GR1, 3ª etapa, Banyoles-Besalú (21-XII-2008)

Tercera etapa del “sender històric”, GR1, i potser una de les més interessants des del punt de vista cultural. I no és per menys: sortida de Banyoles, amb el seu magnífic llac, i arribada a un dels pobles catalans més carregats d’història: Besalú.

L’excursió en sí va tenir poca història, ja que es tractava d’un recorregut pla d’uns 15 quilòmetres. Atès el poc desnivell que hi havia, això representava menys de quatre hores de camí, tant és així que poc després de migdia ja érem a les portes de Besalú.

De fet, el toc de diana al matí va ser molt d’hora, com ja és habitual en aquest cicle d’excursions. El dia era perfecte: fred, frescot al matí (com diria en Tomàs Molina) però suau al migdia, amb un cel ben blau i unes precioses vistes al Pirineu que, des del Canigó fins a la zona del Puigmal, estava ben nevat, tret potser del Costabona...

Com ja he dit, l’excursió va ser molt senzilla, pistes forestals, algun tram asfaltat i una arribada a Besalú per un lloc una mica diferent al previst. Algunes aturades per admirar el llac de Banyoles, algunes masies i esglésies o ermites en un envejós estat de conservació i pobles amb un ambient ja prou nadalenc, etc. Fins i tot un tió enorme al bell mig de la plaça de Serinyà, on ens aturàrem per fer una ganyipada i per veure a algú pujant a un balcó de l’església per fer alguna proclama reivindicativa i republicana... mentre d’altres feien una mica el pallasso amb el pobre tió.

Després de dinar a l’entrada de Besalú (i de cantar-li el "happy-birthday" a la nostra companya Mª José, que complia 37 anyets el passat dimecres), tocava una prevista i molt interessant visita al poble, magníficament guiats pel Lluís Rotllan que, una vegada més, ens demostrà tot el seu coneixement del món medieval. Bé, si algun dia et quedes sense feina, ja saps a què t’has de dedicar, Lluís!

Finalment, la tornada cap a casa, que aquesta vegada va ser molt d’hora (cap a les quatre, si mal no recordo) i va donar temps sobrat a la gent per veure el partit de futbol. I amb el bon record d’aquest bonic poble, ens citàrem per la propera excursió, on definitivament deixarem enrera les planes per començar a caminar per unes terres més accidentades: la Garrotxa.

Anecdotari: destacar que la revenja sembla ser un plat que es serveix fred (antic proverbi Klingon) si ens atenem a l’esbroncada que el conductor de l’autobús va fotre al pobre Quim, arran d’una excursió al Montsant que es va fer el passat mes d’abril, excursió que va acabar força més tard del previst a causa de les funestes previsions de “timing” de l’altre vocal (encara està sota càstig de no fer més vocalies, tot i presentar un recurs al Suprem perquè li afluixin una mica els grillons). I també destacar cert “dedo asesino” d’una tal MJ que no parava d’acorralar a tot el personal que tenia al seu abast. I és que aquell dia estava més revoltosa que de costum... Seria l’orujo del Quim el causant o el Nadal que ja tenim aquí mateix?

Tosa d'Alp (raquetes, 6-XII-2008)

Bonica ascensió amb raquetes a la Tosa d’Alp, el cim més elevat de la serra del Moixeró. Va ser una idea de la Mª José, que en un principi proposà fer el Puig Sestela, però que es desestimà degut a l’elevat risc d’allaus per la vessant nord. Es proposà després el Comabona des de Gósol però també es desestimà per tractar-se d’una excursió molt llarga.
És la primera vegada que repeteixo cim, ja que aquest el vaig coronar l’estiu de 2007 en el decurs de la travessa “Cavalls del Vent”. Aquell dia el recordaré sempre per l’espessa boira que ens va acompanyar des del refugi del Rebost fins gairebé el cim, i que de poc no ens va esguerrar l’aventura.Avui no tocava boira. Ens vam presentar al Coll de Pal, a uns 2100 metres d’alçada, el Txus, la Mercè, la MJ i un servidor, després d’un viatge sense incidents amb el “Súper Xatarra Special”, que és com estic pensant en batejar la meva tartana, en honor a una vella sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa.
El temps era bo però gèlid: -4º C a l’inici de la marxa i un vent molt i molt fred, d’aquells que et deixen la mà inútil i sense tacte, però aviat entràrem en calor, en començar la pujada. No és que hi hagués molta neu, i a més era força dura (a diferència del Casamanya, on t’enfonsaves fins i tot amb raquetes), però el paisatge era molt maco i en alguns llocs, espectacular. A mitja ascensió, un “ocellet” (crec que un àliga daurada) ens va fer un passada gairebé rasant, com si ens volgués avisar que allà ella era la reina i senyora d’aquelles terres.
L’excursió era curteta i aviat vam assolir el cim sense problemes. Allà vèiem el Pedraforca i el Comabona ben nevats, i molt especialment el Canigó i la zona del Puigmal. No així el Taga i el Puig Sestela, que no tenien gens de neu.
En ser obert el refugi del Niu de l’Àliga, vam poder dinar protegits del vent i les inclemències del temps. Després tornàrem pel mateix camí, gaudint d’una bonica posta de sol tot just arribant on havíem deixat el cotxe. Total, 515 metres de desnivell i 7,5 km recorreguts. Una sortideta d’iniciació, vaja.
I va ser durant la baixada quan ens vam creuar amb un grup que pujava molt dispers i que semblaven tenir un problema amb un membre que no podia continuar i que s’havia encigalat en una forta pendent glaçada (eren un grup de gent amb problemes de discapacitat mental). Més tard ens va sobrevolar un helicòpter de la Generalitat, possiblement en arribar alguns membres al Niu de l’Àliga devien donar avís per rescatar aquesta persona. Difícilment podíem fer res nosaltres ja que uns grampons potser haurien solucionat el problema, però no en dúiem. Personalment, a nosaltres ens va sorprendre que aquesta gent pugés tan tard al refugi, i més tractant-se d’un grup d’aquestes característiques. Però queda clar que a l’hivern s’ha de vigilar més que mai i anar ben equipats.
Resumint, una experiència ben maca. I no serà la darrera perquè ja estem pensant en noves aventures blanques. La propera serà el 27 de desembre, amb el Pedró dels Quatre Batlles com a objectiu a assolir. Més tard hi ha la idea de fer el Costabona (Vallter 2000) en sortida oficial del CEC: serà l’11 de gener. I potser pel febrer o març ens atrevim amb el Comabona (Cadí)...

