jueves, 12 de agosto de 2010

Tour del Néouvielle (II): del Pont de Gaube al refugi Campana de Cloutou (3 d'agost).

Ens aixequem a una hora prou còmoda i, després d'esmorzar i recollir-ho tot, agafem els cotxes cap al Pont de Gaubie, un aparcament situat entre Barèges i el coll de Tourmalet. Aquí començà la travessa, amb unes motxilles que pesaven força, ja que la majoria dúiem el dinar de cinc dies.

En aquesta primera etapa s'havien de passar per dues collades: la Hourquette Nère i la Hourquette de Caderolles. Es preveia, doncs, una etapa una mica llarga i dura, però al final no ho va ser tant com es preveia en un principi. L'ascensió per la vall d'Aygues-Cluses seguint el GR 10 fins la cabana homònima era maca i el temps acompanyava.

Traspassar el primer coll no suposà cap problema. Davant nosaltres s'estenien els primers estanys importants de la travessa, els lacs de Port-Bielh i Gourg-Nère, on vam dinar, i poc després es deixà veure per primera vegada el Néouvielle. Hi havia la temptació per part d'alguns de fer un bany (fet que es repetiria sovint aquests dies), però el temps empitjorava. Una boira espessa aparegué per la Hourquette de Caderolles i, amb el record de la tempesta d'ahir, vam decidir posar fil a l'agulla.

La pujada d'aquest coll fou una mica més complicada ja que s'havia de superar algunes pedreres poc importants, però prou per posar neguitós a més d'un. Però arribàrem sense problemes. Al respecte, d'aquest dia recordo un comentari d'algú que va dir que preferia aquesta zona a les innombrables pedreres d'Aigüestortes. Si hagués intuït només per un moment el que ens esperava els propers dies, potser s'hauria guardat d'obrir la boca.

La baixada final cal al refugi estigué presidida per la boira i un ambient frescot. Afortunadament no fou gens problemàtica i en poc temps vam arribar al petit però molt bonic refugi de la Campana de Cloutou, amb capacitat per una vintena de persones.


És aquest un refugi curiós: hi havia gent que el trobà claustrofòbic, amb una única habitació on s'accedeix per una taula clavada verticalment i on s'ha de fer una grimpada de IIº. Més curiosa és la dutxa, una mànega negra que baixa d'una muntanya (l'aigua s'escalfa pel Sol) i quatre taules a fora del refugi per tapar les vergonyes del banyista. L'aigua, però s'escalfa, encara que sembli mentida, i els dies de sol baixa calentona. Avui baixava tèbia perquè el Sol escalfava només a ullades.

Més curiós és l'únic lavabo, una caseta d'un metre quadrat amb letrina tipus “mili” que és a uns cent metres del refugi. I les piques... una mànega d'aigua (molt bona!) i una pica de rentar-se la roba. Personalment, i malgrat l'opinió d'alguns, trobo que és un refugi molt maco, petit, auster, amb caràcter marcadament muntanyenc, molt lluny d'aquests mega-refugis tan confortables i grans com el de l'Angel Orús o el Josep M. Blanc. El tracte dels guardes va ser molt agradable. El menjar... bé, correcte i prou, va ser millor l'altra vegada que vaig pernoctar aquí, fa tres anys. La vetllada, agradable, amb converses força interessants.


En ser un refugi petit, no resultava gens incòmode sortir a mirar el capvespre i com sortien els primers estels entre els núvols que hi quedaven, però no ens hi podíem quedar gaire ja que a les 10 es fa silenci...

Distància: 13,5 km

Hores efectives: 4 h 54 m

Desnivells: +1088m, -522 m

No hay comentarios: