GR1, 3ª etapa, Banyoles-Besalú (21-XII-2008)

Tercera etapa del “sender històric”, GR1, i potser una de les més interessants des del punt de vista cultural. I no és per menys: sortida de Banyoles, amb el seu magnífic llac, i arribada a un dels pobles catalans més carregats d’història: Besalú.

L’excursió en sí va tenir poca història, ja que es tractava d’un recorregut pla d’uns 15 quilòmetres. Atès el poc desnivell que hi havia, això representava menys de quatre hores de camí, tant és així que poc després de migdia ja érem a les portes de Besalú.

De fet, el toc de diana al matí va ser molt d’hora, com ja és habitual en aquest cicle d’excursions. El dia era perfecte: fred, frescot al matí (com diria en Tomàs Molina) però suau al migdia, amb un cel ben blau i unes precioses vistes al Pirineu que, des del Canigó fins a la zona del Puigmal, estava ben nevat, tret potser del Costabona...

Com ja he dit, l’excursió va ser molt senzilla, pistes forestals, algun tram asfaltat i una arribada a Besalú per un lloc una mica diferent al previst. Algunes aturades per admirar el llac de Banyoles, algunes masies i esglésies o ermites en un envejós estat de conservació i pobles amb un ambient ja prou nadalenc, etc. Fins i tot un tió enorme al bell mig de la plaça de Serinyà, on ens aturàrem per fer una ganyipada i per veure a algú pujant a un balcó de l’església per fer alguna proclama reivindicativa i republicana... mentre d’altres feien una mica el pallasso amb el pobre tió.

Després de dinar a l’entrada de Besalú (i de cantar-li el "happy-birthday" a la nostra companya Mª José, que complia 37 anyets el passat dimecres), tocava una prevista i molt interessant visita al poble, magníficament guiats pel Lluís Rotllan que, una vegada més, ens demostrà tot el seu coneixement del món medieval. Bé, si algun dia et quedes sense feina, ja saps a què t’has de dedicar, Lluís!

Finalment, la tornada cap a casa, que aquesta vegada va ser molt d’hora (cap a les quatre, si mal no recordo) i va donar temps sobrat a la gent per veure el partit de futbol. I amb el bon record d’aquest bonic poble, ens citàrem per la propera excursió, on definitivament deixarem enrera les planes per començar a caminar per unes terres més accidentades: la Garrotxa.

Anecdotari: destacar que la revenja sembla ser un plat que es serveix fred (antic proverbi Klingon) si ens atenem a l’esbroncada que el conductor de l’autobús va fotre al pobre Quim, arran d’una excursió al Montsant que es va fer el passat mes d’abril, excursió que va acabar força més tard del previst a causa de les funestes previsions de “timing” de l’altre vocal (encara està sota càstig de no fer més vocalies, tot i presentar un recurs al Suprem perquè li afluixin una mica els grillons). I també destacar cert “dedo asesino” d’una tal MJ que no parava d’acorralar a tot el personal que tenia al seu abast. I és que aquell dia estava més revoltosa que de costum... Seria l’orujo del Quim el causant o el Nadal que ja tenim aquí mateix?