177 metres s'erigeix com un dels gegants del Pirineu, però un dels gegants menys conegut. De fet, durant tota la travessa no vam trobar gairebé ningú, excepte al cim.

L'ascensió al Bachimala es va fer per la via normal, la més assequible, sortint de Viadós i passant pel Cuello de la Señal de Viadós però evitant la temible cresta de la Punta Sabre, és a dir, pujant per la vessant oest. L'aproximació no va representar cap problema, tret de la forta calor de l'inici. El bosc, xafogós, deixà pas a les praderes i finalment, a una immensa tartera de color marró. Els darrers 50 metres d'ascensió van ser els més difícils ja que es feien per una cresta força aèria però fàcil (Iº), semblant a la del Ballibierna (si no considerem el pas del cavall).

Allà a dalt només hi havia un grup de bascs que amb l'emoció vaig confondre per un moment amb gent del grup i que vaig saludar una mica efusivament... En fi, coses de la muntanya... Sigui com sigui, va ser una ascensió memorable i que m'ha deixat un molt bon gust de boca, ja que no vaig tenir gaires problemes en superar la cresta exposada. Des del cim es distingia la Maladeta, el Posets, la zona d'Ordesa-Monte Perdido, el Vinhamala i la seva malmesa glacera, i fins i tot el Balaitús. No vam veure marmotes, tot i que les sentíem xiular de lluny, però sí voltors que planejaven majestuosos força a prop nostre.

La baixada, molt més relaxada, sense gaire història tret de les bromes del Ramon Ribas a l'hora del dinar que han quedat gravades per la posteritat. I com vam riure!
Al dia següent teníem com a objectiu els pics de Culfreda. Com que eren més lluny, vam començar a caminar al refugi lliure de Tabernés, al qual s'accedeix des de Viadós per una pista d'uns 3 quilòmetres en no gaire bon estat.

Allà vam seguir el riu fins al Bado de Bachimala on vam trobar una cavalls que duien a sobre el cinquè d'infanteria de mosques en maniobres i que ens van traspassar el personal de reserva fins sortir del bosc. Especialment la Mercè, que degut a una crema solar triada amb poca fortuna, atreia gairebé totes les mosques.

Després vam seguir cap el Puerto de Cauarera, deixant darrera el bosc i les mosques i travessant una preciosa vall (i un petit pas de I+). El paisatge era preciós però el temps estava una mica insegur, de manera que en arribar al port vam decidir, no sense pena, avortar l'atac final, ja que encara quedaven 400 metres d'ascensió per una carena i era una mica tard.

Així que vam desfer el camí, no sense abans banyar-se en una petita gorja del riu Zinqueta, on van continuar les bromes...

L'últim dia el vam aprofitar per fer una visita a unes ermites que hi havien a prop de Salenque, on es veia un congost que proposarem algun dia com a excursió, ja que el paratge s'ho val.

En resum, una estada on ens ho hem passat “pipa”, que m'ha deixat un molt bon record i on el bon humor, sobre tot per part del Ramon, ha estat més present que mai. Em costarà oblidar aquesta estada. Però l'any que ve hi tornarem: el Culfreda ens espera encara.

Dades tècniques (Bachimala, 3177 m):

Distància recorreguda: 14,4 km
Temps de camí: 6 h 30 m (3 h 50 m d'ascensió)
Temps aturat: 3 h 35 m
Velocitat mitja: 2,2 km/h
Desnivells: +/- 1535 m

Fotos i vídeos a:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/20090823BachimalaCulfreda#

domingo, 23 de agosto de 2009

Volta al Vignemale (i III)

Dia 5 (7-AGO-2009):

