domingo, 9 de noviembre de 2008

Pic de Casamanya S (2740 m, 8-XI-2008)

Bé, si jo fos l’Óscar Nebreda, titularia aquesta entrada com si fos un partit del Barça. Crec que “Boira, 2 – Fran, 0”, seria una bona opció, però això no seria representatiu de l’excursió que vam gaudir ahir a Andorra.

El dia no s’havia aixecat gaire bé, hi havia força núvols però amb perspectiva de millora. Vaig quedar al polisportiu la Salle amb la gent del GELS a les 7 del matí i allà m’hi vaig assabentar que ens acompanyaria un personatge singular: en “J”, un gos barreja de mastí i husky molt maco i juganer, tot i que una mica desconfiat. El viatge va ser tranquil i amè, amb la companyia de la Gis i en Braun, però a mig camí ens va sorprendre un bon ruixat que ja ens feia témer el pitjor, amén d’alguns conductors irresponsables que trobàvem camí d’Andorra (molts d’ells, pilotant potents BMW’s).


Després d’esmorzar a prop de la Seu d’Urgell i de creuar Andorra fins a Canillo (gairebé una hora, quin suplici pels conductors) vam iniciar l’excursió. La idea era començar al coll d’Ordino, passar pel coll de les Vaques i arribar al Casamanya S, tornant pel mateix camí. Semblava una excursió molt fàcil, però problemes amb l’aparcament ens va obligar a començar a un lloc diferent, que escurçava el trajecte però ens va evitar passar per un bosc que, segons fonts fidedignes, era molt i molt maco.

Degut a que era força tard (gairebé migdia), es va imposar un cert ritme. Des del començament tota la caminada es va fer en un ambient totalment hivernal, la neu havia caigut a dojo i amb abundància a partit dels 1800 metres, més o menys, i és aquí on vaig decidir estrenar les raquetes, ja que la neu era pols-verge i força tova. Però la resta de la gent va fer l’ascensió sense raquetes i sense gaires problemes, malgrat haver-hi gruixos de neu de 20 cm a gairebé un metre.


El dia, a l’inici de l’excursió, era força assolellat i, fins i tot, càlid. Als pocs metres i, malgrat anar amb poca roba, ja estava suant la gota grossa. Els paisatges que es podien veure en el decurs de l’ascensió eren sublims, la sensació de soledat i les enormes quantitats de neu verge que hi havia em transmetien una gran sensació de benestar només pertorbada per la incomoditat de les raquetes i la duresa de l’ascensió deguda a la presència de la tova neu... i del cansanci que portava a sobre meu (ahir vaig fer 500 km al volant!).

Malauradament, quan només faltaven uns 200 metres per fer el cim, aparegué la boira, molt espessa i que, juntament amb la neu, transformà els darrers metres en una ascensió fàcil però perillosa si es perdia la traça de la neu trepitjada. Així que vam fer el cim com al Bastiments, sense poder veure les superbes vistes que segurament hi ha “allà a dalt”.

La baixada es va fer sense novetat, alguns en pla “tobogan” aprofitant algunes pales de neu i jo, com sempre que baixo, lent i a poc a poc. Després de dinar, força tard, a Canillo, vam tornar cap a casa després de “patir” les cues per sortir d’Andorra.


Com a comentari personal de l’excursió, val a dir que el Casamanya S és una d’aquestes muntanyes que fan afició. L’ascensió amb neu no comporta dificultats especials, tret de l’elevada inclinació d’alguns passos (s’han de superar uns 700 metres de desnivell en poc més de 3 km), però les carenes són molt amples i poc aèries. Caldria veure què tal resulta a l’estiu, però sense neu es pot intentar fer els 3 Casamanyes i tornar per la carena del Casamanya N que enllaça sense problemes (o almenys això em semblava veient la carena i la vall properes) amb el camí d’ascensió.

Avui, mentre escric aquesta crònica, veig des de casa meva que fa un dia radiant. Segurament qui pugi avui al Casamanya, gaudirà d’unes vistes de primer ordre. Hi tornaré, us ho prometo!

4 comentarios:

podi dijo...

Molt maca,la neu. Sempre la combinació neu-cel blau és molt agradable.

podi-.

los sueños vuelan dijo...

que tal te fueron las raquetas???

ya tengo pensadas un par de salidas, una para el grupo A y otra para el grupo B. Tu como estas en medio podrás venir a las dos, jejeje

Fran dijo...

Pues que me decepcionaron un poco y acabé con unas agujetas de padre y muy señor mío, porque subiendo, por cada paso adelante me iba medio para atrás. Al final hice la mayor parte del camino con las raquetas a la espalda, pero espero en la próxima encontrar una noeve un poquillo más dura. A ver si hay suerte.

El Zángano dijo...

Hola Fran, he caído en tu blog por casualidad y como me encanta el Casamanya he leído el relato de tu última ascensión, quiero decirte que vale la pena subirlo en cualquies epoca del año, pruebalo y no te arrepantirás y que sigas disfrutando de esa sensacíon de grandeza y libertad que nos brinda a todos LA MONTAÑA.