sábado, 29 de noviembre de 2008

La Sinfonía nº 2 "Resurrección" de Mahler

¡Por Dios, vaya sinfonía! Un auténtico monumento a la música y al espíritu humano, diría yo.

Hace ya algún tiempo que la vengo escuchando "a trozos". Esto puede resultar extraño y para los puristas, un sacrilegio, pero es que no estoy hablando de un disco de canciones comerciales o de música ligerita. La sinfonía en cuestión dura más de 80 minutos (no cabe entera en un CD) y supone un verdadero desafío para quien intenta acercarse a ella, pero si se logra conectar con ella y con su significado, la recompensa y la satisfacción de escuchar algo grandioso están garantizadas.

La sinfonía está dividida en 5 movimientos: Totenfeier, Andante moderato, In ruhig fliessender Bewegung, Urlicht, y finalmente, Im tempo des Scherzos. Curiosamente, cuando cayó en mis manos empecé a escucharla por el final, que tras una primera audición me pareció algo casi sin sentido, y precisamente esto era lo que se le achacaba a Mahler cuando estrenaba sus sinfonías.

Lo cierto es que su música, al igual que la de Bruckner, no entra a la primera. Tenemos suerte de contar con la capacidad de grabar la música y reproducirla tantas veces como queremos en casa, y sólo así estoy consiguiendo entrar en el universo musical de los compositores clásicos, pues soy bastante torpe para disfrutar de la música a la primera audición.


Por tanto, no me extraña nada de que estos dos compositores cosechasen tantos fracasos y comentarios negativos cuando vivían. Es que su música, muy vanguardista e innovadora para la época, no es para escucharla por primera vez en un auditorio, a menos que tengas tus orejas educadas a base de años de conservatorio o de gran afición a la música. En este sentido yo he sido totalmente autodidacta, pues de jovencito casi odiaba la música y no fue hasta que cayeron en mis manos dos obras modernas, Taurus II y Hergest Ridge, que se me destaparon de una vez por todas las orejas y sentaron las bases a mi afición a la música sinfónica o de gran orquesta.

Volviendo a nuestra sinfonía, comento algunas cosas de cada movimiento. No me extenderé mucho porque por Internet y la Wikipedia encontraréis artículos de gente más entendida que yo.

El primer movimiento, Totenfeier (Ritos fúnebres), es un largo allegro de más de 20 minutos de duración (típico de las sinfonías de Bruckner y de Mahler). Es el que menos he escuchado, más que nada porque está solo en el primer CD (los otros cuatro están en el segundo). Es una marcha fúnebre y en principio iba a ser un poema sinfónico independiente. Recibió muy malas críticas por parte de algún directorcillo de orquesta y eso desanimó mucho a Mahler, pero más adelante concibió la idea de que formase parte de una obra mayor.

El segundo movimiento, Andante moderato, es una pieza bastante más ligera, agradable y suave, quizás la menos vanguardista de todas pero una de las más fáciles de entender.

El tercero, In ruhig fliessender Bewegung (con un movimiento tranquilamente fluyente) es un scherzo y comienza de una forma abrupta, con dos golpes de timbal. Tiene fases brillantes y espectaculares, típicas de los scherzos. Pero lo más interesante es que hacia el final nos presenta un adelanto de lo que será el último y más espectacular movimiento. Todo un logro...

El cuarto, Urlicht (Luz Prístina), es un lied (canción, en alemán) cantado por una soprano. Esto ya es de por sí otra novedad, pues una sinfonía es, conceptualmente, una composición instrumental y compositores como Haydn consideraban un sacrilegio introducir voces en una sinfonía (Beethoven ya se encargó de cometer semejante "atentado" en su Sinfonía Coral). Rabietas aparte, es un lied francamente bonito.

Y por último, Im Tempo des Scherzos (En el tiempo de un scherzo) cierra esta obra. Una descomunal y grandiosa pieza de más de 30 minutos de duración con final coral. Si el tercer movimiento representa una pérdida de fe, y el cuarto, su recuperación, este movimiento replantea dudas pero acaba con el triunfo y resurrección en sí. Aquí Mahler recurre a casi todos los medios instrumentales posibles para ofrecernos un auténtico universo sinfónico, incluyendo un conjunto de metales y percusión que toca fuera del escenario para dar una increíble sensación de lejanía. El final es sencillamente sensacional y sólo echo de menos que las campanas tubulares y los tam-tam suenen más potentes, quizás debido a la mala costumbre de oír a todo trapo otras campanas tubulares más modernas que sonaban allá por 1973 y que también revolucionaron la música moderna.

Una curiosidad: la Sinfonía Resurrección es la favorita de Karol Wojtyla, alias Juan Pablo II.

