El drama de la retirada republicana (Excursió de Molló a Prats de Molló, 16-MAI-2010)

Gener de 1939. La Guerra Civil Espanyola és a les seves acaballes. Les tropes rebels de Franco han trencat el front del riu Segre i avancen sense que les malmeses i desmoralitzades tropes republicanes puguin fer ja gaire cosa per capgirar el curs de la guerra. En poc més d'un mes cauen Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres... i ocupen tota Catalunya fins la frontera.

Milers i milers de civils i militars republicans fugen de la repressió franquista. Han de creuar tota Catalunya i fugir pels passos fronterers. És hivern, el Pirineu és ben nevat i fa fred. Els refugiats no tenen més que el que duen posat i unes poques pertinences. Gairebé sense aliments, han de creuar una frontera que en principi és tancada. França obre els passos, però l'atenció que reben és del tot insuficient. Abans de creuar, però, els soldats han d'entregar llurs armes i els civils abandonen els seus carros, vehicles, etc. Just abans de creuar la frontera. I després... el drama de fet tot just ha començat. Allotjats en camps de concentració en condicions infrahumanes, mal atesos i amb un futur del tot incert.

Aquest és, de manera molt resumida, el drama de més de mig milió de persones que fugiren d'Espanya per por a la repressió franquista. Un dels llocs de pas va ser el coll d'Ares, situat a la frontera a 1511 metres d'alçada, i que separa les poblacions de Molló (Ripollès) de Prats de Molló (Alt Vallespir). Entre 80.000 i 100.000 persones creuaren aquest pas en penoses condicions.

Aquest passat diumenge un bon grup de gent del CEC vam resseguir els passos d'aquesta infortunada gent. El Camí de la Retirada comença i acaba als esmentats pobles i creua la frontera al també esmentar coll. En total són menys de 20 quilòmetres i un desnivell que no arriba als 800 metres.

Per a un excursionista mitjà, aquesta és una excursió sense gaires dificultats, però si ens aturem a pensar en les condicions en que vam fer aquesta petita travessa, amb un dia esplèndid, plens de queviures, aigua, bon humor i ben equipats, i les comparem amb les que van patir els refugiats... en fi, crec que les conclusions són evidents.

Per tant, aquesta vegada no comentaré pràcticament res d'aquesta excursió, tret del magnífic paisatge verd i florit de primavera i d'un Pirineu encara ben nevat, dominat pel Costabona, Bastiments i massís del Canigó. Ah, i la imatge tendre del dia protagonitzada per una ovelleta que acabava de despertar a la vida.

No puc acabar aquesta crònica sense agrair al Jojo, al Josep i a tota la gent del grup excursionista de Prats de Molló que van compartir amb nosaltres aquesta bonica i interessant excursió del cicle “Estimar Catalunya”, alguns d'ells testimonis vius d'aquests fets. Hem d'agrair-los totes les explicacions i anècdotes que ens van donar sobre aquests fets històrics, així com la feina de senyalitzar la part francesa d'aquest sender (la part catalana encara no ha estat senyalitzada) i tota la seva amabilitat i el bons moments que ens han fet passar.

Deixo un vídeo on podrem sentir una bona part de la xerrada que van donar al mateix coll d'Ares.

(fotografies cortesia del Quim i del Ricard)

Travessa a les Alberes (1-2 de maig de 2010)

Aquesta travessa estava prevista pel novembre de l'any 2008, però les nefastes previsions meteorològiques d'aquells dies ens van fer desistir de l'intent. I ara, un any i mig després, ens hem pogut treure aquesta espineta malgrat que aquesta vegada tampoc la meteorologia se'ns presentava favorable.

I sí, al final va ploure, però ho va fer tímidament i de forma esporàdica. En cap moment va posar en perill l'excursió. Fins i tot ens va fer un favor ja que els dies anteriors havien estat particularment càlids i d'haver continuat aquesta situació, hauríem patit de valent. Aquesta vegada la sort va estar del nostre costat.

Una travessa força maca, molt maca en certs indrets. Una travessa... no diré circular perquè sobre el mapa té forma de 8, és a dir, amb sortida i arribada a la Jonquera, pernocta al refugi Coll de l'Ullat i cruïlla de senders, passant pel mateix lloc dues vegades, una dissabte i un altre diumenge.

Ens vam reunir dissabte a Barcelona, aquesta vegada a l'Hospital de Sant Pau, un lloc gens habitual. Després d'un viatge per autopista a la Jonquera, vam començar a caminar per aquest poble fronterer fins començar a pujar en direcció a l'ermita de Santa Llúcia. Paisatge amb vegetació mediterrània en plena floració fins creuar la frontera on, després d'algun dubte d'orientació, vam baixar cap al refugi no sense abans creuar en el darrer tram per una bonica fageda, preludi del que ens esperava l'endemà.

