Travessa per Montserrat (17-ABR-2011)

Per fi m'he pogut treure una espineta que tenia clavada des que em vaig aficionar al muntanyisme, fa gairebé cinc anys. Pot semblar increïble, però encara no havia fet cap excursió per Montserrat, el massís més famós de Catalunya. Però per fi arribà el dia.

Coincidint amb el cicle “Estimar Catalunya”, l'excursió d'avui tenia com a tema la Guerra del Francès (Guerra de la Independencia Española, en castellà), aquell conflicte que tingué lloc entre el 1808 i 1814 i que enfrontà els exèrcits d'en Napoleó, que havien ocupat la Península Ibèrica, amb tot el poble espanyol. I dic poble perquè la guerrilla en fou un dels punts clau, davant un exèrcit espanyol mal preparat i clarament inferior a la “Grande Armée”.

No m'estendré en detalls històrics però si voleu, podeu escoltar una bona part de la xerrada que el nostre vocal Lluís Rotllan va fer al mateix cim del Montgrós. Val la pena.

De l'excursió en sí, una travessa des de Can Maçana fins a Collbató, doncs dir que va ser una de les millors que he fet els darrers mesos, tant pel magnífic dia que va fer, amb un temps de primavera gairebé perfecte, com pel paisatge i la bona predisposició dels assistents a riure i passar-s'ho bé. Això sí, va ser una travessa dura, no massa llarga en quilometratge però sí un veritable trenca-cames pels forts i constants desnivells i sifons que s'havien de superar, especialment en el tram entre la Portella i el coll del Camell. Aquest camí deu ser especialment difícil amb el terra mullat, i em pregunto com s'ho van fer els vocals (chapeau!) quan la van preparar, un dia on havia plogut el dia anterior...

A més, calia superar un parell de canals amb l'ajut de les mans que, malgrat tenir poca dificultat tècnica, calia parar compte per evitar relliscades i/o caigudes de pedres. Tot plegat va fer que aquest tram fos realment entretingut. El punt culminant va ser el cim de Montgrós, amb unes vistes senzillament formidables.

La darrera part, des del coll del Camell (on vam dinar si no m'equivoco) fins a Collbató, passant per l'Ermita de Sant Joan, va ser més relaxada i per alguns, més feixuca degut al cansament, que va fer dureta la baixada. El camí era més planer tot i que en alguns llocs els còdols el feien relliscós. Com a nota curiosa, un ramat de cabres salvatges a prop del Cavall Bernat que pasturaven tranquil·lament, sense immutar-se amb la presència humana.

En fi, un dia ben maco i una excursió molt ben aprofitada, d'aquelles que es recorden.

Dades tècniques:

Distància: 17,4 km

Desnivells: +1069 m, -1374 m (baromètric); +904 m, -1192 m (CompeGPS)

Durada: 6 h (9 h 45 m amb aturades)

Track disponible aquí

Gorges del riu Ges. Serra de Curull. Puig de les Àligues (1342 m)

Proper 8 de maig excursió del CEC

Aquesta vegada volem compartir amb vosaltres algunes de les excel·lències que amaguen les serres de Bellmunt i Curull. Gorges, un salt d'aigua, una frondosa fageda, roques singulars i un pic amb grans vistes en són els al·licients.

La primera part d'aquesta excursió ens portarà pel congost de Forat Micó i les gorges del riu Ges, un camí on l'aigua esdevé protagonista. Després de deixar aquestes gorges, passarem primer per la tosca de Degollats, una curiosa roca d'on acostuma a rajar aigua...

...i arribarem al salt d'aigua de l'antic Molí del salt de Salgueda, un lloc que de ben segur ens convidarà a quedar-nos una estoneta i contemplar, de pas, les ruïnes de l'antic molí i un bonic pont proper.

Després caminarem una estona per la pista que va de Vidrà fins a Sant Bartomeu de Covildades, fins arribar a Can Puig. Aquí comença la que potser és la part més espectacular d'aquest excursió: l'ascensió optativa al Puig de les Àligues (1342 m). Pujarem per la Canal, una de les obagues de faig més frondoses de la zona. Els amants de les marxes per boscos no quedareu indiferents!