El despertador sonà a les 5 de la matinada. Sembla exagerat, però la darrera etapa, de Baysellance a Bujaruelo per la vall de Canau i el port de Bernatuara era llarga i s'anunciava un canvi de temps. De fet, el cel a primera hora era mig núvol i s'ensumava un dia tempestuós.
Poc després de les 6 i després d'un esmorzar justet, començàrem a baixar, frontal als caps, ja que encara era força fosc. La baixada era maca, amb bonics camps de lliris dels Pirineus, algunes clapes de neu, ovelles (una d'elles acabava de parir!) i una boira força espesa. Es baixava a un ritme molt fort. No hi havia temps a perdre. Les tempestes, a més de desagradables, poden ser perilloses.
Després vingué la remuntada per la bonica vall de Canau, impregnada d'una penetrant verdor i amb moltes marmotes aquí i allà. Una remuntada, però, cansada per alguns fins assolir el port de Bernatuara, on els més agosarats van fer un atac-llampec al pic de Bernatuara mentre que la resta descansava uns minuts al peu de l'estany homònim, un bonic llac rodó amb aigua força calenta. Després continuàrem baixant per la vall fins arribar amb una forta xafogor a Bujaruelo, essent atrapats a mitja baixada pel “comando” que va fer el pic a un ritme fortíssim.
Eren les 3 de la tarda (més o menys) i arribàrem al refugi de Bujaruelo. La travessa havia acabat sense cap incident. Mitja hora després esclatà una forta tempesta amb calamarsa. Ens havíem escapat per un pel.

Qui no s'havia escapat era un grup de joves que practicava barranquisme o espeleologia: algú havia pres mal i calgué l'actuació dels equips de rescat de muntanya.

A la fi, a Bujaruelo, ens vam poder dutxar d'una manera més civilitzada. Ens esperava un magnífic sopar i dormir un altra vegada a les golfes, com el primer dia...
Aquella nit alguns ja van marxar cap a Barcelona. La resta, vam dormir fins ben entrat el matí. I què bé que vaig dormir jo aquella nit!

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 16,6 km
Temps de camí: 5 h 48 m
Temps aturat: 2 h 49 m
Velocitat mitja: 2,9 km/h
Desnivells: + 589 m, - 1843 m
Altura màxima: 2651 m (ref. Baysellance)
Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)

EPÍLEG (8-AGO-2009): aquí es va acabar aquesta excursió estiuenca, amb un esmorzar, el darrer, fotos de comiat i viatge de tornada a Barcelona sense incidents. Dins del meu cap, i suposo que el d'alguns mes, ja començaven a circular projectes per l'estiu vinent i fins i tot per Setmana Santa. També pensant en que tot ha sortit rodó i que no ha passat res de dolent. I aquesta és la major victòria.

I per acabar (ja era hora, no?) agrair la companyia a tots els companys de travessa i en especial als dos vocals, Quim i Lluís, que tan bé han sabut portar aquesta travessa. Fins la propera!

P.D.: totes les fotos són cortesia del Quim Sánchez i l'Anna Escartin.

miércoles, 19 de agosto de 2009

Volta al Vignemale (II)

Dia 3 (5-AGO-2009):

De nou amunt a les 6 del matí després d'un altra nit de mal dormir per un servidor. L'etapa d'avui era curta, del refugi Oulettes fins al refugi d'Estom pel coll d'Araillé, però com que el dia es presentava calorós i xafogós, volíem pujar aquest coll amb la fresca.
Aquest pas tampoc representà cap dificultat, malgrat que la pujada semblava terrible des del coll de los Mulos. Hi havia la possibilitat de fer el pic d'Araillé, però la seva furiosa aparença ens va fer desistir.

