El Salt de la Barra de Ferro (15-NOV-2009)

Curta però intensa. Així es podria definir aquesta excursió per la zona del Collsacabra, una passejada pels salts de la riera de Gorges que desemboca al pantà de Sau, on de nou el bon ambient i l'humor van ser les tòniques dominants.
Una excursió amb contrastos, que començava i acabava a una zona residencial (el Pedró) de Santa Maria de Corcó.
Una excursió que, després de caminar una estona per pistes, et portava a veure uns bonics salts d'aigua a les zones del Salt de la Balma dels Teixidors i del Molí de l'Eixerit.
Una excursió que, després de ganyipar a un prat al costat de l'ermita de Sant Bartomeu Sesgorges, ens portà dins d'una humida obaga plena d'una vegetació exuberant. Vegetació que, de vegades, dificultava la marxa per l'acció d'alguns esbarzers traïdors i un terra humit i força relliscós que obligava a assegurar algun pas una mica delicat amb uns cables, però que feia molt interessant aquesta part del trajecte.
Una excursió on, després de passar per un mirador, ens va permetre veure uns bonics tolls i, poc després, afrontar la part més desitjada per alguns (i temuda per d'altres): el Salt de la Barra de Ferro, un pas on cal grimpar més de deu metres (IIº, no exposada) i on en algun lloc no hi havia massa preses. Afortunadament, una cadena facilitava la pujada, que es va fer amb poca dificultat.
Una excursió on, després de dinar al camp de tir, vam aprofitar alguns per dropejar i xerrar mentre que la resta va anar a visitar una font i un bonic bosc artificial cobert d'un mantell de fulles seques.
En fi, una excursió que va acabar amb sorpresa per part dels dos vocals (Ramon i Vicky), sorpresa que de segur hauria agradat d'allò més al famós monstre de les galetes de Barri Sèsam, en Triqui.

Itinerari seguit: Santa Maria de Corcó, el Pedró, camí de les Gorges, camp de tir, salt de la Balma dels Teixidors, molí de l'Eixerit, Mas del Vilar, Sant Bartomeu Sesgorges, Sentfores, salt de la Barra de Ferro, el Pedró i Santa Maria de Corcó.

Nota tècnica: la durada de l'excursió va ser de poc més de quatre hores de temps efectiu. Marques de pintura groga al recorregut. No disposo de més dades, el GPS avui amb prou feines podia localitzar els satèl·lits i treballar amb fiabilitat.

Dues excursions tan pròximes com diferents

Excursió 1: de Planoles a Queralbs pel collet de les Barraques, el 4 d'octubre

Excursió 2: Volta circular per la vall de Segadell, el 8 de novembre, sortint de Pardines per arribar al coll de Pal passant per l'ermita de Santa Magdalena i el collet de Puig Llingot, i tornant al punt de sortida per la collada Verda i la font de l'Arç.

Totes dues queden molt pròximes en distància, ja que Pardines és només a 6 quilòmetres de Ribes de Freser, però què n'eren de diferents! Per què? Doncs pel paisatge, i especialment, per la climatologia.

La primera va ser una excursió amb força bosc, una forta pujada fins al collet de les Barraques i, tot just quan al coll el pi negre començava a deixar pas als típics prats de l'alta muntanya, començàrem a baixar pels cingles de l'Andreu fins a Queralbs. No va ser una excursió gaire llarga, menys de 4 hores de temps efectiu caminant, però el desnivell era considerable per tractar-se d'una travessa de mitja muntanya, i això ho van acusar algunes persones que eren noves al grup. El temps era bo, càlid per les dates.

Recordo d'aquest dia el refugi Corral Blanc, lloc que aquell dia era només de pas, però que em va semblar molt modern i confortable. Un lloc de pernocta a considerar si algun dia ve al cas.

Un mes més tard tocava Pardines. No estava gaire animat per apuntar-m'hi, però al final m'hi vaig deixar emportar. Aquesta volta tenia com a punt culminant el coll de Pal, punt intermig a la Serra Cavallera que separa la zona del Taga/Puig Sestela, de la del Serrat dels Evangelis/Pedra dels tres bisbes. Punt, a més a més, on la Mª José i jo vam passar aquest passat mes de maig en una de les excursions que vam organitzar per la vall de Camprodon.

