Bachimala i Picos de Culfreda

Com a postres per unes bones vacances i després de la travessa del Vinhamala, un grup de gent del CEC va muntar una estada al Pirineu aragonès d'uns quants dies per la zona de Pineta per fer algunes excursions i ascensions. A aquest grup s'hi va sumar un altre, entre els quals m'hi trobava, per intentar fer dos pics destacats de la zona: el Bachimala i els pics de Culfreda, tots pics que superen els 3000 metres.
De fet, per fer aquests darrers ens vam muntar un bon grapat de gent: la Mercè, l'Oriol, en Ramon Ribas, la Vicky Barjuan, en Josep, el Joan Santamans, la Núria, l'altra Núria, la Remei i un servidor. El lloc, el refugi de Viadós, emplaçat en un lloc idíl·lic (la vall de Chistau), rodejat de bordes de pastor habilitades com a refugis d'estiu de lloguer, i amb l'altiu Posets de rerefons.

Del refugi m'he portat un bon record: és el clàssic refugi ben equipat i ben cuidat però que s'integra molt bé a la muntanya. No és ni un gran refugi ple de comoditats, ni tampoc un refugi d'aquells que fa cosa entrar-hi. L'atenció fou correcta i el menjar bo i abundant.

I de les excursions... l'estada eren quatre dies, però el primer fou l'arribada a Viadós amb visita (un altra vegada) a Aínsa. El segon dia es va triar com a objectiu el Bachimala, que amb els seus 3177 metres s'erigeix com un dels gegants del Pirineu, però un dels gegants menys conegut. De fet, durant tota la travessa no vam trobar gairebé ningú, excepte al cim.

L'ascensió al Bachimala es va fer per la via normal, la més assequible, sortint de Viadós i passant pel Cuello de la Señal de Viadós però evitant la temible cresta de la Punta Sabre, és a dir, pujant per la vessant oest. L'aproximació no va representar cap problema, tret de la forta calor de l'inici. El bosc, xafogós, deixà pas a les praderes i finalment, a una immensa tartera de color marró. Els darrers 50 metres d'ascensió van ser els més difícils ja que es feien per una cresta força aèria però fàcil (Iº), semblant a la del Ballibierna (si no considerem el pas del cavall).

Allà a dalt només hi havia un grup de bascs que amb l'emoció vaig confondre per un moment amb gent del grup i que vaig saludar una mica efusivament... En fi, coses de la muntanya... Sigui com sigui, va ser una ascensió memorable i que m'ha deixat un molt bon gust de boca, ja que no vaig tenir gaires problemes en superar la cresta exposada. Des del cim es distingia la Maladeta, el Posets, la zona d'Ordesa-Monte Perdido, el Vinhamala i la seva malmesa glacera, i fins i tot el Balaitús. No vam veure marmotes, tot i que les sentíem xiular de lluny, però sí voltors que planejaven majestuosos força a prop nostre.

La baixada, molt més relaxada, sense gaire història tret de les bromes del Ramon Ribas a l'hora del dinar que han quedat gravades per la posteritat. I com vam riure!
Al dia següent teníem com a objectiu els pics de Culfreda. Com que eren més lluny, vam començar a caminar al refugi lliure de Tabernés, al qual s'accedeix des de Viadós per una pista d'uns 3 quilòmetres en no gaire bon estat.

Allà vam seguir el riu fins al Bado de Bachimala on vam trobar una cavalls que duien a sobre el cinquè d'infanteria de mosques en maniobres i que ens van traspassar el personal de reserva fins sortir del bosc. Especialment la Mercè, que degut a una crema solar triada amb poca fortuna, atreia gairebé totes les mosques.

Després vam seguir cap el Puerto de Cauarera, deixant darrera el bosc i les mosques i travessant una preciosa vall (i un petit pas de I+). El paisatge era preciós però el temps estava una mica insegur, de manera que en arribar al port vam decidir, no sense pena, avortar l'atac final, ja que encara quedaven 400 metres d'ascensió per una carena i era una mica tard.

Així que vam desfer el camí, no sense abans banyar-se en una petita gorja del riu Zinqueta, on van continuar les bromes...

L'últim dia el vam aprofitar per fer una visita a unes ermites que hi havien a prop de Salenque, on es veia un congost que proposarem algun dia com a excursió, ja que el paratge s'ho val.

En resum, una estada on ens ho hem passat “pipa”, que m'ha deixat un molt bon record i on el bon humor, sobre tot per part del Ramon, ha estat més present que mai. Em costarà oblidar aquesta estada. Però l'any que ve hi tornarem: el Culfreda ens espera encara.

Dades tècniques (Bachimala, 3177 m):

Distància recorreguda: 14,4 km
Temps de camí: 6 h 30 m (3 h 50 m d'ascensió)
Temps aturat: 3 h 35 m
Velocitat mitja: 2,2 km/h
Desnivells: +/- 1535 m

Fotos i vídeos a:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/20090823BachimalaCulfreda#

Volta al Vignemale (i III)

Dia 5 (7-AGO-2009):

El despertador sonà a les 5 de la matinada. Sembla exagerat, però la darrera etapa, de Baysellance a Bujaruelo per la vall de Canau i el port de Bernatuara era llarga i s'anunciava un canvi de temps. De fet, el cel a primera hora era mig núvol i s'ensumava un dia tempestuós.
Poc després de les 6 i després d'un esmorzar justet, començàrem a baixar, frontal als caps, ja que encara era força fosc. La baixada era maca, amb bonics camps de lliris dels Pirineus, algunes clapes de neu, ovelles (una d'elles acabava de parir!) i una boira força espesa. Es baixava a un ritme molt fort. No hi havia temps a perdre. Les tempestes, a més de desagradables, poden ser perilloses.
Després vingué la remuntada per la bonica vall de Canau, impregnada d'una penetrant verdor i amb moltes marmotes aquí i allà. Una remuntada, però, cansada per alguns fins assolir el port de Bernatuara, on els més agosarats van fer un atac-llampec al pic de Bernatuara mentre que la resta descansava uns minuts al peu de l'estany homònim, un bonic llac rodó amb aigua força calenta. Després continuàrem baixant per la vall fins arribar amb una forta xafogor a Bujaruelo, essent atrapats a mitja baixada pel “comando” que va fer el pic a un ritme fortíssim.
Eren les 3 de la tarda (més o menys) i arribàrem al refugi de Bujaruelo. La travessa havia acabat sense cap incident. Mitja hora després esclatà una forta tempesta amb calamarsa. Ens havíem escapat per un pel.

Qui no s'havia escapat era un grup de joves que practicava barranquisme o espeleologia: algú havia pres mal i calgué l'actuació dels equips de rescat de muntanya.

A la fi, a Bujaruelo, ens vam poder dutxar d'una manera més civilitzada. Ens esperava un magnífic sopar i dormir un altra vegada a les golfes, com el primer dia...
Aquella nit alguns ja van marxar cap a Barcelona. La resta, vam dormir fins ben entrat el matí. I què bé que vaig dormir jo aquella nit!

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 16,6 km
Temps de camí: 5 h 48 m
Temps aturat: 2 h 49 m
Velocitat mitja: 2,9 km/h
Desnivells: + 589 m, - 1843 m
Altura màxima: 2651 m (ref. Baysellance)
Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)

EPÍLEG (8-AGO-2009): aquí es va acabar aquesta excursió estiuenca, amb un esmorzar, el darrer, fotos de comiat i viatge de tornada a Barcelona sense incidents. Dins del meu cap, i suposo que el d'alguns mes, ja començaven a circular projectes per l'estiu vinent i fins i tot per Setmana Santa. També pensant en que tot ha sortit rodó i que no ha passat res de dolent. I aquesta és la major victòria.

I per acabar (ja era hora, no?) agrair la companyia a tots els companys de travessa i en especial als dos vocals, Quim i Lluís, que tan bé han sabut portar aquesta travessa. Fins la propera!

P.D.: totes les fotos són cortesia del Quim Sánchez i l'Anna Escartin.

Volta al Vignemale (II)

Dia 3 (5-AGO-2009):

De nou amunt a les 6 del matí després d'un altra nit de mal dormir per un servidor. L'etapa d'avui era curta, del refugi Oulettes fins al refugi d'Estom pel coll d'Araillé, però com que el dia es presentava calorós i xafogós, volíem pujar aquest coll amb la fresca.
Aquest pas tampoc representà cap dificultat, malgrat que la pujada semblava terrible des del coll de los Mulos. Hi havia la possibilitat de fer el pic d'Araillé, però la seva furiosa aparença ens va fer desistir.

La baixada fou un altra història, no complicada ni exposada, però era una immensa tartera de pedres que feia el camí un xic pesat. Malgrat tot, cap a les 11 del matí vam arribar a la cruïlla amb el sender que demà ens portaria fins a Baysellance.
Com que el refugi era a prop i l'etapa curta, alguns vam decidir allargar-la una mica visitant alguns dels estanys que conformen una zona rica en llacs coneguda com els 7 lacs del Vinhamala, i que són una travessa força clàssica de la zona. Vam visitar el lac de Labas i el lac des Oulettes d'Estom-Soubiran, tots dos meravellosos i en un entorn idíl·lic. Impossible evitar la temptació de banyar-se... qui podia aguantar aquestes gèlides aigües. Després de dinar amanides de moresc o d'un arròs no massa afortunat, tornàrem cap al refugi ja que el temps donava símptomes de canvi.
Mentrestant, la resta del grup ja havia arribat feia estona al refugi d'Estom, no sense abans tenir un encontre amb una marmota sense cap complexe de timidesa, ja que va ser fotografiada a només un parell de metres! Nosaltres l'encontre el vam tenir amb un grupet de francesos on hi havia una noia (amb aspecte força urbanita, tot s'ha de dir) que caminava visiblement coixa, i calçava unes bambetes de gimnàs. Era evident que patia una torçada de turmell per no portar un calçat adient. I és que cada vegada hi ha més gent que es llença a la muntanya de qualsevol manera, portant un equip deficient i desconeixent els perills de la muntanya.
El refugi d'Estom era potser el que tenia un caràcter més marcadament muntanyenc, petit però molt acollidor, i la guarda, molt amable i simpàtica. Aquí hi havia només una dutxa d'aigua freda i un bany, però no fou un problema donada la reduïda capacitat del refugi. El sopar, boníssim... però el cel s'ennuvolava. S'apropava una tempesta i alguns es quedaren contemplant els llamps i trons fins a l'hora de dormir.

I les habitacions... només hi havien dues habitacions grans i aquí començà la vessant més còmica d'aquella nit (quina nit!). Ens repartírem en dues habitacions, ocupant sencera la petita i a mitges la gran, excepte en LR, que se n'anà a dormir a una cabana metàl·lica que hi havia a prop del refugi. Potser si sabés el que l'esperava s'ho hauria repensat, perquè cap a les 11 esclatà la tempesta amb un bon aiguat que es filtrava per totes les parets de la cabana. L'aigua no és el dissolvent universal però Déu n'hi do, i per si això fos poc, una filtració a una de les habitacions del refugi no va deixar ben xop a més d'un de ben poc!

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 11,9 km
Temps de camí: 4 h 40 m
Temps aturat: 3 h 30 m
Velocitat mitja: 2,5 km/h
Desnivells: + 680 m, - 1025 m
Altura màxima: 2583 m (coll d'Araillé)
Altura mínima: 1804 m (refugi d'Estom)
Dia 4 (6-AGO-2009):

El dia s'aixecà serè. Avui s'havia de recórrer la distància que separen els refugis d'Estom i de Baysellance, el refugi guardat més alt dels Pirineus i punt de partida per pujar a la Pica Longa. La idea inicial era passar pel coll de Labas, però la guarda del refugi ens advertí d'un pas molt exposat i vertiginós, així que es buscà un altra alternativa.

La primera alternativa era fer la ruta dels 7 llacs del Vinhamala, un tros de la qual ja vam fer ahir alguns, però es desestimà per llarga, desconeguda i per algun pas una mica delicat. Així que no hi hagué més remei que desfer gairebé tot el camí d'ahir i pujar per la Hourquette d'Ossoue fins al refugi. Des d'aquest coll es podia pujar fàcilment el Petit Vinhamala, un dels tresmil més fàcils de tot el Pirineu.
I així ho vam fer: la pujada per la tarteta va ser lenta i cansada per alguns, però sense problemes, tot i que alguns ja anaven força rebentats. Després de recuperar forces a la Hourquette, la pujada al Petit Vinhamala no va suposar cap dificultat i gairebé tothom hi va reeixir. Per a mi, el tresmil més relaxat amb diferència de tots els que he fet!

