domingo, 12 de diciembre de 2010

Cims d'Ulldeter: pics de la Dona, Bacivers i Bastiments (4-DES-2010).

Havíem quedat a Fabra i Puig a les 7 del matí. Cares alegres per part dels assistents, alguna cara amb son... i una certa preocupació per part de la gent degut a les previsions meteorològiques.

Tot i que el dia s'aixecà radiant i que el pronòstic era bo en aquest aspecte, una vegada més la mala sort va fer que aquella fos la nit més freda del que portem de temporada, amb previsions a Vallter 2000 de temperatures de sensació de -15º C a -19º C i de vent moderat a partir de la tarda. Qui escriu aquestes línies ja pensava en aixoplugar-se al refugi d'Ulldeter si el fred arribava a ser insofrible. Però el cert és que en arribar al pàrquing de l'estació d'esquí feia un temps força suportable: -8º C i sense vent.


També se'ns havia informat que hi havia poca neu als cims, així que la majoria de la gent no dugué raquetes i la travessa es va fer “a pèl”, amb només els grampons i el piolet que al final no van ser necessaris (però les raquetes, al final, sí que haurien estat útils en algun tram).

Així, vam començar a caminar amb bon ritme cap a la portella de Mentet seguint el mateix camí de l'excursió al Costabona que vam fer fa un parell d'anys. Poca neu tret d'algun punt aïllat. Les vistes des del coll ja anunciaven el que seria un dia magnífic per gaudir de l'alta muntanya hivernal. No feia gaire fred ni vent.

D'aquí ens vam dirigir cap al pic de la Dona (2704 m), una pujada que no hauria tingut cap dificultat de no ser per una forta ventada que ens sorprengué a mitja pujada i que arrossegava milers de diminuts cristalls de neu que en impactar a la cara semblaven fines agulles. Sortosament durà poc i no ens va impedir assolir el primer cim del dia, on vam fer un ràpid reagrupament. El fred no ens permetia d'encantar-nos admirant les bones vistes que es tenen des del cim, on destaquen a l'est el Costabona i el massís del Canigó. A l'oest, la immensa mole del Bastiments.

Baixàrem cap al coll de la Geganta, no sense haver passat sense gairebé adonar-nos pel Puig d'Ombriaga (2634 m, val a dir que aquest cim no figura en l'edició més moderna del mapa de l'editorial Alpina).

En arribar al coll hi havia incialment la idea de fer dos grups: un faria la ruta prevista inicialment i l'altre escurçaria i aniria directament al Bastiments, però a l'hora de la veritat es decidí anar plegats i respectar el pla original.

Pugem doncs cap al pic de Bacivers (2845 m) passant a prop del glaçat estany homònim, que gairebé resulta impossible de distingir per l'efecte de la neu. Aquí vingué la part més feixuga de l'excursió, ja que s'havia de fer un flanqueig que en condicions normals o de molta neu hauria estat fàcil, però la poca neu que hi havia feia el camí una mica relliscós i calia vigilar. Després d'una aturada per menjar alguna cosa ràpidament (anàvem una mica justets de temps), vam iniciar l'atac final que tot i ser fàcil, esdevingué més dura del que podria semblar en un principi i on la gent que anava més justeta de forces va acabar patint una mica.

Però l'esforç valgué la pena. Tot i semblar un pic secundari, el pic de Bacivers té unes superbes vistes cap al nord i és un bon balcó per admirar la cara nord del Bastiments, del Freser i de l'Infern.

Després d'un breu descans començàrem a caminar cap al tercer (o quart!) pic del dia. L'aproximació i la pujada final al Bastiments no representà cap dificultat i no va ser tan dura, tret d'alguna “enculada” per part de qui escriu (una placa de gel...) i d'algú altre que patia degut a una inoportuna rampa. El fet és que dalt del pic de Bastiments (2883 m) vam assaborir el punt culminant d'aquesta travessa.

Permeteu-me obrir aquí un parèntesi. És la segona vegada que faig el Bastiments, però per a mi és com si fos la primera, ja que l'altra vegada que hi vaig pujar la boira em va privar de les seves impressionants vistes: cap a l'oest, els pics de Freser, l'Infern, el Puigmal... Cap al sud, el Gra de Fajol. Cap a l'est, el pic de la Dona, el Canigó, el Costabona (què poca cosa sembla des d'aquí!) i molts d'altres. Aquest cim està marcat per tres senyals: un piolet amb una caixa per guardar piades, un vèrtex geodèsic i una gran creu. El veritable cim, però, és el marcat per piolet. El Bastiments, o pic du Géant com li diuen a França, és una gran muntanya però el seu ràpid accés pel coll de la Marrana el converteixen en un pic fàcil de conquerir. Només si es puja per les gorges de Carançà o en travesses com la d'avui s'arriba a assaborir la seva grandesa.


Bé, després de baixar cap al coll de la Marrana, vam decidir deixar per un altra dia el Gra de Fajol, ja que es feia tard i alguns ja anàvem una mica cansats. La baixada pel coll va ser una de les parts més divertides (per qui encara estigués sencer de forces) ja que aquí la neu havia acumulat un bon toll i sense raquetes ens enfonsàvem més allà dels genolls. La presència de cornises susceptibles d'allaus ens va obligar a baixar per un lloc més apartat del propi coll. Malgrat ser bastant empinat, la neu tova va fer fàcil la baixada. I d'aquí fins a l'estació, passant per les ruïnes de l'antic refugi d'Ulldeter, admirant el mar cap al fons i una vista fantàstica, la de l'ombra del Gra de Fajol cobrint la portella de Mentet. Pena que només per uns minuts no vam arribar a temps de veure el Sol amagant-se entre el Bastiments i el Gra de Fajol.


En resum, una volta que ja ha esdevingut clàssica i que recomano a tothom qui s'estimi l'alta muntanya. El grup i els vocals, fantàstics tots. Fins la propera!

Distància recorreguda: 11,5 km

Desnivells: ± 1120 m (altímetre baromètric), ± 970 m (segons CompeGPS).

Temps de camí: 4 h 43m (6 h 50 m comptant aturades)


(totes les fotos són cortesía de la Maria José)


martes, 7 de diciembre de 2010

Estanys de Llauset, Anglos i Botornàs (12-OCT-2010)

Del poble d'Aneto, situat a la comarca de la Ribagorça aragonesa, surt una pista forestal asfaltada en no massa bon estat que mena cap a la presa i estany de Llauset. Aquesta presa és un dels dos punts de partida per pujar als pics de Ballibierna i Culebras, excursió circular impressionant i inoblidable (van ser els meus primers tres mils) però només recomanable a qui no tingui por a les alçades, ja que aquests dos tres mils veïns del proper pic d'Aneto estan separats per un pas molt i molt vertiginós no apte per a cardíacs.

Però aquest punt de sortida dóna l'opció de fer una travessa circular molt més plàcida i senzilla, i tot i no arribar a l'alçada d'espectacularitat de l'anterior, no per això l'hem de menysprear. De fet, en el decurs d'aquesta travessa que es pot fer en un matí, es té l'oportunitat de veure fins a una desena de llacs de les més variades formes.

Partint de la presa de Llauset, es puja fàcilment cap a la collada d'Anglos i en poc més d'una hora s'arriba als estanys d'Anglos amb un petit refugi lliure. Són un grup de tres estanys de bon tamany (i d'altres més petits) situats en una petita plana on s'enllaça amb el GR 11.

Des d'aquí es puja primer cap els bonics estanyets de Cap d'Anglos sortejant algunes pedreres poc importants, i sense dificultats s'arriba al collet dels Estanys, des d'on es te una bonica vista dels estanys abans esmentats, més enclotats que els molt oberts estanys d'Anglos.

Aquest coll és el punt més alt de la travessa, a més de 2500 metres. Res més arribar es divisa un altra bonic estany, el de Cap de Llauset, solitari, on ens vam aturar a dinar. Des d'aquí es baixa, passant primer per unes boniques cascades i enllaçant amb la ruta d'ascensió al Ballibierna, cap a l'estany de Botornàs i el refugi lliure homònim, sense equipament. Aquest estany és particularment maco, on de ben segur vindrà de gust aturar-s'hi una bona estona.

I des d'aquí s'arriba en poc temps al repressat estany de Llauset on, després de creuar un torrent (hi havia un pont en ruïnes) i de vorejar-lo durant una bona estona, s'arriba al punt de partida.

En resum, una excursió matinal senzilla però amb quasi tots els ingredients de l'alta muntanya.

Distància recorreguda: 8,9 km

Desnivells: ± 710 m.

Temps de camí: 3 h 8 m (5 h 23 m comptant aturades).

(aquestes dades són certes sempre que el túnel de Llauset sigui obert al trànsit rodat. En cas contrari, cal sumar mitja hora més).


De fet, aquesta excursió es va fer com a “pla C” pel darrer dia de la sortida pel pont del Pilar a la vall de Toran, però el fet és que el temps no va ajudar gens durant tot el pont, ja que una inoportuna depressió s'instal·là a sobre nostre dissabte i no se n'anà fins dimarts. Durant aquest pont només es va poder fer una excursió pel bosc de Carlac (excursió fàcil de menys de tres hores molt recomanable pel magnífic bosc que es travessa) i assistir a la brama del cérvol però amb un pla alternatiu, menys ambiciós que l'original. Ah!, i una mica de turisme rural i de compres a Vielha el diumenge, un dia ben passat per aigua.

I és que aquesta tardor no ha estat gens afortunada amb les grans excursions. També es va haver de cancel·lar una bonica travessa per Benasc, per la cara nord del massís de la Maladeta.


(fotos cortesia de la Maria José i d'un servidor)

lunes, 8 de noviembre de 2010

Necrològica

No fa ni deu minuts que m'he assabentat de la trista notícia, i estic francament trasbalsat.


En Francesc Beato ens ha deixat, i ho ha fet d'una de les maneres més tristes, d'un accident de tràfic. Ignoro les circumstàncies, però avui tot el món excursionístic estem de dol.


No vaig arribar a conèixer gaire a en Francesc, però les oportunitats que he tingut de parlar amb ell ja em van deixar clar el seu gran carisma com a persona i excursionista.


Només hi vaig anar dues vegades amb ell d'excursió: Montsant (amb pluja) i serra de Montsià, però ja em va quedar ben clar el seu increïble bagatge de coneixements no només d'excursionisme, sinó de cultura de la terra, dels pobles, de llur història i del país. Un bagatge que pocs tenen avui dia.


La seva desaparició és una pèrdua gravíssima no només per a la seva família (també han perdut la vida dos familiars molt propers a ell) sinó per a tot el món excursionístic i pel CEC. Bé és cert que darrerament, i a causa d'una malaltia de la que ja es recuperava, no feia massa excursions, però ens deixa un buit molt difícil d'omplir.


Recordo comentaris de gent molt propera a mi: “Què passarà al CEC el dia que el Francesc no hi sigui?”. Doncs aquest dia ja ha arribat.


Descansi en pau.


domingo, 24 de octubre de 2010

Pedraforca 360º (17-OCT-2010)

Al Pedraforca s'hi pot anar per diverses raons. Els més agosserats el voldran pujar, ja sigui per les vies més senzilles o, com va fer en Lluís Estasen, per vies d'escalada. Però també es pot anar per fer una ruta de circumval·lació. I això és el que vam fer un grup del CEC en sortida oficial aquest passat 17 d'octubre.

Una excursió força maca i gens difícil. El temps hi va acompanyar amb un dia radiant però fred, força fred si tenim en compte les dates, i una mica ventós.


El punt de sortida (i d'arribada) era el poble de Gósol, seguint les marques del PR C-127. Es va optar per seguir la ruta en sentit horari, pujant cap al Collell, punt de màxima alçada de la ruta. De seguida es va marcar un fort ritme ja que el fred apretava de valent. De fet, per tota la vessant nord ens vam trobar plaques de gel, especialment a les pistes forestals.