Semblava a priori una excursió semblant a la primera, però no. Res a veure. I la climatologia en va ser la responsable, amb un dia serè però fred, molt ventós i una temperatura de només 1º C a la part més alta. Al coll de Pal i voltants, el terra ja era cobert d'una fina capa de neu que va aportar la nota fotogènica a la sortida. I si això fos poc, al mateix coll ens vam creuar amb un ramat d'isards que, en filera índia i amb gran agilitat, creuaven aquest pas per la banda est (i dos isards més d'espectadors a poca distància de nosaltres, que ens observaven sense immutar-se). Tot plegat, una excursió de mitja muntanya però que paisatgísticament recordava més a l'alta muntanya.

Curiosa aquesta excursió també perquè es va fer en dos microbusos amb capacitat per unes quinze persones cadascú, i un cotxe particular que es va ajuntar a l'excursió i on anaven un grapat que no van poder apuntar-s'hi. Entre aquests m'hi trobava jo, i sense biodramina (quin mareig!).
Ah!, i se m'oblidava: felicitacions als dos vocals, que ho van fer d'allò més bé.

Tragèdia al Puigmal (8-NOV-2009)

Poc després d'arribar de l'excursió de Pardines, em vaig assabentar de la desgràcia: un grup de cinc excursionistes es va veure sorprès, quan baixaven del Puigmal, per una tempesta de neu, fred i boira. El resultat ja és ben conegut: van perdre el camí i dos membres van morir de fred enmig d'un escenari que em recorda vagament la tristament famosa expedició d'en Robert Scott al pol Sud. Una mort certament esgarrifosa.

En un primer moment vaig pensar que es tractava de gent amb poca experiència, gent com la que massa sovint veiem com es llencen alegrement a la muntanya amb poc coneixement i mal equipats. Però per les notícies que vaig llegint, sembla ser que aquest grup era ja força experimentat i que coneixien bé la zona.

El cert és que el Puigmal, de 2910 m, té fama de ser una muntanya fàcil i assequible gairebé per tothom que tingui una mica de forma física. Jo el vaig pujar fa poc i no té cap dificultat. Fins i tot, fa pocs dies, el polític Joan Puigcercós el va pujar en un acte, no recordo si reivindicatiu, polític o simplement perquè li agrada la muntanya.

Però no és menys cert que la zona de Núria-Coma de Vaca-Ulldeter és famosa pel mal temps que acostuma a fer. A moltes ressenyes s'adverteix que és una zona molt propensa a les boires, cosa que ja vaig comprovar quan vaig intentar fer l'olla de Núria fa un parell d'anys.

A l'alta muntanya m'he trobat amb boira espessa en almenys tres ocasions. En dues d'elles no va passar res, fins i tot si vas amb GPS és quasi segur que te'n sortiràs, i és per això que gairebé sempre el duc a sobre. ¡Però com canviava la situació al pic de Cassamanya S (mireu la foto, si no!), quan a la boira es va afegir un terra completament nevat! Si això passa et pots ficar en un bon marró, perquè us asseguro que en aquestes condicions no es veu absolutament res, ni tan sols el terra que trepitges més enllà de 2 o 3 metres, ja que no veus on acaba la boira i comença la neu. Si hi ha traça de petjades pots tornar enrere, però si les esborra el vent... què fas? Amb tan poca visibilitat et pots apropar perillosament a alguna congesta, cornisa o precipici i estimbar-te. La neu és molt traïdora. I ja no parlem si, a més a més, s'hi fica el torb pel mig.

No sé si aquesta gent portava prou roba i equipament o no (diuen que anaven mullats, senyal que no portaven roba impermeable), però potser si haguessin portat un GPS els podrien haver localitzat abans i potser s'haurien salvat. El que és cert és que la barreja neu-boira-torb-fred pot ser letal fins i tot si vas ben equipat i ets un expert.

De vegades ens confiem massa. És molt fàcil dir “prudència”, fins i tot pot sonar arrogant, però un altra cosa és posar-la en pràctica perquè et pots trobar condicionat pel que diu la gent. Si ets vocal d'una excursió, no hauries de tenir tanta por cancel·lant-la si no s'hi veu clar. Una retirada a temps és una victòria, crec jo. Però insisteixo, és fàcil dir tot això i no tant fer-ho.

