Tour del Néouvielle (V): del refugi d'Orédon al refugi de la Glère (6 d'agost).

El dia s'aixecà clar i radiant. El camí semblava fàcil i ample i, com que els més castigats havien pogut descansar, semblava que l'etapa no seria massa dura.

De fet, des del refugi fins al lac d'Aubert el camí era fàcil i bucòlic, especialment en passar per una zona anomenada “les Laquettes”.

En arribar al lac repressat d'Aubert vam sorprendre a un grup de marmotes en la imatge més tendra del dia.

Però aquí acabà el romanticisme. S'havia de pujar la Brèque Barris, pujada que era fàcil però alguns ja patien del cansament d'ahir. En arribar, i després de superar algun pas fàcil amb l'ajut de les mans, ens vam trobar amb una gran pedrera que la majora va passar com van poder (d'altres, més llestos, van trobar que perdent una mica d'altura hi havia un pas més còmode).

Superada la pedrera, començà una lenta pujada cap al la Bretxa de Chausenque, seguint la ruta d'ascensió al Néouvielle. El paisatge estava dominat pel caos de roques, torrenteres i pales de neu. No era una pujada difícil però les forces d'alguns flaquejaven i s'avançava amb lentitud.

Poc abans d'arribar a la bretxa, se'ns apareix el circ final, realment impressionant, amb el Néouvielle (semblava un ullal) i l'abans esmentada bretxa. El paisatge és sobrecollidor. L'atac final a la bretxa és força dret i per algunes pales de neu, però s'hi arriba sense massa problemes. Així vam assolir la cota màxima de la travessa, 2790 m (sense comptar-hi el Campbieil, és clar).

Allà vam dinar una mica, dinar amb nervis més o menys continguts perquè en abocar-nos a l'altra banda a tothom ens va entrar una certa angúnia: s'havia de baixar per un pendent aparentment vertiginós i després... una pedrera immensa com mai havia vist fins gairebé el refugi, que es divisava de lluny.

Bé, a l'hora de la veritat, la baixada inicial fou més fàcil ja que hi ha un camí fressat i només en algun punt cal aplicat la tècnica “culenbajen”. El pitjor, però, van ser les més de dues hores de penós progrés per aquell caos de grans blocs de pedra que va treure de polleguera a més d'un. El calor apretava i si a més s'hi afegeix certa desorientació (molta confusió de camins i fites), és normal que alguns acabessin amb els nervis creuats, a més d'un esgotament físic total. Fins i tot els més veterans afirmaven que poques vegades havien vist una pedrera d'aquesta envergadura.

El cert és que en arribar al primer llac molts no s'ho van pensar per capbussar-s'hi. Des d'aquí, la imatge del camí fet era difícil d'oblidar i de creure.

I no es va acabar aquí la cosa, ja que després de passar el preciós lac det Mail (amb una bonica península ideal per acampar-hi) una confusió de camins va fer que els més endarrerits arribéssim abans al refugi que la resta. En resum, una etapa duríssima, gairebé 11 hores per una camins difícils i poc agraïts a partir de la Bretxa de Chausenque.

En quant al refugi, se'ns havia dit que estava una mica deixat de mà, però el refugi de la Glère havia estat reformat feia tres anys i, tot i que una mica lleig per fora i tenir només dutxes fredes, és un refugi ampli i còmode, amb un sopar i esmorzar excel·lents i bon tracte dels guardes. Només una pega: el llum d'emergència de la sortida de socors que hi havia a l'habitació on vam dormir i que molesta força de nit. Antifaç t'estimo!

Distància: 12,8 km
Hores efectives: 5 h 42 m
Desnivells: +1041 m, -808 m

Tour del Néouvielle (IV): ascensió al pic de Campbieil (3173 m, 5 d'agost)

Avui tocava l'ascensió del Campbieil, un dels tres mil més fàcils dels Pirineus, però un tres mil, a fi de comptes. No tothom hi va pujar, alguns es ressentien del cansament i van decidir sàviament quedar-se descansant al refugi (si haguéssim intuït el que ens esperava el dia següent, segurament més gent s'hi hauria quedat!).

Se'ns va presentar un problema: no hi havien autobusos que ens havien de pujar fins el Lac de Cap de Long. Sortosament el guarda del refugi ens hi va dur amb un cotxe-furgoneta (en dos viatges). I dic sortosament perquè si no hauria estat una etapa molt llarga. Tot i així, la tornada l'hauríem de fer pels nostres propis mitjans...

El dia s'aixecà nuvolós i fred. De fet, en començar a caminar fins i tot queia una pluja pixanera i això va fer una mica pesat rodejar el Lac de Cap de Long, i més per les pujades i baixades per les pedreres que voltaven el llac repressat. El mal temps, però, s'anà desdibuixant i deixà pas a un dia força acceptable.

La pujada al Campbieil no és difícil: després d'alguns dubtes en abandonar el llac i de creuar el bonic rierol que baixava ben carregat, de d'on ja es veia el pic, arribà la part més difícil, una forta pujada per la vall de Cap de Long amb algun pas amb l'ajut de les mans que desembocava a una zona més plana cap a la cota 2500. A partir d'aquí el paisatge abandona el verd de la pradera per mutar a mineral acompanyat d'algunes pales de neu. Emergeixen a l'esquerra el pic d'Estaragne i a la dreta, majestuós, desafiant i intimidatori, el colós de la regió, el Pic Long, que amb els seus 3192 metres és la major cota del massís del Néouvielle i potser la més difícil de conquerir.

Seguim avançant i, passant a prop d'un estany (Gourg de Cap Long) emprenen l'atac final per la Hourquette de Cap de Long per una vessant força inclinada però fàcil (compte, però, amb la caiguda espontània de pedres!). Així vam fer el cim. Malauradament el fort vent, el fred i els núvols no ens van permetre gaudir plenament del paisatge que s'estenia davant nostre, però tot i així vam gaudir d'un primeríssim pla del Pic Long i del Pic Badet (encara semblaven amenaçadors des d'aquí!) i cap a l'oest, d'una magnífica vista del Vignemale i del Balaitús amb les seves glaceres, i també la Bretxa de Roland i les muntanyes que l'acompanyen: el Taillon, els Gabietos, Cilindro i Casco de Marboré, etc. Fins i tot des d'aquesta distància impressiona la Bretxa!

Després de les merescudes abraçades i felicitacions, un grup d'intrèpids encara va gosar fer la cresta i mirar de conquerir el veí Estaragne (3006 m). Accedir-hi, però, no sembla tan fàcil ja que ens van comentar que s'havia de superar una llosa inclinada, exposada i força llisa. Per això la majoria vam optar per tornar pel mateix camí, descens fàcil i sense més complicacions que el pas inclinat que hi ha sobre la cota 2400 ja esmentat, la llarga i pesada baixada pel lac Cap de Long i des d'aquí, un camí fàcil però llarg fins el refugi d'Orédon. Abans, però, ens vam retrobar amb els herois de l'Estaragne que ens van demostrar que es troben en plenitud de forma.

Dura jornada, sens dubte, però molt gratificant. Semblava que el més difícil de la travessa ja estava fet. Innocents de nosaltres!

Distància: 19,5 km
Hores efectives: 7 h 5 m
Desnivells: +1276 m, -1590 m

Tour del Néouvielle (III): del refugi de la Campana de Cloutou al refugi d'Orédon (4 d'agost).

Aquesta etapa ja l'havia fet íntegrament fa tres anys, amb la diferència que aquesta vegada la feia en sentit invers. El dia s'aixecà radiant però fred.

Esmorzem (i val a dir que tots els refugis s'han comportat bé en aquest sentit, ja era hora!) i caminem cap el coll de Bastanet, seguint el mateix camí d'ahir fins el lac de la Hourquette. Arribar al coll no suposà cap problema i, una vegada allà, la majoria va pujar el pic de Bastan, de 2718 m. És aquest un pic fàcil de pujar, amb només una molt petita grimpadeta al final, una mica exposada, però qui escriu el va fer quan encara era un perfecte novell i no va tenir cap problema.