Des del Collell es tenen bones vistes de la serralada del Cadí, que per la vessant sud ens ofereix unes muntanyes aparentment innocents i fàcils de pujar, en clar contrast amb la vessant nord. També era bonica la vista cap al Comabona, Penyes Altes, Tossa d'Alp i Puigllançada. En primer pla, la bonica vall de Gresolet que ja mostrava els típics colors de la tardor. I per descomptat, l'abrupta cara nord del Pollegó Superior del Pedraforca.


Per una pista vam arribar ràpidament al refugi Lluís Estasen on ens aturàrem una bona estona, ja que anàvem molt bé de temps. Des d'aquí, una bonica travessa per un magnífic bosc de pins fins el coll de Jou, on vam dinar i on vam gaudir de les vistes cap al Pollegó Inferior i de la Serra d'Ensija, amb el cim de la Gallina Pelada com el seu màxim exponent.


I des d'aquí, una fàcil baixada cap a Gòsol (amb alguna petita badada per part de qui escriu) ens permeté finalitzar aquesta ruta en un temps de 4 hores i 30 minuts, una hora i mitja menys del previst.


Val a dir, però, que les millors vistes del Pedraforca són les que es poden veure des de Saldes, amb la clàssica enforcadura que tothom hem vist alguna vegada a les fotos.


Resumint, un dia maco per caminar on ens ho vam passar prou bé.


(Podeu trobar la ressenya i el track d'aquesta excursió a la pàgina web del Consorci de Turisme de l'Alt Berguedà).

miércoles, 29 de septiembre de 2010

Monteixo (2904 m, 10-JUL-2010)

Aquest cim és el Monteixo. Situat a la Vallferrera, és un dels pics més importants que podem trobar al Parc Natural de l'Alt Pirineu, un dels meus llocs predilectes d'excursionisme (si no el que més).

No és l'alçada el que el converteix en un gran pic, ja que els seus 2904 metres es queden una mica curts davant els propers Comapedrosa i Pica d'Estats. És la seva situació, una mica apartada de l'eix axial pirinenc el que li permet ser un mirador excepcional sobre el Pirineu i la vall de Tor.


Aquest pic el vam pujar el passat mes de juliol (quines hores per escriure una crònica!) en un dia força maco, amb acampada al càmping d'Àreu. El Monteixo es pot pujar des d'aquest poble, però seria una pujada molt dura pel desnivell a superar i sospito que no és tan maca com la que vam seguir.

De fet, la via més normal és per l'estany d'Aixeus. Per arribar-hi, cal agafar els cotxes i ficar-los per una pista forestal en un estat acceptable que mena cap al refugi de Vallferrera, fins al Pla de la Selva. Però nosaltres vam decidir escurçar l'excursió i pujar per un altra pista (aquesta, en un estat infernal en algun tram, perillós pels cotxes!) fins a la Pleta dels Frares. D'aquesta manera, els 1200 metres de desnivell es reduïren a només 850 (el GPS, però, em marcà 1000 metres de desnivell en arribar al cim!).

La pujada no té cap dificultat ni cap pas exposat. És una pujada agraïda que tothom vam fer sense dificultats, tot i que algú va acusar la falta d'entrenament. De fet, em va recordar molt les ascensions clàssiques del Puigmal o del Puigpedrós. El paisatge és bonic i l'arribada a l'estany d'Aixeus és molt gratificant, ja que és un estany força maco. De tota manera només hi vam passar una mica de lluny ja que la via de pujada, si no es feia per la canal, passava més a l'oest i després cap al sud.

Arribats a dalt, el pic és gairebé un cim de vaques. Les vistes són formidables, especialment cap a la Pica d'Estats i el Sotllo, però també destacava la Pica Roja (tots aquests han de caure!). Molt a prop hi havia el pic de Norís, al qual s'hi accedeix des del Monteixo per una cresta que no vam gosar intentar. A més, el temps no era massa estable i amenaçava pluja que es concretà en arribar de nou a Àreu, sortosament fluixa, i dic sortosament perquè el dia anterior vam arreplegar un bon aiguat a Tavascan.


