lunes, 31 de mayo de 2010

La vall de Galbe i el Roc Blanc (29-30 de maig de 2010)

Si començo aquesta crònica dient que no hem aconseguit l'objectiu de fer cim, probablement algú pensarà que l'excursió ha estat un fracàs. Res d'això.

No hem fet el Roc Blanc, és cert. El temps no ens ha acompanyat aquest diumenge. La boira i un vent bastant fort ens han fet recular quan encara ens faltava la part més difícil de la pujada. Tot i tenir només 2542 metres, la estació no està prou avançada i a hores d'ara encara hi ha força neu a cotes relativament baixes.


Tant és. Dissabte tampoc vam assolir l'objectiu de veure l'estany del Diable, situat a la vall de Galbe, tret de l'Antonio, és clar. Qui escriu ja el va visitar l'any passat, juntament amb els pics de Terrers i de Mortiers, però és clar, era finals de juny. Hi ha massa neu encara per damunt dels 2000 metres.

Però l'exuberància d'aquesta vall ja va ser una recompensa capaç de satisfer fins i tot al més exigent. De fet, aquest any tota la Catalunya nord i comarques properes (Cerdanya, Ripollès, etc) embriaguen els sentits amb una explosió de verd difícil de veure altres anys. El camp i el bosc estan aquests dies d'una verdor impressionant, esquitxada per catifes de flors multicolor. I els rius baixen ben crescuts pel desglaç. Si teniu l'oportunitat, no deixeu escapar aquests dies i gaudiu d'una primavera com poques n'hi han hagut aquests darrers anys.

Diumenge tocava el Roc Blanc, un pic d'alçada modesta però situat en una zona que no deixa indiferent ningú pel seu aspecte feréstec i que no és tan fàcil de fer, especialment quan encara hi queda neu.

De fet, l'aproximació fins a l'estany de Laurenti des del refugi forestal homònim on es deixen els cotxes, no representà cap problema. És aquest un camí on ens vam trobar molts excursionistes i pescadors. Però superat el llac, molt maco de fet, començaren les congestes de neu que aviat ens van obligar a fer servir els grampons (alguns no en duien i hagueren de recular). La progressió continuà per unes pales de neu força inclinades fins assolir la cota 2250, on trobàrem un petit estany que començava a desglaçar i que em recordava un comentari d'una amiga que l'any passat comparà el proper estany del Diable amb cert instrument casolà d'ús quotidià...

Aquí ja no vam voler continuar. Massa boira. I ens esperava una llarga pujada per una gran pala de neu que si fes sol hauríem pujat de ben segur. Així que decidírem recular i tornar cap a casa després de dinar a prop de l'estany de Laurenti.


Hi tornarem de ben segur, perquè ha estat un cap de setmana preciós. També molt agradable l'estància a la Gîte d'étape d'Esposouille, un lloc ideal per pernoctar tot i no haver servei de menjars (tens, però, tot el necessari per cuinar). L'únic problema que vam trobar són els accessos: aquest any les pistes forestals (sense asfaltar) de la vall de Galbe estan força malmeses i els cotxes hi pateixen. Tampoc és gaire millor la pista forestal per accedir al refugi forestal de Laurenti: tot i ser asfaltada, es troba en un estat força dolent de conservació amb molts clots, apart de ser molt estreta.


Acabo aquesta crònica agraint a tot els companys d'aventura la companyia durant aquests dos dies i en especial als dos vocals, el Xavi i la Pepa, amb un record especial pel Josep que no va poder venir.


(més fotos clicant aquí).

miércoles, 26 de mayo de 2010

Siurana i els Ports de Beseit (22 a 24-MAI-2010)

Cap de setmana llarg d'excursionisme per les terres del sud. Tot i que la idea era fer una estada als Ports de Beseit, el primer dia (dissabte) va tocar a Siurana, a cavall entre les muntanyes de Prades i el Montsant.

