GR1, 3ª etapa, Banyoles-Besalú (21-XII-2008)

Tercera etapa del “sender històric”, GR1, i potser una de les més interessants des del punt de vista cultural. I no és per menys: sortida de Banyoles, amb el seu magnífic llac, i arribada a un dels pobles catalans més carregats d’història: Besalú.

L’excursió en sí va tenir poca història, ja que es tractava d’un recorregut pla d’uns 15 quilòmetres. Atès el poc desnivell que hi havia, això representava menys de quatre hores de camí, tant és així que poc després de migdia ja érem a les portes de Besalú.

De fet, el toc de diana al matí va ser molt d’hora, com ja és habitual en aquest cicle d’excursions. El dia era perfecte: fred, frescot al matí (com diria en Tomàs Molina) però suau al migdia, amb un cel ben blau i unes precioses vistes al Pirineu que, des del Canigó fins a la zona del Puigmal, estava ben nevat, tret potser del Costabona...

Com ja he dit, l’excursió va ser molt senzilla, pistes forestals, algun tram asfaltat i una arribada a Besalú per un lloc una mica diferent al previst. Algunes aturades per admirar el llac de Banyoles, algunes masies i esglésies o ermites en un envejós estat de conservació i pobles amb un ambient ja prou nadalenc, etc. Fins i tot un tió enorme al bell mig de la plaça de Serinyà, on ens aturàrem per fer una ganyipada i per veure a algú pujant a un balcó de l’església per fer alguna proclama reivindicativa i republicana... mentre d’altres feien una mica el pallasso amb el pobre tió.

Després de dinar a l’entrada de Besalú (i de cantar-li el "happy-birthday" a la nostra companya Mª José, que complia 37 anyets el passat dimecres), tocava una prevista i molt interessant visita al poble, magníficament guiats pel Lluís Rotllan que, una vegada més, ens demostrà tot el seu coneixement del món medieval. Bé, si algun dia et quedes sense feina, ja saps a què t’has de dedicar, Lluís!

Finalment, la tornada cap a casa, que aquesta vegada va ser molt d’hora (cap a les quatre, si mal no recordo) i va donar temps sobrat a la gent per veure el partit de futbol. I amb el bon record d’aquest bonic poble, ens citàrem per la propera excursió, on definitivament deixarem enrera les planes per començar a caminar per unes terres més accidentades: la Garrotxa.

Anecdotari: destacar que la revenja sembla ser un plat que es serveix fred (antic proverbi Klingon) si ens atenem a l’esbroncada que el conductor de l’autobús va fotre al pobre Quim, arran d’una excursió al Montsant que es va fer el passat mes d’abril, excursió que va acabar força més tard del previst a causa de les funestes previsions de “timing” de l’altre vocal (encara està sota càstig de no fer més vocalies, tot i presentar un recurs al Suprem perquè li afluixin una mica els grillons). I també destacar cert “dedo asesino” d’una tal MJ que no parava d’acorralar a tot el personal que tenia al seu abast. I és que aquell dia estava més revoltosa que de costum... Seria l’orujo del Quim el causant o el Nadal que ja tenim aquí mateix?

Tosa d'Alp (raquetes, 6-XII-2008)