Y por si a alguien no le ha quedado claro, las obras Taurus II y Hergest Ridge fueron compuestas por el británico Mike Oldfield. Algún día hablaré de él...


miércoles, 26 de noviembre de 2008

Pels entorns de Vilada (23-XI-2008)

Fa més o menys un any vaig gaudir, amb un parell d’amics, d’un agradable dia d’excursió per la serra del Catllaràs, a l’Alt Berguedà, una volta amb sortida i arribada a la Pobla de Lillet que va coincidir amb l’explosió cromàtica dels colors de la tardor. Va ser una excursió molt maca, certament.


El passat diumenge vaig tornar a l’Alt Berguedà, acompanyat d’un grupet del CEC, per fer un altra excursió circular per un lloc no gaire llunyà del de l’any passat: Vilada.


Vam quedar a les 7 del matí a Fabra i Puig, i després d’un viatge en cotxe i d’esmorzar a Colonia Rosal, vam arribar a Vilada. El dia era força maco i, malgrat les gèlides perspectives meteorològiques, el fred era força suportable i àdhuc en alguns moments de pujada feia una miqueta de calor.


De seguida el paisatge es revelà molt maco, ja que l’excursió va transcórrer gairebé en la seva totalitat per frondosos boscs de pins, roures i alzines, per senders i pistes ben senyalitzades amb les marques del PR-C 147. Així, després de sortir de Vilada i d’una pujada per un magnífic bosc vam arribar a una bifurcació amb una curiosa creu (per quin motiu era allí?) i poc després, a una font amb dipòsit.


Poc després arribàrem a la Mina de l’Aigua, un curiós i estret túnel excavat a la roca on algú amb una mica de claustrofòbia va patir una mica però sense més conseqüències. Destacar una curiosa alzina que hi havia a sobre de l’entrada del túnel amb una llarga arrel que penjava per la paret i s’introduïa allà on semblava impossible, per treure’n menjar.


En sortir del túnel gaudirem d’unes magnífiques vistes a la serralada de Picancel. Poc després, vam trobar la font de l’Arç (Déu n’hi do com rajava!) i, una mica més endavant, les restes del castell de Roset, on ens aturàrem a fer una ganyipada. Aquest era un dels punts més alts de la travessa, amb molt bones vistes a tota la vall.


Més endavant el camí enllaçà amb el GR 241. A partir d’aleshores el cel començà a ennuvolar-se i la possible perspectiva de pluja ens aconsellà accelerar el pas. Seguírem una bona estona el GR fins un desviament on ràpidament vam perdre alçada fins enllaçar amb una antiga carretera abandonada. Notar que, arrel d’una bota descordada, alguna mirada perversa es fixà en els calçotets de qui escriu i que va ser origen d’una sucosa conversa sobre moda íntima masculina i els concursos sobre “miss samarreta mullada”.


A partir d’aquí començà el retorn cap a Vilada amb un paisatge una mica més monòton, però encara maco. Després de dinar, amb torrons, alguna cervesa en ampolla de vidre i orujo del Quim, arribàrem (després de creuar algunes vegades la carretera) primer a una masia i més tard, al molí del Cavaller. Bé, aquest nom potser no fa al·lusió a la veritat perquè de molí no semblava quedar res (només una instal·lació recreativa), però valgué la pena atansar-s’hi per contemplar el pantà de la Baells, ple de gom a gom.


Finalment, i després de caminar una bona estona, vam arribar a Vilada. Total, 14 quilòmetres amb poc desnivell i cap dificultat. Un passeig, vaja. I la tornada, després d’un cafè a Colonia Rosal, va ser una mica més llarga de l’habitual, ja que un tall de l’autovia per una manifestació ens obligà a fer una bona volta (amb mareig per part de qui escriu). Mentre es feia fosc, al cel brillaven, esplendoroses, les llums de Venus i Júpiter, anunciant la gran conjunció del proper 1 de desembre.


Més fotos d'aquesta excursió a la següent adreça.


http://picasaweb.google.es/aplidinio/Vilada23XI2008#

domingo, 16 de noviembre de 2008

Caminada popular a Vallirana (16-XI-2008)

Avui es celebrava la 27ª caminada popular de Vallirana, un recorregut per les muntanyes d’aquesta població on visc des de fa 18 anys.

Organitzada pel Centre Excursionista de Vallirana (CEVA), el recorregut era apte per tots els públics i de fet hi ha assistit un gran nombre de famílies i gents de totes les edats. Bé, amb molt poca presència de gents d’edats d’entre 20 i 40 anys, com malauradament és habitual en aquests casos, i és que les orgies nocturnes o els nens petits fan estralls en aquest sector de la població.


Si fa dos anys la caminada es va centrar en la pujada al Puig Vicenç (468 m), aquest any ha estat un recorregut per la vall d’Arus, on s’amaguen uns boscos i paisatges francament macos, molt macos si tenim en compte que només som a 20 quilòmetres de Barcelona i la supermassificació urbanística que pateix Vallirana.

