lunes, 4 de abril de 2011

La Gallina Pelada (2317 m, 3 abril 2008)

Un nom ben curiós, el d'aquesta muntanya, i que es presta a tot tipus de brometes per part dels qui gosen pujar-hi.

Sostre de la serra d'Ensija, molt a prop del Pedraforca i conegut també com Cap de Llizet, és un altre cim emblemàtic de l'excursionisme i és molt habitual que els centres excursionistes el programin regularment. I és un cim que per les seves vistes i la seva agraïda pujada, convida a repetir. A més, hi han vàries vies possibles de pujada, tant per la banda nord (Font freda) com per la sud (des del coll de Fumanyà).


Ens havíem ajuntat un grup molt nombrós (més de 20) per ser una excursió extraoficial, però les coses no van sortir com estava previst en un principi. El motiu és que inicialment s'havia previst pujar per la vessant sud, des de Fumanyà, però la probable presència d'un pas exposat va fer que es canviés la idea i es decidís pujar per la vessant nord, que no té cap dificultat tècnica, però sí molt neu encara, i més tenint en compte les grans nevades del passat mes de març.


Així que el grup es dividí en dos: un per a poc amants de la neu, que va fer una excursió alternativa (i força llarga!) i la resta, que vam fer la pujada des de la Font Freda fins al cim, passant pel refugi d'Ensija, i tornant pel mateix lloc.

De fet, quan el vaig pujar fa ara tres anys, també vam sortir del mateix lloc, però la volta va ser més interessant ja que el camí era una ruta circular passant pel Serrat Voltor i la Creu de Ferro, dos cims propers a la Gallina Pelada. Però l'abundant neu i les hores que eren ens van fer desistir i anar per la directa.


Un camí que ben aviat ja esdevingué feixuc per la presència de fang, clapes de gel relliscoses i neu primavera. Més amunt ja només hi havia neu, però en avançat estat de fusió. De tota manera, era prou tova per pujar fins i tot sense raquetes o grampons. En arribar a l'alçada del refugi, encara quedava un bon gruix de neu i s'hauria agraït dur les raquetes, ja que constantment ens enfonsàvem fins gairebé el genoll.


El cim, en canvi, es troba ja pelat. No és estrany, amb el vent que hi bufa allà dalt... Les vistes son magnífiques, amb el Pedraforca en primer pla. De tota manera, no era un dia fotogènic, massa boirina, mala visibilitat i un canvi de temps que s'apropava.


Així que vam baixar ràpid i, després de dinar al refugi, vam baixar com vam poder pel mateix lloc evitant en la mesura del possible les relliscades. Algú, però, no les pogué evitar i fins i tot acabà una mica xop en mig d'una sopa d'aigua-neu.


El que ningú pogué evitar és arribar amb les botes ben mullades per dintre, fins i tot els que dúiem paraneus. Ja se sap, el goretex no és infal·lible.


En fi, una excursió maca però tinc molt clar que la propera vegada que la pugi serà quan no hi quedi neu, o bé en ple hivern, perquè el paisatge nevat és molt maco. Penso que la primavera no és la millor època, com no sigui cap al juny, quan ja no quedi neu i el terra hagi recuperat el verd pradera que tant caracteritza aquest lloc.

(Nota: aquesta darrera foto corresponen a l'excursió que vaig fer el dia 1 de maig de 2008, amb força menys neu que ahir. La resta de fotos, cortesia del Ferran).

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Com passa el temps... i com canviem les coses...

Sí que va ser molt molt maca l'excursió de fa tres anys i segur que la de ahir també. La muntanya te aixó, si es maca da igual el temps que hi passi que sempre hi serà allà

Anónimo dijo...

Anda,es verdad; si estoy yo en la foto!
Habría menos nieve pero también llevo polainas.
Ya no existe ni aquella mochila, ni el jersey amarillo, ni los pantalones rojos, ni... Todo se renueva.

podi-.