Raquetes a Ordesa (6 a 9-GENER-2011)

Aquest hivern, que havia començat tan prometedor pel fred intens que vivíem des de començaments de novembre, no està resultant tan generós en matèria de neu, la veritat. Com a exemple, a hores d'ara (16 de gener) no queda neu a cims com el Comabona i sé d'altres com els cims d'Ulldeter on només hi ha mantell discontinu. Mal senyal i no parlo només per no afavorir la pràctica de raquetes o esquí de muntanya. No oblidem que la neu d'hivern és aigua d'estiu als embassaments.

Malgrat això, un grup de vuit amics vam decidir passar el pont de reis (el primer de la meva vida!) lluny de casa nostra i aprofitar per fer raquetes en un dels llocs més emblemàtics dels Pirineus. El programa era força atractiu però quedà una mica deslluït per les altes temperatures i el mal temps. Un altre pont no diré passat per aigua, però quasi! I van ja... Sembla ser que s'hi hagi ficat la bruixa, amb els ponts!

Rabietes apart, el dia de reis (dijous) vam intentar la pujada al Pelopín, un dos mil “pelat” que té fama de tenir unes vistes magnífiques i que es pot fer en travessa des del túnel de Cotefablo fins a Linás de Broto.

No vam assolir el cim, de fet, ja que vam començar tard i el temps amenaçava boira que, en combinació amb la neu, pot esdevenir perillosa, i més tenint en compte que qui subscriu es va oblidar el GPS sobre la taula de casa seva (el carregador i les piles, no). De tota manera, no vam trobar neu fins a la cota 1800 aproximadament, però ja ens va permetre gaudir una miqueta.

Divendres hi havia previst anar a la pradera d'Ordesa i pujar fins a la Cascada de la Cola de Caballo, una excursió sense cap complicació i per gaudir del paisatge. Però la manca de neu ens va fer témer que no en trobéssim. De fet, en arribar al punt de sortida hi havia neu, però poc després ens vam trobar que el camí (pista forestal) només tenia clapes de gel discontínues, d'aquelles que destrossen les raquetes però que saps que no pots treure-te-les, ja que les clapes estaven com el vidre, ideals per fotre enculades o de morros contra el terra.

No va ser fins arribar a les Gradas de Soaso que ens vam retrobar amb neu raquetable, força compactada però que es fonia per moments, ja que va ploure durant bona part del dia. Però això no ens privà de veure alguns caràmbans espectaculars, unes Gradas de Soaso ben plenes d'aigua, i el circ de Soaso amb la famosa cascada, no sense que abans algú fiqués la pota (literalment) dins un clot amagat i pogués sortir-hi, no sense dificultat. En aquells moments vaig trobar a faltar la pala, ja que una excursió d'aquest tipus no convidava a dur-la. Un error...

La visió fantasmagòrica del circ era potser la imatge que més em va quedar, potser més maca que si hagués fet sol (qüestió de gustos). La tornada es va fer gairebé sense aturar-nos a dinar, ja que tots anàvem amb les botes ben xopes i alguns alguna cosa més. Pluja, neu fonent-se... el goretex no fa miracles i més si les botes ja tenen “curriculum”.

Dissabte es va fer l'excursió més espectacular: pujada al Mondoto (un quasi dos mil) des de Nerín i circumval·lació del pic la Estiba fins al cuello Arenas, baixant després cap a Nerín. El dia s'aixecà més estable: lluïa el sol i feia gairebé calor! Recordo pujar amb samarreta d'estiu.

La neu no aparegué fins a la cota 1800 però la pujada final es va fer bé amb raquetes, amb neu pols però prou compacta per no enfonsar-se. Vaja, la de millor qualitat. Malauradament pel qui escriu, la punyetera fascitis plantar que aparegué el dia anterior a darrera hora em va fer bé la punyeta i vaig acabar fent el darrer tram de l'ascensió coix. Dalt del Mondoto no vam poder gaudir de les vistes a la cara nord degut a la boira.

Des d'aquí es començà a circumval·lar el pic de la Estiba per la vessant nord, però qui subscriu i una companya vam decidir fer marxa enrere: el temps es posà amenaçador i apart no sabia si el meu peu aguantaria gaire més. Segurament sí, però per precaució (i perquè així no es gaudeix) vam decidir tornar enrere.

Dues hores després de tornar a Nerín baixà la resta del grup que havia donat la volta sencera. Ens van comentar que es van obrir els núvols i van tenir unes vistes excepcionals del massís del Monte Perdido i del canó d'Añisclo. Una raquetada memorable i difícil d'oblidar. Buf, penso... maleït peu, maleït peu... me'n recordaré!

Finalment, diumenge no es va fer res: va ploure tota la nit i el matí seguia igual, així que després d'esmorzar i de recollir les coses vam tornar cap a Barcelona.

Comentari apart mereix el refugi Lucien Briet, a Torla, que tot i que només serveix allotjament i esmorzar està molt i molt bé, és ampli i confortable amb bons serveis (quatre dutxes). L'esmorzar és ben correcte (el clàssic esmorzar de refugi sense “biscottes”, em sé d'algú que se n'alegraria) i el preu ajustat. Els sopars els vam fer al restaurant “el Duende”, una mica car però de qualitat excel·lent. Si hi aneu, demaneu l'arrós caldós amb vieires. Bocatto di cardinale! Total, que refugi i restaurant sortien per 34 € per persona i nit. No està malament, oi? Ah!, i felicitats a la vocal que ho va fer molt bé.

Fotos cortesia de la MJ.