viernes, 6 de noviembre de 2009

Pics de la Forqueta-Turets i Forqueta SE (19-20 d'octubre)

Aquesta excursió ha marcat el final d'una campanya força fructífera d'alta muntanya estiuenca i, potser perquè trobava a faltar una sortida una mica tècnica (les que havia fet fins ara aquest any eren totes d'escassa dificultat), vaig decidir llençar-me a l'aventura de pujar aquests dos pics de la zona del Posets. Dos pics que amb prou feines superen la cota tres mil i que, malgrat que semblen dos nans al costat del colós pirinenc, la seva ascensió no va decebre ningú.

També era una excursió per confirmar o no la fama de l'allotjament on pernoctaríem: em refereixo al refugi Forcau o Angel Orús. ¿Quantes vegades havia proposat fer algun dia la volta al Posets i la gent em comentava “uff, s'ha de dormir a l'Angel Orús i allà no es menja gaire bé”? Bé, ara ja conec el lloc i el que allà es cuina (mai millor dita la paraula).

Dit i fet, la quedada va ser una mica peculiar, perquè una part del grup sortí de Barcelona el dissabte ben aviat per anar a fer una via ferrata. L'altra part quedà a Palau Reial... i a un servidor el van passar a recollir a Pallejà. Un temps magnífic i un viatge sense incidents... fins a la pista que pujava al refugi, on un dels cotxes va patir una avaria electrònica que es va poder solucionar un parell d'hores més tard, afortunadament. Ja havíem tingut l'incident del viatge.

Després de deixar els cotxes a l'aparcament Aigüeta d'Eriste, vam pujar amb fort ritme fins al refugi seguint un camí ben fressat. En el meu cas, mapa en mà i amb el GPS ben amagat (però connectat) amb la intenció d'agafar més pràctica amb els mapes cartogràfics sense fer servir res més que la brúixola i l'altímetre.

El bosc ja anava agafant els colors de la tardor, i just quan aquest s'acabava, aparegué el refugi. Déu n'hi do!, si sembla un hotelet. Molt gran, espaiós, confortable, amb una escala central enorme i habitacions amb dos banys (o eren tres?). Diferent, en resum, a d'altres refugis més austers i amb un caràcter més marcadament muntanyenc, com ara els d'Estom, Campana de Cloutou o Saboredo.

I arribà l'hora de la veritat, l'hora on descobriria el famós sopar de l'Angel Orús. Primera sorpresa: em trobo una font d'aigua idèntica a les que tenim a la feina. Segona sorpresa: el menjar es distribueix en pla “ranxo”, amb safata i a fer cua a que et posin el menjar, com a la feina o a la “mili”. Això no ho havia vist en cap refugi, fins ara, i ja porto uns quants visitats! Tercer: el menú consistia en una tassa de sopeta (força bona!), unes mongetes amb traces de xoriço i que no em van agradar gaire, i unes mandonguilles que no es diferencien gaire de les que menjo a la feina, un càtering barat. Val a dir que jo no sóc gaire amic de les mongetes, però les que vaig tastar semblaven tretes del pot i poc més. Les mandonguilles tampoc van semblar gran cosa però bé, he menjat coses pitjors. I de postres, préssec en almívar.

Resumint, un sopar que no va ser massa afortunat, i això que algú em comentà que avui no estava malament. En fi, pitjor va ser fa anys al refugi de l'Oule i la “sardinada” freda que ens van posar de primer.

Fora del refugi, feia un fort vent i fred. El cel estava d'una negror increïble. Ben cert és que, si no fos pel fred i perquè havia d'anar-me a dormir, hauria gaudit enormement contemplant les miríades d'estels que esquitxaven el cel.

Nit de mal dormir, com quasi sempre per a mi. Tenia la llitera del meu costat buida, però a mitjanit arribaren uns muntanyencs i un d'ells, roncador per més inri, jeia al costat meu, cosa que m'obligà a capgirar-me. Les meves pastilles per dormir havien desaparegut misteriosament...

El despertador sonà a les 5 en punt, però l'esmorzar no fou fins les 6. Típic esmorzar muntanyenc que hauria estat bé si no fos per una magdalena a la que, en fotre-li una queixalada, vaig pensar “Dios, esto te cae en la cabeza y te descalabra. ¡Menudo pedrusco!”.

Després dels preparatius, sortírem encara de nit tancada cap a les 6:45. Al cel, d'una negror impressionant, enlluernava la constel·lació d'Orió. La Via Làctia es veia clarament, cosa difícil a l'hivern ja que mirem en direcció contrària al centre de la Galàxia, on es més difosa. També es distingia amb claredat la llum zodiacal cap a l'est... i Venus, que brillava baix a prop de l'horitzó.