Bonica ascensió amb raquetes a la Tosa d’Alp, el cim més elevat de la serra del Moixeró. Va ser una idea de la Mª José, que en un principi proposà fer el Puig Sestela, però que es desestimà degut a l’elevat risc d’allaus per la vessant nord. Es proposà després el Comabona des de Gósol però també es desestimà per tractar-se d’una excursió molt llarga.
És la primera vegada que repeteixo cim, ja que aquest el vaig coronar l’estiu de 2007 en el decurs de la travessa “Cavalls del Vent”. Aquell dia el recordaré sempre per l’espessa boira que ens va acompanyar des del refugi del Rebost fins gairebé el cim, i que de poc no ens va esguerrar l’aventura.Avui no tocava boira. Ens vam presentar al Coll de Pal, a uns 2100 metres d’alçada, el Txus, la Mercè, la MJ i un servidor, després d’un viatge sense incidents amb el “Súper Xatarra Special”, que és com estic pensant en batejar la meva tartana, en honor a una vella sèrie de dibuixos animats de la meva infantesa.
El temps era bo però gèlid: -4º C a l’inici de la marxa i un vent molt i molt fred, d’aquells que et deixen la mà inútil i sense tacte, però aviat entràrem en calor, en començar la pujada. No és que hi hagués molta neu, i a més era força dura (a diferència del Casamanya, on t’enfonsaves fins i tot amb raquetes), però el paisatge era molt maco i en alguns llocs, espectacular. A mitja ascensió, un “ocellet” (crec que un àliga daurada) ens va fer un passada gairebé rasant, com si ens volgués avisar que allà ella era la reina i senyora d’aquelles terres.
L’excursió era curteta i aviat vam assolir el cim sense problemes. Allà vèiem el Pedraforca i el Comabona ben nevats, i molt especialment el Canigó i la zona del Puigmal. No així el Taga i el Puig Sestela, que no tenien gens de neu.
En ser obert el refugi del Niu de l’Àliga, vam poder dinar protegits del vent i les inclemències del temps. Després tornàrem pel mateix camí, gaudint d’una bonica posta de sol tot just arribant on havíem deixat el cotxe. Total, 515 metres de desnivell i 7,5 km recorreguts. Una sortideta d’iniciació, vaja.
I va ser durant la baixada quan ens vam creuar amb un grup que pujava molt dispers i que semblaven tenir un problema amb un membre que no podia continuar i que s’havia encigalat en una forta pendent glaçada (eren un grup de gent amb problemes de discapacitat mental). Més tard ens va sobrevolar un helicòpter de la Generalitat, possiblement en arribar alguns membres al Niu de l’Àliga devien donar avís per rescatar aquesta persona. Difícilment podíem fer res nosaltres ja que uns grampons potser haurien solucionat el problema, però no en dúiem. Personalment, a nosaltres ens va sorprendre que aquesta gent pugés tan tard al refugi, i més tractant-se d’un grup d’aquestes característiques. Però queda clar que a l’hivern s’ha de vigilar més que mai i anar ben equipats.
Resumint, una experiència ben maca. I no serà la darrera perquè ja estem pensant en noves aventures blanques. La propera serà el 27 de desembre, amb el Pedró dels Quatre Batlles com a objectiu a assolir. Més tard hi ha la idea de fer el Costabona (Vallter 2000) en sortida oficial del CEC: serà l’11 de gener. I potser pel febrer o març ens atrevim amb el Comabona (Cadí)...

GR 1, 2ª etapa, Orriols-Banyoles (30-XI-2008)

Segona etapa del “sender històric” que s’ha desenvolupat sense incidències dignes de menció en un ambient distés i amb una favorable meteorologia, tot i que amb un ventet força frescot. I és que l’hivern ja fa dies que truca a casa nostra i promet una bona temporada pels amants de l’esquí i l’alta muntanya hivernal.

Anem per parts perquè, evidentment, el dia va donar una mica més de sí per escriure alguna cosa més que un simple paràgraf.

El toc de diana va ser molt, molt aviat: 5:30 a.m. i fonts fidedignes asseguren que alguna persona s’hagué d’aixecar a les 4:30 a.m. (que no vol dir “antes de merendar”, perdó pel dolent acudit mortadel·lesc), així que després de recollir al Joan, anem cap a Barcelona i a Balmes-Bergara ens trobem amb el grup de gent del CEC.

Arribàrem a Orriols (Alt Empordà) cap a les 9 del matí. Aquesta etapa consistia en un recorregut de quasi 20 quilòmetres, però gairebé sense desnivell i passant per algunes aldees (Brunsó, Centenys) i poblacions rurals (Melianta) fins arribar a la capital del Pla de l’Estany, Banyoles.

La major part del recorregut transcorria per pistes asfaltades i només cap a la meitat de l’excursió vam poder gaudir de camins i pistes sense l’incòmode asfalt i guarnides per bonics boscos i unes espectaculars imatges del Pirineu completament nevat: espectaculars el Canijo... perdó, el Canigó i la zona del Costabona i Bastiments. Això ens augura una bona temporada de raquetes.

L’escassa dificultat de les pistes a recórrer ens permeté avançar amb gran velocitat, tant és així que cap a dos quarts de dues de la tarda dinàvem a només uns cinc quilòmetres del punt d’arribada, a l’abric d’una bonica església. I cap a les 3 de la tarda ja havíem arribat a Banyoles.

Aquí es va acabar la primera part de l’excursió. La resta de la tarda la vam dedicar a recórrer alguns indrets notables de Banyoles. El Lluís Rotllan va fer gala de les seves dots de guia (a més de vocal) i de gran coneixedor de la història i arquitectura medieval catalanes durant la visita al monestir de Sant Esteve, a la muralla que protegia la ciutat (bé, el que queda d’ella) i a l’església de Santa Maria dels Turers, bons exemples que mostren que Banyoles és alguna cosa més que una vila amb un famós estany ple d’ànecs.

Però d’aquest darrer segurament en parlarem a la propera excursió, on començarem ja a remuntar la serralada transversal... i arribar a un poble carregat d’història: Besalú.

Més imatges al Picasa. Feu clic aquí:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/GR12EtapaOrriolsBanyoles#

La Sinfonía nº 2 "Resurrección" de Mahler

¡Por Dios, vaya sinfonía! Un auténtico monumento a la música y al espíritu humano, diría yo.

Hace ya algún tiempo que la vengo escuchando "a trozos". Esto puede resultar extraño y para los puristas, un sacrilegio, pero es que no estoy hablando de un disco de canciones comerciales o de música ligerita. La sinfonía en cuestión dura más de 80 minutos (no cabe entera en un CD) y supone un verdadero desafío para quien intenta acercarse a ella, pero si se logra conectar con ella y con su significado, la recompensa y la satisfacción de escuchar algo grandioso están garantizadas.

La sinfonía está dividida en 5 movimientos: Totenfeier, Andante moderato, In ruhig fliessender Bewegung, Urlicht, y finalmente, Im tempo des Scherzos. Curiosamente, cuando cayó en mis manos empecé a escucharla por el final, que tras una primera audición me pareció algo casi sin sentido, y precisamente esto era lo que se le achacaba a Mahler cuando estrenaba sus sinfonías.

Lo cierto es que su música, al igual que la de Bruckner, no entra a la primera. Tenemos suerte de contar con la capacidad de grabar la música y reproducirla tantas veces como queremos en casa, y sólo así estoy consiguiendo entrar en el universo musical de los compositores clásicos, pues soy bastante torpe para disfrutar de la música a la primera audición.


Por tanto, no me extraña nada de que estos dos compositores cosechasen tantos fracasos y comentarios negativos cuando vivían. Es que su música, muy vanguardista e innovadora para la época, no es para escucharla por primera vez en un auditorio, a menos que tengas tus orejas educadas a base de años de conservatorio o de gran afición a la música. En este sentido yo he sido totalmente autodidacta, pues de jovencito casi odiaba la música y no fue hasta que cayeron en mis manos dos obras modernas, Taurus II y Hergest Ridge, que se me destaparon de una vez por todas las orejas y sentaron las bases a mi afición a la música sinfónica o de gran orquesta.

Volviendo a nuestra sinfonía, comento algunas cosas de cada movimiento. No me extenderé mucho porque por Internet y la Wikipedia encontraréis artículos de gente más entendida que yo.

El primer movimiento, Totenfeier (Ritos fúnebres), es un largo allegro de más de 20 minutos de duración (típico de las sinfonías de Bruckner y de Mahler). Es el que menos he escuchado, más que nada porque está solo en el primer CD (los otros cuatro están en el segundo). Es una marcha fúnebre y en principio iba a ser un poema sinfónico independiente. Recibió muy malas críticas por parte de algún directorcillo de orquesta y eso desanimó mucho a Mahler, pero más adelante concibió la idea de que formase parte de una obra mayor.

El segundo movimiento, Andante moderato, es una pieza bastante más ligera, agradable y suave, quizás la menos vanguardista de todas pero una de las más fáciles de entender.

El tercero, In ruhig fliessender Bewegung (con un movimiento tranquilamente fluyente) es un scherzo y comienza de una forma abrupta, con dos golpes de timbal. Tiene fases brillantes y espectaculares, típicas de los scherzos. Pero lo más interesante es que hacia el final nos presenta un adelanto de lo que será el último y más espectacular movimiento. Todo un logro...

El cuarto, Urlicht (Luz Prístina), es un lied (canción, en alemán) cantado por una soprano. Esto ya es de por sí otra novedad, pues una sinfonía es, conceptualmente, una composición instrumental y compositores como Haydn consideraban un sacrilegio introducir voces en una sinfonía (Beethoven ya se encargó de cometer semejante "atentado" en su Sinfonía Coral). Rabietas aparte, es un lied francamente bonito.

Y por último, Im Tempo des Scherzos (En el tiempo de un scherzo) cierra esta obra. Una descomunal y grandiosa pieza de más de 30 minutos de duración con final coral. Si el tercer movimiento representa una pérdida de fe, y el cuarto, su recuperación, este movimiento replantea dudas pero acaba con el triunfo y resurrección en sí. Aquí Mahler recurre a casi todos los medios instrumentales posibles para ofrecernos un auténtico universo sinfónico, incluyendo un conjunto de metales y percusión que toca fuera del escenario para dar una increíble sensación de lejanía. El final es sencillamente sensacional y sólo echo de menos que las campanas tubulares y los tam-tam suenen más potentes, quizás debido a la mala costumbre de oír a todo trapo otras campanas tubulares más modernas que sonaban allá por 1973 y que también revolucionaron la música moderna.