La baixada fou un altra història, no complicada ni exposada, però era una immensa tartera de pedres que feia el camí un xic pesat. Malgrat tot, cap a les 11 del matí vam arribar a la cruïlla amb el sender que demà ens portaria fins a Baysellance.
Com que el refugi era a prop i l'etapa curta, alguns vam decidir allargar-la una mica visitant alguns dels estanys que conformen una zona rica en llacs coneguda com els 7 lacs del Vinhamala, i que són una travessa força clàssica de la zona. Vam visitar el lac de Labas i el lac des Oulettes d'Estom-Soubiran, tots dos meravellosos i en un entorn idíl·lic. Impossible evitar la temptació de banyar-se... qui podia aguantar aquestes gèlides aigües. Després de dinar amanides de moresc o d'un arròs no massa afortunat, tornàrem cap al refugi ja que el temps donava símptomes de canvi.
Mentrestant, la resta del grup ja havia arribat feia estona al refugi d'Estom, no sense abans tenir un encontre amb una marmota sense cap complexe de timidesa, ja que va ser fotografiada a només un parell de metres! Nosaltres l'encontre el vam tenir amb un grupet de francesos on hi havia una noia (amb aspecte força urbanita, tot s'ha de dir) que caminava visiblement coixa, i calçava unes bambetes de gimnàs. Era evident que patia una torçada de turmell per no portar un calçat adient. I és que cada vegada hi ha més gent que es llença a la muntanya de qualsevol manera, portant un equip deficient i desconeixent els perills de la muntanya.
El refugi d'Estom era potser el que tenia un caràcter més marcadament muntanyenc, petit però molt acollidor, i la guarda, molt amable i simpàtica. Aquí hi havia només una dutxa d'aigua freda i un bany, però no fou un problema donada la reduïda capacitat del refugi. El sopar, boníssim... però el cel s'ennuvolava. S'apropava una tempesta i alguns es quedaren contemplant els llamps i trons fins a l'hora de dormir.

I les habitacions... només hi havien dues habitacions grans i aquí començà la vessant més còmica d'aquella nit (quina nit!). Ens repartírem en dues habitacions, ocupant sencera la petita i a mitges la gran, excepte en LR, que se n'anà a dormir a una cabana metàl·lica que hi havia a prop del refugi. Potser si sabés el que l'esperava s'ho hauria repensat, perquè cap a les 11 esclatà la tempesta amb un bon aiguat que es filtrava per totes les parets de la cabana. L'aigua no és el dissolvent universal però Déu n'hi do, i per si això fos poc, una filtració a una de les habitacions del refugi no va deixar ben xop a més d'un de ben poc!

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 11,9 km
Temps de camí: 4 h 40 m
Temps aturat: 3 h 30 m
Velocitat mitja: 2,5 km/h
Desnivells: + 680 m, - 1025 m
Altura màxima: 2583 m (coll d'Araillé)
Altura mínima: 1804 m (refugi d'Estom)
Dia 4 (6-AGO-2009):

El dia s'aixecà serè. Avui s'havia de recórrer la distància que separen els refugis d'Estom i de Baysellance, el refugi guardat més alt dels Pirineus i punt de partida per pujar a la Pica Longa. La idea inicial era passar pel coll de Labas, però la guarda del refugi ens advertí d'un pas molt exposat i vertiginós, així que es buscà un altra alternativa.

La primera alternativa era fer la ruta dels 7 llacs del Vinhamala, un tros de la qual ja vam fer ahir alguns, però es desestimà per llarga, desconeguda i per algun pas una mica delicat. Així que no hi hagué més remei que desfer gairebé tot el camí d'ahir i pujar per la Hourquette d'Ossoue fins al refugi. Des d'aquest coll es podia pujar fàcilment el Petit Vinhamala, un dels tresmil més fàcils de tot el Pirineu.
I així ho vam fer: la pujada per la tarteta va ser lenta i cansada per alguns, però sense problemes, tot i que alguns ja anaven força rebentats. Després de recuperar forces a la Hourquette, la pujada al Petit Vinhamala no va suposar cap dificultat i gairebé tothom hi va reeixir. Per a mi, el tresmil més relaxat amb diferència de tots els que he fet!

