martes, 29 de julio de 2008

Pic de Sotllo (27-juliol-2008

Haig de confessar que no tenia gens clara aquesta aventura del Sotllo, un dels pics més alts de Catalunya, i més després de l’experiència viscuda al Ballivierna i el seu pas famós pas del cavall, pas que no vaig tenir nassos de passar, ho reconec. De fet, pensava seriosament en no fer res aquest cap de setmana, però al final m’hi vaig decidir, potser per l’experiència d’una nit en tendes en lloc de tant refugi guardat.

Així, després d’un viatge força llarg fins a Tavascan, vam entrar al Parc Natural de l’Alt Pirineu. La primera sorpresa va ser la llarga travessa per una pista forestal en força mal estat. Jo patia pel cotxe de la Sílvia, força nou i (sembla) més resistent que la meva tartana, tot i tractar-se d’un Corsa. Mitja hora de tortura pel pobre “buga”... i un temps que inquietava una mica. Però no passà d’aquí.

Arribats a la Presa de Montalto, ens carreguem les motxilles i les tendes (bé, jo només vaig haver de carregar una bastonets de no res ja que no duia tenda: després ja m’ho vaig trobar) i comencem la marxa cap el refugi lliure de Broate. Tot anava força bé fins que vam arribar a una cruïlla on suposadament deixàvem el GR. Una petita badada ens va fer seguir el camí equivocat fins que el GPS (que, recordant al podi, vaig batejar amb el nom de Pedrito) ens va alertar de l’itinerari equivocat i ens va estalviar una caminada extra fora de programa.

El que no va aconseguir evitar el Pedrito va ser la posterior encigalada que vam patir instants després, ja que com ens va passar a Ordesa, vam anar a parar a un camí perdut (sense esbarzers, com a mínim) molt difícil de transitar. Vaja, això és el que creiem en aquell moment perquè en tot moment el GPS marcava la posició correcta. En tornar al dia següent pel camí correcte vam poder comprovar que hi havia una desviació d’uns 80 metres entre la posició real d’aquest sender i la que figura al mapa de la ed. Alpina. I no és la primera vegada que això passa.

Malgrat tot, vam poder desencigalar-nos sense massa problemes (tret d’alguna caiguda sortosament sense conseqüències greus) i arribar al refugi de Broate, situat en un petit promontori, metàl·lic i lliure, en força bon estat. Té lloc per 18 persones i un grup ja n’havia pres possessió.

Ens vam instal·lar en una plana a prop del refugi i d’un rierol, on molts no van resistit la temptació de fer un banyet. Muntar tendes, sopar (gracias, Eva, por invitarme a fideos calentitos), el Ramon fent de les seves amb “l’osu”, i a dormir, tot i que alguna va decidir fer bivac i gaudir de la nit estelada (gracias otra vez, Eva, por permitir que Ramon, Eli y yo durmiésemos en tu tienda mientras tú, con un par de... esos, aguantaste la intemperie toda la noche).

A les 5:15 va tocar diana i cap a les 6:30 va començar l’aventura de debò. Partint d’una alçada de 2200 metres vam “posar proa” cap el coll de Guins de l’Ase. El temps era bo, gens fred, però aviat succeí quelcom: l’Eli es va haver de retirar degut a una torçada de turmell que ja arrossegava d’ahir i el Quim, que no es trobava gaire fi, també hagué de desistir.

La resta, comandats pel Ramon, vam continuar a bon ritme, especialment el jovent. Però en arribar als 2700 metres començaren les dificultats: una molt empinada tartera (45º-50º potser) de material molt descomposat va fer difícil la pujada final fins el coll. Em venien al cap els moments difícils viscuts al Ballivierna feia només una setmana. Era difícil fer una passa sense relliscar una mica per tota aquella pendent plena de sorra i pedretes.