Pics de la Forqueta-Turets i Forqueta SE (19-20 d'octubre)

Aquesta excursió ha marcat el final d'una campanya força fructífera d'alta muntanya estiuenca i, potser perquè trobava a faltar una sortida una mica tècnica (les que havia fet fins ara aquest any eren totes d'escassa dificultat), vaig decidir llençar-me a l'aventura de pujar aquests dos pics de la zona del Posets. Dos pics que amb prou feines superen la cota tres mil i que, malgrat que semblen dos nans al costat del colós pirinenc, la seva ascensió no va decebre ningú.

També era una excursió per confirmar o no la fama de l'allotjament on pernoctaríem: em refereixo al refugi Forcau o Angel Orús. ¿Quantes vegades havia proposat fer algun dia la volta al Posets i la gent em comentava “uff, s'ha de dormir a l'Angel Orús i allà no es menja gaire bé”? Bé, ara ja conec el lloc i el que allà es cuina (mai millor dita la paraula).

Dit i fet, la quedada va ser una mica peculiar, perquè una part del grup sortí de Barcelona el dissabte ben aviat per anar a fer una via ferrata. L'altra part quedà a Palau Reial... i a un servidor el van passar a recollir a Pallejà. Un temps magnífic i un viatge sense incidents... fins a la pista que pujava al refugi, on un dels cotxes va patir una avaria electrònica que es va poder solucionar un parell d'hores més tard, afortunadament. Ja havíem tingut l'incident del viatge.

Després de deixar els cotxes a l'aparcament Aigüeta d'Eriste, vam pujar amb fort ritme fins al refugi seguint un camí ben fressat. En el meu cas, mapa en mà i amb el GPS ben amagat (però connectat) amb la intenció d'agafar més pràctica amb els mapes cartogràfics sense fer servir res més que la brúixola i l'altímetre.

El bosc ja anava agafant els colors de la tardor, i just quan aquest s'acabava, aparegué el refugi. Déu n'hi do!, si sembla un hotelet. Molt gran, espaiós, confortable, amb una escala central enorme i habitacions amb dos banys (o eren tres?). Diferent, en resum, a d'altres refugis més austers i amb un caràcter més marcadament muntanyenc, com ara els d'Estom, Campana de Cloutou o Saboredo.

I arribà l'hora de la veritat, l'hora on descobriria el famós sopar de l'Angel Orús. Primera sorpresa: em trobo una font d'aigua idèntica a les que tenim a la feina. Segona sorpresa: el menjar es distribueix en pla “ranxo”, amb safata i a fer cua a que et posin el menjar, com a la feina o a la “mili”. Això no ho havia vist en cap refugi, fins ara, i ja porto uns quants visitats! Tercer: el menú consistia en una tassa de sopeta (força bona!), unes mongetes amb traces de xoriço i que no em van agradar gaire, i unes mandonguilles que no es diferencien gaire de les que menjo a la feina, un càtering barat. Val a dir que jo no sóc gaire amic de les mongetes, però les que vaig tastar semblaven tretes del pot i poc més. Les mandonguilles tampoc van semblar gran cosa però bé, he menjat coses pitjors. I de postres, préssec en almívar.

Resumint, un sopar que no va ser massa afortunat, i això que algú em comentà que avui no estava malament. En fi, pitjor va ser fa anys al refugi de l'Oule i la “sardinada” freda que ens van posar de primer.

Fora del refugi, feia un fort vent i fred. El cel estava d'una negror increïble. Ben cert és que, si no fos pel fred i perquè havia d'anar-me a dormir, hauria gaudit enormement contemplant les miríades d'estels que esquitxaven el cel.

Nit de mal dormir, com quasi sempre per a mi. Tenia la llitera del meu costat buida, però a mitjanit arribaren uns muntanyencs i un d'ells, roncador per més inri, jeia al costat meu, cosa que m'obligà a capgirar-me. Les meves pastilles per dormir havien desaparegut misteriosament...

El despertador sonà a les 5 en punt, però l'esmorzar no fou fins les 6. Típic esmorzar muntanyenc que hauria estat bé si no fos per una magdalena a la que, en fotre-li una queixalada, vaig pensar “Dios, esto te cae en la cabeza y te descalabra. ¡Menudo pedrusco!”.

