miércoles, 30 de diciembre de 2009

Excursions 2009


Bé, un altre any que s'acaba. Un any intens, ple d'excursions, de bons records i d'algun no tan bo, però molt positiu en conjunt.

Cada vegada em resulta més difícil recordar totes les aventures viscudes aquí i allà, especialment les de baixa-mitja muntanya, mentre que les d'alta muntanya acostumen a deixar-me una empremta més difícil d'esborrar. És normal, aquestes excursions duren més, interacciones més amb els companys, hi ha més possibilitats que passi alguna cosa sucosa digna de recordar, el compromís és major, etc.

Ara que toca fer balanç, sense cap mena de dubte l'excursió-estrella d'aquest 2009, des de la meva perspectiva, va ser la que vam fer al Bachimala i Culfreda aquest passat mes d'agost. No va ser el paisatge, sens dubte molt bonic, ni tampoc el fet que el Bachimala va representar per a mi una mena de redempció amb l'alta muntanya i batre el meu rècord personal d'alçada assolida. Tampoc ajudaria el fet que l'atac al Culfreda (i que n'és de bonica l'aproximació a aquest pic!) es va quedar en un intent només.

El que fa aquesta excursió inoblidable és el molt bon humor que va imperar els quatre dies que va durar. I com vam riure! Prova d'això és el vídeo que deixo aquí i que molts de vosaltres ja haureu vist en un altre lloc.

Però no passeu ànsia si no hi vau venir, perquè el Ramon i jo tenim la intenció de repetir l'ascensió al Culfreda. Serà una excursió memorable, segur!

Evidentment, n'hi han hagut d'altres excursions memorables.

En primer lloc, la travessa estiuenca del Vinhamala, molt espectacular, especialment les dues primeres etapes, tot i que a mi em va saber una mica curta.

També és digna de recordar la volta al Midi d'Ossau, on vam poder contemplar aquest emblemàtic pic des de tots els angles possibles.

O bé, la volta al pic de Tristaina, amb l'encantador refugi d'Etang Fourcat.

O el Tuc d'Ermer, que malgrat la seva modesta alçada i no tenir complicacions tècniques, és un pic que et fa suar de valent pels desnivells a superar.

Sense oblidar les ascensions al Puigmal i al Puigpedrós, pics emblemàtics, sí, però que encara no havia fer.

O els pics de Terrers i Mortiers. I una frase que va quedar gravada per la posteritat, quan algú, en veure un estany mig glaçat va dir “parece la tapa de un váter”. Inoblidable!

I molt especialment, els pics de la Forqueta, el plat picant d'aquesta temporada.

L'alta muntanya hivernal ha estat tot un descobriment: difícil serà d'oblidar el Costabona amb raquetes, un dia que va ser rodó. Sense oblidar el Pedró dels Quatre Batlles o els Rasos de Peguera.

No puc oblidar les excursions de baixa i mitja muntanya. De nou, el molt bon humor va fer que l'estada al Pallars de Setmana Santa es convertís en una experiència difícil d'oblidar (la Tribu dels Pallarokees...). O bé l'estada a Camprodon. O el cicles com Estimar Catalunya i el GR1. Moltes excursions. Impossible recordar-les totes.

Han quedat algunes coses al tinter: l'estada a Ordesa (a veure si aquest proper any!) o la volta al Comabona, però constantment flueixen nous projectes. Els noms de Maestrazgo, Culfreda, Néouvielle, Mont-Roig, Monteixo o Perdiguero han sonat com a possibles projectes de cara a aquest any vinent. I n'hi hauran d'altres, de ben segur. Els espero amb impaciència!


video

martes, 8 de diciembre de 2009

Tarde sinfónica...

Venía el otro día conduciendo de vuelta de trabajar. Había salido tarde, muy tarde, y estaba cansado. Por suerte, haciendo "zapping" por la radio, sintonicé con una emisora de clásica cuya música me sonaba.

En efecto, tuve la suerte de "pillar" una audición de un concierto donde se interpretó la octava y novena sinfonías de Beethoven. Conozco bien las dos obras, pero una de las ventajas de escuchar música clásica es que hay tantas versiones de una obra como orquestas y directores, y mira, aunque ya conozcas esa obra siempre te encontrarás con matices nuevos o diferentes que te animan a escucharla de nuevo.

Antes de sonar la Novena, la "Sinfonía Coral", el locutor explicó una serie de anécdotas sobre esta obra. Algunas ya las conocía. Otras, no.

Por ejemplo, sabía que la Novena tuvo una génesis difícil, como tantas obras maestras. Beethoven la estrenó en 1824, pero hacía muchos años que esta sinfonía ya le daba vueltas en la cabeza. También hacía mucho que el genio estaba completamente sordo, así que el día del estreno, en el teatro de la Corte Imperial, en Viena, tuvo que dirigir el estreno con la ayuda de un director, en cual dirigía la orquesta basándose en las indicaciones de Beethoven. Algo así como lo que vemos en el película "Copying Beethoven", pero al revés.

También sabía que el éxito fue apoteósico y conocía la anécdota en la que un miembro de la orquesta (¿la mezzosoprano?) hizo darse la vuelta a Beethoven para que reverenciase al público, totalmente entregado en aplausos y ovaciones, ya que no se enteró del éxito a causa de su sordera.

Lo que no sabía es que la crítica especializada, al día siguiente, publicó unos comentarios bastante menos favorables sobre esta sinfonía. Algunos decían que la obra era larguísima, interminable, que los "fans" de Beethoven se llevarían un buen chasco. Es increíble, pero es así.

Y lo "peor". Beethoven dedicó la "Novena" al rey de Prusia y éste, en compensación, le regaló un anillo con diamante. Beethoven se sintió defraudado ante semejante ofrenda, pues él esperaba recibir algún tipo de condecoración. Y no quiero imaginar la cara que debió poner cuando, más tarde, supo que el diamante era falso...

Por último, si alguno de los que seguís este blog aún no la habéis escuchado, probad de escucharla entera, o al menos, el último movimiento, el coral. Es música y belleza en estado puro.