martes, 22 de junio de 2010

Pica del Canigó (2784 m, 20-JUN-2010)

Què es pot dir d'aquesta muntanya que no s'hagi dit ja en multitud de llibres, revistes, conferències, etc.? La muntanya potser més emblemàtica del muntanyisme català ha estat l'objectiu triat aquest darrer cap de setmana, dintre del cicle d'excursions “Estimar Catalunya” que porta a terme el CEC.

Si a més a més afegim altres al·licients com les dates escollides, molt properes a l'acte de la Flama del Canigó, la possibilitat de fer turisme visitant alguns importants monuments romànics, i el carisma dels vocals (sensacionals com gairebé sempre), es comprèn fàcilment que aquesta excursió, prevista per una vintena de membres, s'omplí en el temps rècord de 24 hores.


De fet, dissabte va ser un dia eminentment turístic, amb visita a les abadies de Sant Martí de Canigó i de Sant Miquel de Cuixà. Van ser visites guiades, tot i que en el primer cas fou en francès. Afortunadament, però, el francès empleat per la guia era prou entenedor i, pels qui tenien més dificultats, van gaudir del servei de traducció d'alguns dels nostres companys.


És bonic veure el bon estat de conservació dels dos monuments, tot i que en el cas de Sant Miquel de Cuixà resultava una mica trist veure com bona part dels capitells del claustre no hi són perquè van ser venuts i ara formen part d'algun edifici situat en no recordo quin país (USA?).


També fou emotiva la lectura en veu alta del primer capítol del famós poema “Canigó” de Jacint Verdaguer per part de tots els assistents, lectura que es va fer en acabar de dinar. I no menys la lectura de la llegenda de la primera ascensió al Canigó, suposadament atribuïda a Pere III “el Gran”. El mot de “Gran”, de fet, no li ve de les conquestes, sinó precisament pel seu esperit muntanyenc, ja que el va pujar pel mateix motiu que nosaltres, els excursionistes, pugem muntanyes. O almenys això diu la llegenda.

Diumenge tocava l'ascensió del Canigó des del refugi de Merialles, refugi on vam pernoctar i on s'hi arriba després d'una penosa travessa en cotxe per una pista forestal ampla però en mal estat a data d'avui. És aquest un refugi maco i molt confortable, net, llits amples, tracte correcte dels guardes i un sopar molt bo (i dos gossos amb moltes ganes de “marxa”, especialment un Border Collie que semblava no cansar-se mai de jugar). No puc dir el mateix de l'esmorzar, massa pobre (pa, cafè i melmelada, i res més) pel que s'espera d'un refugi i més tenint en compte l'activitat que es fa en aquests llocs.

Després d'esmorzar començàrem a caminar. Alguns vam recollir algunes branques pel camí amb la intenció de pujar-les a dalt del cim i ajudar a fer la pira on cremarà aquesta revetlla de Sant Joan la Flama del Canigó. Malauradament sembla ser que l'estiu es resisteix a instal·lar-se al país. I és que el temps no pintava gens bé: feia fred, força fred i el cel estava més núvol que seré.

De fet, en arribar al refugi Aragó ja ens trobàvem grups d'excursionistes que desistien de pujar-hi. “Fa massa vent i fred”, “hi ha boira”, etc. I per si això fos poc, de sobte començà a nevar, quedant en poc temps cobert el terra de neu granulada.


Arribats a aquest punt (cota 2350 m) i a suggeriment dels vocals, la meitat del grup no volgué continuar i retornà cap a Merialles. La resta continuàrem, però amb la pràctica convicció que no faríem cim. Després de passar la Plana del Cadí i algunes congestes de neu glaçada, vam començar a pujar fort, però en arribar a la cota 2550 una ràfega forta de vent va tirar a terra al vocal (sense conseqüències). Això, la boira i una temperatura de -3º C ja van ser arguments prou forts per decidir que no valia la pena arriscar més i que el Canigó no es mouria del lloc.

Tornant al refugi vam veure com la boira a estones escampava per tornar a posar-se... fins quedar serè. Però el vent continuava. Pujar per la “xemeneia” hauria estat perillós al meu entendre. I no diguem al cim mateix...

En fi, un altra vegada serà. Després de dinar, tornada cap a casa tot i que la majoria va decidir fer una visiteta a Vilafranca de Conflent per fer una cervesa. Esperem que l'estiu s'imposi d'una vegada, perquè darrerament portem una ratxa de mal temps que Déu n'hi do!


(fotos cortesia del Quim i l'Andrea)

5 comentarios:

podi dijo...

Si no vaig errat, el claustre de Sant Miquel de Cuixart va ser venut als EE.UU i hores d'ara roman a un museu de Nova York.

Pere el Gran... Feia 1,73 metres, d'aquí el sobrenom. Per ficar-li al seu sepulcre van haver de tallar-li els peus(Pere III d'Aragó, Pere II de Catalunya, Pere I de València i Pere I de Sicília).

podi dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
podi dijo...

El claustre de Sant Miquel de Cuixà es troba al museu "the cloisters", a Nova York.

PODI-.

Fran dijo...

Gràcies per l'aclaració. Amb tanta informació un acaba una mica saturat de dades i se n'oblida.

Mariano dijo...

Me propuse esperaros en la cima. Subí desde Cortalets, pero era tal el viento, el frio y la nieve que al cabo de cinco minutos de hacer cumbre volví a bajar ante un tiempo tan infernal. Habia gran cantidad de fajos de leña que los excursionistas habían subido el sábado. Los alrededores de Cortalets estaban llenos de tiendas. Hasta pronto.