Agafant-nos com podíem per les parets del coll arribàrem a la collada. Allà ens vam aturar una estona a descansar i a esperar a la resta. Cares alegres, especialment la Mercè, sempre tan somrient i xerraire, i que contrastava clarament amb la meva cara de preocupació: “he pujat, però amb dificultat, i per baixar què? Que sóc molt dolent baixant, tinc una mica de vertigen i aquí en fotré un pinyo que no vegis” pensava. De fet, ho confesso: no volia continuar, però en veure la Mercè tan decidida (malgrat que ja comentava que no hi tornaria a aquest pic i que pujava lentament) al final m’hi vaig deixar arrossegar. La paret inicial que havíem de superar només va ser un petit obstacle (després vam veure que es podia evitar!) i la marxa cap amunt va resultar ser més fàcil del que pensava: només alguns passos de Iº fàcils de superar entorpien la marxa i jo anava a bon ritme.

Així, vam assolir la cota 3000 i semblava que el pic ja estava fet. Res més lluny de la veritat i el Pedrito en va fer tornar a la realitat: mancaven 400 metres en línia recta i aquí retornaven les dificultats ja que s’havia de caminar per una cresta força aèria (però menys que la del Ballivierna) i amb alguns passos delicats de IIº. Fins i tot el Ramon comentava que hi havia algun pas de IIIº! Em tornava la por. Sort del Ramon que m’ajudà a superar aquestes dificultats. Afortunadament, no vaig patir tant com al Culebres però Déu n’hi do.

Fins i tot sé d’algú que va renunciar a fer tota la cresta i es va quedar a uns passos de fer el veritable cim. Finalment hi vam arribar. Abraçades, felicitacions, fotos, ganyipades... jo mateix intentant programar inútilment el GPS per la ruta de tornada.. i gaudir de l’extraordinària vista que teníem de la Pica d’Estats, amb la creu i plena de gent com sempre. També el Montcalm, la Punta Verdaguer i la Punta Gavarró semblaven voler dir-li al colós que no estava sol i que demanaven la seva part de protagonisme. Fins i tot veiem grups d’excursionistes transitar per una pala de neu que venia de la collada del Sotllo i que en qüestió de... una hora? arribarien a coronar el sostre de Catalunya.

Es feia tard, i havíem d’iniciar el llarg camí de retorn que prometia ser llarg i feixuc. S’havien de salvar 1700 metres de desnivell i tornar a casa. Gairebé res...

La tornada per la cresta va ser més o menys igual de difícil que l’anada, tret d’un pas alternatiu on em penso que ens vam complicar una mica la vida. Com sempre alguns patint una mica (jo mateix), d’altres s’ho passaven bomba malgrat esta fer miques (la Mercè) i d’altres gaudint “como un gorrino en un charco” (el Ramon). Descans al coll de Guins de l’Ase i... l’hora més temuda almenys per mi: la baixada de la tartera, baixada que al final fou més fàcil del que em pensava gràcies a les lliçons del Ramon (que ja em va ensenyar baixant del Taga cap a Bruguera) i del Dani al Ballivierna. Fins i tot una mica divertida en veure la situació sota control.

La resta ja és història: la tornada al campament base no va tenir incidents tret que la Núria anava una mica lenta degut al cansanci o potser a alguna caiguda que li va fer entrar por. Dinem, desmuntem les tendes i fem el camí de tornada, lent i una mica avorrit al final, aquesta vegada pel camí correcte. La tornada a Barcelona, ben tard, lenta, pesada però sense incidents. Vaig arribar a Vallirana a les 2:30 de la matinada. Sort que l’endemà l’havia agafat lliure!

Sotllo, 3073 metres, tercer “tresmil” que pujo. Però no és l’alçada el que compta sinó passar-s’ho bé i no patir. No crec que el torni a fer però sí que m’agradarà tornar a pujar més pics, siguin emblemàtics o no. Això sí, pics assequibles i tècnicament poc compromesos. No em veureu pujar els Encantats o el Balaitús, no!

1 comentario:

Anónimo dijo...

Molt bé Fran. 3 tresmils en vuit dies. En aquest pas, en una o dues temporades, tots els tresmils fets.

podi-.