El dia acompanyava amb un cel blau, molt blau, i una temperatura molt agradable per caminar. Al fons es veia clarament Montserrat i fins i tot algunes muntanyes del Pirineu nevades. El CEVA havia muntat dos avituallaments al llarg del recorregut: al primer, et donaven una pasta; al segon, un esmorzar a base d’entrepà, fruita i “tintorro” del porró. I al final del recorregut, com és habitual, un regalet: aquest any, un pràctic buff gruixut que molts agrairem ara que s’acosta l’hivern (l’any passat va ser una cantimplora i fa dos anys, una pràctica navalla multiusos).


En resum, una excursió de 12 km i poc desnivell, vaja, gairebé un passeig, però això em dóna idees per muntar en el futur una excursió més llarga per mostrar als forans que Vallirana és alguna cosa més que un poble partit per una carretera nacional (i el que ens queda, encara!).

domingo, 9 de noviembre de 2008

Pic de Casamanya S (2740 m, 8-XI-2008)

Bé, si jo fos l’Óscar Nebreda, titularia aquesta entrada com si fos un partit del Barça. Crec que “Boira, 2 – Fran, 0”, seria una bona opció, però això no seria representatiu de l’excursió que vam gaudir ahir a Andorra.

El dia no s’havia aixecat gaire bé, hi havia força núvols però amb perspectiva de millora. Vaig quedar al polisportiu la Salle amb la gent del GELS a les 7 del matí i allà m’hi vaig assabentar que ens acompanyaria un personatge singular: en “J”, un gos barreja de mastí i husky molt maco i juganer, tot i que una mica desconfiat. El viatge va ser tranquil i amè, amb la companyia de la Gis i en Braun, però a mig camí ens va sorprendre un bon ruixat que ja ens feia témer el pitjor, amén d’alguns conductors irresponsables que trobàvem camí d’Andorra (molts d’ells, pilotant potents BMW’s).


Després d’esmorzar a prop de la Seu d’Urgell i de creuar Andorra fins a Canillo (gairebé una hora, quin suplici pels conductors) vam iniciar l’excursió. La idea era començar al coll d’Ordino, passar pel coll de les Vaques i arribar al Casamanya S, tornant pel mateix camí. Semblava una excursió molt fàcil, però problemes amb l’aparcament ens va obligar a començar a un lloc diferent, que escurçava el trajecte però ens va evitar passar per un bosc que, segons fonts fidedignes, era molt i molt maco.

Degut a que era força tard (gairebé migdia), es va imposar un cert ritme. Des del començament tota la caminada es va fer en un ambient totalment hivernal, la neu havia caigut a dojo i amb abundància a partit dels 1800 metres, més o menys, i és aquí on vaig decidir estrenar les raquetes, ja que la neu era pols-verge i força tova. Però la resta de la gent va fer l’ascensió sense raquetes i sense gaires problemes, malgrat haver-hi gruixos de neu de 20 cm a gairebé un metre.


El dia, a l’inici de l’excursió, era força assolellat i, fins i tot, càlid. Als pocs metres i, malgrat anar amb poca roba, ja estava suant la gota grossa. Els paisatges que es podien veure en el decurs de l’ascensió eren sublims, la sensació de soledat i les enormes quantitats de neu verge que hi havia em transmetien una gran sensació de benestar només pertorbada per la incomoditat de les raquetes i la duresa de l’ascensió deguda a la presència de la tova neu... i del cansanci que portava a sobre meu (ahir vaig fer 500 km al volant!).

Malauradament, quan només faltaven uns 200 metres per fer el cim, aparegué la boira, molt espessa i que, juntament amb la neu, transformà els darrers metres en una ascensió fàcil però perillosa si es perdia la traça de la neu trepitjada. Així que vam fer el cim com al Bastiments, sense poder veure les superbes vistes que segurament hi ha “allà a dalt”.

La baixada es va fer sense novetat, alguns en pla “tobogan” aprofitant algunes pales de neu i jo, com sempre que baixo, lent i a poc a poc. Després de dinar, força tard, a Canillo, vam tornar cap a casa després de “patir” les cues per sortir d’Andorra.


Com a comentari personal de l’excursió, val a dir que el Casamanya S és una d’aquestes muntanyes que fan afició. L’ascensió amb neu no comporta dificultats especials, tret de l’elevada inclinació d’alguns passos (s’han de superar uns 700 metres de desnivell en poc més de 3 km), però les carenes són molt amples i poc aèries. Caldria veure què tal resulta a l’estiu, però sense neu es pot intentar fer els 3 Casamanyes i tornar per la carena del Casamanya N que enllaça sense problemes (o almenys això em semblava veient la carena i la vall properes) amb el camí d’ascensió.

Avui, mentre escric aquesta crònica, veig des de casa meva que fa un dia radiant. Segurament qui pugi avui al Casamanya, gaudirà d’unes vistes de primer ordre. Hi tornaré, us ho prometo!