Infierno tubular

Hace algunos años, cuando iba por las mañanas al trabajo, escuchaba la sección “los odios” del programa “No somos nadie” de Pablo Motos.

Lo cierto es que me reía mucho con las fobias de la gente, pues algunas eran originales y otras, desternillantes. Dos de ellas se me quedaron en la memoria para siempre: una señora, que decía estar harta de ser vieja porque cada vez que abría la boca se le caían los dientes (desternillante momento), y un señor que decía odiar al músico británico Mike Oldfield.

De esta segunda afirmación voy a hablar. Este señor se quejaba de que le diesen la vara con tanto Tubular Bells I, Tubular Bells II, Orchestral Tubular Bells, Millenium Bell y demás análogos.

Mucho se ha hablado de Tubular Bells y por eso no voy a comentar nada nuevo de este disco que no pueda encontrarse en otras páginas web o blogs. Que es una obra maestra es una afirmación que está fuera de toda duda, aunque no fue ni de lejos la primera obra que escuché de este músico (por suerte).

De hecho, hasta los 17 años o así yo era un profano de la música al que le molestaba cualquier sonido musical, incluso el de una flauta dulce, y las peleas con mi hermano sobre el volumen que ponía el tocadiscos eran constantes, especialmente con cierto músico que mi madre y yo apodábamos “el rascatripas” y su disco raro que tenía pintado un tubo retorcido enorme.

Pues una tarde de ese verano que cumplía 17 añitos (si no me falla la memoria), estaba tan aburrido que se me ocurrió poner una “casette” de Modern Talking (cara A) y China Crisis (cara B). De Modern Talking me gustaron algunas canciones, discotequeras pero que sonaban bien. Sin embargo, en la cara de China Crisis encontré una melodía instrumental preciosa, que me cautivó en el acto.

Se lo comenté a mi hermano, y no veáis la cara que se me quedó cuando me dijo: “Eso no es China Crisis, sino Mike Oldfield”. El tema que escuchaba era el “Taurus II” de su álbum Five Miles Out.

Sí, mi odiado “rascatripas”. Y poco después, descubrí otro disco que me enamoró (musicalmente), era “Hergest Ridge”, y aquello me destapó definitivamente mis atrofiados oídos.

Después vinieron otros músicos: Jean-Michel Jarre, Vangelis, Enya, Pink Floyd, Dire Straits, U2... Más tarde, la explosión clásica: Bach, Haydn, el “sordo”, Brahms, Bruckner, Mahler... y los éxitos del pop-rock internacional, por supuesto. Pero siempre quedará Mike Oldfield como el hombre que me abrió los ojos a la música. Y eso es mucho, así que a nadie le sorprenda el por qué de mi admiración hacia este compositor/multiinstrumentista/productor/etc.

Por desgracia, cada día me resulta más difícil decirle a la gente lo mucho que me gusta su música. Esta espiral tubular de lanzar, cada vez con más frecuencia, secuelas del Tubular Bells, refritos y remasterizaciones ha llegado a un punto que, para mí, carece totalmente de sentido, a no ser que haya un interés lucrativo de por medio, claro.

Hagamos cuentas: 1975, The Orchestral Tubular Bells (interpretado por una orquesta sinfónica); 1992, Tubular Bells II (bonito, lo reconozco); 1994, Tubular World (track de su disco “Songs of Distant Earth”, su última gran obra maestra); 1998, Tubular Bells III (el peor, muy comercial para mi gusto y demasiado “ibicenco”); 2000, Millenium Bell (con la campanita en la portada, aunque poco tiene que ver musicalmente hablando); 2003, Tubular Bells 2003 (regrabación para corregir los fallos del original, pero en mi opinión mejora algunas partes y estropea otras); 2008, Music of the Spheres (que podría llamarse perfectamente Tubular Bells IV)...

… y el otro día me entero del lanzamiento del “Tubular Bells 2009”, una remasterización. No pude evitar una sonora carcajada al escuchar el anuncio.

Por favor, basta ya de refritos tubulares, me parece ridículo. Toda esta explosión tubular no es ajena al declive creativo de su autor, ya que desde “The Songs of Distant Earth” cuesta encontrar cada vez más algo interesante de este músico revolucionario que apuntaba maneras de genio.

Sólo conozco un caso parecido al de Oldfield: Anton Bruckner (tiene 4 ó 5 versiones de su sinfonía “Romántica” y revisó casi todas sus restantes sinfonías, pero eso es otra historia y sus motivos creo que eran bastante distintos). Curiosamente, también este compositor clásico figura en mi lista de predilectos.

Para acabar, un comentario que publicó hace años la revista “el jueves” y que en su momento no me hizo gracia:

“Después de lanzar Tubular Bells I y Tubular Bells II, Mike Oldfield publica Tubular Bells III, siguiendo con su estilo de música que ya se puede definir como neurosis obsesiva”.

No quiero imaginar lo que dirían a día de hoy.

P.D.: a pesar de todo le sigo admirando, y disfruto escuchando “Music of the Spheres” incluso con los refritos tubulares que contiene, pero hay que ser crítico y no dejarse llevar por el fanatismo friki. Que incluso los genios se equivocan.

P.D.2.: en cierto blog he leído que la mundialmente famosa melodía con que se abre el Tubular Bells, está inspirada (si no plagiada) en música de Johann Sebastian Bach. ¿Verdad o falso? Inquietante, y más si recuerdo que el tema “Conflict” (QE2) se lo atribuía Mike por entero cuando cualquier melómano reconocería al instante un extracto de un conocido concierto, cuyo nombre no recuerdo, del mismo Bach.

P.D.3.: en otra ocasión volveré a hablar de Oldfield, y espero encontrarme más inspirado para comentar las muchas maravillas musicales que nos ha dejado. Porque una cosa es cierta: este músico es único.

Puigmal (2910 m, 21-JUNY-2009)

Han hagut de passar gairebé tres anys, des que em vaig aficionar a això de destrossar botes caminant per senderons pedregosos, per tenir l'oportunitat de conquerir un cim clàssic entre els clàssics.

Però aquest passat diumenge l'espera s'acabà. I de quina manera, ja que aquesta ha estat, si mal no recordo, la sortida d'alta muntanya amb més participació que recordo. Certament, el Puigmal té un gran poder de captació d'excursionistes. Ja siguin experimentats, que volen relaxar-se una mica o recordar velles ascensions, com de novells, que veuen en el Puigmal una bona ocasió per fer un primer contacte amb l'alta muntanya, o bé l'oportunitat de fer un gran pic sense més dificultat que la que suposa superar un desnivell d'uns 1000 metres.

Com ja he apuntat, a aquesta excursió es van congregar una trentena de participants, tant novells com veterans. La ruta que es va seguir no és la més habitual, però resulta molt més interessant un camí circular que no la via clàssica de pujada des de Núria i retorn pel mateix camí.

El punt de sortida i d'arribada fou la collada de Fontalba. Això ja implica superar un desnivell lleugerament inferior al de Núria. El problema és que per arribar a aquest lloc s'ha de transitar per una pista sense asfaltar durant uns 8 km, i tot que no és una pista en mal estat, com la que hi ha de Tavascan a Pleta Palomera per accedir al refugi de Certascan, sí que suposa un càstig per vehicles que no siguin del tipus tot terreny.

Ens posem a caminar cap a les 10 del matí, amb l'Ignasi Nadal com a vocal guia, el Quim com a vocal escombra i un servidor com a tercer vocal “infiltrat” al mig del grup, si se'm permet l'expressió. Aquest dia em proposo deixar el GPS en un segon pla i orientar-me només amb el mapa, feina per un altra banda força fàcil ja que el camí és clar.

Ben aviat començo a acusar la falta d'entrenament: als pocs metres noto que em costa respirar bé i parlar alhora. El cor em bateja amb força, però només va ser durant la primera mitja hora. Aviat recupero el to i pujo sense dificultat. El dia és bo però una mica fred. Bufa un vent molt fort que augmenta la sensació de fredor que pateixen especialment alguns que no venien prou equipats. El grup s'estira molt, potser massa. Ja se sap, cadascú tira al ritme que pot.