GR 1, 2ª etapa, Orriols-Banyoles (30-XI-2008)

Segona etapa del “sender històric” que s’ha desenvolupat sense incidències dignes de menció en un ambient distés i amb una favorable meteorologia, tot i que amb un ventet força frescot. I és que l’hivern ja fa dies que truca a casa nostra i promet una bona temporada pels amants de l’esquí i l’alta muntanya hivernal.

Anem per parts perquè, evidentment, el dia va donar una mica més de sí per escriure alguna cosa més que un simple paràgraf.

El toc de diana va ser molt, molt aviat: 5:30 a.m. i fonts fidedignes asseguren que alguna persona s’hagué d’aixecar a les 4:30 a.m. (que no vol dir “antes de merendar”, perdó pel dolent acudit mortadel·lesc), així que després de recollir al Joan, anem cap a Barcelona i a Balmes-Bergara ens trobem amb el grup de gent del CEC.

Arribàrem a Orriols (Alt Empordà) cap a les 9 del matí. Aquesta etapa consistia en un recorregut de quasi 20 quilòmetres, però gairebé sense desnivell i passant per algunes aldees (Brunsó, Centenys) i poblacions rurals (Melianta) fins arribar a la capital del Pla de l’Estany, Banyoles.

La major part del recorregut transcorria per pistes asfaltades i només cap a la meitat de l’excursió vam poder gaudir de camins i pistes sense l’incòmode asfalt i guarnides per bonics boscos i unes espectaculars imatges del Pirineu completament nevat: espectaculars el Canijo... perdó, el Canigó i la zona del Costabona i Bastiments. Això ens augura una bona temporada de raquetes.

L’escassa dificultat de les pistes a recórrer ens permeté avançar amb gran velocitat, tant és així que cap a dos quarts de dues de la tarda dinàvem a només uns cinc quilòmetres del punt d’arribada, a l’abric d’una bonica església. I cap a les 3 de la tarda ja havíem arribat a Banyoles.

Aquí es va acabar la primera part de l’excursió. La resta de la tarda la vam dedicar a recórrer alguns indrets notables de Banyoles. El Lluís Rotllan va fer gala de les seves dots de guia (a més de vocal) i de gran coneixedor de la història i arquitectura medieval catalanes durant la visita al monestir de Sant Esteve, a la muralla que protegia la ciutat (bé, el que queda d’ella) i a l’església de Santa Maria dels Turers, bons exemples que mostren que Banyoles és alguna cosa més que una vila amb un famós estany ple d’ànecs.

Però d’aquest darrer segurament en parlarem a la propera excursió, on començarem ja a remuntar la serralada transversal... i arribar a un poble carregat d’història: Besalú.

Més imatges al Picasa. Feu clic aquí:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/GR12EtapaOrriolsBanyoles#

La Sinfonía nº 2 "Resurrección" de Mahler

¡Por Dios, vaya sinfonía! Un auténtico monumento a la música y al espíritu humano, diría yo.

Hace ya algún tiempo que la vengo escuchando "a trozos". Esto puede resultar extraño y para los puristas, un sacrilegio, pero es que no estoy hablando de un disco de canciones comerciales o de música ligerita. La sinfonía en cuestión dura más de 80 minutos (no cabe entera en un CD) y supone un verdadero desafío para quien intenta acercarse a ella, pero si se logra conectar con ella y con su significado, la recompensa y la satisfacción de escuchar algo grandioso están garantizadas.

La sinfonía está dividida en 5 movimientos: Totenfeier, Andante moderato, In ruhig fliessender Bewegung, Urlicht, y finalmente, Im tempo des Scherzos. Curiosamente, cuando cayó en mis manos empecé a escucharla por el final, que tras una primera audición me pareció algo casi sin sentido, y precisamente esto era lo que se le achacaba a Mahler cuando estrenaba sus sinfonías.