Arribarem així al coll de la Coma del Coll on dinarem. Abans, però, farem la pujada final (i voluntària) al Puig de les Àligues, on en algun pas haurem de fer servir les mans. Serà una breu pujada de deu minuts però l'arribada al cim paga la pena ja que les vistes són espectaculars!

Després de baixar al coll i dinar, caminarem de baixada cap a les planes de Collsaplana fins trobar una pista que ens permetrà tancar el circuit i tornar al punt de sortida.

Dades tècniques:

Distància a recórrer: 20 km.

Desnivells: +/- 865 m

Temps de camí: 5,5 – 6 h (no es compten aturades).

Dificultat: *** mitjana, per a excursionistes habituals. Només si es decideix pujar al Puig de les Àligues o si el terreny de la fageda és molt humit, s'incrementa una mica la dificultat.

La Gallina Pelada (2317 m, 3 abril 2008)

Un nom ben curiós, el d'aquesta muntanya, i que es presta a tot tipus de brometes per part dels qui gosen pujar-hi.

Sostre de la serra d'Ensija, molt a prop del Pedraforca i conegut també com Cap de Llizet, és un altre cim emblemàtic de l'excursionisme i és molt habitual que els centres excursionistes el programin regularment. I és un cim que per les seves vistes i la seva agraïda pujada, convida a repetir. A més, hi han vàries vies possibles de pujada, tant per la banda nord (Font freda) com per la sud (des del coll de Fumanyà).

Ens havíem ajuntat un grup molt nombrós (més de 20) per ser una excursió extraoficial, però les coses no van sortir com estava previst en un principi. El motiu és que inicialment s'havia previst pujar per la vessant sud, des de Fumanyà, però la probable presència d'un pas exposat va fer que es canviés la idea i es decidís pujar per la vessant nord, que no té cap dificultat tècnica, però sí molt neu encara, i més tenint en compte les grans nevades del passat mes de març.

Així que el grup es dividí en dos: un per a poc amants de la neu, que va fer una excursió alternativa (i força llarga!) i la resta, que vam fer la pujada des de la Font Freda fins al cim, passant pel refugi d'Ensija, i tornant pel mateix lloc.

De fet, quan el vaig pujar fa ara tres anys, també vam sortir del mateix lloc, però la volta va ser més interessant ja que el camí era una ruta circular passant pel Serrat Voltor i la Creu de Ferro, dos cims propers a la Gallina Pelada. Però l'abundant neu i les hores que eren ens van fer desistir i anar per la directa.

Un camí que ben aviat ja esdevingué feixuc per la presència de fang, clapes de gel relliscoses i neu primavera. Més amunt ja només hi havia neu, però en avançat estat de fusió. De tota manera, era prou tova per pujar fins i tot sense raquetes o grampons. En arribar a l'alçada del refugi, encara quedava un bon gruix de neu i s'hauria agraït dur les raquetes, ja que constantment ens enfonsàvem fins gairebé el genoll.

El cim, en canvi, es troba ja pelat. No és estrany, amb el vent que hi bufa allà dalt... Les vistes son magnífiques, amb el Pedraforca en primer pla. De tota manera, no era un dia fotogènic, massa boirina, mala visibilitat i un canvi de temps que s'apropava.

Així que vam baixar ràpid i, després de dinar al refugi, vam baixar com vam poder pel mateix lloc evitant en la mesura del possible les relliscades. Algú, però, no les pogué evitar i fins i tot acabà una mica xop en mig d'una sopa d'aigua-neu.

El que ningú pogué evitar és arribar amb les botes ben mullades per dintre, fins i tot els que dúiem paraneus. Ja se sap, el goretex no és infal·lible.

En fi, una excursió maca però tinc molt clar que la propera vegada que la pugi serà quan no hi quedi neu, o bé en ple hivern, perquè el paisatge nevat és molt maco. Penso que la primavera no és la millor època, com no sigui cap al juny, quan ja no quedi neu i el terra hagi recuperat el verd pradera que tant caracteritza aquest lloc.

(Nota: aquesta darrera foto corresponen a l'excursió que vaig fer el dia 1 de maig de 2008, amb força menys neu que ahir. La resta de fotos, cortesia del Ferran).