Després de 2,5 hores de pujada es corona el Puigmal sense més problemes. Hi ha molta gent a dalt del pic, tal com era d'esperar. Les vistes son magnífiques. La primera muntanya que reconec és el Pedraforca i tot el Cadí, el Puigllançada, la Tosa d'Alp i el Puig de Dòrria. Mira, en veure aquest darrer penso “deu ser un pic fàcil i magnífic per fer-ho a l'hivern amb raquetes”. Cap al sur, la Serra Cavallera amb el Taga, el Puig Sestela i el coll de Pal. I cap a l'est, l'olla de Núria.

Després d'algunes fotos marxem cap a Núria descendint per la coma de l'Embut. Aquesta va ser la part més bonica de l'excursió: ja no bufa el vent i queden algunes congestes de neu on alguns no s'estan de fer broma i que, personalment, a mi em recordaven aquella sensacional (i difícilment repetible) travessa per la zona Carlit-Bulloses que vam fer fa just un any. Només faltaven alguns estanys, però. I mentrestant, observava l'olla de Núria recordant quan fa dos anys vaig intentar-la des de Coma de Vaca (quina inconsciència!). En localitzar el pic de Noufonts, lloc on vam haver de renunciar a continuar, vaig pensar, “Déu n'hi do el que ens quedava encara. Quina sort que el temps se'ns girés”.

Després de dinar, arribàrem a Núria i, sense aturar-nos, vam tornar cap a Fontalba per un corriol que, si bé era maco i amb bosc, a mi se'm va fer un xic pesat. El grup va arribar completament fragmentat, ja que hi havia gent molt cansada. Després de les felicitacions, tornàrem cap a casa, però abans la majoria van fer una merescuda cervesa. Un servidor, però, tenia una mica de pressa i va haver de renunciar-hi.

En resum, una bonica excursió. Només un apunt: no recomano Fontalba com a lloc de sortida o arribada si no s'hi va en un vehicle tot terreny, en un cotxe llogat o en un cotxe-tartana. Els vocals hem de vigilar més de no ficar els cotxes en pistes sense asfalt i molt especialment si són pistes llargues o en mal estat. Les raons són evidents: els cotxes “normals” pateixen en aquestes circumstàncies i si no tenim en compte això, la majoria de gent que pot oferir cotxe no ho farà en un futur.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 15,2 km

Temps de camí: 5h 42m

Temps aturat: 2h 38m

Velocitat mitja: 2,7 km/h

Desnivells: +/- 1030 m

Serra de Montsià (22-MAR-2009)

Situada a l'extrem sud de Catalunya, a la comarca homònima, aquesta és potser una de les serres menys conegudes pels excursionistes. És per això que, en sentir la proposta del Quim de fer aquesta excursió sota el pretexte que ell encara no hi havia anat mai, no vaig dubtar en apuntar-me jo també.

La serra del Montsià és una petita cadena de muntanyes de poca alçada (poc més de 700 metres) situada molt a prop del mar i de Sant Carles de la Ràpita. He passat força vegades a prop, ja que està rodejada per una banda per l'autopista AP-7 i, per l'altre, per la carretera N-340. Sempre m'ha fet la sensació de ser una roca gairebé pelada i poc interessant. I res més lluny de la veritat.

El cert és que l'excursió ens va agradar molt. El lloc és bonic, amb una vegetació molt rica i abundant als llocs més ombrívols, amb relleus escarpats i força accidentats, barrancs i cingleres que no tenen res a envejar als d'altres serralades més importants.

L´únic inconvenient és que, degut a la llunyania, no es poden programar excursions massa llargues d'un dia. De fet, la idea inicial va ser sensiblement retallada (i amb encert!) a una marxa d'unes quatre hores.

Vam quedar a Balmes-Bergara uns quants coneguts (Quim, Lluïs i Raquel, la resta eren desconeguts per mi excepte els vocals, Francesc Beato i Joan Bernat) i, després d'un llarg viatge per autopista, vam començar a caminar a les 9:30 a prop del Mas de Miralles (camí conegut com “lligallo de l'Antic”) seguint el GR 7.

El dia era magnífic tot i que una mica calitjós. Després de caminar per una pista, seguit d'una suau pujada per un corriol a un ritme força tranquil, vam arribar al Pla de la Galla (amb una ganyipadeta) on sentíem les interessants històries del Francesc Beato sobre mesures de meridians. Poc després, i per uns magnífics boscos, arribàrem a la font de Burgar, que malgrat que rajava, era gairebé impossible poder beure-hi donat que l'aigua surt arran de terra. Allà ens vam trobar amb un altre grup d'excursionistes.

Pujant per bonics boscos i sentint històries sobre cert “caminat solitari” (sembla ser que anys enrere l'excursionisme a nivell de pagès es considerava una excentricitat), vam arribar a Mata-redona, una masia en ruïnes on se'ns explicà la història d'un francès que mesurava per aquestes terres el mencionat meridià i que, sorprès per la Guerra de la Independència, va tenir força problemes per sortir-se'n viu i escapar de les urpes de la resistència...

I després de la visita a aquesta masia, arribà el punt culminant de l'excursió: la Foradada, un dels principals cims del Montsià, tot i que no el més alt. El cert és que la pujada al cim, tot i que no sigui gaire conegut, estava molt concorreguda per excursionistes. Una curiosa roca amb un pont natural semblant a aquell del Montsant que no vaig poder veure l'any passat. Des del cim, les vistes son magnífiques allà miris on miris, és una atalaia excepcional, especialment pel delta de l'Ebre. Llàstima que el cel, tot i serè, presentava visibilitat reduïda a causa de calitges i boirines.

Després d'un descans, deixàrem el GR 7 i començàrem a baixar per un corriol força empinat i descompost on les relliscades eren freqüents, però sense perills més evidents que caure de cul. Espectaculars cingleres i una preciosa vista cap a la Foradada, que semblava un ull que dominava tota la vall. I una curiosa roca anomenada “la Campana”. La vegetació havia canviat de manera evident, molt més seca i estepària.

La baixada es feia a un ritme força lent, però al final arribàrem a una masia (la Gossera) on dinàrem. Allà, per una badada meva, vaig ratllar les meves ulleres de sol. Sort que em van costar quatre duros al Decathlon...

Finalment, arribàrem a una pista (camí de la Gossera), amb magnífiques vistes cap a les muntanyes més altes (que escarpades semblaven des d'aquesta posició!), que ens dugué ja al final de l'excursió: la N-340 i la benzinera que hi ha a prop, on ens esperava l'autocar.

En resum, bonica excursió que convida a conèixer millor aquest racó apartat, però potser és millor venir un parell o tres dies per aprofitar millor el temps i el viatge.

Dades tècniques:

Distància: 11,7 km

Desnivells: +613 m, -617 m

Cota màxima: 677 m

Cota mínima: 78 m

Hora d'inici: 9:30

Hora de final: 15:40

Temps en moviment: 3 h 55 min

Temps aturat: 2 h 10 min.

Velocitat mitja: 3,1 km/h

GR1, 7ª etapa, Sant Pau de Segúries-Ripoll (15-MAR-2009)

Setena etapa del sender històric entre Sant Pau de Segúries i Ripoll, població aquesta darrera considerada com el bressol de Catalunya donat que fou aquí on el comte Guifré el Pilós manà construir el famós monasteri benedictí de Santa Maria de Ripoll. I fou precisament aquest comte qui, en negar el vassallatge al rei franc, alliberà els comtats que governava dels lligams de dependència que fins a llavors tenia amb la jove França, comtats que amb els temps acabaran perfilant la nació catalana.

Bé, per l'autor d'aquestes línies, aquesta etapa era la represa d'aquest cicle del qual m'havia perdut les dues anteriors etapes, degut a motius familiar en un cas, i al Costabona en l'altre. Després d'aixecar-se ben d'hora (5:25 A.M.) i d'un viatge d'anada amenitzat per un llarga xerrada històrica per part del Lluïs Rotllan, arribàrem al punt de sortida, Sant Pau de Segúries.

L'etapa en qüestió es va desenvolupar sense incidències amb un temps ideal, fins i tot massa càlid tenint en compte les dates en que ens trobàvem. Una etapa força llarga que va passar factura a algú pel cansament acumulat. Així, la primera part, fins a Sant Joan de les Abadesses, es va fer amb bon ritme, no massa ràpid però tampoc sense encantar-s'hi.

Fins i tot algú aprofità l'ocasió per, mapa a la mà, seguir els consells dels monitors del curs de vocals per practicar amb la cartografia. I és que, déu n'hi do, a baixa i mitja muntanya costa orientar-s'hi amb el mapa prescindint del GPS.

