domingo, 7 de diciembre de 2008

Tosa d'Alp (raquetes, 6-XII-2008)

Bonica ascensió amb raquetes a la Tosa d’Alp, el cim més elevat de la serra del Moixeró. Va ser una idea de la Mª José, que en un principi proposà fer el Puig Sestela, però que es desestimà degut a l’elevat risc d’allaus per la vessant nord. Es proposà després el Comabona des de Gósol però també es desestimà per tractar-se d’una excursió molt llarga.
És la primera vegada que repeteixo cim, ja que aquest el vaig coronar l’estiu de 2007 en el decurs de la travessa “Cavalls del Vent”. Aquell dia el recordaré sempre per l’espessa boira que ens va acompanyar des del refugi del Rebost fins gairebé el cim, i que de poc no ens va esguerrar l’aventura.Avui no tocava boira. Ens vam presentar al Coll de Pal, a uns 2100 metres d’alçada, el Txus, la Mercè, la MJ i un servidor, després d’un viatge sense incidents amb el “Súper Xatarra Special”, que és com estic pensant en batejar la meva tartana, en honor a una vella sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa.
El temps era bo però gèlid: -4º C a l’inici de la marxa i un vent molt i molt fred, d’aquells que et deixen la mà inútil i sense tacte, però aviat entràrem en calor, en començar la pujada. No és que hi hagués molta neu, i a més era força dura (a diferència del Casamanya, on t’enfonsaves fins i tot amb raquetes), però el paisatge era molt maco i en alguns llocs, espectacular. A mitja ascensió, un “ocellet” (crec que un àliga daurada) ens va fer un passada gairebé rasant, com si ens volgués avisar que allà ella era la reina i senyora d’aquelles terres.
L’excursió era curteta i aviat vam assolir el cim sense problemes. Allà vèiem el Pedraforca i el Comabona ben nevats, i molt especialment el Canigó i la zona del Puigmal. No així el Taga i el Puig Sestela, que no tenien gens de neu.
En ser obert el refugi del Niu de l’Àliga, vam poder dinar protegits del vent i les inclemències del temps. Després tornàrem pel mateix camí, gaudint d’una bonica posta de sol tot just arribant on havíem deixat el cotxe. Total, 515 metres de desnivell i 7,5 km recorreguts. Una sortideta d’iniciació, vaja.
I va ser durant la baixada quan ens vam creuar amb un grup que pujava molt dispers i que semblaven tenir un problema amb un membre que no podia continuar i que s’havia encigalat en una forta pendent glaçada (eren un grup de gent amb problemes de discapacitat mental). Més tard ens va sobrevolar un helicòpter de la Generalitat, possiblement en arribar alguns membres al Niu de l’Àliga devien donar avís per rescatar aquesta persona. Difícilment podíem fer res nosaltres ja que uns grampons potser haurien solucionat el problema, però no en dúiem. Personalment, a nosaltres ens va sorprendre que aquesta gent pugés tan tard al refugi, i més tractant-se d’un grup d’aquestes característiques. Però queda clar que a l’hivern s’ha de vigilar més que mai i anar ben equipats.
Resumint, una experiència ben maca. I no serà la darrera perquè ja estem pensant en noves aventures blanques. La propera serà el 27 de desembre, amb el Pedró dels Quatre Batlles com a objectiu a assolir. Més tard hi ha la idea de fer el Costabona (Vallter 2000) en sortida oficial del CEC: serà l’11 de gener. I potser pel febrer o març ens atrevim amb el Comabona (Cadí)...

No hay comentarios: