Pics de Clarabide Or. (3004 m) i Occ. (3006 m). 14 i 15-MAIG-2011

Després d'un intent fallit l'any passat, aquest any sí. La sortida oficial del CEC als pics de Clarabide ha estat tot un èxit pels 15 participants. Únicament va faltar la vocal principal, la Dolors que, degut a una lesió, va haver de renunciar a portar aquesta ascensió.

El cert és que hi havia certa incertesa respecte a alguns aspectes de la sortida. Per començar, l'estat de la neu, ja que es tractava d'una sortida amb raquetes. Les fortes calorades del mes de març han deixat el mantell molt maltmés, discontinu fins els cims i amb una neu massa estovada. A més a més, el pronòstic meteorològic per dissabte no pintava bé (per diumenge, sí).

Així, vam sortir la majoria del grup de Barcelona a una hora força tardana, amb l'objectiu de dinar a Benasque i fer d'una tirada la pujada al refugi d'Estós, en previsió de forts ruixats i/o tempestes. Allà ens vam trobar amb la resta de la gent i, després de dinar, ens vam dirigir a l'aparcament del càmping Chuisé, punt de sortida de l'excursió.

No havíem acabat de posar-nos les motxilles i d'ajustar bé el material dur quan començà a ploure. Però per fortuna, va ser una pluja poc intensa i que no durà massa. Fins i tot en alguns moments lluí el sol mentre que a la Catalunya oriental es veu que plovia a bots i barrals. Per això vam gaudir d'una passejada d'un parell d'hores fins arribar al refugi, gaudint de la meravellosa vall d'Estós que es trobava esplèndida, amb el riu d'Estós ben caudalós, les praderes ben verdes i florides i els cims amb restes de neu.

En arribar al refugi comprovem que som els únics habitants per aquella nit, apart de l'única guarda que hi havia. Mentre esperem el sopar, alguns maten el temps llegint, xerrant i d'altres, com un servidor, muntant una divertida i sorollosa (sobretot sorollosa) partida de “burro” on, malgrat resistir i resistir, vaig haver de claudicar davant la dictadura de la mà-llampec imposada pel Xavi, la Carme i el Jordi. No hi ha qui pugui amb ells!

Al dia següent el despertador sonà a les 5:30 per esmorzar a les 6. El dia s'havia aixecat esplèndid però fred, amb temperatures negatives i els cims enfarinats. Se'ns comunica que hi ha glaç al terra des de ben començament. Deixem algunes coses a les taquilles i comencem a pujar per un terreny amb algunes clapes de gel que el fan relliscós, especialment quan creuem el torrent que ve dels estanys: les pedres són cobertes de glaç i les relliscades sovintegen.

Ben aviat apareixen les primeres pales de neu que es creuen sense grampons, però la neu està molt dura i resulta compromès, de manera que alguns ja optem per posar-nos els grampons. Així, arribem als ibones de Gías, encara glaçats però anunciant ja un imminent desglaç.

Després de descansar un moment, ens calcem tots els grampons i deixem amagades les raquetes, inútils amb una neu tan dura. S'ha d'afrontar el darrer tram de l'ascensió per una gran pala de neu molt inclinada, la qual cosa ens obliga a flanquejar-la amb un pendent d'uns 40º. Això fa que els que estem menys acostumats a aquest tipus de terreny pugem amb el cor encongit i mirant només les petjades del company que va davant. A més, comença a bufar un vent moderat que arrossega cristalls de neu. Arribem així al port de Gías, que dona accés als Clarabides i al gegant de la zona, el Gourgs Blancs. Poc després assolim el pic de Clarabide occidental sense més dificultats, ja que no hi ha grimpada i els darrers metres ja no tenen neu.

No podem gaudir gaire de les vistes: al cim la boira va i ve, però sí vam identificar alguns cims propers com el pic de l'Alba, el Perdiguero i el Gourgs Blancs, que teníem ben a prop. Després de les fotos de rigor decidírem fer també el Clarabide oriental, on s'hi arriba en només uns deu minuts per una ampla cresta sense dificultats. Des d'aquí baixàrem cap a la bretxa de Gías. Alguns volien fer també el pic de Gías, però aquest cim no semblava tan fàcil amb la neu que quedava encara, així que els vocals decidiren tornar cap a l'ibón de Gías baixant per una pala nevada molt inclinada, també d'uns 40º, que no hauria estat massa difícil de no ser pel vent a ràfegues que ens empenyia cap avall. I que n'és d'empipador i perillós el vent a l'alta muntanya!

De la resta de l'excursió, poc a comentar. El retorn al refugi, on vam dinar, i la tornada cap als cotxes, llarga però agraïda. Només alguns patien una mica per algun cop o algun genoll castigat per l'excursió, dura en conjunt i una mica compromesa pels qui no tenim gaire experiència en l'alta muntanya hivernal, però espectacular en conjunt i difícil d'oblidar. Felicitats als dos vocals, l'Emili i el Xavi, que ho van fer molt bé, i a la Susanna, que va fer els seus dos primers tres mils.

Per últim, un breu comentari sobre el refugi d'Estós, ample, confortable (serà perquè nosaltres érem els únics habitants aquella nit, apart de la guarda?), una mica antic, sí, però ben equipat. Alguns poden trobar una mica incòmode el que els serveis siguin fora del refugi o que les letrines siguin del tipus “mili” però caram!, som a la muntanya i no a un hotelet. I finalment, tant el sopar (consomé, mongetes amb xoriço, botifarra amb samfaina i iogurt, res de mandonguilles...) com l'esmorzar, força correctes malgrat haver-hi “biscottes” a l'esmorzar... cert “mejunje” que destil·lava durant el sopar i que algú força trempat dugué. I molt bon humor i molta xerinola per part de tothom!

Algunes dades (només segon dia):

Distància: 17,6 km

Temps de camí: 6 h 5 m (9 h 45 m amb aturades)

Desnivells: +1580 m, -2168 m (segons altímetre baromètric, segurament és menys degut al fort vent)

La Gallina Pelada (2317 m, 3 abril 2008)

Un nom ben curiós, el d'aquesta muntanya, i que es presta a tot tipus de brometes per part dels qui gosen pujar-hi.

Sostre de la serra d'Ensija, molt a prop del Pedraforca i conegut també com Cap de Llizet, és un altre cim emblemàtic de l'excursionisme i és molt habitual que els centres excursionistes el programin regularment. I és un cim que per les seves vistes i la seva agraïda pujada, convida a repetir. A més, hi han vàries vies possibles de pujada, tant per la banda nord (Font freda) com per la sud (des del coll de Fumanyà).

Ens havíem ajuntat un grup molt nombrós (més de 20) per ser una excursió extraoficial, però les coses no van sortir com estava previst en un principi. El motiu és que inicialment s'havia previst pujar per la vessant sud, des de Fumanyà, però la probable presència d'un pas exposat va fer que es canviés la idea i es decidís pujar per la vessant nord, que no té cap dificultat tècnica, però sí molt neu encara, i més tenint en compte les grans nevades del passat mes de març.

Així que el grup es dividí en dos: un per a poc amants de la neu, que va fer una excursió alternativa (i força llarga!) i la resta, que vam fer la pujada des de la Font Freda fins al cim, passant pel refugi d'Ensija, i tornant pel mateix lloc.

De fet, quan el vaig pujar fa ara tres anys, també vam sortir del mateix lloc, però la volta va ser més interessant ja que el camí era una ruta circular passant pel Serrat Voltor i la Creu de Ferro, dos cims propers a la Gallina Pelada. Però l'abundant neu i les hores que eren ens van fer desistir i anar per la directa.

Un camí que ben aviat ja esdevingué feixuc per la presència de fang, clapes de gel relliscoses i neu primavera. Més amunt ja només hi havia neu, però en avançat estat de fusió. De tota manera, era prou tova per pujar fins i tot sense raquetes o grampons. En arribar a l'alçada del refugi, encara quedava un bon gruix de neu i s'hauria agraït dur les raquetes, ja que constantment ens enfonsàvem fins gairebé el genoll.