Va ser una excursió curta, amb baixada des del bonic poble de la Reina Mora, cap al riu Siurana passant pel famós grau de la Trona, un lloc força fotogènic i amb unes vistes molt maques cap a la vall de l'abans esmentat riu. Potser la part que més recordarem van ser els banys que vam gaudir alguns en un dels tolls d'aquest riu, en concret, en l'anomenat toll de la banyera, que es troba una mica abans de l'inici del pantà de Siurana. Uns banys naturistes que s'agraïen ja que feia caloreta, no excessiva però que convidava al bany.

No tothom va poder gaudir d'aquesta excursió, ja que alguns tenien obligacions al matí i hagueren de sortir de Barcelona a la tarda, però a la nit ja ens trobàvem tots reunits a l'alberg de Xerta, una població bonica però amb alguns carrers massa estrets on alguns cotxes, entre ells el meu, patiren algun petit desperfecte.


Diumenge va ser un dia rar, gairebé kafkià diria jo, així que comentaré ben poca cosa. El fet és que l'excursió prevista s'hagué de retallar dràsticament degut a que el lloc era massa lluny de l'alberg i a una badada per part d'alguns de nosaltres que ens dispersà durant força estona i que ens va fer perdre massa temps. Però en fi, també hi van haver banys tot i que l'aigua fos massa freda pel meu gust personal. Llàstima perquè el lloc era maco i feréstec.

Hi hagué visita a la tarda a Tortosa i amb sorpresa, ja que aquí ens vam trobar dos membres del grup de ciclistes que feien la via verda que hi ha per aquesta zona, en concret, el José Antonio i la “chicarrona del Norte”, que ens explicaren les seves particulars aventures que no comentaré aquí. Només que anà de ben poc que tots dos grups ens trobéssim perquè ens vam assabentar que havien llogat bicicletes al mateix alberg on pernoctàvem.


Dilluns, l'objectiu eren les Gúbies de la Vall Figuera (no confondre amb les Gúbies del Parrissal o les Gúbies del Regatxol que també es troben als Ports), una excursió per un indret salvatge i molt poc transitat, tant és així que en tot el dia no ens vam trobar cap excursionista. Aquesta vegada no hi hagueren problemes en localitzar el punt de sortida, un lloc que em recorda força els Pirineus si deixem de banda la vegetació.

Per fer aquesta excursió és recomanable dur pantalons llargs i molta aigua, ja que vam patir els efectes dels esbarzers i la calor. El camí està poc fresat fins arribar a un barranc ple de grans blocs rodons que dificulten força la marxa. De fet, fins al final tota l'estona consisteix en progressar per aquests còdols amb l'ajut de les mans. No és difícil tret d'un pas de 5-6 metres d'alçada (IIº, roca relliscosa amb poques preses) que ens trobem gairebé a l'inici del barranc i que es pot evitar per un corriol força tancat per la dreta, especialment de baixada ja que no és un pas gaire fàcil.


La progressió es va allargar durant força temps i un grup vam decidir recular. Decisió equivocada, perquè la resta assolí l'objectiu en només cinc minuts. La tornada, però, va ser dramàtica, ja que en arribar al pas difícil vam perdre el camí i vam baixar gairebé mig quilòmetre per un barranc que es complicava per moments, amb passos cada vegada més difícils. La calor i les ferides a braços i cames sovintejaven. En comprovar amb el GPS que el camí no era el correcte i davant la dificultat de continuar, es decidí fer marxa enrere i, després d'arrossegar-nos penosament per la pedrera, retrobàrem el camí.

La tornada, ja més relaxada, només es veié alterada per un refrescant bany a un toll i per la gran sorpresa de trobar-nos, gairebé cara a cara, amb una cabra montesa que mirà de passar desapercebuda entre els matolls, però les seves imponents banyes la delatà. Sortí del seu amagatall i després de donar dos salts al sender, desaparegué.


En fi, així acabà aquesta estada. Un lloc, aquests Ports de Beseit, que mereix encara més atenció, ja que és una zona molt poc visitada, bonica, salvatge i ideal per qui busqui llocs solitaris.

(Fotos cortesia del Quim i de l'autor)

martes, 18 de mayo de 2010

El drama de la retirada republicana (Excursió de Molló a Prats de Molló, 16-MAI-2010)


Gener de 1939. La Guerra Civil Espanyola és a les seves acaballes. Les tropes rebels de Franco han trencat el front del riu Segre i avancen sense que les malmeses i desmoralitzades tropes republicanes puguin fer ja gaire cosa per capgirar el curs de la guerra. En poc més d'un mes cauen Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres... i ocupen tota Catalunya fins la frontera.


Milers i milers de civils i militars republicans fugen de la repressió franquista. Han de creuar tota Catalunya i fugir pels passos fronterers. És hivern, el Pirineu és ben nevat i fa fred. Els refugiats no tenen més que el que duen posat i unes poques pertinences. Gairebé sense aliments, han de creuar una frontera que en principi és tancada. França obre els passos, però l'atenció que reben és del tot insuficient. Abans de creuar, però, els soldats han d'entregar llurs armes i els civils abandonen els seus carros, vehicles, etc. Just abans de creuar la frontera. I després... el drama de fet tot just ha començat. Allotjats en camps de concentració en condicions infrahumanes, mal atesos i amb un futur del tot incert.
Aquest és, de manera molt resumida, el drama de més de mig milió de persones que fugiren d'Espanya per por a la repressió franquista. Un dels llocs de pas va ser el coll d'Ares, situat a la frontera a 1511 metres d'alçada, i que separa les poblacions de Molló (Ripollès) de Prats de Molló (Alt Vallespir). Entre 80.000 i 100.000 persones creuaren aquest pas en penoses condicions.

Aquest passat diumenge un bon grup de gent del CEC vam resseguir els passos d'aquesta infortunada gent. El Camí de la Retirada comença i acaba als esmentats pobles i creua la frontera al també esmentar coll. En total són menys de 20 quilòmetres i un desnivell que no arriba als 800 metres.
Per a un excursionista mitjà, aquesta és una excursió sense gaires dificultats, però si ens aturem a pensar en les condicions en que vam fer aquesta petita travessa, amb un dia esplèndid, plens de queviures, aigua, bon humor i ben equipats, i les comparem amb les que van patir els refugiats... en fi, crec que les conclusions són evidents.

Per tant, aquesta vegada no comentaré pràcticament res d'aquesta excursió, tret del magnífic paisatge verd i florit de primavera i d'un Pirineu encara ben nevat, dominat pel Costabona, Bastiments i massís del Canigó. Ah, i la imatge tendre del dia protagonitzada per una ovelleta que acabava de despertar a la vida.
No puc acabar aquesta crònica sense agrair al Jojo, al Josep i a tota la gent del grup excursionista de Prats de Molló que van compartir amb nosaltres aquesta bonica i interessant excursió del cicle “Estimar Catalunya”, alguns d'ells testimonis vius d'aquests fets. Hem d'agrair-los totes les explicacions i anècdotes que ens van donar sobre aquests fets històrics, així com la feina de senyalitzar la part francesa d'aquest sender (la part catalana encara no ha estat senyalitzada) i tota la seva amabilitat i el bons moments que ens han fet passar.
Deixo un vídeo on podrem sentir una bona part de la xerrada que van donar al mateix coll d'Ares.

video

(fotografies cortesia del Quim i del Ricard)


domingo, 9 de mayo de 2010

Travessa a les Alberes (1-2 de maig de 2010)

Aquesta travessa estava prevista pel novembre de l'any 2008, però les nefastes previsions meteorològiques d'aquells dies ens van fer desistir de l'intent. I ara, un any i mig després, ens hem pogut treure aquesta espineta malgrat que aquesta vegada tampoc la meteorologia se'ns presentava favorable.

I sí, al final va ploure, però ho va fer tímidament i de forma esporàdica. En cap moment va posar en perill l'excursió. Fins i tot ens va fer un favor ja que els dies anteriors havien estat particularment càlids i d'haver continuat aquesta situació, hauríem patit de valent. Aquesta vegada la sort va estar del nostre costat.

Una travessa força maca, molt maca en certs indrets. Una travessa... no diré circular perquè sobre el mapa té forma de 8, és a dir, amb sortida i arribada a la Jonquera, pernocta al refugi Coll de l'Ullat i cruïlla de senders, passant pel mateix lloc dues vegades, una dissabte i un altre diumenge.

Ens vam reunir dissabte a Barcelona, aquesta vegada a l'Hospital de Sant Pau, un lloc gens habitual. Després d'un viatge per autopista a la Jonquera, vam començar a caminar per aquest poble fronterer fins començar a pujar en direcció a l'ermita de Santa Llúcia. Paisatge amb vegetació mediterrània en plena floració fins creuar la frontera on, després d'algun dubte d'orientació, vam baixar cap al refugi no sense abans creuar en el darrer tram per una bonica fageda, preludi del que ens esperava l'endemà.
Fins aquell moment el temps s'havia aguantat força bé, només algun ruixat, quatre gotes mal comptades, xafogor, ullades de sol, el típic temps inestable de primavera. Però vet aquí que cinc minuts després d'arribar al refugi, començà a ploure amb ganes, una pluja que no s'aturà fins ben entrada la nit.

El refugi era confortable, amb els dormitoris ubicats en un edifici situat a pocs metres de la cantina on es servien els àpats. Alguns es van instal·lar en una habitació gran de deu places, mentre que d'altres s'estimaren més unes de més petites, potser massa petites i que em recordaven una mica cert camarot de la pel·lícula “una nit a l'òpera”. La vetllada, agradable, amb un bon sopar envoltat de bromes, xerrades, projectes de cara al futur, en fi, el de sempre... Això fins a l'hora de dormir, una nit que, com de costum anà millor per a alguns que per d'altres (cert crit esfereïdor a mitjanit), potser pensant en la, semblava aleshores, imminent remullada del dia següent.

Diumenge, després d'esmorzar, vam començar a caminar cap al Puig Neulós, la màxima cota de la travessa. No plovia però hi havia força boira i ens acompanyava un fort vent que no s'aturà fins arribar al cim, La boira donava al bosc un aspecte inquietant, fantasmagòric, de pel·lícula de misteri. En sortir del bosc, un arbre ben tort per l'acció del vent i l'arribada al cim on no vam poder gaudir de les vistes degut a la boira.

De baixada creuàrem una impressionant fageda inundada d'un verd molt viu, un verd que només es veu a les fulles joves dels arbres caducifolis a la primavera. Tot seguit, unes boniques praderes amb grans espais oberts i el golf de Roses a l'horitzó. Aquesta, sens dubte, va ser la part més bonica de la travessa.

Segons avançàvem en el recorregut i perdíem alçada, el bosc humit va canviar al típic bosc mediterrani. Passàrem per Requesens, amb una vista llunyana del castell i en aquell moment vam notar que l'excursió seria força més llarga del que deia la ressenya. De fet, una marxa de 4 hores i mitja al final es va convertir en una de set hores sense comptar-hi les aturades, amb un final més monòton per diverses pistes (en una d'elles vam trobar ben a prop les restes d'un avió apaga-incendis estavellat) fins arribar de nou a la Junquera. El temps fins aquell moment va aguantar prou bé, però una vegada arribats al punt final va començar a ploure amb ganes. Un altra vegada salvats per la campana!

Tot i així, aquesta ha estat una travessa més que notable. La part nord de l'Albera és de gran bellesa i seria interessant fer aquesta mateixa travessa a la tardor, quan els boscos muden de color. I quaranta-dos quilòmetres en dos dies no estan gens malament!

Com a nota anecdòtica humorística ens quedaran les bestieses de sempre, com ara el “mejunje” d'una excursionista prou coneguda de nosaltres, o el “cuchi-cuchi” d'un dels incombustibles del grup. És la sal i el pebre que donen més gust a les excursions i que fan que algunes d'elles siguin difícils d'oblidar.