Fins aquell moment el temps s'havia aguantat força bé, només algun ruixat, quatre gotes mal comptades, xafogor, ullades de sol, el típic temps inestable de primavera. Però vet aquí que cinc minuts després d'arribar al refugi, començà a ploure amb ganes, una pluja que no s'aturà fins ben entrada la nit.

El refugi era confortable, amb els dormitoris ubicats en un edifici situat a pocs metres de la cantina on es servien els àpats. Alguns es van instal·lar en una habitació gran de deu places, mentre que d'altres s'estimaren més unes de més petites, potser massa petites i que em recordaven una mica cert camarot de la pel·lícula “una nit a l'òpera”. La vetllada, agradable, amb un bon sopar envoltat de bromes, xerrades, projectes de cara al futur, en fi, el de sempre... Això fins a l'hora de dormir, una nit que, com de costum anà millor per a alguns que per d'altres (cert crit esfereïdor a mitjanit), potser pensant en la, semblava aleshores, imminent remullada del dia següent.

Diumenge, després d'esmorzar, vam començar a caminar cap al Puig Neulós, la màxima cota de la travessa. No plovia però hi havia força boira i ens acompanyava un fort vent que no s'aturà fins arribar al cim, La boira donava al bosc un aspecte inquietant, fantasmagòric, de pel·lícula de misteri. En sortir del bosc, un arbre ben tort per l'acció del vent i l'arribada al cim on no vam poder gaudir de les vistes degut a la boira.

De baixada creuàrem una impressionant fageda inundada d'un verd molt viu, un verd que només es veu a les fulles joves dels arbres caducifolis a la primavera. Tot seguit, unes boniques praderes amb grans espais oberts i el golf de Roses a l'horitzó. Aquesta, sens dubte, va ser la part més bonica de la travessa.

Segons avançàvem en el recorregut i perdíem alçada, el bosc humit va canviar al típic bosc mediterrani. Passàrem per Requesens, amb una vista llunyana del castell i en aquell moment vam notar que l'excursió seria força més llarga del que deia la ressenya. De fet, una marxa de 4 hores i mitja al final es va convertir en una de set hores sense comptar-hi les aturades, amb un final més monòton per diverses pistes (en una d'elles vam trobar ben a prop les restes d'un avió apaga-incendis estavellat) fins arribar de nou a la Junquera. El temps fins aquell moment va aguantar prou bé, però una vegada arribats al punt final va començar a ploure amb ganes. Un altra vegada salvats per la campana!

Tot i així, aquesta ha estat una travessa més que notable. La part nord de l'Albera és de gran bellesa i seria interessant fer aquesta mateixa travessa a la tardor, quan els boscos muden de color. I quaranta-dos quilòmetres en dos dies no estan gens malament!

Com a nota anecdòtica humorística ens quedaran les bestieses de sempre, com ara el “mejunje” d'una excursionista prou coneguda de nosaltres, o el “cuchi-cuchi” d'un dels incombustibles del grup. És la sal i el pebre que donen més gust a les excursions i que fan que algunes d'elles siguin difícils d'oblidar.

Una obertura sensacional (Tannhäuser)

No la conocía apenas. La había escuchado alguna vez pero la tenía prácticamente olvidada, hasta que la amiga Mercè me la comentó en una salida excursionista. Sencillamente pone los pelos de punta, incluso si no eres muy aficionado a la música.

Una pena que Wagner apenas escribiese sinfonías, pues centró sus esfuerzos en la ópera, género que de momento se me resiste. Pero nos quedan sus oberturas instrumentales de óperas como Lohengrin, Tristan e Isolda o el Holandés Errante. Temas como la muerte de Sigfrido (de la ópera "el ocaso de los dioses"), la archiconocida "cavalgada de las Valkirias"... y esta obertura de Tannhäuser.

¡Atención!, que también existe la "obertura y bacanal", más larga y muy interesante, pero que suprime el potentísimo "clímax" final que podemos escuchar en la obertura a secas. Sencillamente, es un regalo para los oídos. 

¿Y qué mejor que escucharlo de la mano de una orquesta y director que no necesitan presentación?

Pitarque i l'Alto Maestrazgo (Setmana Santa 2010)

¡Teruel existe! Fa alguns anys aquesta frase es va fer famosa per reivindicar aquesta, fins aleshores, oblidada província espanyola.

Aquesta Setmana Santa un grup de vint membres del CEC vam fer una estada de quatre dies (cinc alguns) a la comarca de l'Alto Maestrazgo amb pernocta a Pitarque, un poblet de menys de cent habitants que probablement hauria desaparegut si no fos perquè ha sabut treure profit del turisme rural, tan de moda en els temps actuals.

Tres excursions, una visita cultural i un bon record van ser el resultat d'aquesta estada que va començar divendres (alguns van marxar el dia abans i van poder veure un paratge espectacular com els Órganos de Montoro) a Palau Reial a les 7 del matí. Hi havia la intenció el primer dia de caminar poc o gens, i per això es va optar per una visita cultural a Morella en lloc de visitar les coves de cristall. 

Un poble, Morella, ben bonic tot i que atapeït de turistes. Visites al castell, l'Església Arxiprestat de Santa Maria (impresionant per dintre, on destaca el retaule marcadament barroc) i els diversos carrers i comerços de la vila amb dinar de taula (alguns) o de fiambrera. Tot això mentre que un altre grup es va estimar més dinar i visitar un altre poble (Forcall si no recordo malament) per cortesia d'una coneguda parella que té una residencia a l'esmentat poble.

Després de les visites i d'un viatge per les carreteres més oblidades del país, carreteres que recorden a les comarcals i locals dels anys 70 (ja sabeu, “per on passi la colobra, poso la carretera”, devia pensar l'enginyer), arribàrem a Pitarque, on ens vam allotjar en dues cases rurals.

Hi havia una certa preocupació per l'excursió de dissabte (Pitarque-Montoro de Mezquita-Villarluengo pel PR-TE 9) perquè es preveia molt llarga, però al final va ser força més curta, uns 19 km però amb marcat desnivell. Una excursió on vam poder gaudir dels paisatges del Maestrazgo, caracteritzats per una vegetació més aviat escassa, espais molt oberts, bones vistes i un ambient força pedregós i sec, però tenia el seu encant. Requereix combinació de cotxes però es pot gaudir d'una bonica travessa per uns camps (on algú hi havia plantat una banyera i un WC, un monument a l'art surrealista?), una visita a l'ermita de San Pedro (el camí per accedir-hi és força maco!) o bé prendre una cervesa a l'hostal “las Truchas”. La nota macabra de l'excursió, per dir-ho d'alguna manera, tot un rosari de creus que vam anar trobant pel camí...

Diumenge l'excursió proposta era de Villarluengo a Pitarque pel GR 8. D'aquesta manera es tancava una interessant travessa circular (també requereix combinació de cotxes si no es pot dormir a Villarluengo), recorrent el vell camí públic que unia els dos pobles. Era una excursió curta, però de fet era només la primera de les dues excursions previstes per aquell dia. El paisatge, adornat per voltors i alguns isards que vam sorprendre corrent per un petit bosc, va ser força contrastat ja que, a la sequedat pròpia d'aquesta contrada, ens va sobtar una zona boscosa enclotada en una petita vall que separa els dos pobles.

Però va ser molt més espectacular la segona part del dia, amb la visita al naixement del riu Pitarque, al que s'accedeix des del poble homònim per una pista fàcil però molt transitada per famílies i caminats. La bellesa i la seva baixa dificultat (s'hi arriba en una hora) el fan un lloc molt turístic, però en arribar s'entén el per què: sorollosos ràpids i petits salts d'aigua sota una gran balma rocosa i el propi congost que forma el riu el converteix en un lloc idíl·lic que convida al bany si fa calor (no era el cas). Convé apropar-se als “Ojos del Pitarque”, el lloc d'on brolla l'aigua del riu i on s'accedeix després de superar un petit pas equipat, fàcil de pujar.

Després de tornar a Pitarque, alguns vam fer una visita-llampec al poble d'Aliaga (18 km per una carretera nova que no figura al mapa però amb rampes del 14%!). Per la nit, una petita sorpresa en forma de formatge per la vocal i una sorollosa timba van amenitzar la vetllada fins a l'hora de dormir.

Finalment, diumenge hi havia la intenció de fer una darrera excursió en forma de travessa (Bordón-Luco de Bordón-Los Alagones-Las Planas pel PR-TE 59). Però la necessitat de fer combinació de cotxes, una visita no prevista a l'església de la Virgen de la Carrasca de Bordón (molt bonica, amb presència de pintures murals i restes dels Templaris), uns ressenya poc clara i mala senyalització del recorregut va demorar molt la marxa i ens va obligar a escurçar el recorregut. Malgrat tot, aquesta és una excursió recomanable, amb paisatges salvatges que recorden el congost de Fraguerau (Montsant) i una molt bonica vista aèria de Luco de Bordón si es ve per la pista forestal. La senyalització, però, no era gens clara a la sortida de Bordón, ni a l'ermita del Pilar, mentre que a la sortira de Luco de Bordón es va perdre tot rastre de senyalització, motiu pel qual vam decidir tornar a Bordón per la carretera, acabant així el nostre periple per terres turolenses.

Com a comentari final, vull destacar l'allotjament a les cases rurals de Pitarque i agrair l'atenció dispensada pel Sr. Leoncio i la Sra. Vicenta, que ens van fer gaudir de la cuina més purament tradicional i de la seva simpatia i amabilitat. L'allotjament va ser original, amb els esmorzars i sopars a casa seva i la pernocta a les dues cases rurals que tenien a la nostra disposició. Bé és cert que, com que només hi cabien deu persones a cada casa, es van haver de fer dos grups i repartir-nos entre les diverses habitacions, amb capacitat per 2, 3 o 4 persones. Com que no hi havia ningú més a la casa, vam gaudir d'una llibertat que no es pot trobar en un refugi o alberg normal... i conseqüència d'això són les bromes, xerinola i timbes variades que es van organitzar i que van posar la guinda a aquesta estada de Setmana Santa. Ja veurem on caurà la propera!

(Fotografies cortesia del Quim i del Xavi).

Pic de Casamanya II (2740 m, 27 i 28-MARÇ-2010)

Tornem al Casamanya, un dels pics emblemàtics d'Andorra...

Fa dos anys que vaig pujar aquest cim en una sortida hivernal d'un dia, però la boira traïdora em va impedir gaudir de les vistes en arribar al cim, així que, com que tenia aquesta espineta clavada, vaig optar per repetir aquesta excursió.

Aquesta vegada va ser una sortida de dos dies amb pernocta a l'alberg Borda Jovell, a la població andorrana de Sispony. De fet, ens vam prendre tot el cap de setmana amb força calma, necessària per un altra banda ja que creuar Andorra es un veritable suplici pels conductors, i no ho dic només per la frontera...

Dissabte, després del viatge d'anada (amb desorientació a la capital andorrana) vam fer una passejada des del coll d'Ordino fins al Bony de les Neres (2211 m). És aquest un pic amb bosc fins al mateix cim, coronat per una gran antena de comunicacions i amb bones vistes cap al sur. Una excursió molt fàcil que no arribava a les dues hores de marxa efectiva.

Com que anàvem sobrats de temps, durant la baixada vam aprofitar per practicar amb els ARVA's, simulant recerques i desenterrament de víctimes, i cal dir que, tot i ser entretingut, la cosa no va resultar ser tan fàcil com en un principi calia esperar, i malgrat comptar amb ARVA's de darrera generació! Un exercici que cal practicar amb més freqüència.

D'aquí vam anar cap a la Borda Jovell i, després d'una passejada pels carrers de la Massana, vam gaudir d'un sopar en pla “mili” però força correcte. L'alberg està força bé, amb habitacions còmodes tot i que els llits eren una mica petits. Aquella nit hi havia canvi d'horari, però com que l'excursió del dia següent s'anunciava curta, no calgué matinar molt.

Diumenge tocava el Casamanya. A diferència de fa dos anys, aquesta vegada l'ascensió va ser més lenta i calmada i una excursió que pintava de matinal, es va perllongar fins gairebé les tres de la tarda. El dia era bo, malgrat alguns núvols alts. Però la neu estava tan endurida que gairebé tothom va acabar fent l'ascensió amb grampons, especialment al tram que hi havia abans de l'avantcim, força inclinat.

La pujada no representà cap problema important, només algun grampó mal ajustat o alguna raqueta massa atrevida que hagué de ser canviada pels esmentats grampons (i el piolet per si de cas!) van fer l'ascensió més lenta. En arribar al cim, vam gaudir d'unes vistes excepcionals: des del Casamanya Sur s'albira tot el país andorrà i alguns cims emblemàtics com el Comapedrosa, el Medacorba, el pic Escobes i la Pica d'Estats. Aquest darrer costà identificar-ho, ja que en veure's de perfil, no es podien veure ni la punta Verdaguer ni la punta Gavarró, semblant un pic únic. També es veien clarament els altres dos Casamanyes, però l'accés no semblava fàcil a priori.

Després de ganyipar una mica, tornàrem sobre les nostres petjades. La calor va estovar la neu de valent i, superades les rampes més dures, la tornada es va poder fer amb raquetes fins que la neu desaparegué poc abans d'arribar al punt de sortida.

I des d'aquí, sortírem en direcció cap a Barcelona dinant molt tard a Organyà, per evitar les cues a la frontera andorrana. Un cap de setmana molt bonic i entretingut.

Felicito des d'aquestes línies els dos vocals, el Josep i el Xavier, que ho van fer d'allò més bé. La propera sortida raquetera, que serà l'última de la temporada, serà força més dura: el pic de Monestero, a Aigüestortes.

(Fotos cortesía del Josep i de la Pepa)