Ariège (24 a 27 de juny de 2010)

Bonica estada de quatre dies a l'Ariège, aprofitant el pont de Sant Joan per conèixer una mica aquesta regió del Pirineu francès, regió potser no massa coneguda al nostre país, però plena d'indrets molt macos i espectaculars.

Ja m'ho van explicar els qui coneixen la regió: el Pirineu francès es caracteritza per presentar uns desnivells més marcats que la vessant sud i, degut a la influència del clima atlàntic, més humit, presenta una verdor més acusada que el Pirineu ibèric. Si a més a més afegim les dates escollides, mes de juny amb tota l'explosió de la primavera a l'alta muntanya, el paisatge que vam gaudir va ser magnífic, gairebé comparable al que vaig poder viure un mes abans al Roc Blanc.

Difícil resumir què va passar en quatre dies. Aquí en va un resum:

Dia 24: excursió al pic de Girantès (2088 m). Aquesta primera excursió era, en principi, un recorregut circular amb sortida i arribada al Replat de Coumebière, recorregut que donava la volta al pic de Cabanatous i al Mont Garias. Des del port de Saleix es pot pujar en mitja hora el fàcil pic de Girantès. Excursió amb boniques vistes a diverses valls on encara quedaven força congestes de neu, i al refugi de Bassies amb l'estany proper. Val a dir que, tot i no ser gaire dura ni llarga, alguns de nosaltres aquell dia no ens trobàvem amb massa ànims i qui subscriu no va pujar l'esmentat pic de Girantès. I és que la biodramina fa estralls...

Dia 25: el Circ de Cagateille. Una excursió circular espectacular, que comença i acaba al pàrquing de la Peyre (s'accedeix per carretera en bones condicions). Malgrat que amb prou feina s'assoleixen els 2000 metres d'alçada, és una excursió de pura alta muntanya, que a la vessant nord dels Pirineus pot començar fins i tot a partir dels 1500 metres.

El Circ de Cagateille encara presentava força neu, amb moltes congestes a la part alta, on vam trobar els bonics estanys de la Hilette, amb la seva curiosa forma de T, i d'Arlet. Cascades magnífiques, multitud de torrenteres, és una excursió que pel seu desnivell i durada (uns 1000 metres de desnivell i unes 6 hores de marxa efectiva) va ser més aviat dura. La intensa calor, algunes pedreres i un pas tècnic, el Pas du Chat, on cal fer una desgrimpada d'uns 20 metres (IIº, però no gaire complicat ni exposat, hi ha un cable, alguns graons i bones preses) van ser els principals obstacles que vam trobar.

Com a nota curiosa, ens vam creuar amb un excursionista masculí que caminava amb les vergonyes a l'aire. Jo no me'n vaig adonar, però va ser objecte de comentaris sucosos per part sobretot de les noies del grup.

Dia 26: avui tocava una ascensió no a un pic, sinó a l'étang de Garbet i, opcionalment, a l'étang Bleu, des d'Agneserre.

Carretera D 8f que sur d'Aulus-les-Baines. L'excursió surt des d'una pronunciada corba on hi ha un curiós cartell d'un programa anomenat OURS per caminants d'un balneari proper. A l'étang de Garbet s'hi arriba fàcilment després de creuar un bonic bosc i una bonica pradera. Alguns s'hi van quedar a aquest estany, mentre que la resta vam decidir pujar a l'étang Bleu, una ascensió més complicada per un senderó confús (ben senyalitzat, però) i no gaire fàcil, ja que hi han moltes pedres lliscoses. L'esforç, però, s'ho val, ja que en poc més d'una hora es té primer una vista impressionant de l'étang de Garbet i després s'arriba a veure l'étang Bleu. Tot i no ser ni a 2000 metres, el fet de ser un estany enclotat va fer que ens el trobéssim mig glaçat encara.

Per arribar a la vora de l'estany cal fer una senzilla desgrimpada. El més sorprenent és que el contrast del gel i dels icebergs que flotaven al llac li donava a l'aigua un color gairebé negre. Allà vam dinar, alguns fins i tot s'hi atreviren a fer un intent de bany. La visió del llac i del circ que l'envolta, amb les pales de neu en ple desglaç i les torrenteres, donaven al lloc un aspecte realment fantàstic i difícil d'oblidar.

La tornada es va fer pel mateix lloc, però un fort ruixat ens va sorprendre la darrera mitja hora, ruixat molt intens i persistent que va fer que tots acabéssim ben xops, almenys les meves botes semblaven una piscina!

Dia 27: aquest darrer dia tocava la guinda del pastís, l'ascensió a la Dent d'Orlú, que es troba una mica lluny d'Aulus-les-Baines. Des de la Jasse de Cabane Longue és una ascensió fàcil que es va fer en mig de molta broma. Hi havia la intenció per part d'algú de cantar una jota a dalt del cim, però la meteorologia anunciava inestabilitat. Per això es va pujar el cim ràpidament.

El punt de partida s'assoleix després d'una marxa una mica llarga per una pista forestal sense asfaltar en un estat regular. L'ascensió no representa pràcticament cap dificultat si no tenim en compte el fang que hi ha al canal d'ascens i algunes pedres una mica lliscoses. Tot i així, aquell dia no hi havia gaire, de fang, però per un altra ocasió millor portar unes polaines o paraneus. Les vistes són senzillament grandioses, malgrat la modesta alçada (2222 m) del pic.

La tornada es va fer sense novetat, amb el soroll d'algun tro que anunciava tempesta, una tempesta que descarregà amb força quan ja fèiem viatge de tornada cap a Barcelona.

Destacar la gîte d'étape la Goulue, situada a Aulus-les-Baines, on vam pernoctar aquests dies. Una gîte d'étape que ens va deixar molt bon record, ja que per un preu més que raonable vam tenir una residència gairebé de luxe: habitacions de 2/4 persones, dutxes i lavabos impecables i molt bon menjar francès. Tracte cordial dels guardes i tres detalls per la posteritat: l'aniversari de bodes del Frederic i la Carme, que vam celebrar de manera espontània; les classes d'estiraments i exercicis de gimnàstica correctiva de la Manuela, molt interessants i útils, sobretot pels castigats d'esquena; i un detall simpàtic que vam tenir amb la guarda que va aconseguir que li pugessin els colors. I és que, d'escandalosos, ho érem una mica, tot s'ha de dir...