Bé, deixant astronomies apart, el ritme d'ascensió va ser molt viu. El fred i especialment el vent apretaven de valent, a prop dels zero graus (sense arribar-hi, de moment). Caminàvem amb els frontals en direcció cap al collado d'Eriste i no va ser fins passada una hora que els vam poder apagar. Davant nostre avançava un altre grup, agafant tot plegat un aire certament fantasmagòric.

El sol ja il·luminava els pics més alts quan arribàrem a l'únic estany de la travessa, l'ibón de Llardaneta, preciós. Torrenteres i petites basses d'aigua mig glaçades ens recordaven que l'estiu ja quedava lluny.

Gairebé sense pausa vam pujar fins al collado d'Eriste, fàcilment accessible. Aquí algú comentava que érem a -3º C. I per això ningú volia aturar-se gaire estona a aquell coll. Aquí començà el tram final d'ascensió al Forqueta-Turets, una cresta que, sense ser difícil (Iº i algun petit pas fàcil de IIº) , sí que demanava parar atenció degut a les sobtades ratxes de vent que bufaven. Era curiós notar com el vent, a aquestes alçades, passava de calma a fort en qüestió d'un segon, prou per desequilibrar-te si no vigilaves.

Així, sense més, vam fer el Forqueta-Turets. Allà dalt el dia era radiant, amb una visibilitat excel·lent. De totes les muntanyes que es veien (Posets en primer pla, Aneto/Maladeta, etc.) em cridaren l'atenció els pics de Culfreda que no vaig poder fer aquest estiu, i el Bachimala. Per cert, no sé si pel fred, però em costava articular les paraules correctament.

Després de les fotos, vam posar proa cap al segon pic, el Forqueta SE. Si bé accedir al Turets es força assequible fins i tot amb poca experiència muntanyenca, un altra cosa és aquest Forqueta SE, ja que s'han de flanquejar un parell de passos exposats (I+). En un d'aquests vaig patir una relliscada amb un cop al cap que no va passar d'un nyanyo. Sort que estava ben agafat i el vocal al meu costat!
Pitjor va ser en coronar el Forqueta SE, quan un membre de l'expedició va relliscar en intentar fer una foto. No passà res perquè es pogué aturar, però un parell més de metres i hauria passat una desgràcia. Quin ensurt!

Bé, arribats a aquest punt es retornà pel mateix camí. La tornada fins al coll se'm va fer més feixuga, potser per la inseguretat creada pels esdeveniments, per falta de sucre i perquè feia baixada, així que en arribar de nou a l'ibón no ens vam estar de res i vam aprofitar per ganyipar una mica i contemplar de nou aquest preciós estany.

Poc abans d'arribar al refugi, vam poder contemplar les agulles dels Forcaus alto i baixo, agulles que en la foscor de l'alba no vam poder veure bé. Així, vam arribar al refugi a l'hora de dinar.

Després d'una estoneta i d'uns entrepans, retornàrem cap a l'aparcament a un ritme encara ben viu, arribant força d'hora. Finalment, després d'un viatge de tornada amb alguna aturada per fer un cafè o xocolata, vam poder arribar a Barcelona a una hora molt decent.

Resumint, una excursió força maca i instructiva. Bravo pels dos vocals (en Joan Ramon i en Jordi) i també pel grup. Bravo especialment per una excursionista que, a la seva edat, encara té forces i esperit per emprendre excursions d'aquesta magnitud. Ja ens agradaria a molts trobar-nos com ella quan arribem a la seva edat!

Per cert, dos dies després nevava amb força a tot el Pirineu. Tota l'excursió vaig carregar amb un bon anorac que al final no vaig fer servir... però més val pecar per excés que per defecte.

P.S.: Fotos cortesía de la Patrícia

1 comentario:

podi dijo...

Caram, Fran. Potser no ho saps però sembla que tu treballes a un refugi, oi? ("com a la meva feina,... com el de la feina,...) He, he,... De debó, l'anterior sopar que jo vaig fer era... puaj!

Era el meu termòmetre el que marcava 3 graus sota zero (freddd!!).

Érem 14 persones i, malgrat tot, no vaig arribar a conèixer a la meitat de l'expedició (potser perquè a l'altra meitat ja la coneixia i m'hi vaig repenjar; potser no depenia només de mi...)

L'organització per part dels vocals, també trobo que va ser molt bona.

podi-.