Per això vam decidir baixar pel mateix camí i d'aquí, tornar cap a casa. Alguns volien veure el partit de la Roja al Mundial i per això no ens hi vam encantar gaire.


En resum, que va estar un cap de setmana maco, amb l'afegit de la visita a la central hidroelèctrica de Tavascan el dia anterior.

domingo, 26 de septiembre de 2010

El aprendiz de brujo (Paul Dukas)

Increíble. ¿Cuántos años han tenido que pasar para que hoy descubra que "esa música" que tantas veces habré escuchado a lo largo de mi vida no es otra cosa que la obra más famosa del compositor francés Paul Dukas?

¿Cuántas melodías habrá que nos suenen pero cuyo origen, título y compositor desconocemos?

Os dejo un enlace para que podáis escuchar esta obra tan famosa, tanto como el dibujante que tomó "prestada" esta música para rodar una de las mejores películas de animación de la historia, película que toma "prestadas" otras melodías no menos populares como la suite "una noche en el Monte Pelado (Mussorgsky) o la sinfonía Pastoral (Beethoven).

miércoles, 15 de septiembre de 2010

Els estanys de Tavascan

Aquest és l'estany de Mariola, situat a la part alta de la vall de Tavascan. Un dels molts que poblen el parc de l'Alt Pirineu. Potser estava influenciat per les circumstàncies del moment, però l'aproximació i l'arribada em van semblar de les més maques que recordo.


S'hi arriba en només mitja hora (a bon ritme) des de l'estany del Port, poc abans d'arribar al Port de Tavascan, per un camí maco i còmode. L'estany de Port també és molt maco tot i que ja el tinc una mica massa vist. Deixo aquí la foto de l'amiga MJ perquè la compareu amb un altra d'aquest passat mes de febrer en el decurs d'una excursió raquetera.



Tot això és maco però... es deu quedar petit si el comparem amb una propera zona lacustre integrada pels estanys de la Gallina, Ventolau, Gola, els 3 estanys, etc, tots ells custodiats pels dos gegants de la zona: el Mont-roig i el Ventolau.


Però per gaudir-ne no hi ha més remei que carregar sac i tenda (o funda bivac). No hi ha refugi guardat en aquesta zona tan salvatge i (segurament) tan solitària. Qui s'animaria l'any que ve a fer una acampada a aquesta zona?


Cuidem els estanys. Són el gran tresor dels Pirineus.

sábado, 11 de septiembre de 2010

Música clásica para iniciarse

Siguiendo con el planteamiento de la última entrada, voy a escribir una serie de recomendaciones musicales para aquellos que deseen introducirse en el mundo de la música clásica. Porque no es lo mismo escuchar la elegancia y claridad de una sinfonía de Mozart que atreverse con las complejas y densas estructuras de una sinfonía de Mahler.

Empecemos por el Barroco: me resulta algo difícil recomendar porque este estilo es muy recargado y no siempre de fácil comprensión para el neófilo, creo yo. Aún recuerdo cuando sugerí a alguien los conciertos de Brandenburgo y me contestó “... el nino-nino-ní del Bach ése es más rollo que un fichero ídem (¿?)”.


Chistes aparte, si hay una obra del Barroco de obligada audición y muy fácil de entender son los cuatro conciertos para violín de Vivaldi, más conocidos como las Cuatro Estaciones. Música barroca pero que habla por sí sola y que todos hemos escuchado alguna vez (al menos, el concierto de la primavera).

Del “Genio de Genios”, Johann Sebastian Bach, recomiendo el “Magnificat”, fantástica obra coral, espectacular y muy fácil de entender, con el aliciente de no contar con los tediosos recitativos, tan típicos de oratorios y Pasiones. Si encontráis la versión de John Elliot Gardiner dirigiendo los Solistas Barrocos Ingleses y el Coro de Monteverdi, mejor que mejor.


