Excursions 2009

Bé, un altre any que s'acaba. Un any intens, ple d'excursions, de bons records i d'algun no tan bo, però molt positiu en conjunt.

Cada vegada em resulta més difícil recordar totes les aventures viscudes aquí i allà, especialment les de baixa-mitja muntanya, mentre que les d'alta muntanya acostumen a deixar-me una empremta més difícil d'esborrar. És normal, aquestes excursions duren més, interacciones més amb els companys, hi ha més possibilitats que passi alguna cosa sucosa digna de recordar, el compromís és major, etc.

Ara que toca fer balanç, sense cap mena de dubte l'excursió-estrella d'aquest 2009, des de la meva perspectiva, va ser la que vam fer al Bachimala i Culfreda aquest passat mes d'agost. No va ser el paisatge, sens dubte molt bonic, ni tampoc el fet que el Bachimala va representar per a mi una mena de redempció amb l'alta muntanya i batre el meu rècord personal d'alçada assolida. Tampoc ajudaria el fet que l'atac al Culfreda (i que n'és de bonica l'aproximació a aquest pic!) es va quedar en un intent només.

El que fa aquesta excursió inoblidable és el molt bon humor que va imperar els quatre dies que va durar. I com vam riure! Prova d'això és el vídeo que deixo aquí i que molts de vosaltres ja haureu vist en un altre lloc.

Però no passeu ànsia si no hi vau venir, perquè el Ramon i jo tenim la intenció de repetir l'ascensió al Culfreda. Serà una excursió memorable, segur!

Evidentment, n'hi han hagut d'altres excursions memorables.

En primer lloc, la travessa estiuenca del Vinhamala, molt espectacular, especialment les dues primeres etapes, tot i que a mi em va saber una mica curta.

També és digna de recordar la volta al Midi d'Ossau, on vam poder contemplar aquest emblemàtic pic des de tots els angles possibles.

O bé, la volta al pic de Tristaina, amb l'encantador refugi d'Etang Fourcat.

O el Tuc d'Ermer, que malgrat la seva modesta alçada i no tenir complicacions tècniques, és un pic que et fa suar de valent pels desnivells a superar.

Sense oblidar les ascensions al Puigmal i al Puigpedrós, pics emblemàtics, sí, però que encara no havia fer.

O els pics de Terrers i Mortiers. I una frase que va quedar gravada per la posteritat, quan algú, en veure un estany mig glaçat va dir “parece la tapa de un váter”. Inoblidable!

I molt especialment, els pics de la Forqueta, el plat picant d'aquesta temporada.

L'alta muntanya hivernal ha estat tot un descobriment: difícil serà d'oblidar el Costabona amb raquetes, un dia que va ser rodó. Sense oblidar el Pedró dels Quatre Batlles o els Rasos de Peguera.

No puc oblidar les excursions de baixa i mitja muntanya. De nou, el molt bon humor va fer que l'estada al Pallars de Setmana Santa es convertís en una experiència difícil d'oblidar (la Tribu dels Pallarokees...). O bé l'estada a Camprodon. O el cicles com Estimar Catalunya i el GR1. Moltes excursions. Impossible recordar-les totes.

Han quedat algunes coses al tinter: l'estada a Ordesa (a veure si aquest proper any!) o la volta al Comabona, però constantment flueixen nous projectes. Els noms de Maestrazgo, Culfreda, Néouvielle, Mont-Roig, Monteixo o Perdiguero han sonat com a possibles projectes de cara a aquest any vinent. I n'hi hauran d'altres, de ben segur. Els espero amb impaciència!