El cim, en canvi, es troba ja pelat. No és estrany, amb el vent que hi bufa allà dalt... Les vistes son magnífiques, amb el Pedraforca en primer pla. De tota manera, no era un dia fotogènic, massa boirina, mala visibilitat i un canvi de temps que s'apropava.

Així que vam baixar ràpid i, després de dinar al refugi, vam baixar com vam poder pel mateix lloc evitant en la mesura del possible les relliscades. Algú, però, no les pogué evitar i fins i tot acabà una mica xop en mig d'una sopa d'aigua-neu.

El que ningú pogué evitar és arribar amb les botes ben mullades per dintre, fins i tot els que dúiem paraneus. Ja se sap, el goretex no és infal·lible.

En fi, una excursió maca però tinc molt clar que la propera vegada que la pugi serà quan no hi quedi neu, o bé en ple hivern, perquè el paisatge nevat és molt maco. Penso que la primavera no és la millor època, com no sigui cap al juny, quan ja no quedi neu i el terra hagi recuperat el verd pradera que tant caracteritza aquest lloc.

(Nota: aquesta darrera foto corresponen a l'excursió que vaig fer el dia 1 de maig de 2008, amb força menys neu que ahir. La resta de fotos, cortesia del Ferran).

El circ dels Pessons i el pic d'Ortafà (19 i 20-FEB-2011)

Sovint quan es parla d'Andorra, la majoria de la gent ho associa amb el país de les compres barates o a les estacions d'esquí. És cert que aquest país ha patit de valent el turisme massiu i certa sobreexplotació urbanística, però aquest petit tros del Pirineu conserva llocs de gran bellesa com la vall de Madriu (a veure si algun dia...) o el circ dels Pessons.

Aquest cap de setmana un grupet de gent vam gaudir d'un cap de setmana de raquetes de neu a la zona més oriental d'Andorra. L'objectiu principal era descobrir la cara hivernal de l'abans esmentat circ.

Ja vaig comentar en un altra crònica que aquest hivern no estava essent gaire generós en quant a gruixos de neu i això condicionà una mica la tria de les excursions a fer, aprofitant que l'esmentat circ és vessant nord. De tota manera, unes nevades no gaire importants de darrera hora ens va permetre de fer en prou bones condicions les excursions proposades.

Dissabte tocava pujar els pics de Maià (2615 m) i Ortafà (2612 m, val a dir que aquest pic no es ressenya al mapa de l'Alpina) des del port d'Envalira, just on hi ha una benzinera. Va ser una excursió molt senzilla però que ens evidencià a algú una certa baixa forma física (o que era dissabte!). Potser no és una de les excursions més maques que es poden fer per haver-hi un paisatge molt pelat, una antena de comunicacions al pic de Maià i sobretot per les motos de neu que circulen sovint per aquest lloc, però hi han bones vistes des dels cims.

El temps va ser bo però la neu era força humida. Al final del dia es cobrí ràpidament de núvols i caigueren alguns flocs de neu quan ja arribàvem al aparcament. Això però no suposà cap problema ni pel més jove del grup, que amb només 8 anys ja ens va demostrar que està fet tot un muntanyenc!

Diumenge tocava la circular pel circ dels Pessons. S'aixecà un dia radiant i s'intuïa una jornada raquetera memorable. I no ens vam equivocar gens!

La sortida es va fer des del pàrquing de Grau Roig, al bell mig de les pistes d'esquí. Ben aviat, en lloc de seguir les pistes, ens vam endinsar en un bosc de pi ben maco que en forta pujada ens dugué al estany Primer, on hi ha ubicat un restaurat. A partir d'aquí l'excursió esdevingué tota una experiència visual gaudint de l'ambient alpí de les muntanyes del circ, dominades pels pics de Montmalús, Pessons i Ensagents.

Seguint el GR7 i creuant pel bell mig d'alguns estanys pujàrem decididament cap a cotes més altes. Malgrat no ser massa grans i que hi havia força neu, es distingien prou bé. Així vam creuar els estanys Forget, Rodó i Meligar seguint una traça d'esquiadors de muntanya que no ens deixà en tot el dia.

A partir de l'estany Meligar (on ens vam acomiadar de dos membres del grup) la neu esdevingué més tova i fins i tot alguns caiguérem dins d'algun forat traïdor, sense conseqüències (sort de les pales).

Finalment vam assolir l'estany de les fonts i el de Cap de Pessons. Davant nostre teníem el pic dels Pessons i la canal dels Isards, via de pujada hivernal del pic on dos esquiadors semblaven intentar pujar-hi (no ho van aconseguir). Aquí ens vam aturar per dinar i després decidírem tornar seguint una ruta no ressenyada però apropant-nos al pic de Montmalús, per acabar de connectar amb la ruta de pujada a l'alçada de l'estany Primer.

Una ruta, doncs, molt maca, en un ambient molt diferent del que ens trobem a llocs més propers com les muntanyes d'Ulldeter i que convida a tornar un altra any. En no ser una ruta llarga (no vam decidir perllongar-la fins al veí circ dels Colells) ens va permetre acabar aviat. Afortunadament, perquè vam necessitar gairebé dues hores per sortir d'Andorra.

Quant a l'allotjament, vam pernoctar a Canillo, en concret a la casa de colònies Aina que ens facilità una borda adossada amb capacitat per a 11 persones. El cert és que el lloc està força bé, ja que és prou confortable i càlid. El tracte i el menjar van ser prou acceptable més si tenim en compte el més que ajustat preu per la mitja pensió. Només un incident amb un membre de la cuina enterbolí una mica la vetllada, però va ser un fet aïllat. La resta del personal ens van tractar amb molta amabilitat.

Raquetes a Ordesa (6 a 9-GENER-2011)

Aquest hivern, que havia començat tan prometedor pel fred intens que vivíem des de començaments de novembre, no està resultant tan generós en matèria de neu, la veritat. Com a exemple, a hores d'ara (16 de gener) no queda neu a cims com el Comabona i sé d'altres com els cims d'Ulldeter on només hi ha mantell discontinu. Mal senyal i no parlo només per no afavorir la pràctica de raquetes o esquí de muntanya. No oblidem que la neu d'hivern és aigua d'estiu als embassaments.

Malgrat això, un grup de vuit amics vam decidir passar el pont de reis (el primer de la meva vida!) lluny de casa nostra i aprofitar per fer raquetes en un dels llocs més emblemàtics dels Pirineus. El programa era força atractiu però quedà una mica deslluït per les altes temperatures i el mal temps. Un altre pont no diré passat per aigua, però quasi! I van ja... Sembla ser que s'hi hagi ficat la bruixa, amb els ponts!

Rabietes apart, el dia de reis (dijous) vam intentar la pujada al Pelopín, un dos mil “pelat” que té fama de tenir unes vistes magnífiques i que es pot fer en travessa des del túnel de Cotefablo fins a Linás de Broto.

No vam assolir el cim, de fet, ja que vam començar tard i el temps amenaçava boira que, en combinació amb la neu, pot esdevenir perillosa, i més tenint en compte que qui subscriu es va oblidar el GPS sobre la taula de casa seva (el carregador i les piles, no). De tota manera, no vam trobar neu fins a la cota 1800 aproximadament, però ja ens va permetre gaudir una miqueta.

Divendres hi havia previst anar a la pradera d'Ordesa i pujar fins a la Cascada de la Cola de Caballo, una excursió sense cap complicació i per gaudir del paisatge. Però la manca de neu ens va fer témer que no en trobéssim. De fet, en arribar al punt de sortida hi havia neu, però poc després ens vam trobar que el camí (pista forestal) només tenia clapes de gel discontínues, d'aquelles que destrossen les raquetes però que saps que no pots treure-te-les, ja que les clapes estaven com el vidre, ideals per fotre enculades o de morros contra el terra.