Otras obras barrocas de menor envergadura: el Canon de Pachelbel o el Adagio de Albinoni.


Quizás el Clasicismo es ideal para iniciarse, no en vano vivieron durante esta época los mayores genios musicales de la Historia: Haydn, Mozart y Beethoven.


Haydn es el fundador del Clasicismo, padre de la sinfonía y del cuarteto de cuerda. Cualquiera de sus sinfonías “londinenses”, las últimas que compuso, puede ser buena pero yo recomiendo la Sinfonía nº 101 “el Reloj”: cuando escuchéis el segundo movimiento entenderéis el por qué del nombre.


De Mozart... bueno, hay tanta música recomendable que se hace difícil elegir una. De nuevo sus Sinfonías como la 25 o la 40 son geniales (¿quién no ha escuchado el dramático allegro inicial de la 40?), aunque mis favoritas son la 36 “Linz” y la 41 “Júpiter”. Pero si hay una obra de obligada audición es “Eine Kleine Natchmusik”, o sea, la Pequeña Serenata Nocturna. Imprescindible.

Beethoven... cualquier sinfonía vale la pena escucharla, pero para empezar recomiendo la Sexta “Pastoral”, y la Quinta, con su espectacular final y que comienza con las cuatro notas más famosas de la historia de la música. No hace falta decir más...


También recomiendo de Beethoven alguna obertura como “Egmond” o “Fidelio”, alguna de sus sonatas para piano como las muy conocidas “Claro de Luna” o “Para Elisa”.


Romanticismo. De Schubert recomiendo el “Ave Maria” y la Sinfonía nº 8 “Inacabada” (sólo tiene completos los dos primeros movimientos. Schubert la abandonó con el tercero a medio componer).

Si os gusta el piano, Chopin es una elección perfecta (recomiendo los “Nocturnos”). De Mendelssohn recomiendo la Sinfonía nº 4 “Italiana”, de gran belleza melódica, y de Liszt, la Rapsodia Húngara nº 2.


¡Mucho cuidado con Wagner! Su nombre es muy atractivo pero atreverse con sus larguísimas óperas os puede hacer aborrecer el género. Aún así, la audición de algunos fragmentos instrumentales puede ser una experiencia inolvidable. Recomiendo las oberturas de “los Maestros Cantores de Nurenberg”; Preludios de los actos 1º y 3º de “Lohengrin”; “el Funeral de Sígfrido”, de la ópera “el Ocaso de los Dioses”; y sobre todo, la obertura de “Tannhauser” y la famosa “Cavalgada de las Walkirias” de la ópera “la Walkiria”.

De Brahms os recomiendo la “Danza Húngara nº 5”, que Charlie Chaplin/Charlot tan bien caricaturizó en la película “el Gran Dictador”, y la Obertura para un Festival Académico, que incluye una cita del conocido “Glaudeamus Igitur”.


Si hay una sinfonía de obligada audición y que (por desgracia) ha sido utilizada tanta y tantas veces en el mundo de la publicidad, ésta es, sin duda, la Sinfonía nº 9 “Del Nuevo Mundo” de Dvorak. Cuando escuchéis el 2º movimiento (Largo) seguro que os viene a la cabeza aquel anuncio del perrito Pippin haciendo la maleta y abandonando tristemente el hogar... Por cierto, si la compráis, mirad si en el CD viene además el poema sinfónico “el rio Moldava” de Smetana. Es una verdadera maravilla. Lo encontraréis en las versiones de la Filarmónica de Berlín dirigiras por Ferenc Fricsay (mi favorita) o en la versión de Karajan con la misma orquesta.


No olvidemos tampoco los numerosos valses de Johann Strauss hijo.

La ópera italiana tiene arias preciosas: el “largo al factotum” y la obertura del “el Barbero de Sevilla” (Rossini), el coro de Nabuco (Verdi) o el aria “Nessum Dorma” (Puccini).


