Travessa per Montserrat (17-ABR-2011)

Per fi m'he pogut treure una espineta que tenia clavada des que em vaig aficionar al muntanyisme, fa gairebé cinc anys. Pot semblar increïble, però encara no havia fet cap excursió per Montserrat, el massís més famós de Catalunya. Però per fi arribà el dia.

Coincidint amb el cicle “Estimar Catalunya”, l'excursió d'avui tenia com a tema la Guerra del Francès (Guerra de la Independencia Española, en castellà), aquell conflicte que tingué lloc entre el 1808 i 1814 i que enfrontà els exèrcits d'en Napoleó, que havien ocupat la Península Ibèrica, amb tot el poble espanyol. I dic poble perquè la guerrilla en fou un dels punts clau, davant un exèrcit espanyol mal preparat i clarament inferior a la “Grande Armée”.

No m'estendré en detalls històrics però si voleu, podeu escoltar una bona part de la xerrada que el nostre vocal Lluís Rotllan va fer al mateix cim del Montgrós. Val la pena.

De l'excursió en sí, una travessa des de Can Maçana fins a Collbató, doncs dir que va ser una de les millors que he fet els darrers mesos, tant pel magnífic dia que va fer, amb un temps de primavera gairebé perfecte, com pel paisatge i la bona predisposició dels assistents a riure i passar-s'ho bé. Això sí, va ser una travessa dura, no massa llarga en quilometratge però sí un veritable trenca-cames pels forts i constants desnivells i sifons que s'havien de superar, especialment en el tram entre la Portella i el coll del Camell. Aquest camí deu ser especialment difícil amb el terra mullat, i em pregunto com s'ho van fer els vocals (chapeau!) quan la van preparar, un dia on havia plogut el dia anterior...

A més, calia superar un parell de canals amb l'ajut de les mans que, malgrat tenir poca dificultat tècnica, calia parar compte per evitar relliscades i/o caigudes de pedres. Tot plegat va fer que aquest tram fos realment entretingut. El punt culminant va ser el cim de Montgrós, amb unes vistes senzillament formidables.

La darrera part, des del coll del Camell (on vam dinar si no m'equivoco) fins a Collbató, passant per l'Ermita de Sant Joan, va ser més relaxada i per alguns, més feixuca degut al cansament, que va fer dureta la baixada. El camí era més planer tot i que en alguns llocs els còdols el feien relliscós. Com a nota curiosa, un ramat de cabres salvatges a prop del Cavall Bernat que pasturaven tranquil·lament, sense immutar-se amb la presència humana.

En fi, un dia ben maco i una excursió molt ben aprofitada, d'aquelles que es recorden.

Dades tècniques:

Distància: 17,4 km

Desnivells: +1069 m, -1374 m (baromètric); +904 m, -1192 m (CompeGPS)

Durada: 6 h (9 h 45 m amb aturades)

Track disponible aquí

Gorges del riu Ges. Serra de Curull. Puig de les Àligues (1342 m)

Proper 8 de maig excursió del CEC

Aquesta vegada volem compartir amb vosaltres algunes de les excel·lències que amaguen les serres de Bellmunt i Curull. Gorges, un salt d'aigua, una frondosa fageda, roques singulars i un pic amb grans vistes en són els al·licients.

La primera part d'aquesta excursió ens portarà pel congost de Forat Micó i les gorges del riu Ges, un camí on l'aigua esdevé protagonista. Després de deixar aquestes gorges, passarem primer per la tosca de Degollats, una curiosa roca d'on acostuma a rajar aigua...

...i arribarem al salt d'aigua de l'antic Molí del salt de Salgueda, un lloc que de ben segur ens convidarà a quedar-nos una estoneta i contemplar, de pas, les ruïnes de l'antic molí i un bonic pont proper.

Després caminarem una estona per la pista que va de Vidrà fins a Sant Bartomeu de Covildades, fins arribar a Can Puig. Aquí comença la que potser és la part més espectacular d'aquest excursió: l'ascensió optativa al Puig de les Àligues (1342 m). Pujarem per la Canal, una de les obagues de faig més frondoses de la zona. Els amants de les marxes per boscos no quedareu indiferents!

Arribarem així al coll de la Coma del Coll on dinarem. Abans, però, farem la pujada final (i voluntària) al Puig de les Àligues, on en algun pas haurem de fer servir les mans. Serà una breu pujada de deu minuts però l'arribada al cim paga la pena ja que les vistes són espectaculars!

Després de baixar al coll i dinar, caminarem de baixada cap a les planes de Collsaplana fins trobar una pista que ens permetrà tancar el circuit i tornar al punt de sortida.

Dades tècniques:

Distància a recórrer: 20 km.

Desnivells: +/- 865 m

Temps de camí: 5,5 – 6 h (no es compten aturades).

Dificultat: *** mitjana, per a excursionistes habituals. Només si es decideix pujar al Puig de les Àligues o si el terreny de la fageda és molt humit, s'incrementa una mica la dificultat.

La Gallina Pelada (2317 m, 3 abril 2008)

Un nom ben curiós, el d'aquesta muntanya, i que es presta a tot tipus de brometes per part dels qui gosen pujar-hi.

Sostre de la serra d'Ensija, molt a prop del Pedraforca i conegut també com Cap de Llizet, és un altre cim emblemàtic de l'excursionisme i és molt habitual que els centres excursionistes el programin regularment. I és un cim que per les seves vistes i la seva agraïda pujada, convida a repetir. A més, hi han vàries vies possibles de pujada, tant per la banda nord (Font freda) com per la sud (des del coll de Fumanyà).

Ens havíem ajuntat un grup molt nombrós (més de 20) per ser una excursió extraoficial, però les coses no van sortir com estava previst en un principi. El motiu és que inicialment s'havia previst pujar per la vessant sud, des de Fumanyà, però la probable presència d'un pas exposat va fer que es canviés la idea i es decidís pujar per la vessant nord, que no té cap dificultat tècnica, però sí molt neu encara, i més tenint en compte les grans nevades del passat mes de març.

Així que el grup es dividí en dos: un per a poc amants de la neu, que va fer una excursió alternativa (i força llarga!) i la resta, que vam fer la pujada des de la Font Freda fins al cim, passant pel refugi d'Ensija, i tornant pel mateix lloc.

De fet, quan el vaig pujar fa ara tres anys, també vam sortir del mateix lloc, però la volta va ser més interessant ja que el camí era una ruta circular passant pel Serrat Voltor i la Creu de Ferro, dos cims propers a la Gallina Pelada. Però l'abundant neu i les hores que eren ens van fer desistir i anar per la directa.

Un camí que ben aviat ja esdevingué feixuc per la presència de fang, clapes de gel relliscoses i neu primavera. Més amunt ja només hi havia neu, però en avançat estat de fusió. De tota manera, era prou tova per pujar fins i tot sense raquetes o grampons. En arribar a l'alçada del refugi, encara quedava un bon gruix de neu i s'hauria agraït dur les raquetes, ja que constantment ens enfonsàvem fins gairebé el genoll.

El cim, en canvi, es troba ja pelat. No és estrany, amb el vent que hi bufa allà dalt... Les vistes son magnífiques, amb el Pedraforca en primer pla. De tota manera, no era un dia fotogènic, massa boirina, mala visibilitat i un canvi de temps que s'apropava.

Així que vam baixar ràpid i, després de dinar al refugi, vam baixar com vam poder pel mateix lloc evitant en la mesura del possible les relliscades. Algú, però, no les pogué evitar i fins i tot acabà una mica xop en mig d'una sopa d'aigua-neu.

El que ningú pogué evitar és arribar amb les botes ben mullades per dintre, fins i tot els que dúiem paraneus. Ja se sap, el goretex no és infal·lible.

En fi, una excursió maca però tinc molt clar que la propera vegada que la pugi serà quan no hi quedi neu, o bé en ple hivern, perquè el paisatge nevat és molt maco. Penso que la primavera no és la millor època, com no sigui cap al juny, quan ja no quedi neu i el terra hagi recuperat el verd pradera que tant caracteritza aquest lloc.

(Nota: aquesta darrera foto corresponen a l'excursió que vaig fer el dia 1 de maig de 2008, amb força menys neu que ahir. La resta de fotos, cortesia del Ferran).

Puig de Bassegoda (1374 m, 26-FEB-2011)

És un dels cims més emblemàtics de l'Alta Garrotxa, juntament amb el Comanegra, i tot i la seva modesta alçària, de 1374 m, la seva ascensió no és una passejada familiar precisament. Malgrat tractar-se d'una excursió de baixa-mitja muntanya, té ja alguns elements que ens fan recordar l'alta muntanya que trobem a partir de la veïna comarca del Ripollès, com ara desnivells importants, camins abruptes i fins i tot alguna grimpada.

L'aproximació també recorda l'alta muntanya ja que des de Sadernes s'han de recórrer uns sis quilòmetres de pista forestal estreta (no està en mal estat però cal vigilar si ens estimem el cotxe) que passa per l'espectacular congost del riu Llierca. Hi han alguns aparcaments al llarg d'aquest recorregut.

Nosaltres vam deixar els cotxes a l'alçada de la Castanyeda de la Plana. El camí, que travessava praderes, boscos i alguna masia habitada (Ca n'Agustí), pujava suaument fins a l'ermita de la Mare de Déu de les Agulles. Aquest camí de pujada està balitzat amb marques vermelles i verdes, però cal vigilar perquè l'orientació de vegades no és evident.

A partir d'aquí, la pujada pel Caire de Comadella es fa més dura fins arribar a la base del cim de Bassegoda. Cal vorejar-lo per la dreta, perquè aquest cim té dues puntes separades per una fissura difícil de salvar.

Així s'arriba al pas final de l'ascensió on cal grimpar: un pas d'uns 10 metres que seria complicat de pujar i sobretot de baixar (IIº o fins i tot IIIº comentava algú) de no ser per la presència d'unes cadenes i graons metàl·lics que faciliten molt la progressió. Tot i així, els vertiginosos severs hi poden patir.

Des del cim les vistes són prodigioses, destacant cap al nord el massís del Canigó, el Comanegra, el Costabona i el Bastiments. El dia era boirós i deslluí una mica les vistes, però tot i així eren de primer ordre!

Allà a dalt hi ha un curiós naixement metàl·lic. Després de dinar, de les fotos de rigor i de la desgrimpada, vam tornar per un altra via de manera que tancaríem així una bonica excursió circular. Vam baixar per un camí relliscós cap al coll del Principi i vam voltar el Bassegoda per la seva cara nord, passant per les Balmes del Cànem, amb boniques vistes. Un camí que passa per una fageda que a la primavera o la tardor deu ser una veritable delícia. Però és clar, a l'hivern tot era ben pelat.

Per si això és poc, també vam passar per les abans esmentades balmes i un alzinar. I després d'una forta baixada arribàrem de nou a Ca n'Agustí, on ben a prop hi ha un monumental roure que val la pena visitar, especialment si no és hivern. La resta del camí, tornada sobre les nostres passes fins al lloc on vam deixar els cotxes.

Una excursió memorable que vam gaudir deu amics del CEC que van passar un dia molt agradable.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 12,4 km

Horaris: 4 h 20 m (7 h 30 m amb aturades)

Desnivells: +/- 1030 m

Necrològica

No fa ni deu minuts que m'he assabentat de la trista notícia, i estic francament trasbalsat.

En Francesc Beato ens ha deixat, i ho ha fet d'una de les maneres més tristes, d'un accident de tràfic. Ignoro les circumstàncies, però avui tot el món excursionístic estem de dol.

No vaig arribar a conèixer gaire a en Francesc, però les oportunitats que he tingut de parlar amb ell ja em van deixar clar el seu gran carisma com a persona i excursionista.

Només hi vaig anar dues vegades amb ell d'excursió: Montsant (amb pluja) i serra de Montsià, però ja em va quedar ben clar el seu increïble bagatge de coneixements no només d'excursionisme, sinó de cultura de la terra, dels pobles, de llur història i del país. Un bagatge que pocs tenen avui dia.

La seva desaparició és una pèrdua gravíssima no només per a la seva família (també han perdut la vida dos familiars molt propers a ell) sinó per a tot el món excursionístic i pel CEC. Bé és cert que darrerament, i a causa d'una malaltia de la que ja es recuperava, no feia massa excursions, però ens deixa un buit molt difícil d'omplir.

Recordo comentaris de gent molt propera a mi: “Què passarà al CEC el dia que el Francesc no hi sigui?”. Doncs aquest dia ja ha arribat.

Descansi en pau.

Pedraforca 360º (17-OCT-2010)

Al Pedraforca s'hi pot anar per diverses raons. Els més agosserats el voldran pujar, ja sigui per les vies més senzilles o, com va fer en Lluís Estasen, per vies d'escalada. Però també es pot anar per fer una ruta de circumval·lació. I això és el que vam fer un grup del CEC en sortida oficial aquest passat 17 d'octubre.

Una excursió força maca i gens difícil. El temps hi va acompanyar amb un dia radiant però fred, força fred si tenim en compte les dates, i una mica ventós.

El punt de sortida (i d'arribada) era el poble de Gósol, seguint les marques del PR C-127. Es va optar per seguir la ruta en sentit horari, pujant cap al Collell, punt de màxima alçada de la ruta. De seguida es va marcar un fort ritme ja que el fred apretava de valent. De fet, per tota la vessant nord ens vam trobar plaques de gel, especialment a les pistes forestals.

Des del Collell es tenen bones vistes de la serralada del Cadí, que per la vessant sud ens ofereix unes muntanyes aparentment innocents i fàcils de pujar, en clar contrast amb la vessant nord. També era bonica la vista cap al Comabona, Penyes Altes, Tossa d'Alp i Puigllançada. En primer pla, la bonica vall de Gresolet que ja mostrava els típics colors de la tardor. I per descomptat, l'abrupta cara nord del Pollegó Superior del Pedraforca.

Per una pista vam arribar ràpidament al refugi Lluís Estasen on ens aturàrem una bona estona, ja que anàvem molt bé de temps. Des d'aquí, una bonica travessa per un magnífic bosc de pins fins el coll de Jou, on vam dinar i on vam gaudir de les vistes cap al Pollegó Inferior i de la Serra d'Ensija, amb el cim de la Gallina Pelada com el seu màxim exponent.

I des d'aquí, una fàcil baixada cap a Gòsol (amb alguna petita badada per part de qui escriu) ens permeté finalitzar aquesta ruta en un temps de 4 hores i 30 minuts, una hora i mitja menys del previst.

Val a dir, però, que les millors vistes del Pedraforca són les que es poden veure des de Saldes, amb la clàssica enforcadura que tothom hem vist alguna vegada a les fotos.

Resumint, un dia maco per caminar on ens ho vam passar prou bé.

(Podeu trobar la ressenya i el track d'aquesta excursió a la pàgina web del Consorci de Turisme de l'Alt Berguedà).

Taga (2038 m, 22-AGO-2010)

Una ascensió ben bonica la d'ahir, a tot un clàssic de l'excursionisme com és el Taga.

Fa tres anys que amb la UEC vaig fer aquest cim en travessa des d'Ogassa fins a Bruguera, passant pel coll de Pal i el Puig Sestela. En aquella ocasió va ser una excursió preciosa però dura i llarga. A més, la baixada des del Taga a Bruguera imposa respecte: no és que sigui difícil, però és molt empinada i amb el terra mullat seria molt perillosa.

Aquesta vegada l'hem pujat des de Ribes de Freser, una ascensió sense cap dificultat, amb un camí més fàcil i menys inclinat on vam trobar alguns búnquers de la guerra civil.

Això sí, el desnivell és considerable ja que s'han de salvar 1130 metres de pujada (i els mateixos de baixada). El dia va ser esplèndid però calorós, tot i que bufava una brisa fresca que va fer la pujada molt suportable. Llàstima que el cim el vam trobat ocupat per un núvol de formigues voladores que ens van fer recular en poc temps.

En fi, una bonica ascensió per boscos i per unes praderes ben florides i... plenes de bolets! De fet vam acabar l'excursió amb un bon grapat de rovellons sota el braç, o més aviat, dintre de les motxilles. Apart d'algun altre bolet de grandària espectacular que no sabíem si era comestible o no...

(fotos cortesia de l'Ignasi)

Una excursió ben completa.

Poques vegades una excursió de baixa-mitja muntanya m'ha impactat tant com la que vam fer ahir l'Ignasi i jo. Una excursió que té gairebé de tot: pistes, corriols estrets, impressionants fagedes, una roca singular, rius i salts d'aigua (molta aigua!), gorges, construccions abandonades, ascensió a un pic amb grans panoràmiques (i alguna petita grimpadeta), etc. I verdor, molta verdor que a la tardor mutarà a una veritable simfonia de colors.

Tant és així que segurament la proposarem “d'urgència” com a oficial per la tardor. Valdrà la pena.

De vegades els “plans B” surten millor que els plans A. En aquest cas, el pla A era la clàssica Bastiments-Freser-Infern, però aquest estiu tan estrany ens va aconsellar deixar-la per un altre dia més càlid (hi havia un pla A+, una estada a Certascan, però insisteixo, quin temps més poc estiuenc el d'aquests dies). Perquè us ho creieu o no, en ple mes d'agost i a una alçada de 1000 metres no feia ahir gaire calor.

Veieu aquí unes fotos, cortesia de l'Ignasi.

Maco, oi? Imagineu-vos això a la tardor.

Siurana i els Ports de Beseit (22 a 24-MAI-2010)

Cap de setmana llarg d'excursionisme per les terres del sud. Tot i que la idea era fer una estada als Ports de Beseit, el primer dia (dissabte) va tocar a Siurana, a cavall entre les muntanyes de Prades i el Montsant.

Va ser una excursió curta, amb baixada des del bonic poble de la Reina Mora, cap al riu Siurana passant pel famós grau de la Trona, un lloc força fotogènic i amb unes vistes molt maques cap a la vall de l'abans esmentat riu. Potser la part que més recordarem van ser els banys que vam gaudir alguns en un dels tolls d'aquest riu, en concret, en l'anomenat toll de la banyera, que es troba una mica abans de l'inici del pantà de Siurana. Uns banys naturistes que s'agraïen ja que feia caloreta, no excessiva però que convidava al bany.

No tothom va poder gaudir d'aquesta excursió, ja que alguns tenien obligacions al matí i hagueren de sortir de Barcelona a la tarda, però a la nit ja ens trobàvem tots reunits a l'alberg de Xerta, una població bonica però amb alguns carrers massa estrets on alguns cotxes, entre ells el meu, patiren algun petit desperfecte.

Diumenge va ser un dia rar, gairebé kafkià diria jo, així que comentaré ben poca cosa. El fet és que l'excursió prevista s'hagué de retallar dràsticament degut a que el lloc era massa lluny de l'alberg i a una badada per part d'alguns de nosaltres que ens dispersà durant força estona i que ens va fer perdre massa temps. Però en fi, també hi van haver banys tot i que l'aigua fos massa freda pel meu gust personal. Llàstima perquè el lloc era maco i feréstec.

Hi hagué visita a la tarda a Tortosa i amb sorpresa, ja que aquí ens vam trobar dos membres del grup de ciclistes que feien la via verda que hi ha per aquesta zona, en concret, el José Antonio i la “chicarrona del Norte”, que ens explicaren les seves particulars aventures que no comentaré aquí. Només que anà de ben poc que tots dos grups ens trobéssim perquè ens vam assabentar que havien llogat bicicletes al mateix alberg on pernoctàvem.

Dilluns, l'objectiu eren les Gúbies de la Vall Figuera (no confondre amb les Gúbies del Parrissal o les Gúbies del Regatxol que també es troben als Ports), una excursió per un indret salvatge i molt poc transitat, tant és així que en tot el dia no ens vam trobar cap excursionista. Aquesta vegada no hi hagueren problemes en localitzar el punt de sortida, un lloc que em recorda força els Pirineus si deixem de banda la vegetació.

Per fer aquesta excursió és recomanable dur pantalons llargs i molta aigua, ja que vam patir els efectes dels esbarzers i la calor. El camí està poc fresat fins arribar a un barranc ple de grans blocs rodons que dificulten força la marxa. De fet, fins al final tota l'estona consisteix en progressar per aquests còdols amb l'ajut de les mans. No és difícil tret d'un pas de 5-6 metres d'alçada (IIº, roca relliscosa amb poques preses) que ens trobem gairebé a l'inici del barranc i que es pot evitar per un corriol força tancat per la dreta, especialment de baixada ja que no és un pas gaire fàcil.

La progressió es va allargar durant força temps i un grup vam decidir recular. Decisió equivocada, perquè la resta assolí l'objectiu en només cinc minuts. La tornada, però, va ser dramàtica, ja que en arribar al pas difícil vam perdre el camí i vam baixar gairebé mig quilòmetre per un barranc que es complicava per moments, amb passos cada vegada més difícils. La calor i les ferides a braços i cames sovintejaven. En comprovar amb el GPS que el camí no era el correcte i davant la dificultat de continuar, es decidí fer marxa enrere i, després d'arrossegar-nos penosament per la pedrera, retrobàrem el camí.

La tornada, ja més relaxada, només es veié alterada per un refrescant bany a un toll i per la gran sorpresa de trobar-nos, gairebé cara a cara, amb una cabra montesa que mirà de passar desapercebuda entre els matolls, però les seves imponents banyes la delatà. Sortí del seu amagatall i després de donar dos salts al sender, desaparegué.

En fi, així acabà aquesta estada. Un lloc, aquests Ports de Beseit, que mereix encara més atenció, ja que és una zona molt poc visitada, bonica, salvatge i ideal per qui busqui llocs solitaris.

(Fotos cortesia del Quim i de l'autor)

El drama de la retirada republicana (Excursió de Molló a Prats de Molló, 16-MAI-2010)

Gener de 1939. La Guerra Civil Espanyola és a les seves acaballes. Les tropes rebels de Franco han trencat el front del riu Segre i avancen sense que les malmeses i desmoralitzades tropes republicanes puguin fer ja gaire cosa per capgirar el curs de la guerra. En poc més d'un mes cauen Tarragona, Barcelona, Girona, Figueres... i ocupen tota Catalunya fins la frontera.

Milers i milers de civils i militars republicans fugen de la repressió franquista. Han de creuar tota Catalunya i fugir pels passos fronterers. És hivern, el Pirineu és ben nevat i fa fred. Els refugiats no tenen més que el que duen posat i unes poques pertinences. Gairebé sense aliments, han de creuar una frontera que en principi és tancada. França obre els passos, però l'atenció que reben és del tot insuficient. Abans de creuar, però, els soldats han d'entregar llurs armes i els civils abandonen els seus carros, vehicles, etc. Just abans de creuar la frontera. I després... el drama de fet tot just ha començat. Allotjats en camps de concentració en condicions infrahumanes, mal atesos i amb un futur del tot incert.

Aquest és, de manera molt resumida, el drama de més de mig milió de persones que fugiren d'Espanya per por a la repressió franquista. Un dels llocs de pas va ser el coll d'Ares, situat a la frontera a 1511 metres d'alçada, i que separa les poblacions de Molló (Ripollès) de Prats de Molló (Alt Vallespir). Entre 80.000 i 100.000 persones creuaren aquest pas en penoses condicions.

Aquest passat diumenge un bon grup de gent del CEC vam resseguir els passos d'aquesta infortunada gent. El Camí de la Retirada comença i acaba als esmentats pobles i creua la frontera al també esmentar coll. En total són menys de 20 quilòmetres i un desnivell que no arriba als 800 metres.

Per a un excursionista mitjà, aquesta és una excursió sense gaires dificultats, però si ens aturem a pensar en les condicions en que vam fer aquesta petita travessa, amb un dia esplèndid, plens de queviures, aigua, bon humor i ben equipats, i les comparem amb les que van patir els refugiats... en fi, crec que les conclusions són evidents.

Per tant, aquesta vegada no comentaré pràcticament res d'aquesta excursió, tret del magnífic paisatge verd i florit de primavera i d'un Pirineu encara ben nevat, dominat pel Costabona, Bastiments i massís del Canigó. Ah, i la imatge tendre del dia protagonitzada per una ovelleta que acabava de despertar a la vida.

No puc acabar aquesta crònica sense agrair al Jojo, al Josep i a tota la gent del grup excursionista de Prats de Molló que van compartir amb nosaltres aquesta bonica i interessant excursió del cicle “Estimar Catalunya”, alguns d'ells testimonis vius d'aquests fets. Hem d'agrair-los totes les explicacions i anècdotes que ens van donar sobre aquests fets històrics, així com la feina de senyalitzar la part francesa d'aquest sender (la part catalana encara no ha estat senyalitzada) i tota la seva amabilitat i el bons moments que ens han fet passar.

Deixo un vídeo on podrem sentir una bona part de la xerrada que van donar al mateix coll d'Ares.

(fotografies cortesia del Quim i del Ricard)

Travessa a les Alberes (1-2 de maig de 2010)

Aquesta travessa estava prevista pel novembre de l'any 2008, però les nefastes previsions meteorològiques d'aquells dies ens van fer desistir de l'intent. I ara, un any i mig després, ens hem pogut treure aquesta espineta malgrat que aquesta vegada tampoc la meteorologia se'ns presentava favorable.

I sí, al final va ploure, però ho va fer tímidament i de forma esporàdica. En cap moment va posar en perill l'excursió. Fins i tot ens va fer un favor ja que els dies anteriors havien estat particularment càlids i d'haver continuat aquesta situació, hauríem patit de valent. Aquesta vegada la sort va estar del nostre costat.

Una travessa força maca, molt maca en certs indrets. Una travessa... no diré circular perquè sobre el mapa té forma de 8, és a dir, amb sortida i arribada a la Jonquera, pernocta al refugi Coll de l'Ullat i cruïlla de senders, passant pel mateix lloc dues vegades, una dissabte i un altre diumenge.

Ens vam reunir dissabte a Barcelona, aquesta vegada a l'Hospital de Sant Pau, un lloc gens habitual. Després d'un viatge per autopista a la Jonquera, vam començar a caminar per aquest poble fronterer fins començar a pujar en direcció a l'ermita de Santa Llúcia. Paisatge amb vegetació mediterrània en plena floració fins creuar la frontera on, després d'algun dubte d'orientació, vam baixar cap al refugi no sense abans creuar en el darrer tram per una bonica fageda, preludi del que ens esperava l'endemà.

Fins aquell moment el temps s'havia aguantat força bé, només algun ruixat, quatre gotes mal comptades, xafogor, ullades de sol, el típic temps inestable de primavera. Però vet aquí que cinc minuts després d'arribar al refugi, començà a ploure amb ganes, una pluja que no s'aturà fins ben entrada la nit.

El refugi era confortable, amb els dormitoris ubicats en un edifici situat a pocs metres de la cantina on es servien els àpats. Alguns es van instal·lar en una habitació gran de deu places, mentre que d'altres s'estimaren més unes de més petites, potser massa petites i que em recordaven una mica cert camarot de la pel·lícula “una nit a l'òpera”. La vetllada, agradable, amb un bon sopar envoltat de bromes, xerrades, projectes de cara al futur, en fi, el de sempre... Això fins a l'hora de dormir, una nit que, com de costum anà millor per a alguns que per d'altres (cert crit esfereïdor a mitjanit), potser pensant en la, semblava aleshores, imminent remullada del dia següent.

Diumenge, després d'esmorzar, vam començar a caminar cap al Puig Neulós, la màxima cota de la travessa. No plovia però hi havia força boira i ens acompanyava un fort vent que no s'aturà fins arribar al cim, La boira donava al bosc un aspecte inquietant, fantasmagòric, de pel·lícula de misteri. En sortir del bosc, un arbre ben tort per l'acció del vent i l'arribada al cim on no vam poder gaudir de les vistes degut a la boira.

De baixada creuàrem una impressionant fageda inundada d'un verd molt viu, un verd que només es veu a les fulles joves dels arbres caducifolis a la primavera. Tot seguit, unes boniques praderes amb grans espais oberts i el golf de Roses a l'horitzó. Aquesta, sens dubte, va ser la part més bonica de la travessa.

Segons avançàvem en el recorregut i perdíem alçada, el bosc humit va canviar al típic bosc mediterrani. Passàrem per Requesens, amb una vista llunyana del castell i en aquell moment vam notar que l'excursió seria força més llarga del que deia la ressenya. De fet, una marxa de 4 hores i mitja al final es va convertir en una de set hores sense comptar-hi les aturades, amb un final més monòton per diverses pistes (en una d'elles vam trobar ben a prop les restes d'un avió apaga-incendis estavellat) fins arribar de nou a la Junquera. El temps fins aquell moment va aguantar prou bé, però una vegada arribats al punt final va començar a ploure amb ganes. Un altra vegada salvats per la campana!

Tot i així, aquesta ha estat una travessa més que notable. La part nord de l'Albera és de gran bellesa i seria interessant fer aquesta mateixa travessa a la tardor, quan els boscos muden de color. I quaranta-dos quilòmetres en dos dies no estan gens malament!

Com a nota anecdòtica humorística ens quedaran les bestieses de sempre, com ara el “mejunje” d'una excursionista prou coneguda de nosaltres, o el “cuchi-cuchi” d'un dels incombustibles del grup. És la sal i el pebre que donen més gust a les excursions i que fan que algunes d'elles siguin difícils d'oblidar.