Per això vaig decidir no pujar aquesta vegada... i passar una mica de fred al coll. Destaquen des del cim les vistes cap al Midi de Bigorre i el seu observatori astronòmic (pic aquest que, per cert, vam poder veure un bon grapat de vegades en el decurs de la travessa).

Mentre uns pujaven, la resta vam decidir esperar al lac superior de Bastan, un estany preciós que convidava al bany, però en un dia fred com aquell pocs es van atrevir a capbussar-se. Una vegada reunit el grup, es continuà la marxa passant pel refugi de Bastan (molt semblant al de la Campana de Cloutou) i els seus bonics llacs, amb precioses vistes cap al Néouvielle.

Val a dir que gairebé totes les fotos que es prenen d'aquest pic es fan des d'aquí! De fet, a partir d'aquell moment i fins el lac de l'Oule, on vam dinar, el camí esdevingué una veritable rambla de gent que venia a gaudir d'aquest preciós racó del Pirineu francès.

Sempre seguint el GR 10, restava superar el coll d'Estodou per arribar al refugi, una pujada per un bonic bosc que acabava en praderes i que a alguns ja se'ls va fer una mica dur.

Hi havia l'opció de pujar el Soum de Montpelat, de 2474 metres, però ningú hi va voler pujar, pensant potser en l'etapa del dia següent. Tant és, perquè les vistes des del coll són impressionants, amb el Néouvielle i una vista de vertigen cap a la vall on hi ha l'aparcament d'Artigusse.

La baixada final pel bosc, una mica pesada, ens permeté arribar al refugi-xalet d'Orédon. Quin contrast amb el refugi anterior! Sembla més una gîte d'étape que no pas un refugi, molt gran i confortable, amb dutxes d'aigua calenta i habitacions de 10 persones com a molt. Els sopars i esmorzars eren, ens semblaven, vaja, de luxe, i més si tenim en compte que molts dinàvem de l'escàs i poc variat menjar que portàvem a sobre. I l'atenció, molt agradable, sobretot per part de certa noia que... (fins aquí puc escriure!).

Distància: 12,4 km
Hores efectives: 4 h 28 m
Desnivells: +722 m, -1056 m

Tour del Néouvielle (II): del Pont de Gaube al refugi Campana de Cloutou (3 d'agost).

Ens aixequem a una hora prou còmoda i, després d'esmorzar i recollir-ho tot, agafem els cotxes cap al Pont de Gaubie, un aparcament situat entre Barèges i el coll de Tourmalet. Aquí començà la travessa, amb unes motxilles que pesaven força, ja que la majoria dúiem el dinar de cinc dies.

En aquesta primera etapa s'havien de passar per dues collades: la Hourquette Nère i la Hourquette de Caderolles. Es preveia, doncs, una etapa una mica llarga i dura, però al final no ho va ser tant com es preveia en un principi. L'ascensió per la vall d'Aygues-Cluses seguint el GR 10 fins la cabana homònima era maca i el temps acompanyava.

Traspassar el primer coll no suposà cap problema. Davant nosaltres s'estenien els primers estanys importants de la travessa, els lacs de Port-Bielh i Gourg-Nère, on vam dinar, i poc després es deixà veure per primera vegada el Néouvielle. Hi havia la temptació per part d'alguns de fer un bany (fet que es repetiria sovint aquests dies), però el temps empitjorava. Una boira espessa aparegué per la Hourquette de Caderolles i, amb el record de la tempesta d'ahir, vam decidir posar fil a l'agulla.

La pujada d'aquest coll fou una mica més complicada ja que s'havia de superar algunes pedreres poc importants, però prou per posar neguitós a més d'un. Però arribàrem sense problemes. Al respecte, d'aquest dia recordo un comentari d'algú que va dir que preferia aquesta zona a les innombrables pedreres d'Aigüestortes. Si hagués intuït només per un moment el que ens esperava els propers dies, potser s'hauria guardat d'obrir la boca.

