No hem fet el Roc Blanc, és cert. El temps no ens ha acompanyat aquest diumenge. La boira i un vent bastant fort ens han fet recular quan encara ens faltava la part més difícil de la pujada. Tot i tenir només 2542 metres, la estació no està prou avançada i a hores d'ara encara hi ha força neu a cotes relativament baixes.
Tant és. Dissabte tampoc vam assolir l'objectiu de veure l'estany del Diable, situat a la vall de Galbe, tret de l'Antonio, és clar. Qui escriu ja el va visitar l'any passat, juntament amb els pics de Terrers i de Mortiers, però és clar, era finals de juny. Hi ha massa neu encara per damunt dels 2000 metres.
Però l'exuberància d'aquesta vall ja va ser una recompensa capaç de satisfer fins i tot al més exigent. De fet, aquest any tota la Catalunya nord i comarques properes (Cerdanya, Ripollès, etc) embriaguen els sentits amb una explosió de verd difícil de veure altres anys. El camp i el bosc estan aquests dies d'una verdor impressionant, esquitxada per catifes de flors multicolor. I els rius baixen ben crescuts pel desglaç. Si teniu l'oportunitat, no deixeu escapar aquests dies i gaudiu d'una primavera com poques n'hi han hagut aquests darrers anys.
Diumenge tocava el Roc Blanc, un pic d'alçada modesta però situat en una zona que no deixa indiferent ningú pel seu aspecte feréstec i que no és tan fàcil de fer, especialment quan encara hi queda neu.
De fet, l'aproximació fins a l'estany de Laurenti des del refugi forestal homònim on es deixen els cotxes, no representà cap problema. És aquest un camí on ens vam trobar molts excursionistes i pescadors. Però superat el llac, molt maco de fet, començaren les congestes de neu que aviat ens van obligar a fer servir els grampons (alguns no en duien i hagueren de recular). La progressió continuà per unes pales de neu força inclinades fins assolir la cota 2250, on trobàrem un petit estany que començava a desglaçar i que em recordava un comentari d'una amiga que l'any passat comparà el proper estany del Diable amb cert instrument casolà d'ús quotidià...
Aquí ja no vam voler continuar. Massa boira. I ens esperava una llarga pujada per una gran pala de neu que si fes sol hauríem pujat de ben segur. Així que decidírem recular i tornar cap a casa després de dinar a prop de l'estany de Laurenti.
Hi tornarem de ben segur, perquè ha estat un cap de setmana preciós. També molt agradable l'estància a la Gîte d'étape d'Esposouille, un lloc ideal per pernoctar tot i no haver servei de menjars (tens, però, tot el necessari per cuinar). L'únic problema que vam trobar són els accessos: aquest any les pistes forestals (sense asfaltar) de la vall de Galbe estan força malmeses i els cotxes hi pateixen. Tampoc és gaire millor la pista forestal per accedir al refugi forestal de Laurenti: tot i ser asfaltada, es troba en un estat força dolent de conservació amb molts clots, apart de ser molt estreta.
Acabo aquesta crònica agraint a tot els companys d'aventura la companyia durant aquests dos dies i en especial als dos vocals, el Xavi i la Pepa, amb un record especial pel Josep que no va poder venir.
(més fotos clicant aquí).
No hay comentarios:
Publicar un comentario