Tour del Néouvielle (I): la prèvia.

Dintre de l'immens Parc Nacional dels Pirineus es troba la Reserva Natural del Néouvielle, una de les zones lacustres més importants de l'esmentada serralada. Potser no té tanta fama com Aigüestortes, però no per això és menys interessant.

El Néouvielle, de 3091 metres, no és el pic més alt de la zona (el superen de llarg el Campbieil i el Long) però sí el més famós, ja que figura com a protagonista en un sense fi de fotos, com a rerefons dels estanys que esquitxen la zona.

La proposta excursionista estiuenca d'aquest any ha consistit en una travessa de quatre dies per aquesta regió, més un cinquè dia dedicat a l'ascensió d'un tres mil de la zona, el pic Campbieil. L'autor ja havia fet part d'aquesta travessa fa tres anys, així que en part significà per a mi un retrobada. Heus aquí les meves impressions.

Pròleg (2 d'agost): ens reunim a Palau Reial a les 8 del matí. De fet, avui només fem el viatge d'anada, ja que ens esperen més de 400 quilòmetres, la majoria d'ells per carreteres una mica feixugues, especialment a la banda francesa.

Fins el túnel de Bielsa el temps era estable i xafogós, però a l'altra banda del túnel la temperatura caigué de 27º C a 14º C, amb espessa boira i tempesta. Un mal temps que presagiava un mal començament. Però afortunadament la climatologia adversa només durà aquell dia. Això sí, creuar els ports d'Aspin i del Tourmalet (famosos ambdós per les gestes ciclistes que han donat tanta fama al Tour de France) amb una bona tempesta i per carreteres estretes, amb pendents i revolts pronunciats, és francament impressionant.

Vam arribar al poble de Barèges i pernoctar a la Gîte d'étape Oasis, confortable i amb un servei de sopar i esmorzar prou acceptable, i bon tracte per part dels guardes. Les habitacions són prou confortables i de tamanys diversos: la majoria ens vam allotjar en una de 12 places.

Volta al Comapedrosa (24 i 25-JUL-2010)

Aquesta excursió serà difícil d'oblidar. Excursió d'una bellesa comparable només amb la seva duresa. Excursió, a més a més, un xic accidentada on no tot va sortir com hauríem desitjat, però l'aventura és l'aventura i l'alta muntanya té una bona dosi d'això.

L'objectiu, fer la volta sencera al Comapedrosa, el sostre d'Andorra, amb pernocta al refugi homònim, l'únic refugi guardat d'aquest país, de fet.

Poca cosa comentaré de dissabte perquè gairebé tot va passar el diumenge. Aquest primer dia només havíem de pujar al refugi des del pàrquing de l'estació d'esquí d'Arinsal. Una pujada suau de menys de dues hores sense més incidents que el bon humor i les bromes per part dels bromistes de sempre.

La curta etapa de dissabte ens va permetre gaudir d'una tarda relaxada amb un refrescant bany a l'estany de les Truites, situat a pocs metres del refugi. Refugi, per cert, que em va sorprendre per ser molt espaiós, còmode i ben equipat (molts lavabos, llits amples, etc). El sopar, molt correcte i no tant l'esmorzar, una mica massa justet de pa, certament. El tracte dels guardes ho deixaré com a correcte, tot i que la guarda principal no semblava precisament de gaire bon talant.

Diumenge ens aixequem a les 6:30 i, després d'esmorzar i recollir motxilles, comencem a caminar, sempre seguint el GR 11, cap a la portella de Baiau pujant per praderes i torrenteres. A diferència d'ahir, el dia s'ha aixecat nuvolós i fred. No triguem en arribar primer a la bassa de l'estany Negre i, una mica després, al molt bonic estany Negre. La seva gran alçada (2600 metres) fa que encara mantingui una petita part glaçada. Un estany solitari i molt bonic que exigí creuar alguna pala de neu, lloc on un company va tenir un ensurt en enfonsar-se a una petita rimaia sense més conseqüència que un petit cop... i perdre un bastó. Preludi del que ens esperava?

Arribem en suau pujada a la portella de Baiau. Després d'un petit ganyip comencem a baixar, ja en territori català, cap als estanys de Baiau, on hi ha ubicat un d'aquests clàssics refugis metàl·lics del Pallars. L'estany principal és preciós, però la baixada és força dreta i cal parar compte, tot i que no resultà gaire difícil ni exposada.

Arribem a l'estany i aquí començaren les dificultats: s'havia d'abandonar el GR11 i agafar la variant GR 11.1 però... on començava el camí? Les marques no es trobaven enlloc.

Després de consultar els mapes i el GPS, es decidí pujar per una evident tartera que conduïa a un coll ben marcat, situat entre el pic de Medacorba i la Roca Entravessada. De tota manera, pel GPS no em quedava clar si era el camí correcte o no, ja que es separava força del track que tenia, però l'experiència de la volta al Vinhamala i el convenciment que el coll era molt evident va fer que ignorés aquesta desviació, de moment.

La pujada, per una llarga pedrera que arribava al mateix coll, resultà àrdua però sense dificultat. Poc abans d'arribar algú crida “Compte!”: un isard baixava a velocitat de vertigen donant salts increïbles i passant a menys de 10 metres de nosaltres. Espectacular! D'altres el seguien però van decidir passar més lluny... Ja teníem la imatge del dia.

En arribar a dalt del coll miro el GPS. Quelcom no va bé perquè ens hem desviat encara més. Decideixo agafar el mapa de l'Alpina i ubicar-me amb les coordenades. Una suor freda inunda el meu cos: som al port de Medacorba i no al dels Estanys Forcats!

Ho comunico als vocals. De fet, la mala notícia l'hem encaixada amb serenor, com ha de ser, però la situació és preocupant. Aquest camí ens duu de cap a França, no hi han alternatives raonables i alguns ja van molt petats, ja que portem uns mil metres de desnivell de pujada. Així que fem l'únic que podem fer: tornar a la tartera i baixar de nou els quasi 300 metres de desnivell que hi ha abans d'arribar de nou als estanys de Baiau, mentre pensàvem si valia la pena continuar o bé desfer tot el camí fins al refugi de Comapedrosa.

Alguns decidim avançar-nos i mirar de buscar el camí correcte. I el vam trobar, sí, però no va ser fàcil, ja que apart del coll de Medacorba només s'endevinava el coll de Baiau per on havíem baixat. La variant del GR, molt mal senyalitzada, es trobava en una vessant a la vora del llac i només una petitíssima fita la marcava. Calia pujar un bon tros fins trobar els senyals del GR, confirmades, aquesta vegada sí, pel GPS. No va ser fins una bona estona després que es deixà veure el veritable coll dels Estanys Forcats, on s'arribava per un altra pedrera de suau inclinació i amb alguns sifons que feien més penós l'apropament. Tornàvem a entrar en territori andorrà.

Poc abans d'arribar ens aturàrem a menjar una mica i a esperar la resta del grup (i a fer alguna foto en pla “Iwojima”). Una aturada ràpida perquè el temps empitjorava, amb vent, fred i boira.

En arribar al coll, ens trobem amb una impressionant vista dels Estanys Forcats, amb el llac superior encara mig glaçat. Però recomençaren els problemes: la pujada havia estat suau però la baixada era molt dreta. A més, hi havien moltes pales de neu. El primer tram de baixada era força dret, especialment el canal dreta, on alguns baixaven en pla “culenbajen”. Resultà millor baixar per l'esquerra, també força dret però menys. El pitjor però, van ser les pales de neu (no dúiem grampons). Pales que en condicions normals no eren difícils, però en alguns trams un fort vent et desequilibrava perillosament i t'empenyia cap al precipici. Afortunadament tot sortí bé, malgrat que alguns ho van passar una mica malament.

El més difícil estava fet, però quedaven encara uns mil metres de baixada. El grup s'estirà molt. Poc abans d'arribar al refugi lliure del Pla de l'Estany ens assabentem que una companya baixa lesionada: ha tingut dues torçades de turmell i gairebé no pot caminar. Malgrat tot, una cura ràpida i l'ajut dels altres li permet tirar endavant... de moment.

En aquest estat de coses es decidí, òbviament, escurçar l'excursió (era a més molt tard) baixant per la Borda de la Coruvilla fins al pàrquing on teníem els cotxes, però en arribar a aquesta borda la nostra companya lesionada ja no podia més, així que es decidí trucar als serveis de socors i deixar-la amb dos companys. La resta arribàrem al pàrquing sense més problemes. Poc abans d'arribar, però, vam veure l'helicòpter que portava la nostra companya cap a l'hospital, on fou atesa.

En definitiva, una excursió preciosa, molt maca i difícil d'oblidar, però també molt dura. Les xifres de la segona etapa canten: 6 h 45 m de temps efectiu per cobrir 15,7 km, 1464 m de desnivell de pujada i 2151 m de desnivell de baixada. Gairebé com si haguéssim pujat l'Aneto, en paraules del vocal. De tota manera, la tornaré a fer algun dia, ara que ja conec el camí. Val la pena.

(fotografies cortesia de l'Ignasi i de l'autor)

Ariège (24 a 27 de juny de 2010)

Bonica estada de quatre dies a l'Ariège, aprofitant el pont de Sant Joan per conèixer una mica aquesta regió del Pirineu francès, regió potser no massa coneguda al nostre país, però plena d'indrets molt macos i espectaculars.

Ja m'ho van explicar els qui coneixen la regió: el Pirineu francès es caracteritza per presentar uns desnivells més marcats que la vessant sud i, degut a la influència del clima atlàntic, més humit, presenta una verdor més acusada que el Pirineu ibèric. Si a més a més afegim les dates escollides, mes de juny amb tota l'explosió de la primavera a l'alta muntanya, el paisatge que vam gaudir va ser magnífic, gairebé comparable al que vaig poder viure un mes abans al Roc Blanc.

Difícil resumir què va passar en quatre dies. Aquí en va un resum:

Dia 24: excursió al pic de Girantès (2088 m). Aquesta primera excursió era, en principi, un recorregut circular amb sortida i arribada al Replat de Coumebière, recorregut que donava la volta al pic de Cabanatous i al Mont Garias. Des del port de Saleix es pot pujar en mitja hora el fàcil pic de Girantès. Excursió amb boniques vistes a diverses valls on encara quedaven força congestes de neu, i al refugi de Bassies amb l'estany proper. Val a dir que, tot i no ser gaire dura ni llarga, alguns de nosaltres aquell dia no ens trobàvem amb massa ànims i qui subscriu no va pujar l'esmentat pic de Girantès. I és que la biodramina fa estralls...

Dia 25: el Circ de Cagateille. Una excursió circular espectacular, que comença i acaba al pàrquing de la Peyre (s'accedeix per carretera en bones condicions). Malgrat que amb prou feina s'assoleixen els 2000 metres d'alçada, és una excursió de pura alta muntanya, que a la vessant nord dels Pirineus pot començar fins i tot a partir dels 1500 metres.

El Circ de Cagateille encara presentava força neu, amb moltes congestes a la part alta, on vam trobar els bonics estanys de la Hilette, amb la seva curiosa forma de T, i d'Arlet. Cascades magnífiques, multitud de torrenteres, és una excursió que pel seu desnivell i durada (uns 1000 metres de desnivell i unes 6 hores de marxa efectiva) va ser més aviat dura. La intensa calor, algunes pedreres i un pas tècnic, el Pas du Chat, on cal fer una desgrimpada d'uns 20 metres (IIº, però no gaire complicat ni exposat, hi ha un cable, alguns graons i bones preses) van ser els principals obstacles que vam trobar.

