Todo llega a su fin...

Le bœuf sur le toit

Une petite joie que j'ai découverte récemment. Cette composition pour orchestre est une des plus connues du compositeur français Darius Milhaud. Pendant une vingtaine de minutes on peut écouter une mélange joyeux et jovial de danses comme la samba, le tango, la rumba, la conga et même un fado portugais. Et toute cette musique ne s'arrête jamais, car elle c'est assemblée par un rondo qui se répete sans cesse tout au long de la pièce.

L'inspiration pour composer “le bœuf sur le toit” on doit la chercher pendant l'époque où Darius Milhaud vivait au Brésil: le carnaval et l'ambiance de fête sont présents dans toute la composition. Un petit bijoux musical du XXè siècle, facile à écouter et drôle si l'on le compare avec d'autres compositions contemporaines.

Gustav Mahler y la OBC en directo

Si alguien piensa todavía que en Barcelona no tenemos orquestas clásicas de calidad, que se lo piense bien antes de decirlo y, consecuentemente, meter la pata.

Ayer tuve la oportunidad de asistir a una audición de la Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) junto con el Cor Madrigal y el Cor Vivaldi – Petits Cantors de Catalunya, audición que me salió por la patilla ya que al hacerte amigo de l'Auditori, me dieron la posibilidad de asistir gratis a un concierto. ¡Y menudo concierto! Ni más ni menos que la Tercera Sinfonía de Gustav Mahler.

No soy un gran entendido en clásica ni mucho menos quién para hacer una crítica, pero hace un mes compré la integral de las sinfonías de Mahler interpretadas por Sir Simon Rattle y la City of Birmingan Orchestra, es decir, un director de primer orden. Esto me sirvió para “preparar” la Tercera Sinfonía, pues insisto que la música de Mahler no entra a la primera, y más esta ciclópea sinfonía que dura entre 90-100 minutos...

Quedé muy sorprendido por el alto nivel de la OBC: no desmerece en nada con la versión que tengo de Rattle y los aproximadamente 120 músicos que tocaron (sin contar vocalistas) lo hicieron a un gran nivel, así como la mezzosoprano Christianne Stotijn. Quizás noté al coro infantil y al coro femenino algo flojos de decibelios pero es posible que me equivoque ya que no es lo mismo escuchar una muy buena grabación que un directo. No me extraña que algunos directores como Sergiu Celibidache fuesen reacios a grabar sus actuaciones.

Es una verdadera gozada escuchar a una gran orquesta sinfónica con coro y Mahler se presta a ello. Su música es increíblemente cromática y en los tutti se alcanza una potencia de sonido que haría palidecer a cualquier grupo heavy (perdón por la odiosa comparación). Aquí no hay electrónica ni nada. No hay trampas. Sólo música en estado puro.

Sólo dos “peros”: el de cierto oyente despistado y su maldito móvil al principio del concierto, y una señora que calzaba zapatos de tacón y se marchó en un momento en que la orquesta tocaba pianíssimo. Mahler no incluyó en su partitura un solo de zapateado de tacón.

Este concierto se repetirá este sábado y el domingo. Si podéis, id a escucharlo. Vale la pena escuchar a una gran orquesta aunque sólo sea una vez.

Pics de Clarabide Or. (3004 m) i Occ. (3006 m). 14 i 15-MAIG-2011

Després d'un intent fallit l'any passat, aquest any sí. La sortida oficial del CEC als pics de Clarabide ha estat tot un èxit pels 15 participants. Únicament va faltar la vocal principal, la Dolors que, degut a una lesió, va haver de renunciar a portar aquesta ascensió.

El cert és que hi havia certa incertesa respecte a alguns aspectes de la sortida. Per començar, l'estat de la neu, ja que es tractava d'una sortida amb raquetes. Les fortes calorades del mes de març han deixat el mantell molt maltmés, discontinu fins els cims i amb una neu massa estovada. A més a més, el pronòstic meteorològic per dissabte no pintava bé (per diumenge, sí).

Així, vam sortir la majoria del grup de Barcelona a una hora força tardana, amb l'objectiu de dinar a Benasque i fer d'una tirada la pujada al refugi d'Estós, en previsió de forts ruixats i/o tempestes. Allà ens vam trobar amb la resta de la gent i, després de dinar, ens vam dirigir a l'aparcament del càmping Chuisé, punt de sortida de l'excursió.

No havíem acabat de posar-nos les motxilles i d'ajustar bé el material dur quan començà a ploure. Però per fortuna, va ser una pluja poc intensa i que no durà massa. Fins i tot en alguns moments lluí el sol mentre que a la Catalunya oriental es veu que plovia a bots i barrals. Per això vam gaudir d'una passejada d'un parell d'hores fins arribar al refugi, gaudint de la meravellosa vall d'Estós que es trobava esplèndida, amb el riu d'Estós ben caudalós, les praderes ben verdes i florides i els cims amb restes de neu.

En arribar al refugi comprovem que som els únics habitants per aquella nit, apart de l'única guarda que hi havia. Mentre esperem el sopar, alguns maten el temps llegint, xerrant i d'altres, com un servidor, muntant una divertida i sorollosa (sobretot sorollosa) partida de “burro” on, malgrat resistir i resistir, vaig haver de claudicar davant la dictadura de la mà-llampec imposada pel Xavi, la Carme i el Jordi. No hi ha qui pugui amb ells!

Al dia següent el despertador sonà a les 5:30 per esmorzar a les 6. El dia s'havia aixecat esplèndid però fred, amb temperatures negatives i els cims enfarinats. Se'ns comunica que hi ha glaç al terra des de ben començament. Deixem algunes coses a les taquilles i comencem a pujar per un terreny amb algunes clapes de gel que el fan relliscós, especialment quan creuem el torrent que ve dels estanys: les pedres són cobertes de glaç i les relliscades sovintegen.

Ben aviat apareixen les primeres pales de neu que es creuen sense grampons, però la neu està molt dura i resulta compromès, de manera que alguns ja optem per posar-nos els grampons. Així, arribem als ibones de Gías, encara glaçats però anunciant ja un imminent desglaç.

Després de descansar un moment, ens calcem tots els grampons i deixem amagades les raquetes, inútils amb una neu tan dura. S'ha d'afrontar el darrer tram de l'ascensió per una gran pala de neu molt inclinada, la qual cosa ens obliga a flanquejar-la amb un pendent d'uns 40º. Això fa que els que estem menys acostumats a aquest tipus de terreny pugem amb el cor encongit i mirant només les petjades del company que va davant. A més, comença a bufar un vent moderat que arrossega cristalls de neu. Arribem així al port de Gías, que dona accés als Clarabides i al gegant de la zona, el Gourgs Blancs. Poc després assolim el pic de Clarabide occidental sense més dificultats, ja que no hi ha grimpada i els darrers metres ja no tenen neu.

No podem gaudir gaire de les vistes: al cim la boira va i ve, però sí vam identificar alguns cims propers com el pic de l'Alba, el Perdiguero i el Gourgs Blancs, que teníem ben a prop. Després de les fotos de rigor decidírem fer també el Clarabide oriental, on s'hi arriba en només uns deu minuts per una ampla cresta sense dificultats. Des d'aquí baixàrem cap a la bretxa de Gías. Alguns volien fer també el pic de Gías, però aquest cim no semblava tan fàcil amb la neu que quedava encara, així que els vocals decidiren tornar cap a l'ibón de Gías baixant per una pala nevada molt inclinada, també d'uns 40º, que no hauria estat massa difícil de no ser pel vent a ràfegues que ens empenyia cap avall. I que n'és d'empipador i perillós el vent a l'alta muntanya!

De la resta de l'excursió, poc a comentar. El retorn al refugi, on vam dinar, i la tornada cap als cotxes, llarga però agraïda. Només alguns patien una mica per algun cop o algun genoll castigat per l'excursió, dura en conjunt i una mica compromesa pels qui no tenim gaire experiència en l'alta muntanya hivernal, però espectacular en conjunt i difícil d'oblidar. Felicitats als dos vocals, l'Emili i el Xavi, que ho van fer molt bé, i a la Susanna, que va fer els seus dos primers tres mils.

Per últim, un breu comentari sobre el refugi d'Estós, ample, confortable (serà perquè nosaltres érem els únics habitants aquella nit, apart de la guarda?), una mica antic, sí, però ben equipat. Alguns poden trobar una mica incòmode el que els serveis siguin fora del refugi o que les letrines siguin del tipus “mili” però caram!, som a la muntanya i no a un hotelet. I finalment, tant el sopar (consomé, mongetes amb xoriço, botifarra amb samfaina i iogurt, res de mandonguilles...) com l'esmorzar, força correctes malgrat haver-hi “biscottes” a l'esmorzar... cert “mejunje” que destil·lava durant el sopar i que algú força trempat dugué. I molt bon humor i molta xerinola per part de tothom!

Algunes dades (només segon dia):

Distància: 17,6 km

Temps de camí: 6 h 5 m (9 h 45 m amb aturades)

Desnivells: +1580 m, -2168 m (segons altímetre baromètric, segurament és menys degut al fort vent)

Travessa per Montserrat (17-ABR-2011)

Per fi m'he pogut treure una espineta que tenia clavada des que em vaig aficionar al muntanyisme, fa gairebé cinc anys. Pot semblar increïble, però encara no havia fet cap excursió per Montserrat, el massís més famós de Catalunya. Però per fi arribà el dia.

Coincidint amb el cicle “Estimar Catalunya”, l'excursió d'avui tenia com a tema la Guerra del Francès (Guerra de la Independencia Española, en castellà), aquell conflicte que tingué lloc entre el 1808 i 1814 i que enfrontà els exèrcits d'en Napoleó, que havien ocupat la Península Ibèrica, amb tot el poble espanyol. I dic poble perquè la guerrilla en fou un dels punts clau, davant un exèrcit espanyol mal preparat i clarament inferior a la “Grande Armée”.

No m'estendré en detalls històrics però si voleu, podeu escoltar una bona part de la xerrada que el nostre vocal Lluís Rotllan va fer al mateix cim del Montgrós. Val la pena.

De l'excursió en sí, una travessa des de Can Maçana fins a Collbató, doncs dir que va ser una de les millors que he fet els darrers mesos, tant pel magnífic dia que va fer, amb un temps de primavera gairebé perfecte, com pel paisatge i la bona predisposició dels assistents a riure i passar-s'ho bé. Això sí, va ser una travessa dura, no massa llarga en quilometratge però sí un veritable trenca-cames pels forts i constants desnivells i sifons que s'havien de superar, especialment en el tram entre la Portella i el coll del Camell. Aquest camí deu ser especialment difícil amb el terra mullat, i em pregunto com s'ho van fer els vocals (chapeau!) quan la van preparar, un dia on havia plogut el dia anterior...

A més, calia superar un parell de canals amb l'ajut de les mans que, malgrat tenir poca dificultat tècnica, calia parar compte per evitar relliscades i/o caigudes de pedres. Tot plegat va fer que aquest tram fos realment entretingut. El punt culminant va ser el cim de Montgrós, amb unes vistes senzillament formidables.

La darrera part, des del coll del Camell (on vam dinar si no m'equivoco) fins a Collbató, passant per l'Ermita de Sant Joan, va ser més relaxada i per alguns, més feixuca degut al cansament, que va fer dureta la baixada. El camí era més planer tot i que en alguns llocs els còdols el feien relliscós. Com a nota curiosa, un ramat de cabres salvatges a prop del Cavall Bernat que pasturaven tranquil·lament, sense immutar-se amb la presència humana.

En fi, un dia ben maco i una excursió molt ben aprofitada, d'aquelles que es recorden.

Dades tècniques:

Distància: 17,4 km

Desnivells: +1069 m, -1374 m (baromètric); +904 m, -1192 m (CompeGPS)

Durada: 6 h (9 h 45 m amb aturades)

Track disponible aquí

Gorges del riu Ges. Serra de Curull. Puig de les Àligues (1342 m)

Proper 8 de maig excursió del CEC

Aquesta vegada volem compartir amb vosaltres algunes de les excel·lències que amaguen les serres de Bellmunt i Curull. Gorges, un salt d'aigua, una frondosa fageda, roques singulars i un pic amb grans vistes en són els al·licients.

La primera part d'aquesta excursió ens portarà pel congost de Forat Micó i les gorges del riu Ges, un camí on l'aigua esdevé protagonista. Després de deixar aquestes gorges, passarem primer per la tosca de Degollats, una curiosa roca d'on acostuma a rajar aigua...

...i arribarem al salt d'aigua de l'antic Molí del salt de Salgueda, un lloc que de ben segur ens convidarà a quedar-nos una estoneta i contemplar, de pas, les ruïnes de l'antic molí i un bonic pont proper.

Després caminarem una estona per la pista que va de Vidrà fins a Sant Bartomeu de Covildades, fins arribar a Can Puig. Aquí comença la que potser és la part més espectacular d'aquest excursió: l'ascensió optativa al Puig de les Àligues (1342 m). Pujarem per la Canal, una de les obagues de faig més frondoses de la zona. Els amants de les marxes per boscos no quedareu indiferents!

Arribarem així al coll de la Coma del Coll on dinarem. Abans, però, farem la pujada final (i voluntària) al Puig de les Àligues, on en algun pas haurem de fer servir les mans. Serà una breu pujada de deu minuts però l'arribada al cim paga la pena ja que les vistes són espectaculars!

Després de baixar al coll i dinar, caminarem de baixada cap a les planes de Collsaplana fins trobar una pista que ens permetrà tancar el circuit i tornar al punt de sortida.

Dades tècniques:

Distància a recórrer: 20 km.

Desnivells: +/- 865 m

Temps de camí: 5,5 – 6 h (no es compten aturades).

Dificultat: *** mitjana, per a excursionistes habituals. Només si es decideix pujar al Puig de les Àligues o si el terreny de la fageda és molt humit, s'incrementa una mica la dificultat.

La Gallina Pelada (2317 m, 3 abril 2008)

Un nom ben curiós, el d'aquesta muntanya, i que es presta a tot tipus de brometes per part dels qui gosen pujar-hi.

Sostre de la serra d'Ensija, molt a prop del Pedraforca i conegut també com Cap de Llizet, és un altre cim emblemàtic de l'excursionisme i és molt habitual que els centres excursionistes el programin regularment. I és un cim que per les seves vistes i la seva agraïda pujada, convida a repetir. A més, hi han vàries vies possibles de pujada, tant per la banda nord (Font freda) com per la sud (des del coll de Fumanyà).

Ens havíem ajuntat un grup molt nombrós (més de 20) per ser una excursió extraoficial, però les coses no van sortir com estava previst en un principi. El motiu és que inicialment s'havia previst pujar per la vessant sud, des de Fumanyà, però la probable presència d'un pas exposat va fer que es canviés la idea i es decidís pujar per la vessant nord, que no té cap dificultat tècnica, però sí molt neu encara, i més tenint en compte les grans nevades del passat mes de març.

Així que el grup es dividí en dos: un per a poc amants de la neu, que va fer una excursió alternativa (i força llarga!) i la resta, que vam fer la pujada des de la Font Freda fins al cim, passant pel refugi d'Ensija, i tornant pel mateix lloc.

De fet, quan el vaig pujar fa ara tres anys, també vam sortir del mateix lloc, però la volta va ser més interessant ja que el camí era una ruta circular passant pel Serrat Voltor i la Creu de Ferro, dos cims propers a la Gallina Pelada. Però l'abundant neu i les hores que eren ens van fer desistir i anar per la directa.

Un camí que ben aviat ja esdevingué feixuc per la presència de fang, clapes de gel relliscoses i neu primavera. Més amunt ja només hi havia neu, però en avançat estat de fusió. De tota manera, era prou tova per pujar fins i tot sense raquetes o grampons. En arribar a l'alçada del refugi, encara quedava un bon gruix de neu i s'hauria agraït dur les raquetes, ja que constantment ens enfonsàvem fins gairebé el genoll.

El cim, en canvi, es troba ja pelat. No és estrany, amb el vent que hi bufa allà dalt... Les vistes son magnífiques, amb el Pedraforca en primer pla. De tota manera, no era un dia fotogènic, massa boirina, mala visibilitat i un canvi de temps que s'apropava.

Així que vam baixar ràpid i, després de dinar al refugi, vam baixar com vam poder pel mateix lloc evitant en la mesura del possible les relliscades. Algú, però, no les pogué evitar i fins i tot acabà una mica xop en mig d'una sopa d'aigua-neu.

El que ningú pogué evitar és arribar amb les botes ben mullades per dintre, fins i tot els que dúiem paraneus. Ja se sap, el goretex no és infal·lible.

En fi, una excursió maca però tinc molt clar que la propera vegada que la pugi serà quan no hi quedi neu, o bé en ple hivern, perquè el paisatge nevat és molt maco. Penso que la primavera no és la millor època, com no sigui cap al juny, quan ja no quedi neu i el terra hagi recuperat el verd pradera que tant caracteritza aquest lloc.

(Nota: aquesta darrera foto corresponen a l'excursió que vaig fer el dia 1 de maig de 2008, amb força menys neu que ahir. La resta de fotos, cortesia del Ferran).

Puig de Bassegoda (1374 m, 26-FEB-2011)

És un dels cims més emblemàtics de l'Alta Garrotxa, juntament amb el Comanegra, i tot i la seva modesta alçària, de 1374 m, la seva ascensió no és una passejada familiar precisament. Malgrat tractar-se d'una excursió de baixa-mitja muntanya, té ja alguns elements que ens fan recordar l'alta muntanya que trobem a partir de la veïna comarca del Ripollès, com ara desnivells importants, camins abruptes i fins i tot alguna grimpada.

L'aproximació també recorda l'alta muntanya ja que des de Sadernes s'han de recórrer uns sis quilòmetres de pista forestal estreta (no està en mal estat però cal vigilar si ens estimem el cotxe) que passa per l'espectacular congost del riu Llierca. Hi han alguns aparcaments al llarg d'aquest recorregut.

Nosaltres vam deixar els cotxes a l'alçada de la Castanyeda de la Plana. El camí, que travessava praderes, boscos i alguna masia habitada (Ca n'Agustí), pujava suaument fins a l'ermita de la Mare de Déu de les Agulles. Aquest camí de pujada està balitzat amb marques vermelles i verdes, però cal vigilar perquè l'orientació de vegades no és evident.

A partir d'aquí, la pujada pel Caire de Comadella es fa més dura fins arribar a la base del cim de Bassegoda. Cal vorejar-lo per la dreta, perquè aquest cim té dues puntes separades per una fissura difícil de salvar.

Així s'arriba al pas final de l'ascensió on cal grimpar: un pas d'uns 10 metres que seria complicat de pujar i sobretot de baixar (IIº o fins i tot IIIº comentava algú) de no ser per la presència d'unes cadenes i graons metàl·lics que faciliten molt la progressió. Tot i així, els vertiginosos severs hi poden patir.

Des del cim les vistes són prodigioses, destacant cap al nord el massís del Canigó, el Comanegra, el Costabona i el Bastiments. El dia era boirós i deslluí una mica les vistes, però tot i així eren de primer ordre!

Allà a dalt hi ha un curiós naixement metàl·lic. Després de dinar, de les fotos de rigor i de la desgrimpada, vam tornar per un altra via de manera que tancaríem així una bonica excursió circular. Vam baixar per un camí relliscós cap al coll del Principi i vam voltar el Bassegoda per la seva cara nord, passant per les Balmes del Cànem, amb boniques vistes. Un camí que passa per una fageda que a la primavera o la tardor deu ser una veritable delícia. Però és clar, a l'hivern tot era ben pelat.

Per si això és poc, també vam passar per les abans esmentades balmes i un alzinar. I després d'una forta baixada arribàrem de nou a Ca n'Agustí, on ben a prop hi ha un monumental roure que val la pena visitar, especialment si no és hivern. La resta del camí, tornada sobre les nostres passes fins al lloc on vam deixar els cotxes.

Una excursió memorable que vam gaudir deu amics del CEC que van passar un dia molt agradable.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 12,4 km

Horaris: 4 h 20 m (7 h 30 m amb aturades)

Desnivells: +/- 1030 m

El circ dels Pessons i el pic d'Ortafà (19 i 20-FEB-2011)

Sovint quan es parla d'Andorra, la majoria de la gent ho associa amb el país de les compres barates o a les estacions d'esquí. És cert que aquest país ha patit de valent el turisme massiu i certa sobreexplotació urbanística, però aquest petit tros del Pirineu conserva llocs de gran bellesa com la vall de Madriu (a veure si algun dia...) o el circ dels Pessons.

Aquest cap de setmana un grupet de gent vam gaudir d'un cap de setmana de raquetes de neu a la zona més oriental d'Andorra. L'objectiu principal era descobrir la cara hivernal de l'abans esmentat circ.

Ja vaig comentar en un altra crònica que aquest hivern no estava essent gaire generós en quant a gruixos de neu i això condicionà una mica la tria de les excursions a fer, aprofitant que l'esmentat circ és vessant nord. De tota manera, unes nevades no gaire importants de darrera hora ens va permetre de fer en prou bones condicions les excursions proposades.

