miércoles, 28 de julio de 2010

Volta al Comapedrosa (24 i 25-JUL-2010)

Aquesta excursió serà difícil d'oblidar. Excursió d'una bellesa comparable només amb la seva duresa. Excursió, a més a més, un xic accidentada on no tot va sortir com hauríem desitjat, però l'aventura és l'aventura i l'alta muntanya té una bona dosi d'això.

L'objectiu, fer la volta sencera al Comapedrosa, el sostre d'Andorra, amb pernocta al refugi homònim, l'únic refugi guardat d'aquest país, de fet.

Poca cosa comentaré de dissabte perquè gairebé tot va passar el diumenge. Aquest primer dia només havíem de pujar al refugi des del pàrquing de l'estació d'esquí d'Arinsal. Una pujada suau de menys de dues hores sense més incidents que el bon humor i les bromes per part dels bromistes de sempre.

La curta etapa de dissabte ens va permetre gaudir d'una tarda relaxada amb un refrescant bany a l'estany de les Truites, situat a pocs metres del refugi. Refugi, per cert, que em va sorprendre per ser molt espaiós, còmode i ben equipat (molts lavabos, llits amples, etc). El sopar, molt correcte i no tant l'esmorzar, una mica massa justet de pa, certament. El tracte dels guardes ho deixaré com a correcte, tot i que la guarda principal no semblava precisament de gaire bon talant.

Diumenge ens aixequem a les 6:30 i, després d'esmorzar i recollir motxilles, comencem a caminar, sempre seguint el GR 11, cap a la portella de Baiau pujant per praderes i torrenteres. A diferència d'ahir, el dia s'ha aixecat nuvolós i fred. No triguem en arribar primer a la bassa de l'estany Negre i, una mica després, al molt bonic estany Negre. La seva gran alçada (2600 metres) fa que encara mantingui una petita part glaçada. Un estany solitari i molt bonic que exigí creuar alguna pala de neu, lloc on un company va tenir un ensurt en enfonsar-se a una petita rimaia sense més conseqüència que un petit cop... i perdre un bastó. Preludi del que ens esperava?

Arribem en suau pujada a la portella de Baiau. Després d'un petit ganyip comencem a baixar, ja en territori català, cap als estanys de Baiau, on hi ha ubicat un d'aquests clàssics refugis metàl·lics del Pallars. L'estany principal és preciós, però la baixada és força dreta i cal parar compte, tot i que no resultà gaire difícil ni exposada.

Arribem a l'estany i aquí començaren les dificultats: s'havia d'abandonar el GR11 i agafar la variant GR 11.1 però... on començava el camí? Les marques no es trobaven enlloc.


Després de consultar els mapes i el GPS, es decidí pujar per una evident tartera que conduïa a un coll ben marcat, situat entre el pic de Medacorba i la Roca Entravessada. De tota manera, pel GPS no em quedava clar si era el camí correcte o no, ja que es separava força del track que tenia, però l'experiència de la volta al Vinhamala i el convenciment que el coll era molt evident va fer que ignorés aquesta desviació, de moment.

La pujada, per una llarga pedrera que arribava al mateix coll, resultà àrdua però sense dificultat. Poc abans d'arribar algú crida “Compte!”: un isard baixava a velocitat de vertigen donant salts increïbles i passant a menys de 10 metres de nosaltres. Espectacular! D'altres el seguien però van decidir passar més lluny... Ja teníem la imatge del dia.

En arribar a dalt del coll miro el GPS. Quelcom no va bé perquè ens hem desviat encara més. Decideixo agafar el mapa de l'Alpina i ubicar-me amb les coordenades. Una suor freda inunda el meu cos: som al port de Medacorba i no al dels Estanys Forcats!


Ho comunico als vocals. De fet, la mala notícia l'hem encaixada amb serenor, com ha de ser, però la situació és preocupant. Aquest camí ens duu de cap a França, no hi han alternatives raonables i alguns ja van molt petats, ja que portem uns mil metres de desnivell de pujada. Així que fem l'únic que podem fer: tornar a la tartera i baixar de nou els quasi 300 metres de desnivell que hi ha abans d'arribar de nou als estanys de Baiau, mentre pensàvem si valia la pena continuar o bé desfer tot el camí fins al refugi de Comapedrosa.


