martes, 25 de agosto de 2009

Bachimala i Picos de Culfreda

Com a postres per unes bones vacances i després de la travessa del Vinhamala, un grup de gent del CEC va muntar una estada al Pirineu aragonès d'uns quants dies per la zona de Pineta per fer algunes excursions i ascensions. A aquest grup s'hi va sumar un altre, entre els quals m'hi trobava, per intentar fer dos pics destacats de la zona: el Bachimala i els pics de Culfreda, tots pics que superen els 3000 metres.
De fet, per fer aquests darrers ens vam muntar un bon grapat de gent: la Mercè, l'Oriol, en Ramon Ribas, la Vicky Barjuan, en Josep, el Joan Santamans, la Núria, l'altra Núria, la Remei i un servidor. El lloc, el refugi de Viadós, emplaçat en un lloc idíl·lic (la vall de Chistau), rodejat de bordes de pastor habilitades com a refugis d'estiu de lloguer, i amb l'altiu Posets de rerefons.

Del refugi m'he portat un bon record: és el clàssic refugi ben equipat i ben cuidat però que s'integra molt bé a la muntanya. No és ni un gran refugi ple de comoditats, ni tampoc un refugi d'aquells que fa cosa entrar-hi. L'atenció fou correcta i el menjar bo i abundant.

I de les excursions... l'estada eren quatre dies, però el primer fou l'arribada a Viadós amb visita (un altra vegada) a Aínsa. El segon dia es va triar com a objectiu el Bachimala, que amb els seus 3177 metres s'erigeix com un dels gegants del Pirineu, però un dels gegants menys conegut. De fet, durant tota la travessa no vam trobar gairebé ningú, excepte al cim.

L'ascensió al Bachimala es va fer per la via normal, la més assequible, sortint de Viadós i passant pel Cuello de la Señal de Viadós però evitant la temible cresta de la Punta Sabre, és a dir, pujant per la vessant oest. L'aproximació no va representar cap problema, tret de la forta calor de l'inici. El bosc, xafogós, deixà pas a les praderes i finalment, a una immensa tartera de color marró. Els darrers 50 metres d'ascensió van ser els més difícils ja que es feien per una cresta força aèria però fàcil (Iº), semblant a la del Ballibierna (si no considerem el pas del cavall).

Allà a dalt només hi havia un grup de bascs que amb l'emoció vaig confondre per un moment amb gent del grup i que vaig saludar una mica efusivament... En fi, coses de la muntanya... Sigui com sigui, va ser una ascensió memorable i que m'ha deixat un molt bon gust de boca, ja que no vaig tenir gaires problemes en superar la cresta exposada. Des del cim es distingia la Maladeta, el Posets, la zona d'Ordesa-Monte Perdido, el Vinhamala i la seva malmesa glacera, i fins i tot el Balaitús. No vam veure marmotes, tot i que les sentíem xiular de lluny, però sí voltors que planejaven majestuosos força a prop nostre.

La baixada, molt més relaxada, sense gaire història tret de les bromes del Ramon Ribas a l'hora del dinar que han quedat gravades per la posteritat. I com vam riure!
Al dia següent teníem com a objectiu els pics de Culfreda. Com que eren més lluny, vam començar a caminar al refugi lliure de Tabernés, al qual s'accedeix des de Viadós per una pista d'uns 3 quilòmetres en no gaire bon estat.

Allà vam seguir el riu fins al Bado de Bachimala on vam trobar una cavalls que duien a sobre el cinquè d'infanteria de mosques en maniobres i que ens van traspassar el personal de reserva fins sortir del bosc. Especialment la Mercè, que degut a una crema solar triada amb poca fortuna, atreia gairebé totes les mosques.

Després vam seguir cap el Puerto de Cauarera, deixant darrera el bosc i les mosques i travessant una preciosa vall (i un petit pas de I+). El paisatge era preciós però el temps estava una mica insegur, de manera que en arribar al port vam decidir, no sense pena, avortar l'atac final, ja que encara quedaven 400 metres d'ascensió per una carena i era una mica tard.

Així que vam desfer el camí, no sense abans banyar-se en una petita gorja del riu Zinqueta, on van continuar les bromes...

L'últim dia el vam aprofitar per fer una visita a unes ermites que hi havien a prop de Salenque, on es veia un congost que proposarem algun dia com a excursió, ja que el paratge s'ho val.

En resum, una estada on ens ho hem passat “pipa”, que m'ha deixat un molt bon record i on el bon humor, sobre tot per part del Ramon, ha estat més present que mai. Em costarà oblidar aquesta estada. Però l'any que ve hi tornarem: el Culfreda ens espera encara.

Dades tècniques (Bachimala, 3177 m):

Distància recorreguda: 14,4 km
Temps de camí: 6 h 30 m (3 h 50 m d'ascensió)
Temps aturat: 3 h 35 m
Velocitat mitja: 2,2 km/h
Desnivells: +/- 1535 m

Fotos i vídeos a:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/20090823BachimalaCulfreda#

No hay comentarios: