lunes, 12 de enero de 2009

Costabona (raquetes, 11-GEN-2009)

IMPRESSIONANT! Crec que aquesta és la millor manera de definir l’excursió d’ahir, una ascensió als primers cims dels Pirineus que superen la cota dels 2000 metres (o els últims, si venim de l’Atlàntic).

També va ser el dia que, si la memòria no em falla, em vaig aixecar d’hora més aviat que mai: a les 5 en punt sona el despertador i vint minuts després ja agafo el cotxe (temps just per rentar-se, vestir-se i ficar el menjar a la motxilla, ja preparada des d’ahir). Arribo a les 6 a Fabra i Puig i... on és la gent? No es veu ningú. A veure si s’ha cancel·lat i jo sense assabentar-me, però espera... aquell cotxe d’allà potser sigui d’algun conegut. Sí, és el Joan Ramon, el vocal de l’excursió. Poc a poc arriba la resta de la gent.

El viatge d’anada no va tenir incidències, tret d’una espessa boira per la plana de Vic, una lluna plena ben maca i una placa de gel traïdora sortint d’un poblet abans d’arribar a Camprodon, que em va fer patinar una mica, sense conseqüències. Des de llavors i fins arribar a Vallter 2000, anava conduint amb l’ai al cor!

Però a l’estació es van dissipar les pors. El temps era fantàstic, gairebé idèntic al que vam trobar al Port del Comte, i no gaire fred: -4º C al començament, però com que no feia vent i el Sol aviat va escalfar l’ambient, es va suportar molt bé. El grup era força nombrós, 15 persones, el vocal guia (Joan Ramon Montes) i el vocal escombra (Manel Canales).

Des del començament i durant gairebé tota l’excursió es va imposar un ritme suau, assequible per tot el grup, però sense grans pauses, i aquí va radicar l’èxit de la sortida. Bé, això i que la gent va respondre, envoltada d’un molt bon ambient.

La neu era molt abundant, qualitat pols i acabat de caure, producte de les nevades caigudes els dies d’ahir i d’abans d’ahir. Tot plegat ens va permetre de gaudir d’unes vistes formidables: boscos de pins glaçats que semblaven trets d’un conte de Nadal i muntanyes majestuoses totalment vestides de blanc, muntanyes dominades pel gegantí Bastiments, escoltat pel Pic de la Dona i el Gra de Fajol.

Quant a la travessa, una vegada superat el desnivell que duia al Pla de la Coma Ermada i la Portella de Morens, va consistir en tot una cadena de pics que voltaven els 2500 metres. Així, va arribar primer el Puig de Coma Ermada (2502 m) i ben de seguida, el Puig de la Llosa (2509 m). Després d’una baixada i de passar la Portella del Callau, arribà la Roca Colom (2510 m), el punt més alt de la travessa. Però el Costabona trigà més, ja que el Coll de Pal representava un sifó considerable. La pujada al Costabona, fàcil però ja algú es notava una mica cansat.

Però la recompensa que ens esperava allà a dalt valia la pena. Apart de l’àpat, les vistes eren inoblidables: cap al nord, França i el Canigó; cap a l’est, les Alberes... i el Mediterrani, inconfusible; cap al sud, es veia el Taga, la Serra Cavallera i, més lluny, el Montseny i Montserrat; i cap a l’oest, els primers grans pics dels Pirineus.

Després del dinar i les fotos de rigor, vam tornar pel mateix camí sense gairebé aturar-nos, ja que eren gairebé les 3 de la tarda i calia desfer el camí, que va ser el mateix d’anada tret d’una desviació per terres gales per evitar pujar el Puig de la Llosa i el Puig de la Coma Ermada. El cansanci ja passava factura, el Sol es posava rera el Grau de Fajol (fantàstic!) i la temperatura va caure de cop a -6º C, però arribàrem a temps al pàrquing sense haver de fer servir els frontals.

Així, ben contents i amb “El Messies” de Haendel de fons, vam acabar aquesta bonica excursió. Molt bé per tots dos vocals i per tota la gent, que va estar fantàstica. I també els amics de sempre, el Txus, la MJ i especialment el podi, que no coincidia amb ell des d’aquella ascensió al Ballibierna, allà pel juliol de 2008.

Després d’un cafè (o una xocolata suïssa ben bona) a Setcases, tornàrem cap a casa, sense més incidents que veure els típics bojos de la carretera fent l’animal amb els seus esportius i monovolums de gamma alta, i una invasió de formigues que em vaig trobar en arribar a casa.

Total, 16,6 km de recorregut, 6 hores de camí (segons el GPS) i una desnivells acumulats de +910 m i -905 m, segons l’altímetre baromètric. Déu n’hi do!