Una curiosidad: la Sinfonía Resurrección es la favorita de Karol Wojtyla, alias Juan Pablo II.

Y por si a alguien no le ha quedado claro, las obras Taurus II y Hergest Ridge fueron compuestas por el británico Mike Oldfield. Algún día hablaré de él...

Pels entorns de Vilada (23-XI-2008)

Fa més o menys un any vaig gaudir, amb un parell d’amics, d’un agradable dia d’excursió per la serra del Catllaràs, a l’Alt Berguedà, una volta amb sortida i arribada a la Pobla de Lillet que va coincidir amb l’explosió cromàtica dels colors de la tardor. Va ser una excursió molt maca, certament.

El passat diumenge vaig tornar a l’Alt Berguedà, acompanyat d’un grupet del CEC, per fer un altra excursió circular per un lloc no gaire llunyà del de l’any passat: Vilada.

Vam quedar a les 7 del matí a Fabra i Puig, i després d’un viatge en cotxe i d’esmorzar a Colonia Rosal, vam arribar a Vilada. El dia era força maco i, malgrat les gèlides perspectives meteorològiques, el fred era força suportable i àdhuc en alguns moments de pujada feia una miqueta de calor.

De seguida el paisatge es revelà molt maco, ja que l’excursió va transcórrer gairebé en la seva totalitat per frondosos boscs de pins, roures i alzines, per senders i pistes ben senyalitzades amb les marques del PR-C 147. Així, després de sortir de Vilada i d’una pujada per un magnífic bosc vam arribar a una bifurcació amb una curiosa creu (per quin motiu era allí?) i poc després, a una font amb dipòsit.

Poc després arribàrem a la Mina de l’Aigua, un curiós i estret túnel excavat a la roca on algú amb una mica de claustrofòbia va patir una mica però sense més conseqüències. Destacar una curiosa alzina que hi havia a sobre de l’entrada del túnel amb una llarga arrel que penjava per la paret i s’introduïa allà on semblava impossible, per treure’n menjar.

En sortir del túnel gaudirem d’unes magnífiques vistes a la serralada de Picancel. Poc després, vam trobar la font de l’Arç (Déu n’hi do com rajava!) i, una mica més endavant, les restes del castell de Roset, on ens aturàrem a fer una ganyipada. Aquest era un dels punts més alts de la travessa, amb molt bones vistes a tota la vall.

Més endavant el camí enllaçà amb el GR 241. A partir d’aleshores el cel començà a ennuvolar-se i la possible perspectiva de pluja ens aconsellà accelerar el pas. Seguírem una bona estona el GR fins un desviament on ràpidament vam perdre alçada fins enllaçar amb una antiga carretera abandonada. Notar que, arrel d’una bota descordada, alguna mirada perversa es fixà en els calçotets de qui escriu i que va ser origen d’una sucosa conversa sobre moda íntima masculina i els concursos sobre “miss samarreta mullada”.

A partir d’aquí començà el retorn cap a Vilada amb un paisatge una mica més monòton, però encara maco. Després de dinar, amb torrons, alguna cervesa en ampolla de vidre i orujo del Quim, arribàrem (després de creuar algunes vegades la carretera) primer a una masia i més tard, al molí del Cavaller. Bé, aquest nom potser no fa al·lusió a la veritat perquè de molí no semblava quedar res (només una instal·lació recreativa), però valgué la pena atansar-s’hi per contemplar el pantà de la Baells, ple de gom a gom.

Finalment, i després de caminar una bona estona, vam arribar a Vilada. Total, 14 quilòmetres amb poc desnivell i cap dificultat. Un passeig, vaja. I la tornada, després d’un cafè a Colonia Rosal, va ser una mica més llarga de l’habitual, ja que un tall de l’autovia per una manifestació ens obligà a fer una bona volta (amb mareig per part de qui escriu). Mentre es feia fosc, al cel brillaven, esplendoroses, les llums de Venus i Júpiter, anunciant la gran conjunció del proper 1 de desembre.

Més fotos d'aquesta excursió a la següent adreça.

http://picasaweb.google.es/aplidinio/Vilada23XI2008#