No va ser fins arribar a les Gradas de Soaso que ens vam retrobar amb neu raquetable, força compactada però que es fonia per moments, ja que va ploure durant bona part del dia. Però això no ens privà de veure alguns caràmbans espectaculars, unes Gradas de Soaso ben plenes d'aigua, i el circ de Soaso amb la famosa cascada, no sense que abans algú fiqués la pota (literalment) dins un clot amagat i pogués sortir-hi, no sense dificultat. En aquells moments vaig trobar a faltar la pala, ja que una excursió d'aquest tipus no convidava a dur-la. Un error...

La visió fantasmagòrica del circ era potser la imatge que més em va quedar, potser més maca que si hagués fet sol (qüestió de gustos). La tornada es va fer gairebé sense aturar-nos a dinar, ja que tots anàvem amb les botes ben xopes i alguns alguna cosa més. Pluja, neu fonent-se... el goretex no fa miracles i més si les botes ja tenen “curriculum”.

Dissabte es va fer l'excursió més espectacular: pujada al Mondoto (un quasi dos mil) des de Nerín i circumval·lació del pic la Estiba fins al cuello Arenas, baixant després cap a Nerín. El dia s'aixecà més estable: lluïa el sol i feia gairebé calor! Recordo pujar amb samarreta d'estiu.

La neu no aparegué fins a la cota 1800 però la pujada final es va fer bé amb raquetes, amb neu pols però prou compacta per no enfonsar-se. Vaja, la de millor qualitat. Malauradament pel qui escriu, la punyetera fascitis plantar que aparegué el dia anterior a darrera hora em va fer bé la punyeta i vaig acabar fent el darrer tram de l'ascensió coix. Dalt del Mondoto no vam poder gaudir de les vistes a la cara nord degut a la boira.

Des d'aquí es començà a circumval·lar el pic de la Estiba per la vessant nord, però qui subscriu i una companya vam decidir fer marxa enrere: el temps es posà amenaçador i apart no sabia si el meu peu aguantaria gaire més. Segurament sí, però per precaució (i perquè així no es gaudeix) vam decidir tornar enrere.

Dues hores després de tornar a Nerín baixà la resta del grup que havia donat la volta sencera. Ens van comentar que es van obrir els núvols i van tenir unes vistes excepcionals del massís del Monte Perdido i del canó d'Añisclo. Una raquetada memorable i difícil d'oblidar. Buf, penso... maleït peu, maleït peu... me'n recordaré!

Finalment, diumenge no es va fer res: va ploure tota la nit i el matí seguia igual, així que després d'esmorzar i de recollir les coses vam tornar cap a Barcelona.

Comentari apart mereix el refugi Lucien Briet, a Torla, que tot i que només serveix allotjament i esmorzar està molt i molt bé, és ampli i confortable amb bons serveis (quatre dutxes). L'esmorzar és ben correcte (el clàssic esmorzar de refugi sense “biscottes”, em sé d'algú que se n'alegraria) i el preu ajustat. Els sopars els vam fer al restaurant “el Duende”, una mica car però de qualitat excel·lent. Si hi aneu, demaneu l'arrós caldós amb vieires. Bocatto di cardinale! Total, que refugi i restaurant sortien per 34 € per persona i nit. No està malament, oi? Ah!, i felicitats a la vocal que ho va fer molt bé.

Fotos cortesia de la MJ.

Cims d'Ulldeter: pics de la Dona, Bacivers i Bastiments (4-DES-2010).

Havíem quedat a Fabra i Puig a les 7 del matí. Cares alegres per part dels assistents, alguna cara amb son... i una certa preocupació per part de la gent degut a les previsions meteorològiques.

Tot i que el dia s'aixecà radiant i que el pronòstic era bo en aquest aspecte, una vegada més la mala sort va fer que aquella fos la nit més freda del que portem de temporada, amb previsions a Vallter 2000 de temperatures de sensació de -15º C a -19º C i de vent moderat a partir de la tarda. Qui escriu aquestes línies ja pensava en aixoplugar-se al refugi d'Ulldeter si el fred arribava a ser insofrible. Però el cert és que en arribar al pàrquing de l'estació d'esquí feia un temps força suportable: -8º C i sense vent.