Des d'aquesta atalaia les vistes són magnífiques, no tant com des de la Pica Longa, però hi havia bones vistes de tota la zona d'Ordesa-Monte Perdido (espectacular escletxa de Roland), de part de la glacera de la Pica Longa, de la Gran Fasha, del Balaitús i fins i tot del Midi d'Ossau. No ens hi vam estar molta estona perquè el cel començava a carregar-se de núvols i s'ensumaven aires de tempesta.
I d'aquí, en una hora s'arribà al refugi, dinar i tarda de cartes mentre fora queia un bon ruixat. El refugi resultà una mica angoixant pel poc espai que hi havia en certes dependències i sobretot, per la brutícia dels lavabos. Francament crec que aquest sentit és un dels refugis més bruts que mai he trobat. Angunioses eren les letrines i més el veure algú descalç entrant-hi. Quina incubadora de fongs hi devia dur als peus aquell home! I de dutxes, res de res, aigua freda i prou!

Tampoc el sopar va resultar ser cap meravella. Ho sento, però crec que vaig ser l'únic que no va gaudir de la sopa de farigola ni de l'arròs, tot i que d'entre nosaltres hi havia algú que opinava de la sopa el mateix que la Mafalda del dibuixant Quino.
Dades tècniques:

Distància recorreguda: 10,2 km
Temps de camí: 4 h 53 m
Temps aturat: 2 h 27 m
Velocitat mitja: 2,1 km/h
Desnivells: + 1355 m, - 527 m
Altura màxima: 3032 m (Petit Vinhamala)
Altura mínima: 1804 m (ref. Estom)

Volta al Vignemale (I)

A la tercera, la vençuda. Ni l'any passat, ni fa dos anys, vaig poder gaudir d'una excursió de vacances al CEC per motius diversos, però aquest any m'he pogut treure l'espina amb aquesta travessa al voltant d'un dels gegants dels Pirineus.

Els aragonesos li diuen Comachibosa. Els francesos, Pique Longue du Vignemale, però jo m'estimo més el nom occità: Pica Longa deth Vinhamala, penso que és el més adient per aquest gegant entre gegants. No és tan alt com el Monte Perdido o el Posets. Tant és. No és alçada el que necessita per fer-se un lloc inesborrable al món pirinenc. I d'això n'era ben conscient una llegenda dels Pirineus, Henry Russell, que quedà enamorat d'aquesta muntanya.

Nosaltres només l'hem vista “pel costat de fora” i només n'hem entrevist un bocí de la seva espectacular glacera, però qui només s'hi apropa per conquerir-la per la seva via normal, es perd una part molt important de la seva forta personalitat: la cara nord, que pot rivalitzar en espectacularitat amb els Alps i, fins i tot, amb les Muntanyes Rocoses. O almenys això em van dir uns americans amb qui vaig coincidir al refugi Oulettes de Gaube.

Sigui això darrer exagerat o no, des del meu punt de vista el Vinhamala guanya en espectacularitat als mateixos Encantats, però mentre que la visita dels segons és a l'abast de tothom (un altra cosa és pujar-hi!), el Vinhamala exigeix calçar-se les botes i caminar un bon tros, cosa que no tots estan disposats a fer. I d'aquí que no s'hagi fet tan popular entre la població no muntanyenca com les muntanyes d'Aigüestortes.

Durant quatre dies, un grup de 21 excursionistes del CEC vam fer la volta completa a la muntanya que Henry Russell va llogar per un preu simbòlic al govern francès i on hi va foradar unes coves per viure-hi. Va ser una travessa sense complicacions tècniques on el bon ambient (i la sort!) va predominar, tot i que a alguns els hi va saber a poc.

Dia 1 (3-AGO-2009):

Aquest primer dia només va ser el viatge d'anada. Tot i no ser gaire més lluny que una excursió a la Vall d'Aran, eren vacances i ens ho volíem prendre amb calma. Així que vam quedar a les 10 a Palau Reial i, després d'un llarg viatge, arribàrem a Aínsa on dinàrem la majoria de restaurant. Com que aquest dia no hi havia prevista cap excursió, vam fer una visita al casc antic del poble, que em va agradar particularment (llàstima la calor que feia). Per cert, alguns vam descobrir un niu d'orenetes i com els pares-oreneta alimentaven a la seva escandalosa canalla.

La darrera part del viatge, d'Aínsa al campament de Bujaruelo, es va fer per una de les pitjors carreteres del món que he vist. Costa creure que tota una carretera nacional, ben traçada i amb bons túnels, es converteixi de cop i volta en un camí de cabres mal asfaltat i molt estret, tant és així que de vegades t'hi havies quasi d'aturar perquè dos cotxes hi passen justets (amb poca col·laboració per part d'alguns). El darrer tros, de Torla a Bujaruelo, una pista sense asfaltar (en bon estat) d'uns 8 kms.

