Rasos de Peguera (14-FEB-2009)

Magnífica excursió amb raquetes la que vam gaudir ahir a Rasos de Peguera. A diferència d'altres anys, aquest hivern ha sigut molt generós amb la neu, tant és així que fins i tot en alguns llocs hi ha nevat massa, fins i tot pels esquiadors i algunes estacions d'esquí s'en ressenten!
Molt diferent ha estat aquest recorregut si el comparem amb el del Costabona, del passat mes de gener. Com comentava en un altra entrada, aquella excursió, dura i espectacular però sense grans dificultats, es desenvolupà en un terreny propi d'alta muntanya. Aquesta volta era, en comparació, un passeig fàcil però no menys maco, ja que tota la travessa es va fer caminat per boscos de pi on la neu presentava gruixos espectaculars, fins el punt de deixar la copa dels arbres al mateix nivell dels excursionistes. Parlem de gruixos d'un o dos metres, que es diu ben aviat!

De fet, poc abans d'arribar l'escepticisme s'havia instal·lat una mica entre nosaltres degut a que, des dels cotxes, es veia molt poca neu. Però res més arribar ja vam comprovar que la neu hi era, especialment a la vessant nord on era de qualitat pols-verge. Perfecte!

El dia era radiant però força càlid si el comparem amb altres travesses semblants. Es podia anar fins i tot en màniga curta al sol. Malgrat això, el lloc va resultar molt solitari. Si mal no recordo, en tot el dia només ens vam creuar amb una parella i un gos, contrastant amb la supermassificació de certs llocs com Aigüestortes a l'estiu.
Perfectament guiats per en Manel (felicitats un altra vegada per aquest meravellós recorregut!), l'excursió va començar i acabar al pàrquing de l'estació d'esquí de Rasos de Peguera. Era un recorregut circular òptim per iniciar-se en travesses amb raquetes de neu, assequible amb un mínim de fons físic i sense cap dificultat tècnica. Durant el recorregut es van assolir dos cims: la Roca d'Auró (1969 m, amb bones vistes malgrat l'antena de comunicacions) i el Pedró (2067 m), cota màxima d'alçada on vam dinar. Magnífiques vistes cap al Pirineu, on destacaven el Puigmal i la Serra d'Ensija, amb la Gallina Pelada, Creu de Ferro i Serrat Voltor.

Per un altra banda, tots sabem que la neu acostuma a despertar, als éssers humans, els instints més infantils (en el sentit positiu de la paraula). I al bon humor que regnava a l'ambient s'hi van sumar les entremaliadures d'una part del personal que participava a l'excursió. Només cal veure les fotos que deixo al Picasa i especialment un par de vídeos...

http://picasaweb.google.es/aplidinio/RaquetadaRasosPeguera15FEB2009#

Dades tècniques:
Distància: 10,3 km
Desnivells: +389 m i -377 m
Cota màxima: 2067 m (el Pedró)
Cota mínima: 1851 m (pàrquing)
Temps: 3 h 20 min (sense comptar aturades)
Velocitat mitja: 3,1 km/h

Vall d'Albiol (8-FEB-2009)

Algú em va comentar una vegada que hi ha una marcada tendència a fer moltes excursions cap al nord del país. La proximitat dels Pirineus i moltes zones humides cap a aquelles contrades fan que el sud quedi una mica marginat. Però les terres de Tarragona guarden indrets plens d'encant i poc coneguts, com els Ports de Besseit o les muntanyes de Prades i el Montsant, entre d'altres.

L'excursió del passat 8 de febrer es desenvolupà per les muntanyes de Prades, precisament. I més concretament, pel serrat del Pou, un enclau humit dins d'una zona tradicionalment seca. Una volteta amb sortida i tornada al poblet de l'Albiol molt relaxada on, com sempre. No hi van faltar la gresca i el bon humor.

El dia no era dolent, però sí força fred, més potser que el que vaig passar en les darreres excursions de raquetes de neu. El cel era força núvol i el sol no escalfava, però no hi havia risc de ruixats pel poc desenvolupament dels núvols.

Referint-me a l'excursió en sí, deixo (i procuraré deixar a partir d'ara) un croquis on hi figuri el recorregut seguit, per si algú s'anima a repetir-la. Destacaria especialment la vall del riu Glorieta. Resulta interessant trobar llocs com aquest tan a prop del mar, amb un riu encaixonat dins una estreta vall i preciós salt d'aigua que es precipitava a un gran toll on segurament a l'estiu no hi deuen faltar banyistes. De tota manera, em fa l'efecte que no deu ser un lloc massa conegut, així que els amants dels llocs solitaris tenen aquí un bon lloc on esplaiar-se... amb el permís dels excursionistes, és clar!

També vam poder comprovar els estralls que va ocasionar la ciclogènesi explosiva de fa unes setmanes, amb grans arbres arrencats d'arrel. I finalment i com ja he apuntat, no va faltar el bon humor, amb algunes companyes fent bé el paper d'activistes pro-anarquia. Vaja, no sé si el jutge Calzón visita aquesta pàgina, però espero que no els hi tingui en compte aquestes bromes innocents...

En resum, una excursió fàcil, de només 14,3 km i uns desnivells de +490 m y -544 m (és curiós que,tant el GPS com l'altímetre baromètric donin més desnivell de baixada que de pujada quan, tractant-se d'un recorregut tancat, haurien de coincidir), sense cap dificultat tècnica i ben portada pels dos vocals, en Mateu espinal i la Pilar Casals. Una excursió a l'abast de gairebé tothom que tingui una mínima forma física.

Això sí, cal conèixer la zona o bé dur cartografia i GPS perquè el lloc és una mica perdedor i l'orientació no és fàcil en algun tram.

Vegeu les fotografia clicant aquí:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/ExcursioVallDAlbiol8FEB2009#

Costabona (raquetes, 11-GEN-2009)

IMPRESSIONANT! Crec que aquesta és la millor manera de definir l’excursió d’ahir, una ascensió als primers cims dels Pirineus que superen la cota dels 2000 metres (o els últims, si venim de l’Atlàntic).

També va ser el dia que, si la memòria no em falla, em vaig aixecar d’hora més aviat que mai: a les 5 en punt sona el despertador i vint minuts després ja agafo el cotxe (temps just per rentar-se, vestir-se i ficar el menjar a la motxilla, ja preparada des d’ahir). Arribo a les 6 a Fabra i Puig i... on és la gent? No es veu ningú. A veure si s’ha cancel·lat i jo sense assabentar-me, però espera... aquell cotxe d’allà potser sigui d’algun conegut. Sí, és el Joan Ramon, el vocal de l’excursió. Poc a poc arriba la resta de la gent.

El viatge d’anada no va tenir incidències, tret d’una espessa boira per la plana de Vic, una lluna plena ben maca i una placa de gel traïdora sortint d’un poblet abans d’arribar a Camprodon, que em va fer patinar una mica, sense conseqüències. Des de llavors i fins arribar a Vallter 2000, anava conduint amb l’ai al cor!

Però a l’estació es van dissipar les pors. El temps era fantàstic, gairebé idèntic al que vam trobar al Port del Comte, i no gaire fred: -4º C al començament, però com que no feia vent i el Sol aviat va escalfar l’ambient, es va suportar molt bé. El grup era força nombrós, 15 persones, el vocal guia (Joan Ramon Montes) i el vocal escombra (Manel Canales).

Des del començament i durant gairebé tota l’excursió es va imposar un ritme suau, assequible per tot el grup, però sense grans pauses, i aquí va radicar l’èxit de la sortida. Bé, això i que la gent va respondre, envoltada d’un molt bon ambient.

La neu era molt abundant, qualitat pols i acabat de caure, producte de les nevades caigudes els dies d’ahir i d’abans d’ahir. Tot plegat ens va permetre de gaudir d’unes vistes formidables: boscos de pins glaçats que semblaven trets d’un conte de Nadal i muntanyes majestuoses totalment vestides de blanc, muntanyes dominades pel gegantí Bastiments, escoltat pel Pic de la Dona i el Gra de Fajol.

Quant a la travessa, una vegada superat el desnivell que duia al Pla de la Coma Ermada i la Portella de Morens, va consistir en tot una cadena de pics que voltaven els 2500 metres. Així, va arribar primer el Puig de Coma Ermada (2502 m) i ben de seguida, el Puig de la Llosa (2509 m). Després d’una baixada i de passar la Portella del Callau, arribà la Roca Colom (2510 m), el punt més alt de la travessa. Però el Costabona trigà més, ja que el Coll de Pal representava un sifó considerable. La pujada al Costabona, fàcil però ja algú es notava una mica cansat.

Però la recompensa que ens esperava allà a dalt valia la pena. Apart de l’àpat, les vistes eren inoblidables: cap al nord, França i el Canigó; cap a l’est, les Alberes... i el Mediterrani, inconfusible; cap al sud, es veia el Taga, la Serra Cavallera i, més lluny, el Montseny i Montserrat; i cap a l’oest, els primers grans pics dels Pirineus.

Després del dinar i les fotos de rigor, vam tornar pel mateix camí sense gairebé aturar-nos, ja que eren gairebé les 3 de la tarda i calia desfer el camí, que va ser el mateix d’anada tret d’una desviació per terres gales per evitar pujar el Puig de la Llosa i el Puig de la Coma Ermada. El cansanci ja passava factura, el Sol es posava rera el Grau de Fajol (fantàstic!) i la temperatura va caure de cop a -6º C, però arribàrem a temps al pàrquing sense haver de fer servir els frontals.

Així, ben contents i amb “El Messies” de Haendel de fons, vam acabar aquesta bonica excursió. Molt bé per tots dos vocals i per tota la gent, que va estar fantàstica. I també els amics de sempre, el Txus, la MJ i especialment el podi, que no coincidia amb ell des d’aquella ascensió al Ballibierna, allà pel juliol de 2008.

Després d’un cafè (o una xocolata suïssa ben bona) a Setcases, tornàrem cap a casa, sense més incidents que veure els típics bojos de la carretera fent l’animal amb els seus esportius i monovolums de gamma alta, i una invasió de formigues que em vaig trobar en arribar a casa.

Total, 16,6 km de recorregut, 6 hores de camí (segons el GPS) i una desnivells acumulats de +910 m i -905 m, segons l’altímetre baromètric. Déu n’hi do!

Més fotos (totes les que veieu aquí i a l'enllaç, cortesia del podi) a:

http://picasaweb.google.es/podi38/Costabona02#

Port del Comte (raquetes, 3-GEN-2009)

Una excursió amb neu no és una excursió qualsevol. I això ja ho vaig constatar l’any passat a les Bulloses, al Casamanya i a la Tosa d’Alp. I ahir, una vegada més al Port del Comte.

Ens havíem apuntat un bon grapat de gent per fer el Pedró dels Quatre Batlles amb raquetes, però per una raó o un altra, al final vam decidir desafiar l’adversa climatologia el Lluís, la MJ, el Carles Clúa, la Mercè, la Maria, la Marta i un servidor. Vam quedar a les 6:30 a Fabra i Puig i, després de constatar els efectes d’aixecar-se tant d’hora després de tants excessos nadalencs (això d’aixecar-se cada dia a les 10 del matí...) i d’un viatge que presagiava mal temps, vam arribar a l’estació d’esquí del Port del Comte amb un temps impecable, un cel blau intens i una temperatura gens freda.

Després de llogar les raquetes i de suportar una imprevista marxa de gairebé mitja hora per una pista asfaltada, arribem a la plaça de pàrking de Prat de Botons, on comença de debò l’excursió. Agafem una pista que porta cap el Tossal d’Estivella en suau pujada, gairebé una pista d’esquí de fons, vaja, on avancem sense dificultats però amb un ritme potser massa lent, ja que per algú era la primera vegada que es calçava unes raquetes i aviat ho va acusar. En arribar a prop del Tossal, una forta pujada en ziga-zaga ens va permetre flanquejar el pic pel costar esquerra i ens dugué aviat a les cotes altes del Port del Comte, on gaudírem de superbes vistes.

Arribats a aquest punt vam veure que anàvem força malament de temps. La Tossa Pelada quedava a prop però alguns ja no podien més i van decidir abandonar, aprofitant un telecadira que hi havia allà mateix.

La resta vam continuar endavant, creuant unes pistes d’esquí i en poc temps assolíem la base de la Tossa Pelada. Decidírem, però, no fer-la sinó flanquejar-la i posar rumb directe cap el Pedró dels Quatre Batlles, que quedava ben a prop. La neu, força trepitjada al començament de l’excursió, esdevenia cada vegada més abundant, verge i tova, amb un paisatge cada vegada més salvatge on només algunes marques d’esquí o de raquetes i alguns arbres dispersos i carregats de neu trencaven aquell mantell blanc impol·lut.

Sense problemes fem el cim i dinem ràpidament perquè anem justos de temps. Feia caloreta i les vistes cap al Pirineu són magnífiques i destaquen Andorra, la serralada del Cadí amb el Comabona ben nevat, la Serra del Verd, el Pedraforca i fins i tot la Pica d’Estats, llunyana però inconfusible. De la resta de Catalunya, res de res, ben amagada sota una espessa capa de núvols baixos.

