La Gallina Pelada (2317 m, 3 abril 2008)

Un nom ben curiós, el d'aquesta muntanya, i que es presta a tot tipus de brometes per part dels qui gosen pujar-hi.

Sostre de la serra d'Ensija, molt a prop del Pedraforca i conegut també com Cap de Llizet, és un altre cim emblemàtic de l'excursionisme i és molt habitual que els centres excursionistes el programin regularment. I és un cim que per les seves vistes i la seva agraïda pujada, convida a repetir. A més, hi han vàries vies possibles de pujada, tant per la banda nord (Font freda) com per la sud (des del coll de Fumanyà).

Ens havíem ajuntat un grup molt nombrós (més de 20) per ser una excursió extraoficial, però les coses no van sortir com estava previst en un principi. El motiu és que inicialment s'havia previst pujar per la vessant sud, des de Fumanyà, però la probable presència d'un pas exposat va fer que es canviés la idea i es decidís pujar per la vessant nord, que no té cap dificultat tècnica, però sí molt neu encara, i més tenint en compte les grans nevades del passat mes de març.

Així que el grup es dividí en dos: un per a poc amants de la neu, que va fer una excursió alternativa (i força llarga!) i la resta, que vam fer la pujada des de la Font Freda fins al cim, passant pel refugi d'Ensija, i tornant pel mateix lloc.

De fet, quan el vaig pujar fa ara tres anys, també vam sortir del mateix lloc, però la volta va ser més interessant ja que el camí era una ruta circular passant pel Serrat Voltor i la Creu de Ferro, dos cims propers a la Gallina Pelada. Però l'abundant neu i les hores que eren ens van fer desistir i anar per la directa.

Un camí que ben aviat ja esdevingué feixuc per la presència de fang, clapes de gel relliscoses i neu primavera. Més amunt ja només hi havia neu, però en avançat estat de fusió. De tota manera, era prou tova per pujar fins i tot sense raquetes o grampons. En arribar a l'alçada del refugi, encara quedava un bon gruix de neu i s'hauria agraït dur les raquetes, ja que constantment ens enfonsàvem fins gairebé el genoll.

El cim, en canvi, es troba ja pelat. No és estrany, amb el vent que hi bufa allà dalt... Les vistes son magnífiques, amb el Pedraforca en primer pla. De tota manera, no era un dia fotogènic, massa boirina, mala visibilitat i un canvi de temps que s'apropava.

Així que vam baixar ràpid i, després de dinar al refugi, vam baixar com vam poder pel mateix lloc evitant en la mesura del possible les relliscades. Algú, però, no les pogué evitar i fins i tot acabà una mica xop en mig d'una sopa d'aigua-neu.

El que ningú pogué evitar és arribar amb les botes ben mullades per dintre, fins i tot els que dúiem paraneus. Ja se sap, el goretex no és infal·lible.

En fi, una excursió maca però tinc molt clar que la propera vegada que la pugi serà quan no hi quedi neu, o bé en ple hivern, perquè el paisatge nevat és molt maco. Penso que la primavera no és la millor època, com no sigui cap al juny, quan ja no quedi neu i el terra hagi recuperat el verd pradera que tant caracteritza aquest lloc.

(Nota: aquesta darrera foto corresponen a l'excursió que vaig fer el dia 1 de maig de 2008, amb força menys neu que ahir. La resta de fotos, cortesia del Ferran).

El circ dels Pessons i el pic d'Ortafà (19 i 20-FEB-2011)

Sovint quan es parla d'Andorra, la majoria de la gent ho associa amb el país de les compres barates o a les estacions d'esquí. És cert que aquest país ha patit de valent el turisme massiu i certa sobreexplotació urbanística, però aquest petit tros del Pirineu conserva llocs de gran bellesa com la vall de Madriu (a veure si algun dia...) o el circ dels Pessons.

Aquest cap de setmana un grupet de gent vam gaudir d'un cap de setmana de raquetes de neu a la zona més oriental d'Andorra. L'objectiu principal era descobrir la cara hivernal de l'abans esmentat circ.

Ja vaig comentar en un altra crònica que aquest hivern no estava essent gaire generós en quant a gruixos de neu i això condicionà una mica la tria de les excursions a fer, aprofitant que l'esmentat circ és vessant nord. De tota manera, unes nevades no gaire importants de darrera hora ens va permetre de fer en prou bones condicions les excursions proposades.