Després de dinar i, com que alguns volien visitar el monestir de Ripoll, es decidí dividir el grup en dues parts, de manera que el primer, el del Lluïs, aniria amb un ritme més viu per arribar abans a Ripoll. Després de dubtar una mica, vaig decidir en primera instància anar amb aquest grup, però de seguida vaig veure que aquell dia no tenia ganes d'estrès i, a més, aquella era la part més bonica de l'excursió, així que al poc temps decidí aturar-me i esperar el grup del Quim, on vaig acabar fent de vocal-escombra i arribant amb tota tranquil·litat a la capital del Ripollès.

Com a nota simpàtica, dir que el Lluïs celebrava el seu aniversari convidant a bombons i ratafia a tothom. Val a dir que un servidor només va poder tastar-ne un, ja que el segon el vaig perdre i el tercer em va caure al terra de l'autocar i va quedar completament aixafat per algun peu traïdor...

Dades tècniques:

Distància: 25,4 km
Desnivells: + 530 m i -735 m
Temps: 6 h 15 min (no es compten aturades)
Velocitat mitja: 4,1 km/h

Rasos de Peguera (14-FEB-2009)

Magnífica excursió amb raquetes la que vam gaudir ahir a Rasos de Peguera. A diferència d'altres anys, aquest hivern ha sigut molt generós amb la neu, tant és així que fins i tot en alguns llocs hi ha nevat massa, fins i tot pels esquiadors i algunes estacions d'esquí s'en ressenten!
Molt diferent ha estat aquest recorregut si el comparem amb el del Costabona, del passat mes de gener. Com comentava en un altra entrada, aquella excursió, dura i espectacular però sense grans dificultats, es desenvolupà en un terreny propi d'alta muntanya. Aquesta volta era, en comparació, un passeig fàcil però no menys maco, ja que tota la travessa es va fer caminat per boscos de pi on la neu presentava gruixos espectaculars, fins el punt de deixar la copa dels arbres al mateix nivell dels excursionistes. Parlem de gruixos d'un o dos metres, que es diu ben aviat!

De fet, poc abans d'arribar l'escepticisme s'havia instal·lat una mica entre nosaltres degut a que, des dels cotxes, es veia molt poca neu. Però res més arribar ja vam comprovar que la neu hi era, especialment a la vessant nord on era de qualitat pols-verge. Perfecte!

El dia era radiant però força càlid si el comparem amb altres travesses semblants. Es podia anar fins i tot en màniga curta al sol. Malgrat això, el lloc va resultar molt solitari. Si mal no recordo, en tot el dia només ens vam creuar amb una parella i un gos, contrastant amb la supermassificació de certs llocs com Aigüestortes a l'estiu.
Perfectament guiats per en Manel (felicitats un altra vegada per aquest meravellós recorregut!), l'excursió va començar i acabar al pàrquing de l'estació d'esquí de Rasos de Peguera. Era un recorregut circular òptim per iniciar-se en travesses amb raquetes de neu, assequible amb un mínim de fons físic i sense cap dificultat tècnica. Durant el recorregut es van assolir dos cims: la Roca d'Auró (1969 m, amb bones vistes malgrat l'antena de comunicacions) i el Pedró (2067 m), cota màxima d'alçada on vam dinar. Magnífiques vistes cap al Pirineu, on destacaven el Puigmal i la Serra d'Ensija, amb la Gallina Pelada, Creu de Ferro i Serrat Voltor.

Per un altra banda, tots sabem que la neu acostuma a despertar, als éssers humans, els instints més infantils (en el sentit positiu de la paraula). I al bon humor que regnava a l'ambient s'hi van sumar les entremaliadures d'una part del personal que participava a l'excursió. Només cal veure les fotos que deixo al Picasa i especialment un par de vídeos...

http://picasaweb.google.es/aplidinio/RaquetadaRasosPeguera15FEB2009#

Dades tècniques:
Distància: 10,3 km
Desnivells: +389 m i -377 m
Cota màxima: 2067 m (el Pedró)
Cota mínima: 1851 m (pàrquing)
Temps: 3 h 20 min (sense comptar aturades)
Velocitat mitja: 3,1 km/h