Niño prodigio

¡Jope con el niño! Sin haber cumplido aún cuatro años ya tocaba el piano. A los cuatro y medio, el violoncello. También toca la viola... y no, no es Wolfgang Amadeus Mozart, porque nació en 1999 en USA y se llama Marc Yu.



Ayer, mientras buscaba en el YouTube algo sobre el primer concierto para piano de Beethoven, me encontré con esta singularísima "performance". No sabía quién era, pero cuando leí por su página oficial quedé estupefacto. Me hace mucha gracia verle tocar el piano y usar la banqueta no para sentarse, sino para apoyarse, porque si no, no llega a los pedales.

El pianista chino Lang Lang afirma que está llamado a ser una súperestrella. Ya lo veremos, porque estos niños prodigio, si no se tiene mucho tacto con ellos, pueden acabar estrangulados por su propia fama. Pero por otra parte no dejo de preguntarme "¿qué tiene esta gente y el por qué salen estas mentes tan desarrolladas?"

Supongo que es un misterio, como tantos otros...

Música pegadiza

Llevo ya tres días escuchándola. No puedo sacármela de mis pensamientos. Cada dos por tres suenan sus acordes, rítmicos, repetitivos, pero cargados de una gran energía e ímpetu. Una melodía que parece simplona, sí, pero de indudable efecto, y más aún si es versionada por la Filarmónica de Berlín dirigida por Karajan.



Así son los scherzos. Beethoven tuvo la genial idea de desplazar el minueto de la sinfonía y cambiarlo por el scherzo, mucho más vivo y rítmico. Y el que suena aquí es uno de los mejores que he escuchado. Forma parte de la 8ª Sinfonia de Bruckner, calificada por muchos como la cumbre del sinfonismo romántico o "sinfonía de sinfonías".

Con claras influencias de Beethoven y Wagner, en muchas ocasiones se han comparado las sinfonías brucknerianas con catedrales por su sonoridad y grandiosidad. Quizás la 8ª no sea la mejor que compuso. Prefiero la 4ª, conocida como la sinfonía "Romántica", o la 7ª. Pero sus proporciones gigantescas, tanto en duración (80 minutos, el doble de una sinfonía normal de la época, fines del siglo XIX) como en orquestación y su sonoridad, la hacen merecedora de los calificativos que cito más arriba.

Gustav Mahler, quien calificó a Bruckner de "medio simplón, medio Dios", fue capaz de ir todavía más allá y, unos pocos años más tarde y aún dentro del siglo XIX, nos obsequiaría con otro monumento a la música, la Sinfonía "Resurrección".

Les Gorges del Segre (17-GEN-2010)

Hi havíem passat moltes vegades ben a prop. Cada vegada que tocava alta muntanya pel parc de l'Alt Pirineu, per exemple, i ja des dels cotxes es veia que era un lloc interessant per fer una caminadeta.

Sembla que l'interior del país, en aquest cas el Balaguer, no és un lloc gaire freqüentat, potser és un lloc una mica àrid i no hi han els ufanosos boscos de comarques com la Garrotxa, però aquí trobem els engorjats del riu Segre, rodejats per la serra Carbonera al sud i la de Castellar, al nord. A la sortida d'aquestes gorges, les aigües del Segre es barregen amb les del Noguera Pallaresa.

Aquesta excursió és un itinerari gairebé circular d'uns 20 quilòmetres (23 si es puja al castell). Gairebé 30 persones vam gaudir d'un dia amè tot i que el dia no era radiant sinó força núvol. Afortunadament, no feia gens de fred i no va ploure.

Vam començar a caminar a la benzinera que hi ha a la sortida de Camarasa, rodejant la Serra Carbonera per la vessant sud, fins a trobar el riu Segre i arribar a Alòs de Balaguer, una petita però maca població presidida per les runes del castell que hi ha a dalt d'un turó, força malmès però d'indubtable interès històric. De fet, aquesta primera part de la caminada fou una mica monòtona ja que transitava enterament per pistes ben enfangades.

No obstant, penso que les pistes també tenen els seus avantatges perquè és aquí quan pots petar la xerrada amb la gent amb més facilitat, cosa que és més difícil quan vas per un corriol estret, i ja no parlem si puges un cim d'alta muntanya, on el cor et batega fort i no pots perdre l'alè petant la xerrant.

En arribar a Alòs de Balaguer alguns vam decidir visitar el castell després de superar unes rampes força costerudes, mentre que d'altres anaren a la zona de pic-nic per dinar, lloc on ens retrobàrem després de la visita cultural.

Després de dinar arribà la part més fotogènica de l'excursió que començà al congost del Mu, on el Segre s'encaixona entre la serra del Palomar i la serra Carbonera, totes dues desplomant-se verticalment fins el riu. A la sortida, acompanyada d'alguna passarel·la metàl·lica, ens trobàrem l'aiguabarreig del Segre amb el Noguera Pallaresa, junt a la presa de Camarasa i la central hidroelèctrica. D'aquí, una pista ens dugué ràpidament fins el pont del Pastor, lloc on acabà l'excursió.

Una excursió que es caracteritzà, com sempre, pel bon humor i les bestieses de sempre, com es pot veure al vídeo adjunt. Felicitats als dos vocals, el Ramon i el Lluís, que van estar sensacionals, com sempre!

(fotos cortesía del Quim)

Raquetada a Montgarri (2 i 3-GEN-2010)

Comença prou bé la temporada de raquetes de neu. Després d'un 2009 generós en quant a neus, hi havia força expectació i ganes que aquest any ens regalés també unes muntanyes ben nevades.
El cert és que de moment nevar, el que es diu nevar, no ha nevat gaire i, a més a més, les fortes pujades de temperatura dels darrers dies han fos molta neu i alguna excursió s'ha hagut de fer amb les raquetes carregades a la motxilla.

És per això que vam decidir aprofitar aquests dies de festes nadalenques per organitzar una sortida a Montgarri, lloc ideal per programar raquetades degut al perfil suau de les muntanyes que envolten el Pla de Beret, poc propenses a allaus i generoses en quant a la quantitat de neu que acumulen des de començament de la temporada.

Dotze persones ens vam reunir el passat dissabte dia 2 de gener a l'aparcament del Pla de Beret, després d'un viatge d'anada una mica sui generis, ja que alguns sortíem de Barcelona, d'altres de Berga, de Girona... i fins i tot alguns ens esperaven ja al mateix aparcament.
Aquest primer dia ens havíem proposat sortir del Pla de Beret, fer un recorregut pels estanhons deth Clòt der Os i baixar cap al refugi de Montgarri. El temps era bo, amb una temperatura propera a 0º C i el cel núvol però sense precipitació (com a molt, algun floc de neu esporàdic). La neu, de qualitat pols, era prou abundant per practicar i gaudir de qualsevol esport de neu. De fet, sota aquesta capa no gaire gruixuda de neu pols hi havia un altre capa de neu endurida, cosa que evitava que ens enfonséssim més amb les raquetes.
Per a alguns era la primera presa de contacte amb el món de les raquetes i val a dir que es van defensar prou bé, malgrat que alguns vam patir les conseqüències dels tiberis i excessos nadalencs. Les raquetes, ja se sap, castiguen molt...

Aquesta primera excursió no va assolir l'objectiu d'arribar als estanhons per ben poc. El cert és que un embús de trànsit ens va fer perdre força temps i, com a mesura de seguretat davant un empitjorament del temps que semblava imminent, vam decidir marxar cap al refugi quan només faltava un quilòmetre per arribar-hi. Llàstima, perquè el lloc era maco i quedava una mica apartat de les zones d'esquí. De fet, els darrers quilòmetres d'aproximació al refugi són una veritable via de trànsit de motos de neu, esquiadors de fons i trineus de gossos.
Perquè el refugi de Montgarri té més de petit hotel que de refugi. Aquí no només pernocten muntanyencs, sinó també famílies amb la canalla i tot tipus de gent. I potser és per això que vam notar una certa descoordinació en un tema bàsic com els horaris, ja que no es va respectar el toc de queda (hi havia canalla fent soroll més enllà de mitjanit) i al dia següent se'ns va servir l'esmorzar amb més de mitja hora de retard de l'hora pactada.

Malgrat tot, el refugi és confortable, l'atenció va ser amable i el menjar, bo i abundant. Sopa de galets, amanida, botifarres, xoriços, morcilles (visca el colesterol!) i uns licors potents van constituir el nostre sopar. I l'esmorzar de luxe, amb torrades, formatge, tomàquet, pernil dolç... vaja, difícilment ens trobarem un esmorzar així en altres refugis.
Bé, diumenge el despertador sonà a les 6:30, però no vam poder sortir fins gairebé les 8:30. Aquest dia teníem programat l'ascensió al Cap des Closos, de 2416 m, pujant per l'arriu de Parros i baixant per l'altra vall, l'arriu de Barlonguera, i d'aquí, al Pla de Beret.
Vam començar a caminar a bon ritme seguint el GR 211 fins a la cabana de Parros. El dia estava núvol i de fet, el pronòstic no era gaire bo, ja que s'esperava un ràpid empitjorament a partir de migdia. A més, es veia boira cap a la vall de Parros, però heus aquí que en arribar a l'abans esmentada cabana que el cel s'obrí i deixà un dia momentàniament assolellat, amb unes vistes fantàstiques de les muntanyes properes.
Començàrem a pujar per la vall de Parros, però ben aviat vam veure que amb el ritme que portàvem no arribaríem a coronar el pic, així que vam decidir escurçar l'excursió i pujar el més proper Tuc de Pèdescauç, on s'hi arriba després de creuar l'arriu de Parros i pujar pel Sarrat dera Bastida, una pujada dura en els trams inicials on alguns vam patir la falta d'entrenament. El cel s'anava tapant (no feia fred, però) i alguns ja dubtaven si faríem cim, però finalment hi arribàrem després de superar les darreres pujades, ja molt més suaus.

A dalt del Tuc de Pèdescauç, de 2369 m, es tenia un primer pla del Cap des Clòsos, molt proper. De fet, amb una mica més de temps i forces s'hi hauria pogut arribar ja que el desnivell a superar hauria estat de menys de 100 metres, i des de Montgarri portàvem ja 737 metres de pujada, però de nou la climatologia, que amenaçava boira, i alguns membres que anaven justets de forces, ens van fer desistir de l'intent. Ganyips, felicitacions, fotos, unes vistes al llunyà Tuc de Maubèrme (algun dia caurà!) i cap avall, desfent el camí en part i baixant després cap l'arriu de Barlonguera.
La majoria del grup vam gaudir moltíssim aquesta ràpida baixada, trepitjant una neu pols-verge molt agradable, tot i que algú es queixava de les botes i algú altre va ficar la pota (mai millor dit!) dins d'un clot amagat per la neu, sense conseqüències. Així, vam arribar al Pla de Beret cap a les dues del migdia.

Com a anècdota, aquesta excursió va contar amb un membre inesperat: la Lucky, una golden retriever que hi havia a Montgarri i que ens va seguir durant tota l'excursió de diumenge. Fins i tot semblava que coneixia el camí, però crec que si arriba a saber per on la portaríem, segur que s'ho hauria repensat. Pobreta, gairebé l'esgotem. Però finalment va retrobar l'amo, que es trobava al Pla de Beret i no al refugi. Ja és la tercera vegada que em passa això amb un gos. Serà per això que al refugi hi ha penjat un cartell on es demana que no es jugui amb els gossos?
Després de deixar a la Lucky amb el seu amo, baixàrem cap a Vielha on vam fer un bon àpat calent al bonic restaurant-hotel “la abuela”, d'un marcat caràcter rural. I d'aquí, tots cap a Barcelona, Berga, Girona i d'altres destins.

Com a comentari final, el grup es va portar molt bé, hi va haver bon ambient i la gent que s'estrenava en raquetes va respondre prou bé, tot i que a alguns ens faltava una mica de fons físic. Bé, és Nadal, ja se sap que aquestes dates el gimnàs acostuma a quedar una mica arraconat i el cos se'n resenteix. Cal que ens posem en forma ben aviat, ja que el Campirme ens espera d'aquí a poc més d'un mes.

P.D.: fotografies cortesia de l'Albert