Més fotos (totes les que veieu aquí i a l'enllaç, cortesia del podi) a:

http://picasaweb.google.es/podi38/Costabona02#

domingo, 4 de enero de 2009

Port del Comte (raquetes, 3-GEN-2009)

Una excursió amb neu no és una excursió qualsevol. I això ja ho vaig constatar l’any passat a les Bulloses, al Casamanya i a la Tosa d’Alp. I ahir, una vegada més al Port del Comte.


Ens havíem apuntat un bon grapat de gent per fer el Pedró dels Quatre Batlles amb raquetes, però per una raó o un altra, al final vam decidir desafiar l’adversa climatologia el Lluís, la MJ, el Carles Clúa, la Mercè, la Maria, la Marta i un servidor. Vam quedar a les 6:30 a Fabra i Puig i, després de constatar els efectes d’aixecar-se tant d’hora després de tants excessos nadalencs (això d’aixecar-se cada dia a les 10 del matí...) i d’un viatge que presagiava mal temps, vam arribar a l’estació d’esquí del Port del Comte amb un temps impecable, un cel blau intens i una temperatura gens freda.


Després de llogar les raquetes i de suportar una imprevista marxa de gairebé mitja hora per una pista asfaltada, arribem a la plaça de pàrking de Prat de Botons, on comença de debò l’excursió. Agafem una pista que porta cap el Tossal d’Estivella en suau pujada, gairebé una pista d’esquí de fons, vaja, on avancem sense dificultats però amb un ritme potser massa lent, ja que per algú era la primera vegada que es calçava unes raquetes i aviat ho va acusar. En arribar a prop del Tossal, una forta pujada en ziga-zaga ens va permetre flanquejar el pic pel costar esquerra i ens dugué aviat a les cotes altes del Port del Comte, on gaudírem de superbes vistes.


Arribats a aquest punt vam veure que anàvem força malament de temps. La Tossa Pelada quedava a prop però alguns ja no podien més i van decidir abandonar, aprofitant un telecadira que hi havia allà mateix.


La resta vam continuar endavant, creuant unes pistes d’esquí i en poc temps assolíem la base de la Tossa Pelada. Decidírem, però, no fer-la sinó flanquejar-la i posar rumb directe cap el Pedró dels Quatre Batlles, que quedava ben a prop. La neu, força trepitjada al començament de l’excursió, esdevenia cada vegada més abundant, verge i tova, amb un paisatge cada vegada més salvatge on només algunes marques d’esquí o de raquetes i alguns arbres dispersos i carregats de neu trencaven aquell mantell blanc impol·lut.


Sense problemes fem el cim i dinem ràpidament perquè anem justos de temps. Feia caloreta i les vistes cap al Pirineu són magnífiques i destaquen Andorra, la serralada del Cadí amb el Comabona ben nevat, la Serra del Verd, el Pedraforca i fins i tot la Pica d’Estats, llunyana però inconfusible. De la resta de Catalunya, res de res, ben amagada sota una espessa capa de núvols baixos.


Comencem a baixar cap el Vulturó, però hi ha una forta baixada i aquí a algú li entra la por, però aconsegueix baixar gràcies als grampons i l’ajuda dels altres membres de l’expedició. A partir d’aquí ens vam desviar de la ruta inicial per escurçar temps. Només quedava una hora de llum i, en lloc d’anar cap al Portell del Llop i la Bòfia, vam escurçar pel Coll de Tancalaporta. I va ser una decisió totalment encertada, perquè a més d’escurçar, vam passar per uns indrets totalment feréstecs i amb la neu (molt abundant) totalment verge, tant és així que en passar per un preciós bosc de pi negre ens enfonsàvem fàcilment més d’un pam, i això amb raquetes! Sense cap mena de dubte, aquesta va ser la part més bonica de l’excursió.


Finalment, en sortir del bosc enllaçàrem amb una pista d’esquí que en poc temps ens dugué de volta al pàrking de Prat de Botons i, des d’allà, fins al punt de sortida, just quan ja es feia fosc. Allà ens retrobàrem amb la resta de la gent i, després de fer un cafè a Solsona, tornàrem cap a casa.


Comentari final: excursió de gairebé 17 km, però amb uns 7-8 km per pista asfaltada fàcilment evitable, i un desnivell de 705 metres de pujada (total, 1410 metres acumulats). Temps ideal, de pel·lícula. Excursió fàcil i molt bonica tret de la baixada inicial del Pedró, on poden caldre grampons. Amb una mica més de temps i si el grup és més fort, es podria haver arribat a la Bòfia perfectament, però crec que la idea de fer tota la travessa fins al Cap d’Urdiets és massa dura per fer-la amb raquetes.


Més fotos clicant aquí:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/PedrDelsQuatreBatllesGEN2009#