Tour del Néouvielle (IV): ascensió al pic de Campbieil (3173 m, 5 d'agost)

Avui tocava l'ascensió del Campbieil, un dels tres mil més fàcils dels Pirineus, però un tres mil, a fi de comptes. No tothom hi va pujar, alguns es ressentien del cansament i van decidir sàviament quedar-se descansant al refugi (si haguéssim intuït el que ens esperava el dia següent, segurament més gent s'hi hauria quedat!).

Se'ns va presentar un problema: no hi havien autobusos que ens havien de pujar fins el Lac de Cap de Long. Sortosament el guarda del refugi ens hi va dur amb un cotxe-furgoneta (en dos viatges). I dic sortosament perquè si no hauria estat una etapa molt llarga. Tot i així, la tornada l'hauríem de fer pels nostres propis mitjans...

El dia s'aixecà nuvolós i fred. De fet, en començar a caminar fins i tot queia una pluja pixanera i això va fer una mica pesat rodejar el Lac de Cap de Long, i més per les pujades i baixades per les pedreres que voltaven el llac repressat. El mal temps, però, s'anà desdibuixant i deixà pas a un dia força acceptable.

La pujada al Campbieil no és difícil: després d'alguns dubtes en abandonar el llac i de creuar el bonic rierol que baixava ben carregat, de d'on ja es veia el pic, arribà la part més difícil, una forta pujada per la vall de Cap de Long amb algun pas amb l'ajut de les mans que desembocava a una zona més plana cap a la cota 2500. A partir d'aquí el paisatge abandona el verd de la pradera per mutar a mineral acompanyat d'algunes pales de neu. Emergeixen a l'esquerra el pic d'Estaragne i a la dreta, majestuós, desafiant i intimidatori, el colós de la regió, el Pic Long, que amb els seus 3192 metres és la major cota del massís del Néouvielle i potser la més difícil de conquerir.

Seguim avançant i, passant a prop d'un estany (Gourg de Cap Long) emprenen l'atac final per la Hourquette de Cap de Long per una vessant força inclinada però fàcil (compte, però, amb la caiguda espontània de pedres!). Així vam fer el cim. Malauradament el fort vent, el fred i els núvols no ens van permetre gaudir plenament del paisatge que s'estenia davant nostre, però tot i així vam gaudir d'un primeríssim pla del Pic Long i del Pic Badet (encara semblaven amenaçadors des d'aquí!) i cap a l'oest, d'una magnífica vista del Vignemale i del Balaitús amb les seves glaceres, i també la Bretxa de Roland i les muntanyes que l'acompanyen: el Taillon, els Gabietos, Cilindro i Casco de Marboré, etc. Fins i tot des d'aquesta distància impressiona la Bretxa!

Després de les merescudes abraçades i felicitacions, un grup d'intrèpids encara va gosar fer la cresta i mirar de conquerir el veí Estaragne (3006 m). Accedir-hi, però, no sembla tan fàcil ja que ens van comentar que s'havia de superar una llosa inclinada, exposada i força llisa. Per això la majoria vam optar per tornar pel mateix camí, descens fàcil i sense més complicacions que el pas inclinat que hi ha sobre la cota 2400 ja esmentat, la llarga i pesada baixada pel lac Cap de Long i des d'aquí, un camí fàcil però llarg fins el refugi d'Orédon. Abans, però, ens vam retrobar amb els herois de l'Estaragne que ens van demostrar que es troben en plenitud de forma.

Dura jornada, sens dubte, però molt gratificant. Semblava que el més difícil de la travessa ja estava fet. Innocents de nosaltres!

Distància: 19,5 km
Hores efectives: 7 h 5 m
Desnivells: +1276 m, -1590 m