Comencem a baixar cap el Vulturó, però hi ha una forta baixada i aquí a algú li entra la por, però aconsegueix baixar gràcies als grampons i l’ajuda dels altres membres de l’expedició. A partir d’aquí ens vam desviar de la ruta inicial per escurçar temps. Només quedava una hora de llum i, en lloc d’anar cap al Portell del Llop i la Bòfia, vam escurçar pel Coll de Tancalaporta. I va ser una decisió totalment encertada, perquè a més d’escurçar, vam passar per uns indrets totalment feréstecs i amb la neu (molt abundant) totalment verge, tant és així que en passar per un preciós bosc de pi negre ens enfonsàvem fàcilment més d’un pam, i això amb raquetes! Sense cap mena de dubte, aquesta va ser la part més bonica de l’excursió.

Finalment, en sortir del bosc enllaçàrem amb una pista d’esquí que en poc temps ens dugué de volta al pàrking de Prat de Botons i, des d’allà, fins al punt de sortida, just quan ja es feia fosc. Allà ens retrobàrem amb la resta de la gent i, després de fer un cafè a Solsona, tornàrem cap a casa.

Comentari final: excursió de gairebé 17 km, però amb uns 7-8 km per pista asfaltada fàcilment evitable, i un desnivell de 705 metres de pujada (total, 1410 metres acumulats). Temps ideal, de pel·lícula. Excursió fàcil i molt bonica tret de la baixada inicial del Pedró, on poden caldre grampons. Amb una mica més de temps i si el grup és més fort, es podria haver arribat a la Bòfia perfectament, però crec que la idea de fer tota la travessa fins al Cap d’Urdiets és massa dura per fer-la amb raquetes.

Més fotos clicant aquí:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/PedrDelsQuatreBatllesGEN2009#

GR1, 3ª etapa, Banyoles-Besalú (21-XII-2008)

Tercera etapa del “sender històric”, GR1, i potser una de les més interessants des del punt de vista cultural. I no és per menys: sortida de Banyoles, amb el seu magnífic llac, i arribada a un dels pobles catalans més carregats d’història: Besalú.

L’excursió en sí va tenir poca història, ja que es tractava d’un recorregut pla d’uns 15 quilòmetres. Atès el poc desnivell que hi havia, això representava menys de quatre hores de camí, tant és així que poc després de migdia ja érem a les portes de Besalú.

De fet, el toc de diana al matí va ser molt d’hora, com ja és habitual en aquest cicle d’excursions. El dia era perfecte: fred, frescot al matí (com diria en Tomàs Molina) però suau al migdia, amb un cel ben blau i unes precioses vistes al Pirineu que, des del Canigó fins a la zona del Puigmal, estava ben nevat, tret potser del Costabona...

Com ja he dit, l’excursió va ser molt senzilla, pistes forestals, algun tram asfaltat i una arribada a Besalú per un lloc una mica diferent al previst. Algunes aturades per admirar el llac de Banyoles, algunes masies i esglésies o ermites en un envejós estat de conservació i pobles amb un ambient ja prou nadalenc, etc. Fins i tot un tió enorme al bell mig de la plaça de Serinyà, on ens aturàrem per fer una ganyipada i per veure a algú pujant a un balcó de l’església per fer alguna proclama reivindicativa i republicana... mentre d’altres feien una mica el pallasso amb el pobre tió.

Després de dinar a l’entrada de Besalú (i de cantar-li el "happy-birthday" a la nostra companya Mª José, que complia 37 anyets el passat dimecres), tocava una prevista i molt interessant visita al poble, magníficament guiats pel Lluís Rotllan que, una vegada més, ens demostrà tot el seu coneixement del món medieval. Bé, si algun dia et quedes sense feina, ja saps a què t’has de dedicar, Lluís!

Finalment, la tornada cap a casa, que aquesta vegada va ser molt d’hora (cap a les quatre, si mal no recordo) i va donar temps sobrat a la gent per veure el partit de futbol. I amb el bon record d’aquest bonic poble, ens citàrem per la propera excursió, on definitivament deixarem enrera les planes per començar a caminar per unes terres més accidentades: la Garrotxa.

Anecdotari: destacar que la revenja sembla ser un plat que es serveix fred (antic proverbi Klingon) si ens atenem a l’esbroncada que el conductor de l’autobús va fotre al pobre Quim, arran d’una excursió al Montsant que es va fer el passat mes d’abril, excursió que va acabar força més tard del previst a causa de les funestes previsions de “timing” de l’altre vocal (encara està sota càstig de no fer més vocalies, tot i presentar un recurs al Suprem perquè li afluixin una mica els grillons). I també destacar cert “dedo asesino” d’una tal MJ que no parava d’acorralar a tot el personal que tenia al seu abast. I és que aquell dia estava més revoltosa que de costum... Seria l’orujo del Quim el causant o el Nadal que ja tenim aquí mateix?