Des d'aquesta atalaia les vistes són magnífiques, no tant com des de la Pica Longa, però hi havia bones vistes de tota la zona d'Ordesa-Monte Perdido (espectacular escletxa de Roland), de part de la glacera de la Pica Longa, de la Gran Fasha, del Balaitús i fins i tot del Midi d'Ossau. No ens hi vam estar molta estona perquè el cel començava a carregar-se de núvols i s'ensumaven aires de tempesta.
I d'aquí, en una hora s'arribà al refugi, dinar i tarda de cartes mentre fora queia un bon ruixat. El refugi resultà una mica angoixant pel poc espai que hi havia en certes dependències i sobretot, per la brutícia dels lavabos. Francament crec que aquest sentit és un dels refugis més bruts que mai he trobat. Angunioses eren les letrines i més el veure algú descalç entrant-hi. Quina incubadora de fongs hi devia dur als peus aquell home! I de dutxes, res de res, aigua freda i prou!

Tampoc el sopar va resultar ser cap meravella. Ho sento, però crec que vaig ser l'únic que no va gaudir de la sopa de farigola ni de l'arròs, tot i que d'entre nosaltres hi havia algú que opinava de la sopa el mateix que la Mafalda del dibuixant Quino.
Dades tècniques:

Distància recorreguda: 10,2 km
Temps de camí: 4 h 53 m
Temps aturat: 2 h 27 m
Velocitat mitja: 2,1 km/h
Desnivells: + 1355 m, - 527 m
Altura màxima: 3032 m (Petit Vinhamala)
Altura mínima: 1804 m (ref. Estom)

martes, 18 de agosto de 2009

Volta al Vignemale (I)

A la tercera, la vençuda. Ni l'any passat, ni fa dos anys, vaig poder gaudir d'una excursió de vacances al CEC per motius diversos, però aquest any m'he pogut treure l'espina amb aquesta travessa al voltant d'un dels gegants dels Pirineus.

Els aragonesos li diuen Comachibosa. Els francesos, Pique Longue du Vignemale, però jo m'estimo més el nom occità: Pica Longa deth Vinhamala, penso que és el més adient per aquest gegant entre gegants. No és tan alt com el Monte Perdido o el Posets. Tant és. No és alçada el que necessita per fer-se un lloc inesborrable al món pirinenc. I d'això n'era ben conscient una llegenda dels Pirineus, Henry Russell, que quedà enamorat d'aquesta muntanya.

Nosaltres només l'hem vista “pel costat de fora” i només n'hem entrevist un bocí de la seva espectacular glacera, però qui només s'hi apropa per conquerir-la per la seva via normal, es perd una part molt important de la seva forta personalitat: la cara nord, que pot rivalitzar en espectacularitat amb els Alps i, fins i tot, amb les Muntanyes Rocoses. O almenys això em van dir uns americans amb qui vaig coincidir al refugi Oulettes de Gaube.

Sigui això darrer exagerat o no, des del meu punt de vista el Vinhamala guanya en espectacularitat als mateixos Encantats, però mentre que la visita dels segons és a l'abast de tothom (un altra cosa és pujar-hi!), el Vinhamala exigeix calçar-se les botes i caminar un bon tros, cosa que no tots estan disposats a fer. I d'aquí que no s'hagi fet tan popular entre la població no muntanyenca com les muntanyes d'Aigüestortes.

Durant quatre dies, un grup de 21 excursionistes del CEC vam fer la volta completa a la muntanya que Henry Russell va llogar per un preu simbòlic al govern francès i on hi va foradar unes coves per viure-hi. Va ser una travessa sense complicacions tècniques on el bon ambient (i la sort!) va predominar, tot i que a alguns els hi va saber a poc.


Dia 1 (3-AGO-2009):

Aquest primer dia només va ser el viatge d'anada. Tot i no ser gaire més lluny que una excursió a la Vall d'Aran, eren vacances i ens ho volíem prendre amb calma. Així que vam quedar a les 10 a Palau Reial i, després d'un llarg viatge, arribàrem a Aínsa on dinàrem la majoria de restaurant. Com que aquest dia no hi havia prevista cap excursió, vam fer una visita al casc antic del poble, que em va agradar particularment (llàstima la calor que feia). Per cert, alguns vam descobrir un niu d'orenetes i com els pares-oreneta alimentaven a la seva escandalosa canalla.

La darrera part del viatge, d'Aínsa al campament de Bujaruelo, es va fer per una de les pitjors carreteres del món que he vist. Costa creure que tota una carretera nacional, ben traçada i amb bons túnels, es converteixi de cop i volta en un camí de cabres mal asfaltat i molt estret, tant és així que de vegades t'hi havies quasi d'aturar perquè dos cotxes hi passen justets (amb poca col·laboració per part d'alguns). El darrer tros, de Torla a Bujaruelo, una pista sense asfaltar (en bon estat) d'uns 8 kms.

El refugi de Bujaruelo sembla més aviat un hotelet, amb habitacions de 2, 4, 8 persones, sales d'esbarjo i bar... a nosaltres ens van tocar les golfes, una habitació amb capacitat per 20 persones. Però ens cridà més l'atenció el campament d'estiu que el CEC havia muntat, amb un gran menjador sota una gran pèrgola, cuina amb chef professional i un gran vagó-nevera, tot molt ben equipat i organitzat. Un lloc perfecte per estiuejar, tot i que la immensa majoria dels acampats eren famílies. No semblava un lloc massa adient per a gent “single”.

El sopar, molt bo i abundant, típicament muntanyenc, tret del iogurt amb gust a maduixa (puajj!). I a l'hora de dormir, bé, tothom es va posar com millor va poder. Mereix menció el cas del nostre company LR, roncador confés, que per no destorbar a la gent es va posar en una habitació apart.


Dia 2 (4-AGO-2009):

La diana va sonar a les 6 del matí després d'una nit d'insomni per alguns que ni el Zolpidem va aconseguir evitar. La primera etapa era llarga, d'unes 6 hores i un desnivell positiu considerable. El dia era radiant i es preveia calorós.

La ruta anava de Bujaruelo al refugi Oulettes de Gaube, remuntant tota la vall d'Ara fins el coll de los Mulos i baixant d'aquí al refugi. El camí, primer per pista i després per un sender ben fressat, era molt còmode. El paisatge era una successió de verds praderes, vaques pasturant, pocs excursionistes (sorprenent!) i marmotes, moltes marmotes.

Per a un servidor, que fins ara només havia entrevist alguna marmota de lluny a les muntanyes d'Ulldeter o Coma de Vaca (i cap a Aigüestortes-St. Maurici), aquest dia resultà ser un festival d'aquests animalons, tan desconfiats a les nostres terres, però que aquí apareixien arreu. Algunes es quedaven a pocs metres de nosaltres... i no fugien! Fins i tot n'hi havia que apareixien per parelles, saltant i corrent aquí i allà. Quin luxe!

Després de dinar a la vora del riu i de refrescar una mica els peus, remprenguérem la marxa, però aquí hi hagueren alguns problemes d'orientació: un altra vegada els mapes de l'Alpina no representaven correctament el camí que circulava per la vorera esquerra del riu. No fou un problema seriós, però en arribar al coll de los Mulos hi hagueren dubtes ja que es confonia fàcilment amb un primer coll (col des Oulettes). Ni amb el GPS es veia clar quin era el pas correcte.

Afortunadament el vocal prengué la decisió correcta (malgrat que alguns hi volien dir la seva) i tant la pujada al coll com la baixada no van representar cap dificultat digna de menció. Als nostres ulls s'obria la cara nord del Vinhamala i les seves malmeses glaceres nord. Impressionant!

Després d'una curta baixada arribàrem al refugi d'Oulettes de Gaube, un refugi molt nou de només dos anys, però amb certs errors de disseny: les dutxes no funcionaven i hi havien pocs WC's (cues al dia següent), així que ens vam haver de treure la brutícia com humanament podíem, desafiant les fredes aigües que venien directament de les glaceres (bravo, Mercè!).

Hi havia molta gent acampada als voltants del refugi. No era estrany, ja que aquesta zona, plana en ser una antiga glacera, tenia unes vistes superbes cap al Vinhamala. El sopar, típicament francès, des del meu punt de vista estava bé però no tothom hi estava d'acord. L'atenció per part dels guardes, correcta però una mica freda. El refugi estava ple fins a vessar i a nosaltres ens va tocar compartir una gran habitació, amb lliteres de tres pisos, amb una família nord-americana.