Com a nota curiosa, ens vam creuar amb un excursionista masculí que caminava amb les vergonyes a l'aire. Jo no me'n vaig adonar, però va ser objecte de comentaris sucosos per part sobretot de les noies del grup.

Dia 26: avui tocava una ascensió no a un pic, sinó a l'étang de Garbet i, opcionalment, a l'étang Bleu, des d'Agneserre.

Carretera D 8f que sur d'Aulus-les-Baines. L'excursió surt des d'una pronunciada corba on hi ha un curiós cartell d'un programa anomenat OURS per caminants d'un balneari proper. A l'étang de Garbet s'hi arriba fàcilment després de creuar un bonic bosc i una bonica pradera. Alguns s'hi van quedar a aquest estany, mentre que la resta vam decidir pujar a l'étang Bleu, una ascensió més complicada per un senderó confús (ben senyalitzat, però) i no gaire fàcil, ja que hi han moltes pedres lliscoses. L'esforç, però, s'ho val, ja que en poc més d'una hora es té primer una vista impressionant de l'étang de Garbet i després s'arriba a veure l'étang Bleu. Tot i no ser ni a 2000 metres, el fet de ser un estany enclotat va fer que ens el trobéssim mig glaçat encara.

Per arribar a la vora de l'estany cal fer una senzilla desgrimpada. El més sorprenent és que el contrast del gel i dels icebergs que flotaven al llac li donava a l'aigua un color gairebé negre. Allà vam dinar, alguns fins i tot s'hi atreviren a fer un intent de bany. La visió del llac i del circ que l'envolta, amb les pales de neu en ple desglaç i les torrenteres, donaven al lloc un aspecte realment fantàstic i difícil d'oblidar.

La tornada es va fer pel mateix lloc, però un fort ruixat ens va sorprendre la darrera mitja hora, ruixat molt intens i persistent que va fer que tots acabéssim ben xops, almenys les meves botes semblaven una piscina!

Dia 27: aquest darrer dia tocava la guinda del pastís, l'ascensió a la Dent d'Orlú, que es troba una mica lluny d'Aulus-les-Baines. Des de la Jasse de Cabane Longue és una ascensió fàcil que es va fer en mig de molta broma. Hi havia la intenció per part d'algú de cantar una jota a dalt del cim, però la meteorologia anunciava inestabilitat. Per això es va pujar el cim ràpidament.

El punt de partida s'assoleix després d'una marxa una mica llarga per una pista forestal sense asfaltar en un estat regular. L'ascensió no representa pràcticament cap dificultat si no tenim en compte el fang que hi ha al canal d'ascens i algunes pedres una mica lliscoses. Tot i així, aquell dia no hi havia gaire, de fang, però per un altra ocasió millor portar unes polaines o paraneus. Les vistes són senzillament grandioses, malgrat la modesta alçada (2222 m) del pic.

La tornada es va fer sense novetat, amb el soroll d'algun tro que anunciava tempesta, una tempesta que descarregà amb força quan ja fèiem viatge de tornada cap a Barcelona.

Destacar la gîte d'étape la Goulue, situada a Aulus-les-Baines, on vam pernoctar aquests dies. Una gîte d'étape que ens va deixar molt bon record, ja que per un preu més que raonable vam tenir una residència gairebé de luxe: habitacions de 2/4 persones, dutxes i lavabos impecables i molt bon menjar francès. Tracte cordial dels guardes i tres detalls per la posteritat: l'aniversari de bodes del Frederic i la Carme, que vam celebrar de manera espontània; les classes d'estiraments i exercicis de gimnàstica correctiva de la Manuela, molt interessants i útils, sobretot pels castigats d'esquena; i un detall simpàtic que vam tenir amb la guarda que va aconseguir que li pugessin els colors. I és que, d'escandalosos, ho érem una mica, tot s'ha de dir...

Pica del Canigó (2784 m, 20-JUN-2010)

Què es pot dir d'aquesta muntanya que no s'hagi dit ja en multitud de llibres, revistes, conferències, etc.? La muntanya potser més emblemàtica del muntanyisme català ha estat l'objectiu triat aquest darrer cap de setmana, dintre del cicle d'excursions “Estimar Catalunya” que porta a terme el CEC.

Si a més a més afegim altres al·licients com les dates escollides, molt properes a l'acte de la Flama del Canigó, la possibilitat de fer turisme visitant alguns importants monuments romànics, i el carisma dels vocals (sensacionals com gairebé sempre), es comprèn fàcilment que aquesta excursió, prevista per una vintena de membres, s'omplí en el temps rècord de 24 hores.

De fet, dissabte va ser un dia eminentment turístic, amb visita a les abadies de Sant Martí de Canigó i de Sant Miquel de Cuixà. Van ser visites guiades, tot i que en el primer cas fou en francès. Afortunadament, però, el francès empleat per la guia era prou entenedor i, pels qui tenien més dificultats, van gaudir del servei de traducció d'alguns dels nostres companys.

És bonic veure el bon estat de conservació dels dos monuments, tot i que en el cas de Sant Miquel de Cuixà resultava una mica trist veure com bona part dels capitells del claustre no hi són perquè van ser venuts i ara formen part d'algun edifici situat en no recordo quin país (USA?).

També fou emotiva la lectura en veu alta del primer capítol del famós poema “Canigó” de Jacint Verdaguer per part de tots els assistents, lectura que es va fer en acabar de dinar. I no menys la lectura de la llegenda de la primera ascensió al Canigó, suposadament atribuïda a Pere III “el Gran”. El mot de “Gran”, de fet, no li ve de les conquestes, sinó precisament pel seu esperit muntanyenc, ja que el va pujar pel mateix motiu que nosaltres, els excursionistes, pugem muntanyes. O almenys això diu la llegenda.

Diumenge tocava l'ascensió del Canigó des del refugi de Merialles, refugi on vam pernoctar i on s'hi arriba després d'una penosa travessa en cotxe per una pista forestal ampla però en mal estat a data d'avui. És aquest un refugi maco i molt confortable, net, llits amples, tracte correcte dels guardes i un sopar molt bo (i dos gossos amb moltes ganes de “marxa”, especialment un Border Collie que semblava no cansar-se mai de jugar). No puc dir el mateix de l'esmorzar, massa pobre (pa, cafè i melmelada, i res més) pel que s'espera d'un refugi i més tenint en compte l'activitat que es fa en aquests llocs.

Després d'esmorzar començàrem a caminar. Alguns vam recollir algunes branques pel camí amb la intenció de pujar-les a dalt del cim i ajudar a fer la pira on cremarà aquesta revetlla de Sant Joan la Flama del Canigó. Malauradament sembla ser que l'estiu es resisteix a instal·lar-se al país. I és que el temps no pintava gens bé: feia fred, força fred i el cel estava més núvol que seré.

De fet, en arribar al refugi Aragó ja ens trobàvem grups d'excursionistes que desistien de pujar-hi. “Fa massa vent i fred”, “hi ha boira”, etc. I per si això fos poc, de sobte començà a nevar, quedant en poc temps cobert el terra de neu granulada.

Arribats a aquest punt (cota 2350 m) i a suggeriment dels vocals, la meitat del grup no volgué continuar i retornà cap a Merialles. La resta continuàrem, però amb la pràctica convicció que no faríem cim. Després de passar la Plana del Cadí i algunes congestes de neu glaçada, vam començar a pujar fort, però en arribar a la cota 2550 una ràfega forta de vent va tirar a terra al vocal (sense conseqüències). Això, la boira i una temperatura de -3º C ja van ser arguments prou forts per decidir que no valia la pena arriscar més i que el Canigó no es mouria del lloc.

Tornant al refugi vam veure com la boira a estones escampava per tornar a posar-se... fins quedar serè. Però el vent continuava. Pujar per la “xemeneia” hauria estat perillós al meu entendre. I no diguem al cim mateix...

