lunes, 22 de diciembre de 2008

GR1, 3ª etapa, Banyoles-Besalú (21-XII-2008)

Tercera etapa del “sender històric”, GR1, i potser una de les més interessants des del punt de vista cultural. I no és per menys: sortida de Banyoles, amb el seu magnífic llac, i arribada a un dels pobles catalans més carregats d’història: Besalú.

L’excursió en sí va tenir poca història, ja que es tractava d’un recorregut pla d’uns 15 quilòmetres. Atès el poc desnivell que hi havia, això representava menys de quatre hores de camí, tant és així que poc després de migdia ja érem a les portes de Besalú.


De fet, el toc de diana al matí va ser molt d’hora, com ja és habitual en aquest cicle d’excursions. El dia era perfecte: fred, frescot al matí (com diria en Tomàs Molina) però suau al migdia, amb un cel ben blau i unes precioses vistes al Pirineu que, des del Canigó fins a la zona del Puigmal, estava ben nevat, tret potser del Costabona...

Com ja he dit, l’excursió va ser molt senzilla, pistes forestals, algun tram asfaltat i una arribada a Besalú per un lloc una mica diferent al previst. Algunes aturades per admirar el llac de Banyoles, algunes masies i esglésies o ermites en un envejós estat de conservació i pobles amb un ambient ja prou nadalenc, etc. Fins i tot un tió enorme al bell mig de la plaça de Serinyà, on ens aturàrem per fer una ganyipada i per veure a algú pujant a un balcó de l’església per fer alguna proclama reivindicativa i republicana... mentre d’altres feien una mica el pallasso amb el pobre tió.

Després de dinar a l’entrada de Besalú (i de cantar-li el "happy-birthday" a la nostra companya Mª José, que complia 37 anyets el passat dimecres), tocava una prevista i molt interessant visita al poble, magníficament guiats pel Lluís Rotllan que, una vegada més, ens demostrà tot el seu coneixement del món medieval. Bé, si algun dia et quedes sense feina, ja saps a què t’has de dedicar, Lluís!

Finalment, la tornada cap a casa, que aquesta vegada va ser molt d’hora (cap a les quatre, si mal no recordo) i va donar temps sobrat a la gent per veure el partit de futbol. I amb el bon record d’aquest bonic poble, ens citàrem per la propera excursió, on definitivament deixarem enrera les planes per començar a caminar per unes terres més accidentades: la Garrotxa.

Anecdotari: destacar que la revenja sembla ser un plat que es serveix fred (antic proverbi Klingon) si ens atenem a l’esbroncada que el conductor de l’autobús va fotre al pobre Quim, arran d’una excursió al Montsant que es va fer el passat mes d’abril, excursió que va acabar força més tard del previst a causa de les funestes previsions de “timing” de l’altre vocal (encara està sota càstig de no fer més vocalies, tot i presentar un recurs al Suprem perquè li afluixin una mica els grillons). I també destacar cert “dedo asesino” d’una tal MJ que no parava d’acorralar a tot el personal que tenia al seu abast. I és que aquell dia estava més revoltosa que de costum... Seria l’orujo del Quim el causant o el Nadal que ja tenim aquí mateix?

domingo, 7 de diciembre de 2008

Tosa d'Alp (raquetes, 6-XII-2008)

Bonica ascensió amb raquetes a la Tosa d’Alp, el cim més elevat de la serra del Moixeró. Va ser una idea de la Mª José, que en un principi proposà fer el Puig Sestela, però que es desestimà degut a l’elevat risc d’allaus per la vessant nord. Es proposà després el Comabona des de Gósol però també es desestimà per tractar-se d’una excursió molt llarga.
És la primera vegada que repeteixo cim, ja que aquest el vaig coronar l’estiu de 2007 en el decurs de la travessa “Cavalls del Vent”. Aquell dia el recordaré sempre per l’espessa boira que ens va acompanyar des del refugi del Rebost fins gairebé el cim, i que de poc no ens va esguerrar l’aventura.Avui no tocava boira. Ens vam presentar al Coll de Pal, a uns 2100 metres d’alçada, el Txus, la Mercè, la MJ i un servidor, després d’un viatge sense incidents amb el “Súper Xatarra Special”, que és com estic pensant en batejar la meva tartana, en honor a una vella sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa.
El temps era bo però gèlid: -4º C a l’inici de la marxa i un vent molt i molt fred, d’aquells que et deixen la mà inútil i sense tacte, però aviat entràrem en calor, en començar la pujada. No és que hi hagués molta neu, i a més era força dura (a diferència del Casamanya, on t’enfonsaves fins i tot amb raquetes), però el paisatge era molt maco i en alguns llocs, espectacular. A mitja ascensió, un “ocellet” (crec que un àliga daurada) ens va fer un passada gairebé rasant, com si ens volgués avisar que allà ella era la reina i senyora d’aquelles terres.
L’excursió era curteta i aviat vam assolir el cim sense problemes. Allà vèiem el Pedraforca i el Comabona ben nevats, i molt especialment el Canigó i la zona del Puigmal. No així el Taga i el Puig Sestela, que no tenien gens de neu.
En ser obert el refugi del Niu de l’Àliga, vam poder dinar protegits del vent i les inclemències del temps. Després tornàrem pel mateix camí, gaudint d’una bonica posta de sol tot just arribant on havíem deixat el cotxe. Total, 515 metres de desnivell i 7,5 km recorreguts. Una sortideta d’iniciació, vaja.
I va ser durant la baixada quan ens vam creuar amb un grup que pujava molt dispers i que semblaven tenir un problema amb un membre que no podia continuar i que s’havia encigalat en una forta pendent glaçada (eren un grup de gent amb problemes de discapacitat mental). Més tard ens va sobrevolar un helicòpter de la Generalitat, possiblement en arribar alguns membres al Niu de l’Àliga devien donar avís per rescatar aquesta persona. Difícilment podíem fer res nosaltres ja que uns grampons potser haurien solucionat el problema, però no en dúiem. Personalment, a nosaltres ens va sorprendre que aquesta gent pugés tan tard al refugi, i més tractant-se d’un grup d’aquestes característiques. Però queda clar que a l’hivern s’ha de vigilar més que mai i anar ben equipats.
Resumint, una experiència ben maca. I no serà la darrera perquè ja estem pensant en noves aventures blanques. La propera serà el 27 de desembre, amb el Pedró dels Quatre Batlles com a objectiu a assolir. Més tard hi ha la idea de fer el Costabona (Vallter 2000) en sortida oficial del CEC: serà l’11 de gener. I potser pel febrer o març ens atrevim amb el Comabona (Cadí)...

miércoles, 3 de diciembre de 2008

GR 1, 2ª etapa, Orriols-Banyoles (30-XI-2008)

Segona etapa del “sender històric” que s’ha desenvolupat sense incidències dignes de menció en un ambient distés i amb una favorable meteorologia, tot i que amb un ventet força frescot. I és que l’hivern ja fa dies que truca a casa nostra i promet una bona temporada pels amants de l’esquí i l’alta muntanya hivernal.

Anem per parts perquè, evidentment, el dia va donar una mica més de sí per escriure alguna cosa més que un simple paràgraf.


El toc de diana va ser molt, molt aviat: 5:30 a.m. i fonts fidedignes asseguren que alguna persona s’hagué d’aixecar a les 4:30 a.m. (que no vol dir “antes de merendar”, perdó pel dolent acudit mortadel·lesc), així que després de recollir al Joan, anem cap a Barcelona i a Balmes-Bergara ens trobem amb el grup de gent del CEC.


Arribàrem a Orriols (Alt Empordà) cap a les 9 del matí. Aquesta etapa consistia en un recorregut de quasi 20 quilòmetres, però gairebé sense desnivell i passant per algunes aldees (Brunsó, Centenys) i poblacions rurals (Melianta) fins arribar a la capital del Pla de l’Estany, Banyoles.

La major part del recorregut transcorria per pistes asfaltades i només cap a la meitat de l’excursió vam poder gaudir de camins i pistes sense l’incòmode asfalt i guarnides per bonics boscos i unes espectaculars imatges del Pirineu completament nevat: espectaculars el Canijo... perdó, el Canigó i la zona del Costabona i Bastiments. Això ens augura una bona temporada de raquetes.


L’escassa dificultat de les pistes a recórrer ens permeté avançar amb gran velocitat, tant és així que cap a dos quarts de dues de la tarda dinàvem a només uns cinc quilòmetres del punt d’arribada, a l’abric d’una bonica església. I cap a les 3 de la tarda ja havíem arribat a Banyoles.

Aquí es va acabar la primera part de l’excursió. La resta de la tarda la vam dedicar a recórrer alguns indrets notables de Banyoles. El Lluís Rotllan va fer gala de les seves dots de guia (a més de vocal) i de gran coneixedor de la història i arquitectura medieval catalanes durant la visita al monestir de Sant Esteve, a la muralla que protegia la ciutat (bé, el que queda d’ella) i a l’església de Santa Maria dels Turers, bons exemples que mostren que Banyoles és alguna cosa més que una vila amb un famós estany ple d’ànecs.

Però d’aquest darrer segurament en parlarem a la propera excursió, on començarem ja a remuntar la serralada transversal... i arribar a un poble carregat d’història: Besalú.


Més imatges al Picasa. Feu clic aquí:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/GR12EtapaOrriolsBanyoles#