Alguns decidim avançar-nos i mirar de buscar el camí correcte. I el vam trobar, sí, però no va ser fàcil, ja que apart del coll de Medacorba només s'endevinava el coll de Baiau per on havíem baixat. La variant del GR, molt mal senyalitzada, es trobava en una vessant a la vora del llac i només una petitíssima fita la marcava. Calia pujar un bon tros fins trobar els senyals del GR, confirmades, aquesta vegada sí, pel GPS. No va ser fins una bona estona després que es deixà veure el veritable coll dels Estanys Forcats, on s'arribava per un altra pedrera de suau inclinació i amb alguns sifons que feien més penós l'apropament. Tornàvem a entrar en territori andorrà.

Poc abans d'arribar ens aturàrem a menjar una mica i a esperar la resta del grup (i a fer alguna foto en pla “Iwojima”). Una aturada ràpida perquè el temps empitjorava, amb vent, fred i boira.

En arribar al coll, ens trobem amb una impressionant vista dels Estanys Forcats, amb el llac superior encara mig glaçat. Però recomençaren els problemes: la pujada havia estat suau però la baixada era molt dreta. A més, hi havien moltes pales de neu. El primer tram de baixada era força dret, especialment el canal dreta, on alguns baixaven en pla “culenbajen”. Resultà millor baixar per l'esquerra, també força dret però menys. El pitjor però, van ser les pales de neu (no dúiem grampons). Pales que en condicions normals no eren difícils, però en alguns trams un fort vent et desequilibrava perillosament i t'empenyia cap al precipici. Afortunadament tot sortí bé, malgrat que alguns ho van passar una mica malament.

El més difícil estava fet, però quedaven encara uns mil metres de baixada. El grup s'estirà molt. Poc abans d'arribar al refugi lliure del Pla de l'Estany ens assabentem que una companya baixa lesionada: ha tingut dues torçades de turmell i gairebé no pot caminar. Malgrat tot, una cura ràpida i l'ajut dels altres li permet tirar endavant... de moment.

En aquest estat de coses es decidí, òbviament, escurçar l'excursió (era a més molt tard) baixant per la Borda de la Coruvilla fins al pàrquing on teníem els cotxes, però en arribar a aquesta borda la nostra companya lesionada ja no podia més, així que es decidí trucar als serveis de socors i deixar-la amb dos companys. La resta arribàrem al pàrquing sense més problemes. Poc abans d'arribar, però, vam veure l'helicòpter que portava la nostra companya cap a l'hospital, on fou atesa.

En definitiva, una excursió preciosa, molt maca i difícil d'oblidar, però també molt dura. Les xifres de la segona etapa canten: 6 h 45 m de temps efectiu per cobrir 15,7 km, 1464 m de desnivell de pujada i 2151 m de desnivell de baixada. Gairebé com si haguéssim pujat l'Aneto, en paraules del vocal. De tota manera, la tornaré a fer algun dia, ara que ja conec el camí. Val la pena.

(fotografies cortesia de l'Ignasi i de l'autor)


5 comentarios:

Quim Sánchez dijo...

El refugi de Comapedrosa ja no és l'únic refugi guardat d'Andorra. Des de fa un parell d'anys també ho és el refugi de Juclar, a la vall d'Incles.

Anónimo dijo...

...i des del refugi de Juclar es pot fer, entre d'altres, l'Escobes, un piquet maquet que es deixa grimpar fàcilment.

Probar, confirmar, resituar-se i recular, si cal, és el que cal fer (la presió de la gent pot posar-te una mica nerviós però l'has de deixar de banda de moment i ocupar-te'n posteriorment).

podi-.

Los sueños vuelan dijo...

Quina aventura, no?

sí, tens raó Fran, aquest estiu la muntanya esta maràvellosa i sempre és agradable trobar un llac mitj graçat.

A nosaltres ens va fer una dia així així, feia sol, però al cim i había un núvol. Quan vam baixar i mentres dinavem el cim és va obrir.

Viados tal com ho recordaba, maravellos!

Ricard Tortosa dijo...

Doncs si noi, pel que expliques una excursió molt intensament viscuda, llàstima que no vaig poder compartir l´experiència amb vosaltres, encara que llegint el teu "informe" i mirant les fotos, m´he sentit per un moment calçat amb les botes amb el polar vermell Quechua i veient l´helicòpter emportant-se la companya lessionada (de la que espero es millori ben aviat). ;)

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.