En acabar el sopar, sortírem a contemplar el joc de colors que el capvespre pintava sobre el massís del Vinhamala. Al cel hi havien alguns senyals de cirrus, que indicaven un possible canvi de temps... i que es confirmaria en dies següents.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 18,0 km

Temps de camí: 6 h 2 m

Temps aturat: 3 h 38 m

Velocitat mitja: 3,0 km/h

Desnivells: + 1333 m, - 544 m

Altura màxima: 2599 m (coll de los Mulos)

Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)

martes, 28 de julio de 2009

Volta al pic de Tristaina (25 i 26-JUL-2009)

Bonica travessa entre Andorra i França, amb sortida i arribada a l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís i pernocta al refugi d'Étang Fourcat, malgrat que el pla inicial es va haver de modificar donada la aparent duresa de la proposta inicial. Una decisió que al final va ser tot un encert!


Vam quedar a les 7 del matí a Palau Reial i, després d'un viatge una mica pesat (Andorra, ja se sap, és una tortura pels conductors), amb un ensurt protagonitzat per una guineu que se'm va creuar a la carretera, arribàrem a l'estació d'esquí on començà la nostra aventura. El temps era magnífic.

Ben aviat vam arribar als molt concorreguts estanys de Tristaina, però aquí vam decidir seguir un camí una mica diferent que ens endugué a la base del pic de l'Estany Forcat i que ens endarrerí una mica. Després de dinar, alguns van decidir de pujar el pic, però el cansament em va fer desistir de la idea. Després vaig saber que havia pres la decisió correcta, ja que hi havia uns passos molt exposats no aptes per “porucs”.


De tota manera, la resta de la gent vam continuar cap al refugi passant per l'escletxa de Tristaina, força empinada però sense grans dificultats. Res més travessar-la, ja es veia l'estany Fourcat i el refugi, on vam arribar després d'una bona baixada i de sortejar dos passos amb l'ajut de les mans (Iº) que no tenien complicació si es sabia per on pujar.

El refugi Etang Fourcat, força original d'aparença, va resultar ser molt còmode, gairebé de luxe, diria jo, amb vàries dutxes d'aigua calenta (molt cares: 4€ per cinc minuts, així que ens vam dutxar amb aigua freda, però que no ho era gaire) i habitacions per 6-8 persones.


La resta de la gent que va anar a fer el pic, van arribar més tard. Mentre esperàvem el sopar, vam gaudir de l'actuació a la gaita d'un autèntic occità que ens delità amb algunes cançons de la terra en llengua occitana i una versió de “l'Estaca” d'en Lluís Llach, cançó que tots els catalans vam acabar cantant a cor. Un moment emotiu, sens dubte. I el sopar, força bo, amb menú típic francès, tot i que a algú, la sopa...

Abans d'anar-nos a dormir, ens vam quedar una estona mirant els estels i intentant resoldre cert misteri astronòmic relacionat amb una suposada observació del cinturó d'Orió i l'escletxa d'en Roland al mes de setembre, que no va quedar del tot clar. El fred, però, va fer que tots preferíssim que ens anéssim a dormir aviat.

Al dia següent hi havia la idea de pujar el pic de Tristaina. El dia era radiant però ja des de primeres hores la calor era ben present. Després d'esmorzar, baixàrem seguint el GR 10 cap a unes bordes (Orri Gaudère) i d'aquí, vam pujar cap els estanys de Petsiguer on alguns no van resistir la temptació de fer un banyet. En aquell moment vam veure que no hi hauria temps de fer el pic. Personalment jo em trobava força matxacat i, davant la perspectiva d'un pic no gens fàcil, vaig trobar bé la proposta de relaxar-nos una estona als estanys.


Vam seguir pujant pels bonics estanys de la Goueille i dinàrem a la vora de l'estany de l'Albeille on vam poder veure un rescat de muntanya. Després de dinar i amb una calor força angoixant, vam superar el port de l'Albeille, amb una baixada força impressionant. Així tornàrem a Andorra, als estanys de Tristaina. Una hora després, vam arribar a l'estació d'esquí, punt i final de la travessa.

Resumint, bonica travessa però més dura que la del Tuc d'Ermer malgrat tenir menys desnivell, ja que el camí resultà ser força “trencacames”. I molt encertada l'alternativa dels dos vocals (Quim i Lluís Rotllan) al pla inicial, massa dur potser.


Per cert, al viatge de tornada, a la carretera se'm van creuar una perdiu seguida de tres perdigons (o eren ànecs?). Tots els animalons que no vaig trobar a l'alta muntanya (marmotes, isards...) me'ls vaig trobar a la carretera!

(fotos cortesia del Quim)


Dades tècniques

Dia 1:

Distància: 5,6 km
Desnivells: +518 m, -316 m
Altura màxima: 2689 m
Altura mínima: 2228 m

Dia 2:

Distància: 12,2 km
Desnivells: +785 m, -1021 m
Altura màxima: 2613 m
Altura mínima: 1933 m
Temps de camí: 5 h 12 m
Velocitat mitja: 2,3 km/h

lunes, 27 de julio de 2009

Rescat

Succeí ahir cap a migdia, molt al prop del pic de Tristaina.

Érem gairebé a les acaballes de l'excursió de la volta al pic de Tristaina. Ens aturàrem a dinar a la vora de l'Étang de l'Albeille quan algú veié una estranya brillantor a mig camí entre el pic i l'estany, en una terreny força pendent.

No sabíem ben bé què era: alguns parlaven fent broma sobre si es tractava d'un fornet solar d'uns excursionistes. Quin lloc més estrany per aturar-se a dinar!

Però tot just que remprenguèrem la marxa, aparegué un helicòpter de la Gendarmerie (crec). No hi havia cap dubte que es tractava d'un helicòpter de rescat de muntanya i que buscava algun excursionista en dificultats. Per la nostra sorpresa, els excursionistes buscats eren aquells dos del “fornet solar”, que en realitat era una manta tèrmica.

Llavors vam poder veure en directe un rescat d'alta muntanya, maniobra força perillosa perquè l'helicòpter no podia aterrar a prop dels muntanyencs, així que van haver de recollir-los mitjançant una grua i alguna cadira desmuntable. Certament va ser una maniobra de precisió espectacular, perquè per l'aparell aquell era un lloc molt perillós on un canvi de corrent d'aire, unida a la proximitat de la vessant muntanyenca, podria acabar en una desgràcia.

Afortunadament el rescat es va dur a terme sense entrebancs, però mentre pujàvem el coll d'Albeilla, pensava en els perills de la muntanya que ens amenacen: aquells dos nois van tenir sort, però d'altres es queden aïllats o no poden ser rescatats pel mal temps. I així arriben les desgràcies.

Bé, tothom pot patir un accident a la muntanya. Fins i tot els més experts, de vegades, pateixen accidents greus fins i tot en excursions en teoria poc compromeses. Això sí, si aquells nois no estaven federats o no tenien una assegurança com la que ens brinda el CEC, ja es poden preparar: la “recepta” del cost de l'helicòpter serà grossa, molt grossa.

(fotografies cortesía d'en Joaquim Sanchez)

Tuc d'Ermer (2425 m, 19-JUL-2009)

A la segona, la vençuda. Bé, a la segona per alguns, perquè per un servidor aquesta era la primera vegada que intentava aquesta aventura que l'any passat no va reeixir a conseqüència de la meteorologia desfavorable que tan sovint es deixa veure per la Vall d'Aran.

Vam quedar dissabte a les 7 del matí a Palau Reial 19 persones i, després d'un viatge llarg amb parada habitual a Belcaire per esmorzar, arribàrem a Espitau de Vielha cap a les 11:30 però... poc abans d'arribar vam saber que un vehicle havia errat el camí i això ens va obligar a començar l'excursió de dissabte amb força retard, cap a les 12:30.

La proposta d'aquest dia no va ser fàcil de triar perquè teníem vàries alternatives, però al final ens vam decantar per pujar al lac Redon, un bonic estany que vaig “descobrir per casualitat” ara fa just un any, quan a la sortida del Ballibierna vam fer una excursió prèvia força mogudeta que va acabar amb el grup dispersat...

De fet, aquesta primera excursió es va fer més dura del previst, potser degut al cansament del viatge d'anada i de ser dissabte. El temps era magnífic, un xic càlid al migdia, però al lac Redon corria un aire força fred, igual que l'any passat.

És aquest un estany força maco, gran i gairebé rodó. Aquí, la Universitat Autònoma de Barcelona té instal·lada una caseta on fan controls de pol·lució, a més d'una infraestructura al mig de l'estany on suposo que deuen col·locar o recollir les mostres i/o experiments. Aquest any no vaig tenir la sort de trobar els investigadors, cosa que sí succeí l'any passat.

Després de dinar a la vora de l'estany, tornàrem pel mateix camí, i d'aquí, vam creuar la Vall d'Aran fins el refugi d'Era Honeria, accessible amb cotxe per una pista asfaltada força estreta. Atenció amable, un sopar excel·lent (molt bona la sopa d'all!) i una nit d'insomni per alguns de nosaltres que ni els taps ni el zolpidem van poder evitar.

Diumenge ens vam aixecar molt aviat: a les 5:45, tot i que algú ja portava aixecat quasi una hora. S'havia de salvar un desnivell de 1400 metres si es volia fer el tuc d'Ermer. Per consell dels guardes, vam fer la ruta (circular) en sentit horari, al revés del previst.

Sortírem del refugi i vam començar a pujar pel GR 211. El dia era esplèndid i una mica calorós. Algú hagué d'abandonar aviat, producte del cansament del dia anterior, però es pujava a molt bon ritme. El paisatge, preciós, adornat amb multitud de flors multicolors i les últimes congestes de neu.
En arribar al lac deth Potz, abandonàrem el GR 211 i agafàrem el GR 211.3. Aquí alguns van decidir no pujar el tu d'Ermer i decidiren donar una volta (i suportar veure una vaca parint!). La resta vam continuar cap al Coth de Güèrri i d'aquí, pujar els 155 metres que quedaven fins el nostre objectiu.

Pujar el tuc d'Ermer no va presentar cap dificultat, tot i que en no haver-hi cap itinerari d'ascens senyalitzat, va ser una pujada per la línia directa. Allà a dalt ens vam trobar amb un muntanyer que era soci del CEC i ens comentava que aquest era un pic poc visitat pels excursionistes. I és una pena, perquè les vistes eren superbes: cap a l'oest es veien, impressionants, el massís de la Maladeta, el del Perdiguero, el del Posets i, tot i que no el vaig identificar amb seguretat, sembla ser que es veia el Vinhamala. I també es veien alguns pics emblemàtics de la Vall d'Aran com el Montlude.
Després de baixar fins el coll, on ens esperava la resta del grup, i de dinar, tornàrem cap al refugi seguint el GR 211.3 en forta baixada que, unit a la calor, es va fer força dur fins que no vam arribar a un formidable bosc que ens fes una mica d'ombra. I d'aquí, cap a Barcelona, on arribàrem a una hora força còmoda tenint en compte la llargada del viatge de tornada.

Resumint, ens ho vam passar d'allò més bé.

(fotografies cortesia d'en Josep Pericàs)

Dades de l'excursió al Tuc d'Ermer:

Distància: 17,7 kms
Desnivells: +/- 1645 m (segons el GPS)
Alçada màxima: 2425 m
Alçada mínima: 1015 m
Velocitat mitja: 2,8 km/h
Temps de camí: 6 h 30 m