Lo cierto es que su música, al igual que la de Bruckner, no entra a la primera. Tenemos suerte de contar con la capacidad de grabar la música y reproducirla tantas veces como queremos en casa, y sólo así estoy consiguiendo entrar en el universo musical de los compositores clásicos, pues soy bastante torpe para disfrutar de la música a la primera audición.


Por tanto, no me extraña nada de que estos dos compositores cosechasen tantos fracasos y comentarios negativos cuando vivían. Es que su música, muy vanguardista e innovadora para la época, no es para escucharla por primera vez en un auditorio, a menos que tengas tus orejas educadas a base de años de conservatorio o de gran afición a la música. En este sentido yo he sido totalmente autodidacta, pues de jovencito casi odiaba la música y no fue hasta que cayeron en mis manos dos obras modernas, Taurus II y Hergest Ridge, que se me destaparon de una vez por todas las orejas y sentaron las bases a mi afición a la música sinfónica o de gran orquesta.

Volviendo a nuestra sinfonía, comento algunas cosas de cada movimiento. No me extenderé mucho porque por Internet y la Wikipedia encontraréis artículos de gente más entendida que yo.

El primer movimiento, Totenfeier (Ritos fúnebres), es un largo allegro de más de 20 minutos de duración (típico de las sinfonías de Bruckner y de Mahler). Es el que menos he escuchado, más que nada porque está solo en el primer CD (los otros cuatro están en el segundo). Es una marcha fúnebre y en principio iba a ser un poema sinfónico independiente. Recibió muy malas críticas por parte de algún directorcillo de orquesta y eso desanimó mucho a Mahler, pero más adelante concibió la idea de que formase parte de una obra mayor.

El segundo movimiento, Andante moderato, es una pieza bastante más ligera, agradable y suave, quizás la menos vanguardista de todas pero una de las más fáciles de entender.

El tercero, In ruhig fliessender Bewegung (con un movimiento tranquilamente fluyente) es un scherzo y comienza de una forma abrupta, con dos golpes de timbal. Tiene fases brillantes y espectaculares, típicas de los scherzos. Pero lo más interesante es que hacia el final nos presenta un adelanto de lo que será el último y más espectacular movimiento. Todo un logro...

El cuarto, Urlicht (Luz Prístina), es un lied (canción, en alemán) cantado por una soprano. Esto ya es de por sí otra novedad, pues una sinfonía es, conceptualmente, una composición instrumental y compositores como Haydn consideraban un sacrilegio introducir voces en una sinfonía (Beethoven ya se encargó de cometer semejante "atentado" en su Sinfonía Coral). Rabietas aparte, es un lied francamente bonito.

Y por último, Im Tempo des Scherzos (En el tiempo de un scherzo) cierra esta obra. Una descomunal y grandiosa pieza de más de 30 minutos de duración con final coral. Si el tercer movimiento representa una pérdida de fe, y el cuarto, su recuperación, este movimiento replantea dudas pero acaba con el triunfo y resurrección en sí. Aquí Mahler recurre a casi todos los medios instrumentales posibles para ofrecernos un auténtico universo sinfónico, incluyendo un conjunto de metales y percusión que toca fuera del escenario para dar una increíble sensación de lejanía. El final es sencillamente sensacional y sólo echo de menos que las campanas tubulares y los tam-tam suenen más potentes, quizás debido a la mala costumbre de oír a todo trapo otras campanas tubulares más modernas que sonaban allá por 1973 y que también revolucionaron la música moderna.

Una curiosidad: la Sinfonía Resurrección es la favorita de Karol Wojtyla, alias Juan Pablo II.

Y por si a alguien no le ha quedado claro, las obras Taurus II y Hergest Ridge fueron compuestas por el británico Mike Oldfield. Algún día hablaré de él...

Pels entorns de Vilada (23-XI-2008)

Fa més o menys un any vaig gaudir, amb un parell d’amics, d’un agradable dia d’excursió per la serra del Catllaràs, a l’Alt Berguedà, una volta amb sortida i arribada a la Pobla de Lillet que va coincidir amb l’explosió cromàtica dels colors de la tardor. Va ser una excursió molt maca, certament.

El passat diumenge vaig tornar a l’Alt Berguedà, acompanyat d’un grupet del CEC, per fer un altra excursió circular per un lloc no gaire llunyà del de l’any passat: Vilada.

Vam quedar a les 7 del matí a Fabra i Puig, i després d’un viatge en cotxe i d’esmorzar a Colonia Rosal, vam arribar a Vilada. El dia era força maco i, malgrat les gèlides perspectives meteorològiques, el fred era força suportable i àdhuc en alguns moments de pujada feia una miqueta de calor.

De seguida el paisatge es revelà molt maco, ja que l’excursió va transcórrer gairebé en la seva totalitat per frondosos boscs de pins, roures i alzines, per senders i pistes ben senyalitzades amb les marques del PR-C 147. Així, després de sortir de Vilada i d’una pujada per un magnífic bosc vam arribar a una bifurcació amb una curiosa creu (per quin motiu era allí?) i poc després, a una font amb dipòsit.