Tchaikovsky merece la atención también por sus sinfonías, pero os recomiendo mejor la suite del ballet “Cascanueces” y la espectacular Obertura 1812 que conmemora la derrota de la Grande Armée de Napoleón ante los rusos.

Del siglo XX no diré nada, pues es un terreno que conozco muy poco. Pero acabaré esta larga lista haciendo alusión a la música española: ¿quién no ha oído hablar del Concierto de Aranjuez, de Rodrigo? ¿O bien de “el Amor Brujo” y “el Sombrero de Tres Picos” de Falla? Y por último, aunque Bizet no era español, sí compuso la ópera “Carmen” de marcados aires hispanos. Escuchad las Suites nº 1 y 2 de esta ópera, que incluye la famosa “marcha del toreador”.


Así que ¡hale!, ya tenéis una selección para comenzar y, a mi criterio, muy asequible. Si creéis que son muchas, empezad por las que he marcado en negrita. Y hay muchas más piezas pero ahora mismo, ya sea por ignorancia o porque a la hora de escribir no he caído, pues no las recuerdo. ¿Alguna sugerencia?

miércoles, 8 de septiembre de 2010

Música clásica en los dibujos animados

Para los que os queráis introducir en el fascinante mundo de la música clásica, nada mejor que escuchar la Rapsodia Húngara nº 2 de Franz Liszt en una versión muy original, la de Tom y Jerry, piano a cuatro manos (por llamarlo de alguna forma).


Liszt fue uno de los mejores compositores y pianistas del Romanticismo. De hecho, sus obras para piano están consideradas como de las mejores de la Historia. Era, además, un formidable pianista, aunque también compuso música para orquesta y es el inventor del género romántico por excelencia, el poema sinfónico. También fue un mecenas, apoyando a otros músicos y compositores entre los que figuraba Richard Wagner, su futuro yerno, y por el que sentía una profunda admiración.

Seguro que esta peculiar versión os arranca más de una sonrisa a la vez que conoceréis una muy popular obra.







¿Y qué me decís de esta famosísima aria de "el Barbero de Sevilla", de Rossini? Una increíble versión del gran genio del dibujo animado cómico, Tex Avery, acompañada de una no menos excelente versión de esta famosa ópera. Nota: no perdáis de vista el pelo que a media película se ve en la parte inferior izquierda. ¡Desternillante!



lunes, 23 de agosto de 2010

Taga (2038 m, 22-AGO-2010)

Una ascensió ben bonica la d'ahir, a tot un clàssic de l'excursionisme com és el Taga.

Fa tres anys que amb la UEC vaig fer aquest cim en travessa des d'Ogassa fins a Bruguera, passant pel coll de Pal i el Puig Sestela. En aquella ocasió va ser una excursió preciosa però dura i llarga. A més, la baixada des del Taga a Bruguera imposa respecte: no és que sigui difícil, però és molt empinada i amb el terra mullat seria molt perillosa.

Aquesta vegada l'hem pujat des de Ribes de Freser, una ascensió sense cap dificultat, amb un camí més fàcil i menys inclinat on vam trobar alguns búnquers de la guerra civil.

Això sí, el desnivell és considerable ja que s'han de salvar 1130 metres de pujada (i els mateixos de baixada). El dia va ser esplèndid però calorós, tot i que bufava una brisa fresca que va fer la pujada molt suportable. Llàstima que el cim el vam trobat ocupat per un núvol de formigues voladores que ens van fer recular en poc temps.

En fi, una bonica ascensió per boscos i per unes praderes ben florides i... plenes de bolets! De fet vam acabar l'excursió amb un bon grapat de rovellons sota el braç, o més aviat, dintre de les motxilles. Apart d'algun altre bolet de grandària espectacular que no sabíem si era comestible o no...


(fotos cortesia de l'Ignasi)

lunes, 16 de agosto de 2010

Una excursió ben completa.