Dissabte tocava pujar els pics de Maià (2615 m) i Ortafà (2612 m, val a dir que aquest pic no es ressenya al mapa de l'Alpina) des del port d'Envalira, just on hi ha una benzinera. Va ser una excursió molt senzilla però que ens evidencià a algú una certa baixa forma física (o que era dissabte!). Potser no és una de les excursions més maques que es poden fer per haver-hi un paisatge molt pelat, una antena de comunicacions al pic de Maià i sobretot per les motos de neu que circulen sovint per aquest lloc, però hi han bones vistes des dels cims.

El temps va ser bo però la neu era força humida. Al final del dia es cobrí ràpidament de núvols i caigueren alguns flocs de neu quan ja arribàvem al aparcament. Això però no suposà cap problema ni pel més jove del grup, que amb només 8 anys ja ens va demostrar que està fet tot un muntanyenc!

Diumenge tocava la circular pel circ dels Pessons. S'aixecà un dia radiant i s'intuïa una jornada raquetera memorable. I no ens vam equivocar gens!

La sortida es va fer des del pàrquing de Grau Roig, al bell mig de les pistes d'esquí. Ben aviat, en lloc de seguir les pistes, ens vam endinsar en un bosc de pi ben maco que en forta pujada ens dugué al estany Primer, on hi ha ubicat un restaurat. A partir d'aquí l'excursió esdevingué tota una experiència visual gaudint de l'ambient alpí de les muntanyes del circ, dominades pels pics de Montmalús, Pessons i Ensagents.

Seguint el GR7 i creuant pel bell mig d'alguns estanys pujàrem decididament cap a cotes més altes. Malgrat no ser massa grans i que hi havia força neu, es distingien prou bé. Així vam creuar els estanys Forget, Rodó i Meligar seguint una traça d'esquiadors de muntanya que no ens deixà en tot el dia.

A partir de l'estany Meligar (on ens vam acomiadar de dos membres del grup) la neu esdevingué més tova i fins i tot alguns caiguérem dins d'algun forat traïdor, sense conseqüències (sort de les pales).

Finalment vam assolir l'estany de les fonts i el de Cap de Pessons. Davant nostre teníem el pic dels Pessons i la canal dels Isards, via de pujada hivernal del pic on dos esquiadors semblaven intentar pujar-hi (no ho van aconseguir). Aquí ens vam aturar per dinar i després decidírem tornar seguint una ruta no ressenyada però apropant-nos al pic de Montmalús, per acabar de connectar amb la ruta de pujada a l'alçada de l'estany Primer.

Una ruta, doncs, molt maca, en un ambient molt diferent del que ens trobem a llocs més propers com les muntanyes d'Ulldeter i que convida a tornar un altra any. En no ser una ruta llarga (no vam decidir perllongar-la fins al veí circ dels Colells) ens va permetre acabar aviat. Afortunadament, perquè vam necessitar gairebé dues hores per sortir d'Andorra.

Quant a l'allotjament, vam pernoctar a Canillo, en concret a la casa de colònies Aina que ens facilità una borda adossada amb capacitat per a 11 persones. El cert és que el lloc està força bé, ja que és prou confortable i càlid. El tracte i el menjar van ser prou acceptable més si tenim en compte el més que ajustat preu per la mitja pensió. Només un incident amb un membre de la cuina enterbolí una mica la vetllada, però va ser un fet aïllat. La resta del personal ens van tractar amb molta amabilitat.

Raquetes a Ordesa (6 a 9-GENER-2011)

Aquest hivern, que havia començat tan prometedor pel fred intens que vivíem des de començaments de novembre, no està resultant tan generós en matèria de neu, la veritat. Com a exemple, a hores d'ara (16 de gener) no queda neu a cims com el Comabona i sé d'altres com els cims d'Ulldeter on només hi ha mantell discontinu. Mal senyal i no parlo només per no afavorir la pràctica de raquetes o esquí de muntanya. No oblidem que la neu d'hivern és aigua d'estiu als embassaments.

Malgrat això, un grup de vuit amics vam decidir passar el pont de reis (el primer de la meva vida!) lluny de casa nostra i aprofitar per fer raquetes en un dels llocs més emblemàtics dels Pirineus. El programa era força atractiu però quedà una mica deslluït per les altes temperatures i el mal temps. Un altre pont no diré passat per aigua, però quasi! I van ja... Sembla ser que s'hi hagi ficat la bruixa, amb els ponts!

Rabietes apart, el dia de reis (dijous) vam intentar la pujada al Pelopín, un dos mil “pelat” que té fama de tenir unes vistes magnífiques i que es pot fer en travessa des del túnel de Cotefablo fins a Linás de Broto.