Dissabte tocava pujar els pics de Maià (2615 m) i Ortafà (2612 m, val a dir que aquest pic no es ressenya al mapa de l'Alpina) des del port d'Envalira, just on hi ha una benzinera. Va ser una excursió molt senzilla però que ens evidencià a algú una certa baixa forma física (o que era dissabte!). Potser no és una de les excursions més maques que es poden fer per haver-hi un paisatge molt pelat, una antena de comunicacions al pic de Maià i sobretot per les motos de neu que circulen sovint per aquest lloc, però hi han bones vistes des dels cims.

El temps va ser bo però la neu era força humida. Al final del dia es cobrí ràpidament de núvols i caigueren alguns flocs de neu quan ja arribàvem al aparcament. Això però no suposà cap problema ni pel més jove del grup, que amb només 8 anys ja ens va demostrar que està fet tot un muntanyenc!

Diumenge tocava la circular pel circ dels Pessons. S'aixecà un dia radiant i s'intuïa una jornada raquetera memorable. I no ens vam equivocar gens!

La sortida es va fer des del pàrquing de Grau Roig, al bell mig de les pistes d'esquí. Ben aviat, en lloc de seguir les pistes, ens vam endinsar en un bosc de pi ben maco que en forta pujada ens dugué al estany Primer, on hi ha ubicat un restaurat. A partir d'aquí l'excursió esdevingué tota una experiència visual gaudint de l'ambient alpí de les muntanyes del circ, dominades pels pics de Montmalús, Pessons i Ensagents.

Seguint el GR7 i creuant pel bell mig d'alguns estanys pujàrem decididament cap a cotes més altes. Malgrat no ser massa grans i que hi havia força neu, es distingien prou bé. Així vam creuar els estanys Forget, Rodó i Meligar seguint una traça d'esquiadors de muntanya que no ens deixà en tot el dia.

A partir de l'estany Meligar (on ens vam acomiadar de dos membres del grup) la neu esdevingué més tova i fins i tot alguns caiguérem dins d'algun forat traïdor, sense conseqüències (sort de les pales).

Finalment vam assolir l'estany de les fonts i el de Cap de Pessons. Davant nostre teníem el pic dels Pessons i la canal dels Isards, via de pujada hivernal del pic on dos esquiadors semblaven intentar pujar-hi (no ho van aconseguir). Aquí ens vam aturar per dinar i després decidírem tornar seguint una ruta no ressenyada però apropant-nos al pic de Montmalús, per acabar de connectar amb la ruta de pujada a l'alçada de l'estany Primer.

Una ruta, doncs, molt maca, en un ambient molt diferent del que ens trobem a llocs més propers com les muntanyes d'Ulldeter i que convida a tornar un altra any. En no ser una ruta llarga (no vam decidir perllongar-la fins al veí circ dels Colells) ens va permetre acabar aviat. Afortunadament, perquè vam necessitar gairebé dues hores per sortir d'Andorra.

Quant a l'allotjament, vam pernoctar a Canillo, en concret a la casa de colònies Aina que ens facilità una borda adossada amb capacitat per a 11 persones. El cert és que el lloc està força bé, ja que és prou confortable i càlid. El tracte i el menjar van ser prou acceptable més si tenim en compte el més que ajustat preu per la mitja pensió. Només un incident amb un membre de la cuina enterbolí una mica la vetllada, però va ser un fet aïllat. La resta del personal ens van tractar amb molta amabilitat.

Raquetes a Ordesa (6 a 9-GENER-2011)

Aquest hivern, que havia començat tan prometedor pel fred intens que vivíem des de començaments de novembre, no està resultant tan generós en matèria de neu, la veritat. Com a exemple, a hores d'ara (16 de gener) no queda neu a cims com el Comabona i sé d'altres com els cims d'Ulldeter on només hi ha mantell discontinu. Mal senyal i no parlo només per no afavorir la pràctica de raquetes o esquí de muntanya. No oblidem que la neu d'hivern és aigua d'estiu als embassaments.

Malgrat això, un grup de vuit amics vam decidir passar el pont de reis (el primer de la meva vida!) lluny de casa nostra i aprofitar per fer raquetes en un dels llocs més emblemàtics dels Pirineus. El programa era força atractiu però quedà una mica deslluït per les altes temperatures i el mal temps. Un altre pont no diré passat per aigua, però quasi! I van ja... Sembla ser que s'hi hagi ficat la bruixa, amb els ponts!

Rabietes apart, el dia de reis (dijous) vam intentar la pujada al Pelopín, un dos mil “pelat” que té fama de tenir unes vistes magnífiques i que es pot fer en travessa des del túnel de Cotefablo fins a Linás de Broto.

No vam assolir el cim, de fet, ja que vam començar tard i el temps amenaçava boira que, en combinació amb la neu, pot esdevenir perillosa, i més tenint en compte que qui subscriu es va oblidar el GPS sobre la taula de casa seva (el carregador i les piles, no). De tota manera, no vam trobar neu fins a la cota 1800 aproximadament, però ja ens va permetre gaudir una miqueta.

Divendres hi havia previst anar a la pradera d'Ordesa i pujar fins a la Cascada de la Cola de Caballo, una excursió sense cap complicació i per gaudir del paisatge. Però la manca de neu ens va fer témer que no en trobéssim. De fet, en arribar al punt de sortida hi havia neu, però poc després ens vam trobar que el camí (pista forestal) només tenia clapes de gel discontínues, d'aquelles que destrossen les raquetes però que saps que no pots treure-te-les, ja que les clapes estaven com el vidre, ideals per fotre enculades o de morros contra el terra.

No va ser fins arribar a les Gradas de Soaso que ens vam retrobar amb neu raquetable, força compactada però que es fonia per moments, ja que va ploure durant bona part del dia. Però això no ens privà de veure alguns caràmbans espectaculars, unes Gradas de Soaso ben plenes d'aigua, i el circ de Soaso amb la famosa cascada, no sense que abans algú fiqués la pota (literalment) dins un clot amagat i pogués sortir-hi, no sense dificultat. En aquells moments vaig trobar a faltar la pala, ja que una excursió d'aquest tipus no convidava a dur-la. Un error...

La visió fantasmagòrica del circ era potser la imatge que més em va quedar, potser més maca que si hagués fet sol (qüestió de gustos). La tornada es va fer gairebé sense aturar-nos a dinar, ja que tots anàvem amb les botes ben xopes i alguns alguna cosa més. Pluja, neu fonent-se... el goretex no fa miracles i més si les botes ja tenen “curriculum”.

Dissabte es va fer l'excursió més espectacular: pujada al Mondoto (un quasi dos mil) des de Nerín i circumval·lació del pic la Estiba fins al cuello Arenas, baixant després cap a Nerín. El dia s'aixecà més estable: lluïa el sol i feia gairebé calor! Recordo pujar amb samarreta d'estiu.

La neu no aparegué fins a la cota 1800 però la pujada final es va fer bé amb raquetes, amb neu pols però prou compacta per no enfonsar-se. Vaja, la de millor qualitat. Malauradament pel qui escriu, la punyetera fascitis plantar que aparegué el dia anterior a darrera hora em va fer bé la punyeta i vaig acabar fent el darrer tram de l'ascensió coix. Dalt del Mondoto no vam poder gaudir de les vistes a la cara nord degut a la boira.

Des d'aquí es començà a circumval·lar el pic de la Estiba per la vessant nord, però qui subscriu i una companya vam decidir fer marxa enrere: el temps es posà amenaçador i apart no sabia si el meu peu aguantaria gaire més. Segurament sí, però per precaució (i perquè així no es gaudeix) vam decidir tornar enrere.

Dues hores després de tornar a Nerín baixà la resta del grup que havia donat la volta sencera. Ens van comentar que es van obrir els núvols i van tenir unes vistes excepcionals del massís del Monte Perdido i del canó d'Añisclo. Una raquetada memorable i difícil d'oblidar. Buf, penso... maleït peu, maleït peu... me'n recordaré!

Finalment, diumenge no es va fer res: va ploure tota la nit i el matí seguia igual, així que després d'esmorzar i de recollir les coses vam tornar cap a Barcelona.

Comentari apart mereix el refugi Lucien Briet, a Torla, que tot i que només serveix allotjament i esmorzar està molt i molt bé, és ampli i confortable amb bons serveis (quatre dutxes). L'esmorzar és ben correcte (el clàssic esmorzar de refugi sense “biscottes”, em sé d'algú que se n'alegraria) i el preu ajustat. Els sopars els vam fer al restaurant “el Duende”, una mica car però de qualitat excel·lent. Si hi aneu, demaneu l'arrós caldós amb vieires. Bocatto di cardinale! Total, que refugi i restaurant sortien per 34 € per persona i nit. No està malament, oi? Ah!, i felicitats a la vocal que ho va fer molt bé.

Fotos cortesia de la MJ.

Pic de Casamanya II (2740 m, 27 i 28-MARÇ-2010)

Tornem al Casamanya, un dels pics emblemàtics d'Andorra...

Fa dos anys que vaig pujar aquest cim en una sortida hivernal d'un dia, però la boira traïdora em va impedir gaudir de les vistes en arribar al cim, així que, com que tenia aquesta espineta clavada, vaig optar per repetir aquesta excursió.

Aquesta vegada va ser una sortida de dos dies amb pernocta a l'alberg Borda Jovell, a la població andorrana de Sispony. De fet, ens vam prendre tot el cap de setmana amb força calma, necessària per un altra banda ja que creuar Andorra es un veritable suplici pels conductors, i no ho dic només per la frontera...

Dissabte, després del viatge d'anada (amb desorientació a la capital andorrana) vam fer una passejada des del coll d'Ordino fins al Bony de les Neres (2211 m). És aquest un pic amb bosc fins al mateix cim, coronat per una gran antena de comunicacions i amb bones vistes cap al sur. Una excursió molt fàcil que no arribava a les dues hores de marxa efectiva.

Com que anàvem sobrats de temps, durant la baixada vam aprofitar per practicar amb els ARVA's, simulant recerques i desenterrament de víctimes, i cal dir que, tot i ser entretingut, la cosa no va resultar ser tan fàcil com en un principi calia esperar, i malgrat comptar amb ARVA's de darrera generació! Un exercici que cal practicar amb més freqüència.

D'aquí vam anar cap a la Borda Jovell i, després d'una passejada pels carrers de la Massana, vam gaudir d'un sopar en pla “mili” però força correcte. L'alberg està força bé, amb habitacions còmodes tot i que els llits eren una mica petits. Aquella nit hi havia canvi d'horari, però com que l'excursió del dia següent s'anunciava curta, no calgué matinar molt.

Diumenge tocava el Casamanya. A diferència de fa dos anys, aquesta vegada l'ascensió va ser més lenta i calmada i una excursió que pintava de matinal, es va perllongar fins gairebé les tres de la tarda. El dia era bo, malgrat alguns núvols alts. Però la neu estava tan endurida que gairebé tothom va acabar fent l'ascensió amb grampons, especialment al tram que hi havia abans de l'avantcim, força inclinat.

La pujada no representà cap problema important, només algun grampó mal ajustat o alguna raqueta massa atrevida que hagué de ser canviada pels esmentats grampons (i el piolet per si de cas!) van fer l'ascensió més lenta. En arribar al cim, vam gaudir d'unes vistes excepcionals: des del Casamanya Sur s'albira tot el país andorrà i alguns cims emblemàtics com el Comapedrosa, el Medacorba, el pic Escobes i la Pica d'Estats. Aquest darrer costà identificar-ho, ja que en veure's de perfil, no es podien veure ni la punta Verdaguer ni la punta Gavarró, semblant un pic únic. També es veien clarament els altres dos Casamanyes, però l'accés no semblava fàcil a priori.

Després de ganyipar una mica, tornàrem sobre les nostres petjades. La calor va estovar la neu de valent i, superades les rampes més dures, la tornada es va poder fer amb raquetes fins que la neu desaparegué poc abans d'arribar al punt de sortida.

I des d'aquí, sortírem en direcció cap a Barcelona dinant molt tard a Organyà, per evitar les cues a la frontera andorrana. Un cap de setmana molt bonic i entretingut.

Felicito des d'aquestes línies els dos vocals, el Josep i el Xavier, que ho van fer d'allò més bé. La propera sortida raquetera, que serà l'última de la temporada, serà força més dura: el pic de Monestero, a Aigüestortes.

(Fotos cortesía del Josep i de la Pepa)

Puig Sestela (20-FEB-2010)

Fa ja gairebé tres anys que vaig gaudir d'una de les millors excursions d'un dia que recordo a la meva encara breu vida com a excursionista. En aquella ocasió, un dia dels primers del mes de maig, em vaig apuntar amb la UEC a fer el Taga i el seu veí, el Puig Sestela, de 2013 m, en travessa des d'Ogassa a Bruguera.

Va ser una excursió preciosa. Bona companyia, amb la nurieta i una amiga seva, i un dels dos vocals era en Ramon Ribas, quan encara era vocal de la UEC. Una excursió que recordaré sempre per les seves immenses praderes, inacabables, molt obertes i amb unes vistes fantàstiques.

El passat dis 26 de febrer vaig poder recordar aquella excursió, tot i que només en una part, ja que en aquesta ocasió el punt de sortida i d'arribada era Pardines (bé, l'ermita per ser exactes) i l'objectiu era només el Puig Sestela, pujant des de la portella d'Ogassa i baixant pel coll de Pal (en menys d'un any ja l'he visitat tres vegades, aquest coll!)

Era a més, una excursió amb raquetes, la 3ª de la temporada i la primera sense carregar amb la responsabilitat de les vocalies. Un dia molt maco, per a alguns era la seva estrena al món de les raquetes (i van superar amb nota la prova!). I d'altra banda, era la primera vegada que compartia una excursió amb una parella d'esquiadors de muntanya.

El cert és que molta neu, molta, no n'hi havia. De fet, els cims estaven molt ventats i a molts llocs només quedaven crostes regelades.

De fet, vam sortir de l'ermita de Santa Magdalena amb les raquetes carregades a l'esquena i no va ser fins 200 metres més amunt quan vam poder calçar-nos-les. La pujada es va fer a bon ritme, perquè no hi havia gaire neu i estava força encrostada o compactada. Tampoc feia fred...

Arribàrem a la portella d'Ogassa amb el Taga en primer pla i la seva creu, ben visible. Però vam continuar pujant en direcció contrària per una carena amb poca neu que cada vegada es va anar fent més estreta. Uns isards pujaven per un barranc: en concret, un d'ells ens vigilava des d'una esplèndida atalaia.

Després d'una badada per part d'un servidor (gairebé marxo amb un altre grup!) vam fer l'atac final per una cresta estreta amb unes vistes fantàstiques al Pirineu, dominat pel colós Puigmal que es retallava tot blanc sobre el blau cel (a l'altra banda uns núvols no ens deixaven veure res). Pels raquetistes no hi hagueren problemes, però els esquiadors ho tenien una mica més magre per passar amb els esquís. Tot i així, vam fer el cim sense problemes.

A la baixada vam decidir escurçar una mica i no arribar fins al coll de pal. Això es traduí en una baixada per uns llocs força inclinats que van posar la capacitat d'adherència de les raquetes, no diré al límit però quasi. De resultes d'això més d'un acabà amb el cul pel terra, però sense incidents. No hi hagué pànic tot i que un esquiador ho va tenir una mica difícil per baixar per aquella pendent gairebé pelada de neu, però se'n sortí. En llocs així es posa de manifest la versatilitat de les raquetes davant els esquís.

Tot tingué el seu final i, després de superar això i algun altre pendent fort, vam arribar al bosc on sí hi havia prou neu-pols per gaudir sense enfonsar-se gaire. Vam dinar ràpidament pel fred (i el temps s'embolicava) i vam reprendre la marxa sota una tímida nevada. El Puigmal no es veia, carregat de núvols, exactament igual que aquell dia funest de fa uns mesos. Un mal presagi que per fortuna no es va complir.

Finalment arribàrem a una cabana i una pista que ens dugué ràpidament al punt de sortida, no sense abans fer els darrers metres per una pista enfangada.

En resum una molt bonica raquetada que a un servidor li ha permès agafar més confiança i habilitat amb les raquetes. I és que cada excursió pot ser una nova lliçó en el teu aprenentatge com a excursionista, aprenentatge que de fet mai acaba. Sempre hi ha alguna cosa nova per aprendre.

Raquetada a Montgarri (2 i 3-GEN-2010)

Comença prou bé la temporada de raquetes de neu. Després d'un 2009 generós en quant a neus, hi havia força expectació i ganes que aquest any ens regalés també unes muntanyes ben nevades.
El cert és que de moment nevar, el que es diu nevar, no ha nevat gaire i, a més a més, les fortes pujades de temperatura dels darrers dies han fos molta neu i alguna excursió s'ha hagut de fer amb les raquetes carregades a la motxilla.

És per això que vam decidir aprofitar aquests dies de festes nadalenques per organitzar una sortida a Montgarri, lloc ideal per programar raquetades degut al perfil suau de les muntanyes que envolten el Pla de Beret, poc propenses a allaus i generoses en quant a la quantitat de neu que acumulen des de començament de la temporada.

Dotze persones ens vam reunir el passat dissabte dia 2 de gener a l'aparcament del Pla de Beret, després d'un viatge d'anada una mica sui generis, ja que alguns sortíem de Barcelona, d'altres de Berga, de Girona... i fins i tot alguns ens esperaven ja al mateix aparcament.
Aquest primer dia ens havíem proposat sortir del Pla de Beret, fer un recorregut pels estanhons deth Clòt der Os i baixar cap al refugi de Montgarri. El temps era bo, amb una temperatura propera a 0º C i el cel núvol però sense precipitació (com a molt, algun floc de neu esporàdic). La neu, de qualitat pols, era prou abundant per practicar i gaudir de qualsevol esport de neu. De fet, sota aquesta capa no gaire gruixuda de neu pols hi havia un altre capa de neu endurida, cosa que evitava que ens enfonséssim més amb les raquetes.
Per a alguns era la primera presa de contacte amb el món de les raquetes i val a dir que es van defensar prou bé, malgrat que alguns vam patir les conseqüències dels tiberis i excessos nadalencs. Les raquetes, ja se sap, castiguen molt...

Aquesta primera excursió no va assolir l'objectiu d'arribar als estanhons per ben poc. El cert és que un embús de trànsit ens va fer perdre força temps i, com a mesura de seguretat davant un empitjorament del temps que semblava imminent, vam decidir marxar cap al refugi quan només faltava un quilòmetre per arribar-hi. Llàstima, perquè el lloc era maco i quedava una mica apartat de les zones d'esquí. De fet, els darrers quilòmetres d'aproximació al refugi són una veritable via de trànsit de motos de neu, esquiadors de fons i trineus de gossos.
Perquè el refugi de Montgarri té més de petit hotel que de refugi. Aquí no només pernocten muntanyencs, sinó també famílies amb la canalla i tot tipus de gent. I potser és per això que vam notar una certa descoordinació en un tema bàsic com els horaris, ja que no es va respectar el toc de queda (hi havia canalla fent soroll més enllà de mitjanit) i al dia següent se'ns va servir l'esmorzar amb més de mitja hora de retard de l'hora pactada.

Malgrat tot, el refugi és confortable, l'atenció va ser amable i el menjar, bo i abundant. Sopa de galets, amanida, botifarres, xoriços, morcilles (visca el colesterol!) i uns licors potents van constituir el nostre sopar. I l'esmorzar de luxe, amb torrades, formatge, tomàquet, pernil dolç... vaja, difícilment ens trobarem un esmorzar així en altres refugis.
Bé, diumenge el despertador sonà a les 6:30, però no vam poder sortir fins gairebé les 8:30. Aquest dia teníem programat l'ascensió al Cap des Closos, de 2416 m, pujant per l'arriu de Parros i baixant per l'altra vall, l'arriu de Barlonguera, i d'aquí, al Pla de Beret.
Vam començar a caminar a bon ritme seguint el GR 211 fins a la cabana de Parros. El dia estava núvol i de fet, el pronòstic no era gaire bo, ja que s'esperava un ràpid empitjorament a partir de migdia. A més, es veia boira cap a la vall de Parros, però heus aquí que en arribar a l'abans esmentada cabana que el cel s'obrí i deixà un dia momentàniament assolellat, amb unes vistes fantàstiques de les muntanyes properes.
Començàrem a pujar per la vall de Parros, però ben aviat vam veure que amb el ritme que portàvem no arribaríem a coronar el pic, així que vam decidir escurçar l'excursió i pujar el més proper Tuc de Pèdescauç, on s'hi arriba després de creuar l'arriu de Parros i pujar pel Sarrat dera Bastida, una pujada dura en els trams inicials on alguns vam patir la falta d'entrenament. El cel s'anava tapant (no feia fred, però) i alguns ja dubtaven si faríem cim, però finalment hi arribàrem després de superar les darreres pujades, ja molt més suaus.

A dalt del Tuc de Pèdescauç, de 2369 m, es tenia un primer pla del Cap des Clòsos, molt proper. De fet, amb una mica més de temps i forces s'hi hauria pogut arribar ja que el desnivell a superar hauria estat de menys de 100 metres, i des de Montgarri portàvem ja 737 metres de pujada, però de nou la climatologia, que amenaçava boira, i alguns membres que anaven justets de forces, ens van fer desistir de l'intent. Ganyips, felicitacions, fotos, unes vistes al llunyà Tuc de Maubèrme (algun dia caurà!) i cap avall, desfent el camí en part i baixant després cap l'arriu de Barlonguera.
La majoria del grup vam gaudir moltíssim aquesta ràpida baixada, trepitjant una neu pols-verge molt agradable, tot i que algú es queixava de les botes i algú altre va ficar la pota (mai millor dit!) dins d'un clot amagat per la neu, sense conseqüències. Així, vam arribar al Pla de Beret cap a les dues del migdia.

Com a anècdota, aquesta excursió va contar amb un membre inesperat: la Lucky, una golden retriever que hi havia a Montgarri i que ens va seguir durant tota l'excursió de diumenge. Fins i tot semblava que coneixia el camí, però crec que si arriba a saber per on la portaríem, segur que s'ho hauria repensat. Pobreta, gairebé l'esgotem. Però finalment va retrobar l'amo, que es trobava al Pla de Beret i no al refugi. Ja és la tercera vegada que em passa això amb un gos. Serà per això que al refugi hi ha penjat un cartell on es demana que no es jugui amb els gossos?
Després de deixar a la Lucky amb el seu amo, baixàrem cap a Vielha on vam fer un bon àpat calent al bonic restaurant-hotel “la abuela”, d'un marcat caràcter rural. I d'aquí, tots cap a Barcelona, Berga, Girona i d'altres destins.

Com a comentari final, el grup es va portar molt bé, hi va haver bon ambient i la gent que s'estrenava en raquetes va respondre prou bé, tot i que a alguns ens faltava una mica de fons físic. Bé, és Nadal, ja se sap que aquestes dates el gimnàs acostuma a quedar una mica arraconat i el cos se'n resenteix. Cal que ens posem en forma ben aviat, ja que el Campirme ens espera d'aquí a poc més d'un mes.

P.D.: fotografies cortesia de l'Albert 

Rasos de Peguera (14-FEB-2009)

Magnífica excursió amb raquetes la que vam gaudir ahir a Rasos de Peguera. A diferència d'altres anys, aquest hivern ha sigut molt generós amb la neu, tant és així que fins i tot en alguns llocs hi ha nevat massa, fins i tot pels esquiadors i algunes estacions d'esquí s'en ressenten!
Molt diferent ha estat aquest recorregut si el comparem amb el del Costabona, del passat mes de gener. Com comentava en un altra entrada, aquella excursió, dura i espectacular però sense grans dificultats, es desenvolupà en un terreny propi d'alta muntanya. Aquesta volta era, en comparació, un passeig fàcil però no menys maco, ja que tota la travessa es va fer caminat per boscos de pi on la neu presentava gruixos espectaculars, fins el punt de deixar la copa dels arbres al mateix nivell dels excursionistes. Parlem de gruixos d'un o dos metres, que es diu ben aviat!

De fet, poc abans d'arribar l'escepticisme s'havia instal·lat una mica entre nosaltres degut a que, des dels cotxes, es veia molt poca neu. Però res més arribar ja vam comprovar que la neu hi era, especialment a la vessant nord on era de qualitat pols-verge. Perfecte!

El dia era radiant però força càlid si el comparem amb altres travesses semblants. Es podia anar fins i tot en màniga curta al sol. Malgrat això, el lloc va resultar molt solitari. Si mal no recordo, en tot el dia només ens vam creuar amb una parella i un gos, contrastant amb la supermassificació de certs llocs com Aigüestortes a l'estiu.
Perfectament guiats per en Manel (felicitats un altra vegada per aquest meravellós recorregut!), l'excursió va començar i acabar al pàrquing de l'estació d'esquí de Rasos de Peguera. Era un recorregut circular òptim per iniciar-se en travesses amb raquetes de neu, assequible amb un mínim de fons físic i sense cap dificultat tècnica. Durant el recorregut es van assolir dos cims: la Roca d'Auró (1969 m, amb bones vistes malgrat l'antena de comunicacions) i el Pedró (2067 m), cota màxima d'alçada on vam dinar. Magnífiques vistes cap al Pirineu, on destacaven el Puigmal i la Serra d'Ensija, amb la Gallina Pelada, Creu de Ferro i Serrat Voltor.

Per un altra banda, tots sabem que la neu acostuma a despertar, als éssers humans, els instints més infantils (en el sentit positiu de la paraula). I al bon humor que regnava a l'ambient s'hi van sumar les entremaliadures d'una part del personal que participava a l'excursió. Només cal veure les fotos que deixo al Picasa i especialment un par de vídeos...

http://picasaweb.google.es/aplidinio/RaquetadaRasosPeguera15FEB2009#

Dades tècniques:
Distància: 10,3 km
Desnivells: +389 m i -377 m
Cota màxima: 2067 m (el Pedró)
Cota mínima: 1851 m (pàrquing)
Temps: 3 h 20 min (sense comptar aturades)
Velocitat mitja: 3,1 km/h

Costabona (raquetes, 11-GEN-2009)

IMPRESSIONANT! Crec que aquesta és la millor manera de definir l’excursió d’ahir, una ascensió als primers cims dels Pirineus que superen la cota dels 2000 metres (o els últims, si venim de l’Atlàntic).

També va ser el dia que, si la memòria no em falla, em vaig aixecar d’hora més aviat que mai: a les 5 en punt sona el despertador i vint minuts després ja agafo el cotxe (temps just per rentar-se, vestir-se i ficar el menjar a la motxilla, ja preparada des d’ahir). Arribo a les 6 a Fabra i Puig i... on és la gent? No es veu ningú. A veure si s’ha cancel·lat i jo sense assabentar-me, però espera... aquell cotxe d’allà potser sigui d’algun conegut. Sí, és el Joan Ramon, el vocal de l’excursió. Poc a poc arriba la resta de la gent.

El viatge d’anada no va tenir incidències, tret d’una espessa boira per la plana de Vic, una lluna plena ben maca i una placa de gel traïdora sortint d’un poblet abans d’arribar a Camprodon, que em va fer patinar una mica, sense conseqüències. Des de llavors i fins arribar a Vallter 2000, anava conduint amb l’ai al cor!

Però a l’estació es van dissipar les pors. El temps era fantàstic, gairebé idèntic al que vam trobar al Port del Comte, i no gaire fred: -4º C al començament, però com que no feia vent i el Sol aviat va escalfar l’ambient, es va suportar molt bé. El grup era força nombrós, 15 persones, el vocal guia (Joan Ramon Montes) i el vocal escombra (Manel Canales).

Des del començament i durant gairebé tota l’excursió es va imposar un ritme suau, assequible per tot el grup, però sense grans pauses, i aquí va radicar l’èxit de la sortida. Bé, això i que la gent va respondre, envoltada d’un molt bon ambient.

La neu era molt abundant, qualitat pols i acabat de caure, producte de les nevades caigudes els dies d’ahir i d’abans d’ahir. Tot plegat ens va permetre de gaudir d’unes vistes formidables: boscos de pins glaçats que semblaven trets d’un conte de Nadal i muntanyes majestuoses totalment vestides de blanc, muntanyes dominades pel gegantí Bastiments, escoltat pel Pic de la Dona i el Gra de Fajol.

Quant a la travessa, una vegada superat el desnivell que duia al Pla de la Coma Ermada i la Portella de Morens, va consistir en tot una cadena de pics que voltaven els 2500 metres. Així, va arribar primer el Puig de Coma Ermada (2502 m) i ben de seguida, el Puig de la Llosa (2509 m). Després d’una baixada i de passar la Portella del Callau, arribà la Roca Colom (2510 m), el punt més alt de la travessa. Però el Costabona trigà més, ja que el Coll de Pal representava un sifó considerable. La pujada al Costabona, fàcil però ja algú es notava una mica cansat.

Però la recompensa que ens esperava allà a dalt valia la pena. Apart de l’àpat, les vistes eren inoblidables: cap al nord, França i el Canigó; cap a l’est, les Alberes... i el Mediterrani, inconfusible; cap al sud, es veia el Taga, la Serra Cavallera i, més lluny, el Montseny i Montserrat; i cap a l’oest, els primers grans pics dels Pirineus.

Després del dinar i les fotos de rigor, vam tornar pel mateix camí sense gairebé aturar-nos, ja que eren gairebé les 3 de la tarda i calia desfer el camí, que va ser el mateix d’anada tret d’una desviació per terres gales per evitar pujar el Puig de la Llosa i el Puig de la Coma Ermada. El cansanci ja passava factura, el Sol es posava rera el Grau de Fajol (fantàstic!) i la temperatura va caure de cop a -6º C, però arribàrem a temps al pàrquing sense haver de fer servir els frontals.

Així, ben contents i amb “El Messies” de Haendel de fons, vam acabar aquesta bonica excursió. Molt bé per tots dos vocals i per tota la gent, que va estar fantàstica. I també els amics de sempre, el Txus, la MJ i especialment el podi, que no coincidia amb ell des d’aquella ascensió al Ballibierna, allà pel juliol de 2008.

Després d’un cafè (o una xocolata suïssa ben bona) a Setcases, tornàrem cap a casa, sense més incidents que veure els típics bojos de la carretera fent l’animal amb els seus esportius i monovolums de gamma alta, i una invasió de formigues que em vaig trobar en arribar a casa.

Total, 16,6 km de recorregut, 6 hores de camí (segons el GPS) i una desnivells acumulats de +910 m i -905 m, segons l’altímetre baromètric. Déu n’hi do!

Més fotos (totes les que veieu aquí i a l'enllaç, cortesia del podi) a:

http://picasaweb.google.es/podi38/Costabona02#