martes, 18 de agosto de 2009

Volta al Vignemale (I)

A la tercera, la vençuda. Ni l'any passat, ni fa dos anys, vaig poder gaudir d'una excursió de vacances al CEC per motius diversos, però aquest any m'he pogut treure l'espina amb aquesta travessa al voltant d'un dels gegants dels Pirineus.

Els aragonesos li diuen Comachibosa. Els francesos, Pique Longue du Vignemale, però jo m'estimo més el nom occità: Pica Longa deth Vinhamala, penso que és el més adient per aquest gegant entre gegants. No és tan alt com el Monte Perdido o el Posets. Tant és. No és alçada el que necessita per fer-se un lloc inesborrable al món pirinenc. I d'això n'era ben conscient una llegenda dels Pirineus, Henry Russell, que quedà enamorat d'aquesta muntanya.

Nosaltres només l'hem vista “pel costat de fora” i només n'hem entrevist un bocí de la seva espectacular glacera, però qui només s'hi apropa per conquerir-la per la seva via normal, es perd una part molt important de la seva forta personalitat: la cara nord, que pot rivalitzar en espectacularitat amb els Alps i, fins i tot, amb les Muntanyes Rocoses. O almenys això em van dir uns americans amb qui vaig coincidir al refugi Oulettes de Gaube.

Sigui això darrer exagerat o no, des del meu punt de vista el Vinhamala guanya en espectacularitat als mateixos Encantats, però mentre que la visita dels segons és a l'abast de tothom (un altra cosa és pujar-hi!), el Vinhamala exigeix calçar-se les botes i caminar un bon tros, cosa que no tots estan disposats a fer. I d'aquí que no s'hagi fet tan popular entre la població no muntanyenca com les muntanyes d'Aigüestortes.

Durant quatre dies, un grup de 21 excursionistes del CEC vam fer la volta completa a la muntanya que Henry Russell va llogar per un preu simbòlic al govern francès i on hi va foradar unes coves per viure-hi. Va ser una travessa sense complicacions tècniques on el bon ambient (i la sort!) va predominar, tot i que a alguns els hi va saber a poc.


Dia 1 (3-AGO-2009):

Aquest primer dia només va ser el viatge d'anada. Tot i no ser gaire més lluny que una excursió a la Vall d'Aran, eren vacances i ens ho volíem prendre amb calma. Així que vam quedar a les 10 a Palau Reial i, després d'un llarg viatge, arribàrem a Aínsa on dinàrem la majoria de restaurant. Com que aquest dia no hi havia prevista cap excursió, vam fer una visita al casc antic del poble, que em va agradar particularment (llàstima la calor que feia). Per cert, alguns vam descobrir un niu d'orenetes i com els pares-oreneta alimentaven a la seva escandalosa canalla.

La darrera part del viatge, d'Aínsa al campament de Bujaruelo, es va fer per una de les pitjors carreteres del món que he vist. Costa creure que tota una carretera nacional, ben traçada i amb bons túnels, es converteixi de cop i volta en un camí de cabres mal asfaltat i molt estret, tant és així que de vegades t'hi havies quasi d'aturar perquè dos cotxes hi passen justets (amb poca col·laboració per part d'alguns). El darrer tros, de Torla a Bujaruelo, una pista sense asfaltar (en bon estat) d'uns 8 kms.

El refugi de Bujaruelo sembla més aviat un hotelet, amb habitacions de 2, 4, 8 persones, sales d'esbarjo i bar... a nosaltres ens van tocar les golfes, una habitació amb capacitat per 20 persones. Però ens cridà més l'atenció el campament d'estiu que el CEC havia muntat, amb un gran menjador sota una gran pèrgola, cuina amb chef professional i un gran vagó-nevera, tot molt ben equipat i organitzat. Un lloc perfecte per estiuejar, tot i que la immensa majoria dels acampats eren famílies. No semblava un lloc massa adient per a gent “single”.

El sopar, molt bo i abundant, típicament muntanyenc, tret del iogurt amb gust a maduixa (puajj!). I a l'hora de dormir, bé, tothom es va posar com millor va poder. Mereix menció el cas del nostre company LR, roncador confés, que per no destorbar a la gent es va posar en una habitació apart.


Dia 2 (4-AGO-2009):

La diana va sonar a les 6 del matí després d'una nit d'insomni per alguns que ni el Zolpidem va aconseguir evitar. La primera etapa era llarga, d'unes 6 hores i un desnivell positiu considerable. El dia era radiant i es preveia calorós.

La ruta anava de Bujaruelo al refugi Oulettes de Gaube, remuntant tota la vall d'Ara fins el coll de los Mulos i baixant d'aquí al refugi. El camí, primer per pista i després per un sender ben fressat, era molt còmode. El paisatge era una successió de verds praderes, vaques pasturant, pocs excursionistes (sorprenent!) i marmotes, moltes marmotes.

Per a un servidor, que fins ara només havia entrevist alguna marmota de lluny a les muntanyes d'Ulldeter o Coma de Vaca (i cap a Aigüestortes-St. Maurici), aquest dia resultà ser un festival d'aquests animalons, tan desconfiats a les nostres terres, però que aquí apareixien arreu. Algunes es quedaven a pocs metres de nosaltres... i no fugien! Fins i tot n'hi havia que apareixien per parelles, saltant i corrent aquí i allà. Quin luxe!

Després de dinar a la vora del riu i de refrescar una mica els peus, remprenguérem la marxa, però aquí hi hagueren alguns problemes d'orientació: un altra vegada els mapes de l'Alpina no representaven correctament el camí que circulava per la vorera esquerra del riu. No fou un problema seriós, però en arribar al coll de los Mulos hi hagueren dubtes ja que es confonia fàcilment amb un primer coll (col des Oulettes). Ni amb el GPS es veia clar quin era el pas correcte.

Afortunadament el vocal prengué la decisió correcta (malgrat que alguns hi volien dir la seva) i tant la pujada al coll com la baixada no van representar cap dificultat digna de menció. Als nostres ulls s'obria la cara nord del Vinhamala i les seves malmeses glaceres nord. Impressionant!

Després d'una curta baixada arribàrem al refugi d'Oulettes de Gaube, un refugi molt nou de només dos anys, però amb certs errors de disseny: les dutxes no funcionaven i hi havien pocs WC's (cues al dia següent), així que ens vam haver de treure la brutícia com humanament podíem, desafiant les fredes aigües que venien directament de les glaceres (bravo, Mercè!).

Hi havia molta gent acampada als voltants del refugi. No era estrany, ja que aquesta zona, plana en ser una antiga glacera, tenia unes vistes superbes cap al Vinhamala. El sopar, típicament francès, des del meu punt de vista estava bé però no tothom hi estava d'acord. L'atenció per part dels guardes, correcta però una mica freda. El refugi estava ple fins a vessar i a nosaltres ens va tocar compartir una gran habitació, amb lliteres de tres pisos, amb una família nord-americana.

En acabar el sopar, sortírem a contemplar el joc de colors que el capvespre pintava sobre el massís del Vinhamala. Al cel hi havien alguns senyals de cirrus, que indicaven un possible canvi de temps... i que es confirmaria en dies següents.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 18,0 km

Temps de camí: 6 h 2 m

Temps aturat: 3 h 38 m

Velocitat mitja: 3,0 km/h

Desnivells: + 1333 m, - 544 m

Altura màxima: 2599 m (coll de los Mulos)

Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Potser les raons de visitar més un lloc que un altre siguin altres que no les que esmentes i fan referència a suposades clases socials que nomenes despectivament.

Me n'alegro que tot hagi anat bé.

podi-.

Fran dijo...

Les definicions de pixapins i pijoprogres van aparéixer en un Vèrtex de fa una quants mesos.

Pixapins (o camacu) és el muntanyenc que s'estima més un dia de muntanya sota un arbre i amb una truita de patates que no caminar o pujar cims. Mereix tot el nostre respecte, cadascú fa el que vol amb el seu temps lliure.

Pijoprogre és aquell paio urbanita que vol les mateixes comoditats que la gran ciutat, es queixa de la mala olor del camp i és capaç de muntar un "cristo" fent emmudir campanaris perquè li molesta el soroll.

¿Mereix aquest darrer el mateix respecte que un alpinista, un muntanyenc consagrat o un pixapins (en el bon sentit de la paraula)?