La baixada final cal al refugi estigué presidida per la boira i un ambient frescot. Afortunadament no fou gens problemàtica i en poc temps vam arribar al petit però molt bonic refugi de la Campana de Cloutou, amb capacitat per una vintena de persones.

És aquest un refugi curiós: hi havia gent que el trobà claustrofòbic, amb una única habitació on s'accedeix per una taula clavada verticalment i on s'ha de fer una grimpada de IIº. Més curiosa és la dutxa, una mànega negra que baixa d'una muntanya (l'aigua s'escalfa pel Sol) i quatre taules a fora del refugi per tapar les vergonyes del banyista. L'aigua, però s'escalfa, encara que sembli mentida, i els dies de sol baixa calentona. Avui baixava tèbia perquè el Sol escalfava només a ullades.

Més curiós és l'únic lavabo, una caseta d'un metre quadrat amb letrina tipus “mili” que és a uns cent metres del refugi. I les piques... una mànega d'aigua (molt bona!) i una pica de rentar-se la roba. Personalment, i malgrat l'opinió d'alguns, trobo que és un refugi molt maco, petit, auster, amb caràcter marcadament muntanyenc, molt lluny d'aquests mega-refugis tan confortables i grans com el de l'Angel Orús o el Josep M. Blanc. El tracte dels guardes va ser molt agradable. El menjar... bé, correcte i prou, va ser millor l'altra vegada que vaig pernoctar aquí, fa tres anys. La vetllada, agradable, amb converses força interessants.

En ser un refugi petit, no resultava gens incòmode sortir a mirar el capvespre i com sortien els primers estels entre els núvols que hi quedaven, però no ens hi podíem quedar gaire ja que a les 10 es fa silenci...

Distància: 13,5 km

Hores efectives: 4 h 54 m

Desnivells: +1088m, -522 m

Tour del Néouvielle (I): la prèvia.

Dintre de l'immens Parc Nacional dels Pirineus es troba la Reserva Natural del Néouvielle, una de les zones lacustres més importants de l'esmentada serralada. Potser no té tanta fama com Aigüestortes, però no per això és menys interessant.

El Néouvielle, de 3091 metres, no és el pic més alt de la zona (el superen de llarg el Campbieil i el Long) però sí el més famós, ja que figura com a protagonista en un sense fi de fotos, com a rerefons dels estanys que esquitxen la zona.

La proposta excursionista estiuenca d'aquest any ha consistit en una travessa de quatre dies per aquesta regió, més un cinquè dia dedicat a l'ascensió d'un tres mil de la zona, el pic Campbieil. L'autor ja havia fet part d'aquesta travessa fa tres anys, així que en part significà per a mi un retrobada. Heus aquí les meves impressions.

Pròleg (2 d'agost): ens reunim a Palau Reial a les 8 del matí. De fet, avui només fem el viatge d'anada, ja que ens esperen més de 400 quilòmetres, la majoria d'ells per carreteres una mica feixugues, especialment a la banda francesa.

Fins el túnel de Bielsa el temps era estable i xafogós, però a l'altra banda del túnel la temperatura caigué de 27º C a 14º C, amb espessa boira i tempesta. Un mal temps que presagiava un mal començament. Però afortunadament la climatologia adversa només durà aquell dia. Això sí, creuar els ports d'Aspin i del Tourmalet (famosos ambdós per les gestes ciclistes que han donat tanta fama al Tour de France) amb una bona tempesta i per carreteres estretes, amb pendents i revolts pronunciats, és francament impressionant.

Vam arribar al poble de Barèges i pernoctar a la Gîte d'étape Oasis, confortable i amb un servei de sopar i esmorzar prou acceptable, i bon tracte per part dels guardes. Les habitacions són prou confortables i de tamanys diversos: la majoria ens vam allotjar en una de 12 places.