Poques vegades una excursió de baixa-mitja muntanya m'ha impactat tant com la que vam fer ahir l'Ignasi i jo. Una excursió que té gairebé de tot: pistes, corriols estrets, impressionants fagedes, una roca singular, rius i salts d'aigua (molta aigua!), gorges, construccions abandonades, ascensió a un pic amb grans panoràmiques (i alguna petita grimpadeta), etc. I verdor, molta verdor que a la tardor mutarà a una veritable simfonia de colors.

Tant és així que segurament la proposarem “d'urgència” com a oficial per la tardor. Valdrà la pena.


De vegades els “plans B” surten millor que els plans A. En aquest cas, el pla A era la clàssica Bastiments-Freser-Infern, però aquest estiu tan estrany ens va aconsellar deixar-la per un altre dia més càlid (hi havia un pla A+, una estada a Certascan, però insisteixo, quin temps més poc estiuenc el d'aquests dies). Perquè us ho creieu o no, en ple mes d'agost i a una alçada de 1000 metres no feia ahir gaire calor.


Veieu aquí unes fotos, cortesia de l'Ignasi.




Maco, oi? Imagineu-vos això a la tardor.

viernes, 13 de agosto de 2010

Tour del Néouvielle (i VI): Del refugi de la Glère al Pont de Gaube (7 d'agost).

El dia final també s'aixecà assolellat. Degut a l'esgotament de molta gent i que alguns volien tornar aquell dia a casa, es decidí fer dos grups. Un baixaria directament cap a Barèges per la vall homònima i els altres, vam decidir fer la ruta original, pujant per la Hourquette de Mounicot i baixant fins enllaçar amb el camí que ve de la fàcil Hourquette d'Aubert i que enllaça amb la vall d'Aygues-Cluses pels lacs Nère i de Coubous.

La pujada per la Hourquette de Mounicot no va ser difícil, afortunadament, només les acostumades pedreres però sense complicacions, res a veure amb la d'ahir. De fet, va ser una darrera etapa rutinària sense complicacions, amb una aturada a un estany on alguns van fer un darrer bany. Era però, dissabte, i aquesta zona era plena d'excursionistes i això potser trencava una mica l'encant que tenen els llocs apartats.

La resta de l'etapa transcorregué sense novetats i, després de dinar una mica passat el lac de Coubons (repressat), de seguida vam arribar al pàrquing on feia cinc dies que vam deixar-hi els cotxes. Un breu viatge ens tornà a la gîte d'étape de Barèges on ens vam poder treure la pols dels darrers dies i recuperar forces i on vam trobar part del grup que baixà per la via directa.

Alguns aprofitaren per anar al balneari que hi havia a prop del refugi. D'altres vam aprofitar per veure el poble i fins i tot per contemplar una exposició d'aquarel·les que hi havia en un altra gîte d'étape.

Poc més per explicar. Al dia següent, viatge de tornada sense més complicacions que la multitud de ciclistes que hi havia pels colls de Tourmalet i d'Aspin (en ma vida n'he vist tants!).


Distància: 11,0 km

Hores efectives: 4 h 8 m

Desnivells: +460 m, -1036 m


Epíleg (8 d'agost).

En resum, una travessa bonica i entretinguda, amb bona companyia i dos vocals als que els hi hem d'agrair l'esforç que van fer. Una travessa també una mica dura. Bé, això de dura dependrà de cada persona: hi haurà qui la trobarà normal i qui no estigui acostumat a les travesses li haurà semblat molt dura. Aquí cadascú és la mesura de les coses, però per comparar deixo el perfil total de la travessa (no inclou la pujada al Campbieil) i les dades totals de la mateixa (sí inclouen la pujada al Campbieil però no l'Estaragne) amb una comparació amb dues populars travesses. Fins l'estiu que ve!

Distància total recorreguda: 69,2 km (Carros de Foc, 55 km; la Porta del Cel, 65 km).


Desnivell de pujada: 4587 m


Desnivell de baixada: 5012 m


Desnivell total: 9599 m (Carros de Foc, 9200 m; la Porta del Cel, 11000 m)


(fotos cortesia del Quim i del Jordi Fontquerni)