Poc després arribàrem a la Mina de l’Aigua, un curiós i estret túnel excavat a la roca on algú amb una mica de claustrofòbia va patir una mica però sense més conseqüències. Destacar una curiosa alzina que hi havia a sobre de l’entrada del túnel amb una llarga arrel que penjava per la paret i s’introduïa allà on semblava impossible, per treure’n menjar.

En sortir del túnel gaudirem d’unes magnífiques vistes a la serralada de Picancel. Poc després, vam trobar la font de l’Arç (Déu n’hi do com rajava!) i, una mica més endavant, les restes del castell de Roset, on ens aturàrem a fer una ganyipada. Aquest era un dels punts més alts de la travessa, amb molt bones vistes a tota la vall.

Més endavant el camí enllaçà amb el GR 241. A partir d’aleshores el cel començà a ennuvolar-se i la possible perspectiva de pluja ens aconsellà accelerar el pas. Seguírem una bona estona el GR fins un desviament on ràpidament vam perdre alçada fins enllaçar amb una antiga carretera abandonada. Notar que, arrel d’una bota descordada, alguna mirada perversa es fixà en els calçotets de qui escriu i que va ser origen d’una sucosa conversa sobre moda íntima masculina i els concursos sobre “miss samarreta mullada”.

A partir d’aquí començà el retorn cap a Vilada amb un paisatge una mica més monòton, però encara maco. Després de dinar, amb torrons, alguna cervesa en ampolla de vidre i orujo del Quim, arribàrem (després de creuar algunes vegades la carretera) primer a una masia i més tard, al molí del Cavaller. Bé, aquest nom potser no fa al·lusió a la veritat perquè de molí no semblava quedar res (només una instal·lació recreativa), però valgué la pena atansar-s’hi per contemplar el pantà de la Baells, ple de gom a gom.

Finalment, i després de caminar una bona estona, vam arribar a Vilada. Total, 14 quilòmetres amb poc desnivell i cap dificultat. Un passeig, vaja. I la tornada, després d’un cafè a Colonia Rosal, va ser una mica més llarga de l’habitual, ja que un tall de l’autovia per una manifestació ens obligà a fer una bona volta (amb mareig per part de qui escriu). Mentre es feia fosc, al cel brillaven, esplendoroses, les llums de Venus i Júpiter, anunciant la gran conjunció del proper 1 de desembre.

Més fotos d'aquesta excursió a la següent adreça.

http://picasaweb.google.es/aplidinio/Vilada23XI2008#

Caminada popular a Vallirana (16-XI-2008)

Avui es celebrava la 27ª caminada popular de Vallirana, un recorregut per les muntanyes d’aquesta població on visc des de fa 18 anys.

Organitzada pel Centre Excursionista de Vallirana (CEVA), el recorregut era apte per tots els públics i de fet hi ha assistit un gran nombre de famílies i gents de totes les edats. Bé, amb molt poca presència de gents d’edats d’entre 20 i 40 anys, com malauradament és habitual en aquests casos, i és que les orgies nocturnes o els nens petits fan estralls en aquest sector de la població.

Si fa dos anys la caminada es va centrar en la pujada al Puig Vicenç (468 m), aquest any ha estat un recorregut per la vall d’Arus, on s’amaguen uns boscos i paisatges francament macos, molt macos si tenim en compte que només som a 20 quilòmetres de Barcelona i la supermassificació urbanística que pateix Vallirana.

El dia acompanyava amb un cel blau, molt blau, i una temperatura molt agradable per caminar. Al fons es veia clarament Montserrat i fins i tot algunes muntanyes del Pirineu nevades. El CEVA havia muntat dos avituallaments al llarg del recorregut: al primer, et donaven una pasta; al segon, un esmorzar a base d’entrepà, fruita i “tintorro” del porró. I al final del recorregut, com és habitual, un regalet: aquest any, un pràctic buff gruixut que molts agrairem ara que s’acosta l’hivern (l’any passat va ser una cantimplora i fa dos anys, una pràctica navalla multiusos).

En resum, una excursió de 12 km i poc desnivell, vaja, gairebé un passeig, però això em dóna idees per muntar en el futur una excursió més llarga per mostrar als forans que Vallirana és alguna cosa més que un poble partit per una carretera nacional (i el que ens queda, encara!).

Pic de Casamanya S (2740 m, 8-XI-2008)

Bé, si jo fos l’Óscar Nebreda, titularia aquesta entrada com si fos un partit del Barça. Crec que “Boira, 2 – Fran, 0”, seria una bona opció, però això no seria representatiu de l’excursió que vam gaudir ahir a Andorra.

El dia no s’havia aixecat gaire bé, hi havia força núvols però amb perspectiva de millora. Vaig quedar al polisportiu la Salle amb la gent del GELS a les 7 del matí i allà m’hi vaig assabentar que ens acompanyaria un personatge singular: en “J”, un gos barreja de mastí i husky molt maco i juganer, tot i que una mica desconfiat. El viatge va ser tranquil i amè, amb la companyia de la Gis i en Braun, però a mig camí ens va sorprendre un bon ruixat que ja ens feia témer el pitjor, amén d’alguns conductors irresponsables que trobàvem camí d’Andorra (molts d’ells, pilotant potents BMW’s).

