Travessa a les Alberes (1-2 de maig de 2010)

Aquesta travessa estava prevista pel novembre de l'any 2008, però les nefastes previsions meteorològiques d'aquells dies ens van fer desistir de l'intent. I ara, un any i mig després, ens hem pogut treure aquesta espineta malgrat que aquesta vegada tampoc la meteorologia se'ns presentava favorable.

I sí, al final va ploure, però ho va fer tímidament i de forma esporàdica. En cap moment va posar en perill l'excursió. Fins i tot ens va fer un favor ja que els dies anteriors havien estat particularment càlids i d'haver continuat aquesta situació, hauríem patit de valent. Aquesta vegada la sort va estar del nostre costat.

Una travessa força maca, molt maca en certs indrets. Una travessa... no diré circular perquè sobre el mapa té forma de 8, és a dir, amb sortida i arribada a la Jonquera, pernocta al refugi Coll de l'Ullat i cruïlla de senders, passant pel mateix lloc dues vegades, una dissabte i un altre diumenge.

Ens vam reunir dissabte a Barcelona, aquesta vegada a l'Hospital de Sant Pau, un lloc gens habitual. Després d'un viatge per autopista a la Jonquera, vam començar a caminar per aquest poble fronterer fins començar a pujar en direcció a l'ermita de Santa Llúcia. Paisatge amb vegetació mediterrània en plena floració fins creuar la frontera on, després d'algun dubte d'orientació, vam baixar cap al refugi no sense abans creuar en el darrer tram per una bonica fageda, preludi del que ens esperava l'endemà.

Fins aquell moment el temps s'havia aguantat força bé, només algun ruixat, quatre gotes mal comptades, xafogor, ullades de sol, el típic temps inestable de primavera. Però vet aquí que cinc minuts després d'arribar al refugi, començà a ploure amb ganes, una pluja que no s'aturà fins ben entrada la nit.

El refugi era confortable, amb els dormitoris ubicats en un edifici situat a pocs metres de la cantina on es servien els àpats. Alguns es van instal·lar en una habitació gran de deu places, mentre que d'altres s'estimaren més unes de més petites, potser massa petites i que em recordaven una mica cert camarot de la pel·lícula “una nit a l'òpera”. La vetllada, agradable, amb un bon sopar envoltat de bromes, xerrades, projectes de cara al futur, en fi, el de sempre... Això fins a l'hora de dormir, una nit que, com de costum anà millor per a alguns que per d'altres (cert crit esfereïdor a mitjanit), potser pensant en la, semblava aleshores, imminent remullada del dia següent.

Diumenge, després d'esmorzar, vam començar a caminar cap al Puig Neulós, la màxima cota de la travessa. No plovia però hi havia força boira i ens acompanyava un fort vent que no s'aturà fins arribar al cim, La boira donava al bosc un aspecte inquietant, fantasmagòric, de pel·lícula de misteri. En sortir del bosc, un arbre ben tort per l'acció del vent i l'arribada al cim on no vam poder gaudir de les vistes degut a la boira.

De baixada creuàrem una impressionant fageda inundada d'un verd molt viu, un verd que només es veu a les fulles joves dels arbres caducifolis a la primavera. Tot seguit, unes boniques praderes amb grans espais oberts i el golf de Roses a l'horitzó. Aquesta, sens dubte, va ser la part més bonica de la travessa.

Segons avançàvem en el recorregut i perdíem alçada, el bosc humit va canviar al típic bosc mediterrani. Passàrem per Requesens, amb una vista llunyana del castell i en aquell moment vam notar que l'excursió seria força més llarga del que deia la ressenya. De fet, una marxa de 4 hores i mitja al final es va convertir en una de set hores sense comptar-hi les aturades, amb un final més monòton per diverses pistes (en una d'elles vam trobar ben a prop les restes d'un avió apaga-incendis estavellat) fins arribar de nou a la Junquera. El temps fins aquell moment va aguantar prou bé, però una vegada arribats al punt final va començar a ploure amb ganes. Un altra vegada salvats per la campana!

Tot i així, aquesta ha estat una travessa més que notable. La part nord de l'Albera és de gran bellesa i seria interessant fer aquesta mateixa travessa a la tardor, quan els boscos muden de color. I quaranta-dos quilòmetres en dos dies no estan gens malament!

Com a nota anecdòtica humorística ens quedaran les bestieses de sempre, com ara el “mejunje” d'una excursionista prou coneguda de nosaltres, o el “cuchi-cuchi” d'un dels incombustibles del grup. És la sal i el pebre que donen més gust a les excursions i que fan que algunes d'elles siguin difícils d'oblidar.