També se'ns havia informat que hi havia poca neu als cims, així que la majoria de la gent no dugué raquetes i la travessa es va fer “a pèl”, amb només els grampons i el piolet que al final no van ser necessaris (però les raquetes, al final, sí que haurien estat útils en algun tram).

Així, vam començar a caminar amb bon ritme cap a la portella de Mentet seguint el mateix camí de l'excursió al Costabona que vam fer fa un parell d'anys. Poca neu tret d'algun punt aïllat. Les vistes des del coll ja anunciaven el que seria un dia magnífic per gaudir de l'alta muntanya hivernal. No feia gaire fred ni vent.

D'aquí ens vam dirigir cap al pic de la Dona (2704 m), una pujada que no hauria tingut cap dificultat de no ser per una forta ventada que ens sorprengué a mitja pujada i que arrossegava milers de diminuts cristalls de neu que en impactar a la cara semblaven fines agulles. Sortosament durà poc i no ens va impedir assolir el primer cim del dia, on vam fer un ràpid reagrupament. El fred no ens permetia d'encantar-nos admirant les bones vistes que es tenen des del cim, on destaquen a l'est el Costabona i el massís del Canigó. A l'oest, la immensa mole del Bastiments.

Baixàrem cap al coll de la Geganta, no sense haver passat sense gairebé adonar-nos pel Puig d'Ombriaga (2634 m, val a dir que aquest cim no figura en l'edició més moderna del mapa de l'editorial Alpina).

En arribar al coll hi havia incialment la idea de fer dos grups: un faria la ruta prevista inicialment i l'altre escurçaria i aniria directament al Bastiments, però a l'hora de la veritat es decidí anar plegats i respectar el pla original.

Pugem doncs cap al pic de Bacivers (2845 m) passant a prop del glaçat estany homònim, que gairebé resulta impossible de distingir per l'efecte de la neu. Aquí vingué la part més feixuga de l'excursió, ja que s'havia de fer un flanqueig que en condicions normals o de molta neu hauria estat fàcil, però la poca neu que hi havia feia el camí una mica relliscós i calia vigilar. Després d'una aturada per menjar alguna cosa ràpidament (anàvem una mica justets de temps), vam iniciar l'atac final que tot i ser fàcil, esdevingué més dura del que podria semblar en un principi i on la gent que anava més justeta de forces va acabar patint una mica.

Però l'esforç valgué la pena. Tot i semblar un pic secundari, el pic de Bacivers té unes superbes vistes cap al nord i és un bon balcó per admirar la cara nord del Bastiments, del Freser i de l'Infern.

Després d'un breu descans començàrem a caminar cap al tercer (o quart!) pic del dia. L'aproximació i la pujada final al Bastiments no representà cap dificultat i no va ser tan dura, tret d'alguna “enculada” per part de qui escriu (una placa de gel...) i d'algú altre que patia degut a una inoportuna rampa. El fet és que dalt del pic de Bastiments (2883 m) vam assaborir el punt culminant d'aquesta travessa.

Permeteu-me obrir aquí un parèntesi. És la segona vegada que faig el Bastiments, però per a mi és com si fos la primera, ja que l'altra vegada que hi vaig pujar la boira em va privar de les seves impressionants vistes: cap a l'oest, els pics de Freser, l'Infern, el Puigmal... Cap al sud, el Gra de Fajol. Cap a l'est, el pic de la Dona, el Canigó, el Costabona (què poca cosa sembla des d'aquí!) i molts d'altres. Aquest cim està marcat per tres senyals: un piolet amb una caixa per guardar piades, un vèrtex geodèsic i una gran creu. El veritable cim, però, és el marcat per piolet. El Bastiments, o pic du Géant com li diuen a França, és una gran muntanya però el seu ràpid accés pel coll de la Marrana el converteixen en un pic fàcil de conquerir. Només si es puja per les gorges de Carançà o en travesses com la d'avui s'arriba a assaborir la seva grandesa.

Bé, després de baixar cap al coll de la Marrana, vam decidir deixar per un altra dia el Gra de Fajol, ja que es feia tard i alguns ja anàvem una mica cansats. La baixada pel coll va ser una de les parts més divertides (per qui encara estigués sencer de forces) ja que aquí la neu havia acumulat un bon toll i sense raquetes ens enfonsàvem més allà dels genolls. La presència de cornises susceptibles d'allaus ens va obligar a baixar per un lloc més apartat del propi coll. Malgrat ser bastant empinat, la neu tova va fer fàcil la baixada. I d'aquí fins a l'estació, passant per les ruïnes de l'antic refugi d'Ulldeter, admirant el mar cap al fons i una vista fantàstica, la de l'ombra del Gra de Fajol cobrint la portella de Mentet. Pena que només per uns minuts no vam arribar a temps de veure el Sol amagant-se entre el Bastiments i el Gra de Fajol.

En resum, una volta que ja ha esdevingut clàssica i que recomano a tothom qui s'estimi l'alta muntanya. El grup i els vocals, fantàstics tots. Fins la propera!

Distància recorreguda: 11,5 km

Desnivells: ± 1120 m (altímetre baromètric), ± 970 m (segons CompeGPS).

Temps de camí: 4 h 43m (6 h 50 m comptant aturades)

(totes les fotos són cortesía de la Maria José)

Estanys de Llauset, Anglos i Botornàs (12-OCT-2010)

Del poble d'Aneto, situat a la comarca de la Ribagorça aragonesa, surt una pista forestal asfaltada en no massa bon estat que mena cap a la presa i estany de Llauset. Aquesta presa és un dels dos punts de partida per pujar als pics de Ballibierna i Culebras, excursió circular impressionant i inoblidable (van ser els meus primers tres mils) però només recomanable a qui no tingui por a les alçades, ja que aquests dos tres mils veïns del proper pic d'Aneto estan separats per un pas molt i molt vertiginós no apte per a cardíacs.

Però aquest punt de sortida dóna l'opció de fer una travessa circular molt més plàcida i senzilla, i tot i no arribar a l'alçada d'espectacularitat de l'anterior, no per això l'hem de menysprear. De fet, en el decurs d'aquesta travessa que es pot fer en un matí, es té l'oportunitat de veure fins a una desena de llacs de les més variades formes.

Partint de la presa de Llauset, es puja fàcilment cap a la collada d'Anglos i en poc més d'una hora s'arriba als estanys d'Anglos amb un petit refugi lliure. Són un grup de tres estanys de bon tamany (i d'altres més petits) situats en una petita plana on s'enllaça amb el GR 11.

Des d'aquí es puja primer cap els bonics estanyets de Cap d'Anglos sortejant algunes pedreres poc importants, i sense dificultats s'arriba al collet dels Estanys, des d'on es te una bonica vista dels estanys abans esmentats, més enclotats que els molt oberts estanys d'Anglos.

Aquest coll és el punt més alt de la travessa, a més de 2500 metres. Res més arribar es divisa un altra bonic estany, el de Cap de Llauset, solitari, on ens vam aturar a dinar. Des d'aquí es baixa, passant primer per unes boniques cascades i enllaçant amb la ruta d'ascensió al Ballibierna, cap a l'estany de Botornàs i el refugi lliure homònim, sense equipament. Aquest estany és particularment maco, on de ben segur vindrà de gust aturar-s'hi una bona estona.

I des d'aquí s'arriba en poc temps al repressat estany de Llauset on, després de creuar un torrent (hi havia un pont en ruïnes) i de vorejar-lo durant una bona estona, s'arriba al punt de partida.

En resum, una excursió matinal senzilla però amb quasi tots els ingredients de l'alta muntanya.

Distància recorreguda: 8,9 km

Desnivells: ± 710 m.