El refugi de Bujaruelo sembla més aviat un hotelet, amb habitacions de 2, 4, 8 persones, sales d'esbarjo i bar... a nosaltres ens van tocar les golfes, una habitació amb capacitat per 20 persones. Però ens cridà més l'atenció el campament d'estiu que el CEC havia muntat, amb un gran menjador sota una gran pèrgola, cuina amb chef professional i un gran vagó-nevera, tot molt ben equipat i organitzat. Un lloc perfecte per estiuejar, tot i que la immensa majoria dels acampats eren famílies. No semblava un lloc massa adient per a gent “single”.

El sopar, molt bo i abundant, típicament muntanyenc, tret del iogurt amb gust a maduixa (puajj!). I a l'hora de dormir, bé, tothom es va posar com millor va poder. Mereix menció el cas del nostre company LR, roncador confés, que per no destorbar a la gent es va posar en una habitació apart.

Dia 2 (4-AGO-2009):

La diana va sonar a les 6 del matí després d'una nit d'insomni per alguns que ni el Zolpidem va aconseguir evitar. La primera etapa era llarga, d'unes 6 hores i un desnivell positiu considerable. El dia era radiant i es preveia calorós.

La ruta anava de Bujaruelo al refugi Oulettes de Gaube, remuntant tota la vall d'Ara fins el coll de los Mulos i baixant d'aquí al refugi. El camí, primer per pista i després per un sender ben fressat, era molt còmode. El paisatge era una successió de verds praderes, vaques pasturant, pocs excursionistes (sorprenent!) i marmotes, moltes marmotes.

Per a un servidor, que fins ara només havia entrevist alguna marmota de lluny a les muntanyes d'Ulldeter o Coma de Vaca (i cap a Aigüestortes-St. Maurici), aquest dia resultà ser un festival d'aquests animalons, tan desconfiats a les nostres terres, però que aquí apareixien arreu. Algunes es quedaven a pocs metres de nosaltres... i no fugien! Fins i tot n'hi havia que apareixien per parelles, saltant i corrent aquí i allà. Quin luxe!

Després de dinar a la vora del riu i de refrescar una mica els peus, remprenguérem la marxa, però aquí hi hagueren alguns problemes d'orientació: un altra vegada els mapes de l'Alpina no representaven correctament el camí que circulava per la vorera esquerra del riu. No fou un problema seriós, però en arribar al coll de los Mulos hi hagueren dubtes ja que es confonia fàcilment amb un primer coll (col des Oulettes). Ni amb el GPS es veia clar quin era el pas correcte.

Afortunadament el vocal prengué la decisió correcta (malgrat que alguns hi volien dir la seva) i tant la pujada al coll com la baixada no van representar cap dificultat digna de menció. Als nostres ulls s'obria la cara nord del Vinhamala i les seves malmeses glaceres nord. Impressionant!

Després d'una curta baixada arribàrem al refugi d'Oulettes de Gaube, un refugi molt nou de només dos anys, però amb certs errors de disseny: les dutxes no funcionaven i hi havien pocs WC's (cues al dia següent), així que ens vam haver de treure la brutícia com humanament podíem, desafiant les fredes aigües que venien directament de les glaceres (bravo, Mercè!).

Hi havia molta gent acampada als voltants del refugi. No era estrany, ja que aquesta zona, plana en ser una antiga glacera, tenia unes vistes superbes cap al Vinhamala. El sopar, típicament francès, des del meu punt de vista estava bé però no tothom hi estava d'acord. L'atenció per part dels guardes, correcta però una mica freda. El refugi estava ple fins a vessar i a nosaltres ens va tocar compartir una gran habitació, amb lliteres de tres pisos, amb una família nord-americana.

En acabar el sopar, sortírem a contemplar el joc de colors que el capvespre pintava sobre el massís del Vinhamala. Al cel hi havien alguns senyals de cirrus, que indicaven un possible canvi de temps... i que es confirmaria en dies següents.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 18,0 km

Temps de camí: 6 h 2 m

Temps aturat: 3 h 38 m

Velocitat mitja: 3,0 km/h

Desnivells: + 1333 m, - 544 m

Altura màxima: 2599 m (coll de los Mulos)

Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)