El drama de la retirada republicana (Excursió de Molló a Prats de Molló, 16-MAI-2010)

Gener de 1939. La Guerra Civil Espanyola és a les seves acaballes. Les tropes rebels de Franco han trencat el front del riu Segre i avancen sense que les malmeses i desmoralitzades tropes republicanes puguin fer ja gaire cosa per capgirar el curs de la guerra. En poc més d'un mes cauen Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres... i ocupen tota Catalunya fins la frontera.

Milers i milers de civils i militars republicans fugen de la repressió franquista. Han de creuar tota Catalunya i fugir pels passos fronterers. És hivern, el Pirineu és ben nevat i fa fred. Els refugiats no tenen més que el que duen posat i unes poques pertinences. Gairebé sense aliments, han de creuar una frontera que en principi és tancada. França obre els passos, però l'atenció que reben és del tot insuficient. Abans de creuar, però, els soldats han d'entregar llurs armes i els civils abandonen els seus carros, vehicles, etc. Just abans de creuar la frontera. I després... el drama de fet tot just ha començat. Allotjats en camps de concentració en condicions infrahumanes, mal atesos i amb un futur del tot incert.

Aquest és, de manera molt resumida, el drama de més de mig milió de persones que fugiren d'Espanya per por a la repressió franquista. Un dels llocs de pas va ser el coll d'Ares, situat a la frontera a 1511 metres d'alçada, i que separa les poblacions de Molló (Ripollès) de Prats de Molló (Alt Vallespir). Entre 80.000 i 100.000 persones creuaren aquest pas en penoses condicions.

Aquest passat diumenge un bon grup de gent del CEC vam resseguir els passos d'aquesta infortunada gent. El Camí de la Retirada comença i acaba als esmentats pobles i creua la frontera al també esmentar coll. En total són menys de 20 quilòmetres i un desnivell que no arriba als 800 metres.

Per a un excursionista mitjà, aquesta és una excursió sense gaires dificultats, però si ens aturem a pensar en les condicions en que vam fer aquesta petita travessa, amb un dia esplèndid, plens de queviures, aigua, bon humor i ben equipats, i les comparem amb les que van patir els refugiats... en fi, crec que les conclusions són evidents.

Per tant, aquesta vegada no comentaré pràcticament res d'aquesta excursió, tret del magnífic paisatge verd i florit de primavera i d'un Pirineu encara ben nevat, dominat pel Costabona, Bastiments i massís del Canigó. Ah, i la imatge tendre del dia protagonitzada per una ovelleta que acabava de despertar a la vida.

No puc acabar aquesta crònica sense agrair al Jojo, al Josep i a tota la gent del grup excursionista de Prats de Molló que van compartir amb nosaltres aquesta bonica i interessant excursió del cicle “Estimar Catalunya”, alguns d'ells testimonis vius d'aquests fets. Hem d'agrair-los totes les explicacions i anècdotes que ens van donar sobre aquests fets històrics, així com la feina de senyalitzar la part francesa d'aquest sender (la part catalana encara no ha estat senyalitzada) i tota la seva amabilitat i el bons moments que ens han fet passar.

Deixo un vídeo on podrem sentir una bona part de la xerrada que van donar al mateix coll d'Ares.

(fotografies cortesia del Quim i del Ricard)