En fi, un altra vegada serà. Després de dinar, tornada cap a casa tot i que la majoria va decidir fer una visiteta a Vilafranca de Conflent per fer una cervesa. Esperem que l'estiu s'imposi d'una vegada, perquè darrerament portem una ratxa de mal temps que Déu n'hi do!

(fotos cortesia del Quim i l'Andrea)

La vall de Galbe i el Roc Blanc (29-30 de maig de 2010)

Si començo aquesta crònica dient que no hem aconseguit l'objectiu de fer cim, probablement algú pensarà que l'excursió ha estat un fracàs. Res d'això.

No hem fet el Roc Blanc, és cert. El temps no ens ha acompanyat aquest diumenge. La boira i un vent bastant fort ens han fet recular quan encara ens faltava la part més difícil de la pujada. Tot i tenir només 2542 metres, la estació no està prou avançada i a hores d'ara encara hi ha força neu a cotes relativament baixes.

Tant és. Dissabte tampoc vam assolir l'objectiu de veure l'estany del Diable, situat a la vall de Galbe, tret de l'Antonio, és clar. Qui escriu ja el va visitar l'any passat, juntament amb els pics de Terrers i de Mortiers, però és clar, era finals de juny. Hi ha massa neu encara per damunt dels 2000 metres.

Però l'exuberància d'aquesta vall ja va ser una recompensa capaç de satisfer fins i tot al més exigent. De fet, aquest any tota la Catalunya nord i comarques properes (Cerdanya, Ripollès, etc) embriaguen els sentits amb una explosió de verd difícil de veure altres anys. El camp i el bosc estan aquests dies d'una verdor impressionant, esquitxada per catifes de flors multicolor. I els rius baixen ben crescuts pel desglaç. Si teniu l'oportunitat, no deixeu escapar aquests dies i gaudiu d'una primavera com poques n'hi han hagut aquests darrers anys.

Diumenge tocava el Roc Blanc, un pic d'alçada modesta però situat en una zona que no deixa indiferent ningú pel seu aspecte feréstec i que no és tan fàcil de fer, especialment quan encara hi queda neu.

De fet, l'aproximació fins a l'estany de Laurenti des del refugi forestal homònim on es deixen els cotxes, no representà cap problema. És aquest un camí on ens vam trobar molts excursionistes i pescadors. Però superat el llac, molt maco de fet, començaren les congestes de neu que aviat ens van obligar a fer servir els grampons (alguns no en duien i hagueren de recular). La progressió continuà per unes pales de neu força inclinades fins assolir la cota 2250, on trobàrem un petit estany que començava a desglaçar i que em recordava un comentari d'una amiga que l'any passat comparà el proper estany del Diable amb cert instrument casolà d'ús quotidià...

Aquí ja no vam voler continuar. Massa boira. I ens esperava una llarga pujada per una gran pala de neu que si fes sol hauríem pujat de ben segur. Així que decidírem recular i tornar cap a casa després de dinar a prop de l'estany de Laurenti.

Hi tornarem de ben segur, perquè ha estat un cap de setmana preciós. També molt agradable l'estància a la Gîte d'étape d'Esposouille, un lloc ideal per pernoctar tot i no haver servei de menjars (tens, però, tot el necessari per cuinar). L'únic problema que vam trobar són els accessos: aquest any les pistes forestals (sense asfaltar) de la vall de Galbe estan força malmeses i els cotxes hi pateixen. Tampoc és gaire millor la pista forestal per accedir al refugi forestal de Laurenti: tot i ser asfaltada, es troba en un estat força dolent de conservació amb molts clots, apart de ser molt estreta.

Acabo aquesta crònica agraint a tot els companys d'aventura la companyia durant aquests dos dies i en especial als dos vocals, el Xavi i la Pepa, amb un record especial pel Josep que no va poder venir.

(més fotos clicant aquí).