Temps de camí: 3 h 8 m (5 h 23 m comptant aturades).

(aquestes dades són certes sempre que el túnel de Llauset sigui obert al trànsit rodat. En cas contrari, cal sumar mitja hora més).

De fet, aquesta excursió es va fer com a “pla C” pel darrer dia de la sortida pel pont del Pilar a la vall de Toran, però el fet és que el temps no va ajudar gens durant tot el pont, ja que una inoportuna depressió s'instal·là a sobre nostre dissabte i no se n'anà fins dimarts. Durant aquest pont només es va poder fer una excursió pel bosc de Carlac (excursió fàcil de menys de tres hores molt recomanable pel magnífic bosc que es travessa) i assistir a la brama del cérvol però amb un pla alternatiu, menys ambiciós que l'original. Ah!, i una mica de turisme rural i de compres a Vielha el diumenge, un dia ben passat per aigua.

I és que aquesta tardor no ha estat gens afortunada amb les grans excursions. També es va haver de cancel·lar una bonica travessa per Benasc, per la cara nord del massís de la Maladeta.

(fotos cortesia de la Maria José i d'un servidor)

Monteixo (2904 m, 10-JUL-2010)

Aquest cim és el Monteixo. Situat a la Vallferrera, és un dels pics més importants que podem trobar al Parc Natural de l'Alt Pirineu, un dels meus llocs predilectes d'excursionisme (si no el que més).

No és l'alçada el que el converteix en un gran pic, ja que els seus 2904 metres es queden una mica curts davant els propers Comapedrosa i Pica d'Estats. És la seva situació, una mica apartada de l'eix axial pirinenc el que li permet ser un mirador excepcional sobre el Pirineu i la vall de Tor.

Aquest pic el vam pujar el passat mes de juliol (quines hores per escriure una crònica!) en un dia força maco, amb acampada al càmping d'Àreu. El Monteixo es pot pujar des d'aquest poble, però seria una pujada molt dura pel desnivell a superar i sospito que no és tan maca com la que vam seguir.

De fet, la via més normal és per l'estany d'Aixeus. Per arribar-hi, cal agafar els cotxes i ficar-los per una pista forestal en un estat acceptable que mena cap al refugi de Vallferrera, fins al Pla de la Selva. Però nosaltres vam decidir escurçar l'excursió i pujar per un altra pista (aquesta, en un estat infernal en algun tram, perillós pels cotxes!) fins a la Pleta dels Frares. D'aquesta manera, els 1200 metres de desnivell es reduïren a només 850 (el GPS, però, em marcà 1000 metres de desnivell en arribar al cim!).

La pujada no té cap dificultat ni cap pas exposat. És una pujada agraïda que tothom vam fer sense dificultats, tot i que algú va acusar la falta d'entrenament. De fet, em va recordar molt les ascensions clàssiques del Puigmal o del Puigpedrós. El paisatge és bonic i l'arribada a l'estany d'Aixeus és molt gratificant, ja que és un estany força maco. De tota manera només hi vam passar una mica de lluny ja que la via de pujada, si no es feia per la canal, passava més a l'oest i després cap al sud.

Arribats a dalt, el pic és gairebé un cim de vaques. Les vistes són formidables, especialment cap a la Pica d'Estats i el Sotllo, però també destacava la Pica Roja (tots aquests han de caure!). Molt a prop hi havia el pic de Norís, al qual s'hi accedeix des del Monteixo per una cresta que no vam gosar intentar. A més, el temps no era massa estable i amenaçava pluja que es concretà en arribar de nou a Àreu, sortosament fluixa, i dic sortosament perquè el dia anterior vam arreplegar un bon aiguat a Tavascan.

Per això vam decidir baixar pel mateix camí i d'aquí, tornar cap a casa. Alguns volien veure el partit de la Roja al Mundial i per això no ens hi vam encantar gaire.

En resum, que va estar un cap de setmana maco, amb l'afegit de la visita a la central hidroelèctrica de Tavascan el dia anterior.