Després d’esmorzar a prop de la Seu d’Urgell i de creuar Andorra fins a Canillo (gairebé una hora, quin suplici pels conductors) vam iniciar l’excursió. La idea era començar al coll d’Ordino, passar pel coll de les Vaques i arribar al Casamanya S, tornant pel mateix camí. Semblava una excursió molt fàcil, però problemes amb l’aparcament ens va obligar a començar a un lloc diferent, que escurçava el trajecte però ens va evitar passar per un bosc que, segons fonts fidedignes, era molt i molt maco.

Degut a que era força tard (gairebé migdia), es va imposar un cert ritme. Des del començament tota la caminada es va fer en un ambient totalment hivernal, la neu havia caigut a dojo i amb abundància a partit dels 1800 metres, més o menys, i és aquí on vaig decidir estrenar les raquetes, ja que la neu era pols-verge i força tova. Però la resta de la gent va fer l’ascensió sense raquetes i sense gaires problemes, malgrat haver-hi gruixos de neu de 20 cm a gairebé un metre.

El dia, a l’inici de l’excursió, era força assolellat i, fins i tot, càlid. Als pocs metres i, malgrat anar amb poca roba, ja estava suant la gota grossa. Els paisatges que es podien veure en el decurs de l’ascensió eren sublims, la sensació de soledat i les enormes quantitats de neu verge que hi havia em transmetien una gran sensació de benestar només pertorbada per la incomoditat de les raquetes i la duresa de l’ascensió deguda a la presència de la tova neu... i del cansanci que portava a sobre meu (ahir vaig fer 500 km al volant!).

Malauradament, quan només faltaven uns 200 metres per fer el cim, aparegué la boira, molt espessa i que, juntament amb la neu, transformà els darrers metres en una ascensió fàcil però perillosa si es perdia la traça de la neu trepitjada. Així que vam fer el cim com al Bastiments, sense poder veure les superbes vistes que segurament hi ha “allà a dalt”.

La baixada es va fer sense novetat, alguns en pla “tobogan” aprofitant algunes pales de neu i jo, com sempre que baixo, lent i a poc a poc. Després de dinar, força tard, a Canillo, vam tornar cap a casa després de “patir” les cues per sortir d’Andorra.

Com a comentari personal de l’excursió, val a dir que el Casamanya S és una d’aquestes muntanyes que fan afició. L’ascensió amb neu no comporta dificultats especials, tret de l’elevada inclinació d’alguns passos (s’han de superar uns 700 metres de desnivell en poc més de 3 km), però les carenes són molt amples i poc aèries. Caldria veure què tal resulta a l’estiu, però sense neu es pot intentar fer els 3 Casamanyes i tornar per la carena del Casamanya N que enllaça sense problemes (o almenys això em semblava veient la carena i la vall properes) amb el camí d’ascensió.

Avui, mentre escric aquesta crònica, veig des de casa meva que fa un dia radiant. Segurament qui pugi avui al Casamanya, gaudirà d’unes vistes de primer ordre. Hi tornaré, us ho prometo!

GR 1, 1ª etapa (26-X-2008)

Aquest passat diumenge començà l’ambiciós projecte excursionista, liderat pel Quim i el Lluís Rotllan, de recórrer tot el GR 1 en el seu tram català, és a dir, des de Sant Martí d’Empúries fins al Pont de Muntanyana. També se’l coneix com a “sender històric” o “sender prepirinenc”, ja que enllaça amb el Camí de Sant Jaume. Vés per on, si algun dia em decideixo a fer-ho, ja tindré una part del recorregut fet.

En aquesta primera etapa es cobriria el tram entre Sant Martí d’Empúries i Orriols, pràcticament pla, passant per diverses poblacions com Viladamat, Camallera i d’altres nuclis urbans menys importants. Això sí, la distància a cobrir no era petita, uns 23 km que al final van resultar ser gairebé 26, si ens atenem a les mesures dels GPS’s, i la gent menys en forma ho va acusar.

El dia va ser radiant i relativament calorós, més propi per fer alta muntanya (sospir) que no senderisme. A Sant Martí d’Empúries es va donar el tret de sortida, just des d’un mirador on teníem la platja a escassos metres. Però al poc de sortir del poble, aviat vam tenir la sensació que érem força lluny del mar. Potser el dia, força sec i clar, augmentava aquesta sensació.

Gairebé tot el recorregut va transitar per pistes forestals, aptes per tota mena de vehicles. Val a dir que els paisatges, malgrat ser a prop del mar i haver de passar a prop d’algun bosc cremat, eren força bonics i aquesta etapa no va resultar ser tan avorrida com em vaig imaginar en un començament. Ben lluny, cap al nord, es retallava contra el cel el massís del Canigó.

Les properes etapes prometen ser interessants: abans d’acabar l’any haurem visitat poblacions tan conegudes com Banyoles o Besalú. I és que, com ens va comentar en Lluís, el romànic tindrà molt a dir durant tot el recorregut del GR 1.

I per acabar, la tornada a casa. Des de l'autocar vam gaudir d'una preciosa posta de sol, final d'un dia on va sorgir la següent reflexió: la necessitat de reactivar la part social de l’excursionisme, tema que es troba en una situació delicada si tenim en compte la poca gent que es passa darrerament pel local social.

Per les muntanyes d'Ulldeter (18-X-2008)

Feia temps que volia fer una travessa clàssica per les muntanyes properes al naixement del riu Ter, consistent en sortir del refugi d’Ulldeter, coronar els pics de Bastiments, Freser i Infern, i tornar al refugi via GR 11.

De fet, ja vaig tenir l’oportunitat el passat pont de Sant Joan, quan uns amics meus la van fer, però es tracta d’una excursió d’un dia i a llavors hi havia un altra proposta molt més ambiciosa: la volta al Carlit, de la que tinc molts bons records (i alguns de no tan bons, com certa “pájara” que vaig tenir i certes botes traïdores que...).

Va ser la Núria qui em va proposar aquesta excursió que havia organitzat el Grup Excursionista la Salle (GELS). Tot i que les previsions meteorològiques eren funestes, al final m’hi vaig deixar anar, davant la perspectiva poc probable d’una millora en el temps, i de la més probable perspectiva de conèixer gent nova.

Vam quedar al polisportiu de la Salle a les 7 del matí i, tot i arribar tard, la gent es va mostrar molt receptiva. Ben aviat vaig notar que era un grup força jove, gent de 25-35 anys, la majoria. Allà vaig conèixer dos germans bessons (en Rubèn i en Javi), amb qui la Núria i jo vam compartir viatge. Molt agradables, tots dos.

En arribar a Vallter 2000 (després d’un bon esmorzar a Setcases i de contemplar uns boscos pintats amb els colors de la tardor) comencem a caminar cap el refugi d’Ulldeter, propietat del CEC i d’allí, cap al coll de la Marrana. La gent del GELS tira amb bon ritme, però no exagerat, i ja s’havia acordat fer dos grups, en funció de les possibilitats de cadascú. Un faria només el Bastiments, i l'altre faria tota la travessa. El temps era molt boirós, però no plovia. De tota manera, no ho veia gens clar si valia la pena fer els cims.

En hora i mitja arribem al pic de Bastiments, una pujada molt fàcil sense cap dificultat tècnica, tot i que s'havia de superar un desnivell de quasi 800 metres. Malauradament, la boira era tan espessa que no vèiem més enllà de 20-30 metres. Curiós era que, abans d’arribar al veritable cim, ens trobéssim una gran creu de ferro, i poc després, un vèrtex geodèsic a 2883 metres (segons el mapa de l’Alpina) i una senyal en forma de piolet que marcava el veritable cim de 2881 metres.

En arribar a la creu una part del grup va decidir retornar al refugi i la resta vam decidir continuar cap al pic de l’Infern (després de passar pel pic de Freser), però la boira era cada vegada més espessa i ens va fer equivocar el camí, anant en direcció al Pic de Bacivers. Sort que portava el GPS i ens vam adonar aviat. Vam decidir retornar al Bastiments, però aquí començà a ploure aiguaneu. Tot i que només érem a 5º C, no feia vent i el fred era força suportable, però vam veure que no valia la pena seguir i, amb la perspectiva d’un empitjorament del temps i una grimpada més endavant, que podria ser perillosa en aquestes condicions, decidírem cancel·lar l’excursió, així que vam retornar sobre les nostres passes i, després de dinar a Setcases, tornàrem a Barcelona.

En resum, no ho vam aconseguir, però el Bastiments ha caigut. He conegut a un grup molt maco de gent i segurament repetiré. La propera excursió la faran al pic de Casamanya (2740 m) a Andorra, el proper 8 de novembre. I tinc excursió amb el CEC el 26 d’octubre i l’1 i 2 de novembre. Déu n’hi do, quin programa!!

Excursió al Montseny (12-X-2008)

Darrerament em passa una cosa: algunes de les excursions que em desperten a priori menys passió, com per exemple la volta al Carlit, acaben sent les més boniques. I a l’inrevés: hi han travesses on m’he posat més tossut, que no m’han acabat d’omplir. I això m’ha passat aquest diumenge.

L’objectiu, una volta per les muntanyes del Montseny, amb sortida i arribada a Arbúcies. No em feia gaire gràcia al començament perquè en la meva breu vida com a excursionista ja hi he estat dues vegades (les Agudes-Turó de l’Home i un altre que ara no recordo), però aquesta vegada he pogut observar un Montseny diferent, molt més ufanós des del punt de vista botànic, ajudat a més a més per la climatologia.

Abans de sortir de casa vaig decidir portar la càmera (cada vegada en faig menys, de fotos) i també el “Pedrito-Gilberto-Podi” (“Predictor” per a algú), vaja, el GPS. No coneixia la ruta que seguiríem però vaig trobar tres raons per dur-ho a la motxilla:

a) per gravar tot el track de la ruta i, si era maca, un dia la podria repetir amb un altre grup... o fins i tot muntar una sortida col·lectiva,

b) perquè mai se sap si pot ser útil, malgrat no tenir introduït el track,

c) per emprenyar als anti-GPSeros que no paren de ficar-se amb el pobre Gilberto sense tenir en compte que ja ens ha tret d’alguna grossa (amén d’alguna encigalada involuntària).