Després dels preparatius, sortírem encara de nit tancada cap a les 6:45. Al cel, d'una negror impressionant, enlluernava la constel·lació d'Orió. La Via Làctia es veia clarament, cosa difícil a l'hivern ja que mirem en direcció contrària al centre de la Galàxia, on es més difosa. També es distingia amb claredat la llum zodiacal cap a l'est... i Venus, que brillava baix a prop de l'horitzó.

Bé, deixant astronomies apart, el ritme d'ascensió va ser molt viu. El fred i especialment el vent apretaven de valent, a prop dels zero graus (sense arribar-hi, de moment). Caminàvem amb els frontals en direcció cap al collado d'Eriste i no va ser fins passada una hora que els vam poder apagar. Davant nostre avançava un altre grup, agafant tot plegat un aire certament fantasmagòric.

El sol ja il·luminava els pics més alts quan arribàrem a l'únic estany de la travessa, l'ibón de Llardaneta, preciós. Torrenteres i petites basses d'aigua mig glaçades ens recordaven que l'estiu ja quedava lluny.

Gairebé sense pausa vam pujar fins al collado d'Eriste, fàcilment accessible. Aquí algú comentava que érem a -3º C. I per això ningú volia aturar-se gaire estona a aquell coll. Aquí començà el tram final d'ascensió al Forqueta-Turets, una cresta que, sense ser difícil (Iº i algun petit pas fàcil de IIº) , sí que demanava parar atenció degut a les sobtades ratxes de vent que bufaven. Era curiós notar com el vent, a aquestes alçades, passava de calma a fort en qüestió d'un segon, prou per desequilibrar-te si no vigilaves.

Així, sense més, vam fer el Forqueta-Turets. Allà dalt el dia era radiant, amb una visibilitat excel·lent. De totes les muntanyes que es veien (Posets en primer pla, Aneto/Maladeta, etc.) em cridaren l'atenció els pics de Culfreda que no vaig poder fer aquest estiu, i el Bachimala. Per cert, no sé si pel fred, però em costava articular les paraules correctament.

Després de les fotos, vam posar proa cap al segon pic, el Forqueta SE. Si bé accedir al Turets es força assequible fins i tot amb poca experiència muntanyenca, un altra cosa és aquest Forqueta SE, ja que s'han de flanquejar un parell de passos exposats (I+). En un d'aquests vaig patir una relliscada amb un cop al cap que no va passar d'un nyanyo. Sort que estava ben agafat i el vocal al meu costat!
Pitjor va ser en coronar el Forqueta SE, quan un membre de l'expedició va relliscar en intentar fer una foto. No passà res perquè es pogué aturar, però un parell més de metres i hauria passat una desgràcia. Quin ensurt!

Bé, arribats a aquest punt es retornà pel mateix camí. La tornada fins al coll se'm va fer més feixuga, potser per la inseguretat creada pels esdeveniments, per falta de sucre i perquè feia baixada, així que en arribar de nou a l'ibón no ens vam estar de res i vam aprofitar per ganyipar una mica i contemplar de nou aquest preciós estany.

Poc abans d'arribar al refugi, vam poder contemplar les agulles dels Forcaus alto i baixo, agulles que en la foscor de l'alba no vam poder veure bé. Així, vam arribar al refugi a l'hora de dinar.

Després d'una estoneta i d'uns entrepans, retornàrem cap a l'aparcament a un ritme encara ben viu, arribant força d'hora. Finalment, després d'un viatge de tornada amb alguna aturada per fer un cafè o xocolata, vam poder arribar a Barcelona a una hora molt decent.

Resumint, una excursió força maca i instructiva. Bravo pels dos vocals (en Joan Ramon i en Jordi) i també pel grup. Bravo especialment per una excursionista que, a la seva edat, encara té forces i esperit per emprendre excursions d'aquesta magnitud. Ja ens agradaria a molts trobar-nos com ella quan arribem a la seva edat!

Per cert, dos dies després nevava amb força a tot el Pirineu. Tota l'excursió vaig carregar amb un bon anorac que al final no vaig fer servir... però més val pecar per excés que per defecte.

P.S.: Fotos cortesía de la Patrícia