No vam assolir el cim, de fet, ja que vam començar tard i el temps amenaçava boira que, en combinació amb la neu, pot esdevenir perillosa, i més tenint en compte que qui subscriu es va oblidar el GPS sobre la taula de casa seva (el carregador i les piles, no). De tota manera, no vam trobar neu fins a la cota 1800 aproximadament, però ja ens va permetre gaudir una miqueta.

Divendres hi havia previst anar a la pradera d'Ordesa i pujar fins a la Cascada de la Cola de Caballo, una excursió sense cap complicació i per gaudir del paisatge. Però la manca de neu ens va fer témer que no en trobéssim. De fet, en arribar al punt de sortida hi havia neu, però poc després ens vam trobar que el camí (pista forestal) només tenia clapes de gel discontínues, d'aquelles que destrossen les raquetes però que saps que no pots treure-te-les, ja que les clapes estaven com el vidre, ideals per fotre enculades o de morros contra el terra.

No va ser fins arribar a les Gradas de Soaso que ens vam retrobar amb neu raquetable, força compactada però que es fonia per moments, ja que va ploure durant bona part del dia. Però això no ens privà de veure alguns caràmbans espectaculars, unes Gradas de Soaso ben plenes d'aigua, i el circ de Soaso amb la famosa cascada, no sense que abans algú fiqués la pota (literalment) dins un clot amagat i pogués sortir-hi, no sense dificultat. En aquells moments vaig trobar a faltar la pala, ja que una excursió d'aquest tipus no convidava a dur-la. Un error...

La visió fantasmagòrica del circ era potser la imatge que més em va quedar, potser més maca que si hagués fet sol (qüestió de gustos). La tornada es va fer gairebé sense aturar-nos a dinar, ja que tots anàvem amb les botes ben xopes i alguns alguna cosa més. Pluja, neu fonent-se... el goretex no fa miracles i més si les botes ja tenen “curriculum”.

Dissabte es va fer l'excursió més espectacular: pujada al Mondoto (un quasi dos mil) des de Nerín i circumval·lació del pic la Estiba fins al cuello Arenas, baixant després cap a Nerín. El dia s'aixecà més estable: lluïa el sol i feia gairebé calor! Recordo pujar amb samarreta d'estiu.

La neu no aparegué fins a la cota 1800 però la pujada final es va fer bé amb raquetes, amb neu pols però prou compacta per no enfonsar-se. Vaja, la de millor qualitat. Malauradament pel qui escriu, la punyetera fascitis plantar que aparegué el dia anterior a darrera hora em va fer bé la punyeta i vaig acabar fent el darrer tram de l'ascensió coix. Dalt del Mondoto no vam poder gaudir de les vistes a la cara nord degut a la boira.

Des d'aquí es començà a circumval·lar el pic de la Estiba per la vessant nord, però qui subscriu i una companya vam decidir fer marxa enrere: el temps es posà amenaçador i apart no sabia si el meu peu aguantaria gaire més. Segurament sí, però per precaució (i perquè així no es gaudeix) vam decidir tornar enrere.

Dues hores després de tornar a Nerín baixà la resta del grup que havia donat la volta sencera. Ens van comentar que es van obrir els núvols i van tenir unes vistes excepcionals del massís del Monte Perdido i del canó d'Añisclo. Una raquetada memorable i difícil d'oblidar. Buf, penso... maleït peu, maleït peu... me'n recordaré!

Finalment, diumenge no es va fer res: va ploure tota la nit i el matí seguia igual, així que després d'esmorzar i de recollir les coses vam tornar cap a Barcelona.

Comentari apart mereix el refugi Lucien Briet, a Torla, que tot i que només serveix allotjament i esmorzar està molt i molt bé, és ampli i confortable amb bons serveis (quatre dutxes). L'esmorzar és ben correcte (el clàssic esmorzar de refugi sense “biscottes”, em sé d'algú que se n'alegraria) i el preu ajustat. Els sopars els vam fer al restaurant “el Duende”, una mica car però de qualitat excel·lent. Si hi aneu, demaneu l'arrós caldós amb vieires. Bocatto di cardinale! Total, que refugi i restaurant sortien per 34 € per persona i nit. No està malament, oi? Ah!, i felicitats a la vocal que ho va fer molt bé.

Fotos cortesia de la MJ.