Vam quedar a Fabra i Puig el Quim, la Mercè, la Vicky, el Lluis, l’Eva, la Maria, la Marisa, la Susana i un servidor. Força tard, a les 8, ja que l’excursió es preveia breu: poc més de quatre hores. Què poc ens imaginàvem que aquesta previsió de temps era totalment irreal!

Una vegada arribats a Arbúcies (ben acompanyat al cotxe amb les dues “amazones”) i després d’esmorzar, vam començar a caminar cap amunt en direcció Santa Fe. Calia remuntar des dels 300 i pico metres fins a més de 1100. El cel era núvol i hi havia força boira, la qual cosa donava al bosc un fantàstic aspecte fantasmagòric. No plovia més que alguna roïna dispersa, i era d’agrair, perquè la xafogor era tan intensa que el gore-tex hauria estat insuportable.

Vam passar a prop del turó d’en Pistola i per la castanyereda del Gavatx amb el monumental Castanyer Gros dels Roters. La tardor era evident al paisatge i el bosc era ple de fruits silvestres, així que uns quants no van poder resistir la temptació de recollir castanyes (el terra n’era ple), cireres de pastor, raïm, pomes, peres, etc. N’hi havia que s’acontentava amb assaborir unes mores, però alguna va acabar omplint un bon sac de fruits que devia pesar 3 ó 4 quilos i que, per galanteria, va acabar carregat a les espatlles d’algun bon home.

Aquest ambient tan encisador ens va fer perdre força temps, però com que l’excursió semblava curta, a la majoria de la gent no semblava preocupar-li gaire. Arribàrem a una masia plena de gats i un gos molt juganer, i després, al Coll de Te. Aquí van començar els problemes, ja que la ressenya i el camí no eren gens clars. Ens aturàrem a dinar a prop del Turó de Maçaners que, de fet, vam gairebé coronar poc després, però ens obligà a fer marxa enrera per no trobar el camí.

Poc després, vam seguir una pista forestal però vam arribar a la seva fi i tampoc era el camí correcte. De fet, donant voltes gairebé vam fer la volta al Turó de Maçaners. Amb l’ajut del GPS, però, retrobàrem el camí correcte. Era ja molt tard per anar a Santa Fe, així que decidírem prescindir d’aquest punt i tornar per una pista forestal cap al turó d’en Baié, amb una masia abandonada, un altre lloc ben bonic. Poc després, arribem a un lloc conegut com “la Coma” i aquí retornaren els problemes. Un altra vegada la ressenya no era gens clara i havíem de progressar mapa i GPS en mà per pistes forestals (sortosament en bon estat) no descrites a la guia. Així, arribem a una casa de colònies (Fontdellops) i, un xic més endavant, agafem un altra pista amb molts ziga-zagues que no figura al mapa de l’Alpina.

Aquesta pista desembocava a un altra que ja ens portava gairebé de manera directa a Arbúcies. La nit se’ns tirava a sobre i el darrer quilòmetre el vam haver de fer amb els frontals al cap, però sense més entrebancs vam arribar a Arbúcies on ens esperava una cervesa i la tornada a casa.

Total, una excursió de poc més de quatre hores es va convertir en una de 6 hores i mitja de camí efectiu i 25 quilòmetres de recorregut, amb un desnivell de prop de 1000 metres de pujada i baixada. Això sí, força bonica i agradable en un ambient distés.

La Creación (Haydn)

El pasado jueves me pasé por la FNAC para comprar unos libros y, ya que estaba allí, no pude resistir la tentación de pasarme por la sección de música clásica. Tenía la idea de comprar alguna sinfonía de Mahler, posiblemente la Tercera, así que pregunté a la dependienta qué me aconsejaba comprar.

Ella me atendió con gran amabilidad. De hecho, se veía claramente que era una apasionada de Mahler y, después de un rato charlando con ella, al final no sabía con cuál quedarme porque a ella le gustan casi todas. Pero tras ver los precios... uff! 35 € la Tercera... así que seguí buscando, y acabé comprando "La Creación", de Joseph Haydn, que me salía por la mitad de precio. Además, era una versión de Karajan con la Filarmónica de Berlín, una grabación analógica en vinilo llevada a soporte CD. Eso le quita cierta calidad sonora, pero la vendedora me aconsejó expresamente esta versión.

Ya me habían hablado algunos melómanos de esta obra. Se trata de un gigantesco oratorio sinfónico para solistas, coro y orquesta en donde, utilizando extractos del Libro del Génesis, Haydn nos cuenta cómo creó Dios la Tierra, los ríos, las montañas, mares, plantas, animales... y el Hombre (bueno, Adán y Eva, para ser exactos). Dura la friolera de dos horas, y hasta ahora sólo he escuchado una de las tres partes en que se divide.

Pero no he necesitado escuchar nada más para darme cuenta de la magnitud y grandiosidad de esta obra coral. Inspirada en "el Mesías" de Haendel, para muchos es la obra maestra de Haydn y ella sola bastaría para inmortalizarle. Está dividida en introducciones instrumentales, recitativos, arias y coros. Incluso los recitativos, que acostumbra a ser lo más "pesado" de este tipo de composiciones, resultan muy livianos. Las arias son muy bellas y los coros, sencillamente impresionantes. Y es que Karajan y la Filarmónica de Berlín están pletóricos en la interpretación...

Esta obra fue escrita entre 1796 y 1798. Ese año se estrenó en Viena con éxito arrollador. Se representó en otras ciudades, siempre con gran éxito y, casi hasta su muerte, Haydn daba un concierto anual con fines benéficos. De hecho, el compositor se encontraba por aquél entonces en la cúspide de su carrera y era, creo que con diferencia, el compositor más destacado del panorama mundial (Mozart murió en 1791 y Beethoven aún estaba haciendo sus primeros "pinitos").

Con más de 100 sinfonías, cuartetos de cuerda (incluido el himno alemán), conciertos para diversos instrumentos, misas y óperas, este extraordinario compositor casi estaba a la altura de Mozart en calidad musical. Sólo dos detalles colocan a Mozart ligeramente por encima de Haydn: su enorme facilidad para componer (Haydn solventaba su menor capacidad con una gran dedicación al trabajo) y que en la ópera el propio Haydn reconocía no estar a la altura del genio de Salzburgo. Pero en lo demás, no sé cuál de los dos es el mejor. De hecho, ambos eran amigos y se admiraban mutuamente: es fácil encontrar influencias de Haydn en la música de Mozart, y viceversa.

En fin, para quien guste de la música clásica, creo que estamos ante una obra indispensable. Escuchadla y gozad.

Excursió: Balmes d'Uja (5-X-2008)

Després d’un mes de setembre força fluix, excursionísticament parlant, el mes d’octubre ha començat bé. Avui tocava Alta Garrotxa i les Balmes d’Uja, una excursió oficial amb dos vocals fins ara desconeguts per mi, (Josep Pérez i Manel Canales) però que han deixat ben palès el seu bon fer com a vocals... i espero poder repetir aviat amb ells!

El dia començava fort! Havíem quedat a Balmes-Bergara a les 6:15 per sortir a les 6:30, així que tocava llevar-se ben d’hora (5:25). Sense esmorzar ni afaitar-me, agafo el cotxe i arribo puntual al lloc de trobada, tot i veient (com sempre!) molta gent jove i moltes “bellezas” sortint de les discoteques (sospir...).

En arribar, salutacions a la gent i, arrrrrgggg! L’autocar de Ravigo... M’apropo dissimuladament i miro la matrícula. Efectivament, és ELL!!, el mateix autocar que ens va deixar tirats a la darrera excursió als Ports de Beseit. Doncs sí que comencem bé el dia. Però no hi ha res a fer. Pugem i fem camí cap al lloc de destí, Sadernes, on arribem després de l’obligada aturada per esmorzar, on una vegada més alguns companys em donen ànims davant les meves darreres frustracions.

Tot arribant (una mica marejats per les corbes finals) ens assabentem que vindran uns periodistes d’una televisió local (BTV?) per fer-nos un petit reportatge. Comencem a caminar per una pista forestal fins al pont d’en Valentí. Aquí ens havíem de trobar amb els reporters, però arribaren amb cert retard i, a més, l’entrevista resultà ser un xic més llarga del previst. Mentre uns ens amagàvem de les càmeres i patíem una miqueta de fred, d’altres com el Quim van atendre amablement totes les preguntes dels reporters. Esperem, pel seu propi bé, que aquests xicots facin un reportatge digne. Si no, em sé d’alguna que la pot muntar grossa!

En fi, solucionats aquests tràmits, caminem cap a la masia Quera, abandonada i envaïda per un sotobosc ple de parietàries (ai, la meva al·lèrgia!), on alguns no vam poder resistir la temptació d’omplir la panxa amb mores silvestres. Vam continuar fins arribar al pobre abandonat de Talaixà, amb la seva ermita, però aquí ja vam veure que anàvem amb força retard i, degut a que es tractava d’una excursió molt llarga, els vocals van decidir escurçar el trajecte i prescindir de les Balmes. Així que vam caminar cap a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja on ens vam aturar per dinar.

En acabar, vam fer la que crec que era la part més bonica de tota l’excursió, caminant per la gorja de Citró, resseguint el rierol que creua aquesta vall, amb uns tolls ben profunds plens d’un aigua molt transparent. Caminat, caminant, arribem al pont de Valentí i retrobem la pista que vam deixar al matí. Aquest darrer tram es va fer una mica més pesat, sobretot pels cotxes que passaven aixecant força polsim. Però tot té la seva fi i arribem a la final de l’excursió, a Sadernes. Un recorregut circular de quasi 19 km que, si bé no era dels més durs que he fet, sí que vaig acabar força cansat. Falta d’entrenament? Potser.

La tornada a Barcelona va transcórrer sense novetats, tret d’unes petites retencions, i arribàrem cap a les 9 al punt de sortida. Aquesta vegada, l’autocar no ens va fer la guitza.

En resum, una bonica excursió acompanyada d’un ambient molt agradable i distés.

He dit.