Tour del Néouvielle (III): del refugi de la Campana de Cloutou al refugi d'Orédon (4 d'agost).

Aquesta etapa ja l'havia fet íntegrament fa tres anys, amb la diferència que aquesta vegada la feia en sentit invers. El dia s'aixecà radiant però fred.

Esmorzem (i val a dir que tots els refugis s'han comportat bé en aquest sentit, ja era hora!) i caminem cap el coll de Bastanet, seguint el mateix camí d'ahir fins el lac de la Hourquette. Arribar al coll no suposà cap problema i, una vegada allà, la majoria va pujar el pic de Bastan, de 2718 m. És aquest un pic fàcil de pujar, amb només una molt petita grimpadeta al final, una mica exposada, però qui escriu el va fer quan encara era un perfecte novell i no va tenir cap problema.

Per això vaig decidir no pujar aquesta vegada... i passar una mica de fred al coll. Destaquen des del cim les vistes cap al Midi de Bigorre i el seu observatori astronòmic (pic aquest que, per cert, vam poder veure un bon grapat de vegades en el decurs de la travessa).

Mentre uns pujaven, la resta vam decidir esperar al lac superior de Bastan, un estany preciós que convidava al bany, però en un dia fred com aquell pocs es van atrevir a capbussar-se. Una vegada reunit el grup, es continuà la marxa passant pel refugi de Bastan (molt semblant al de la Campana de Cloutou) i els seus bonics llacs, amb precioses vistes cap al Néouvielle.

Val a dir que gairebé totes les fotos que es prenen d'aquest pic es fan des d'aquí! De fet, a partir d'aquell moment i fins el lac de l'Oule, on vam dinar, el camí esdevingué una veritable rambla de gent que venia a gaudir d'aquest preciós racó del Pirineu francès.

Sempre seguint el GR 10, restava superar el coll d'Estodou per arribar al refugi, una pujada per un bonic bosc que acabava en praderes i que a alguns ja se'ls va fer una mica dur.

Hi havia l'opció de pujar el Soum de Montpelat, de 2474 metres, però ningú hi va voler pujar, pensant potser en l'etapa del dia següent. Tant és, perquè les vistes des del coll són impressionants, amb el Néouvielle i una vista de vertigen cap a la vall on hi ha l'aparcament d'Artigusse.

La baixada final pel bosc, una mica pesada, ens permeté arribar al refugi-xalet d'Orédon. Quin contrast amb el refugi anterior! Sembla més una gîte d'étape que no pas un refugi, molt gran i confortable, amb dutxes d'aigua calenta i habitacions de 10 persones com a molt. Els sopars i esmorzars eren, ens semblaven, vaja, de luxe, i més si tenim en compte que molts dinàvem de l'escàs i poc variat menjar que portàvem a sobre. I l'atenció, molt agradable, sobretot per part de certa noia que... (fins aquí puc escriure!).

Distància: 12,4 km
Hores efectives: 4 h 28 m
Desnivells: +722 m, -1056 m

Tour del Néouvielle (II): del Pont de Gaube al refugi Campana de Cloutou (3 d'agost).

Ens aixequem a una hora prou còmoda i, després d'esmorzar i recollir-ho tot, agafem els cotxes cap al Pont de Gaubie, un aparcament situat entre Barèges i el coll de Tourmalet. Aquí començà la travessa, amb unes motxilles que pesaven força, ja que la majoria dúiem el dinar de cinc dies.

En aquesta primera etapa s'havien de passar per dues collades: la Hourquette Nère i la Hourquette de Caderolles. Es preveia, doncs, una etapa una mica llarga i dura, però al final no ho va ser tant com es preveia en un principi. L'ascensió per la vall d'Aygues-Cluses seguint el GR 10 fins la cabana homònima era maca i el temps acompanyava.

Traspassar el primer coll no suposà cap problema. Davant nosaltres s'estenien els primers estanys importants de la travessa, els lacs de Port-Bielh i Gourg-Nère, on vam dinar, i poc després es deixà veure per primera vegada el Néouvielle. Hi havia la temptació per part d'alguns de fer un bany (fet que es repetiria sovint aquests dies), però el temps empitjorava. Una boira espessa aparegué per la Hourquette de Caderolles i, amb el record de la tempesta d'ahir, vam decidir posar fil a l'agulla.

La pujada d'aquest coll fou una mica més complicada ja que s'havia de superar algunes pedreres poc importants, però prou per posar neguitós a més d'un. Però arribàrem sense problemes. Al respecte, d'aquest dia recordo un comentari d'algú que va dir que preferia aquesta zona a les innombrables pedreres d'Aigüestortes. Si hagués intuït només per un moment el que ens esperava els propers dies, potser s'hauria guardat d'obrir la boca.

La baixada final cal al refugi estigué presidida per la boira i un ambient frescot. Afortunadament no fou gens problemàtica i en poc temps vam arribar al petit però molt bonic refugi de la Campana de Cloutou, amb capacitat per una vintena de persones.

És aquest un refugi curiós: hi havia gent que el trobà claustrofòbic, amb una única habitació on s'accedeix per una taula clavada verticalment i on s'ha de fer una grimpada de IIº. Més curiosa és la dutxa, una mànega negra que baixa d'una muntanya (l'aigua s'escalfa pel Sol) i quatre taules a fora del refugi per tapar les vergonyes del banyista. L'aigua, però s'escalfa, encara que sembli mentida, i els dies de sol baixa calentona. Avui baixava tèbia perquè el Sol escalfava només a ullades.

Més curiós és l'únic lavabo, una caseta d'un metre quadrat amb letrina tipus “mili” que és a uns cent metres del refugi. I les piques... una mànega d'aigua (molt bona!) i una pica de rentar-se la roba. Personalment, i malgrat l'opinió d'alguns, trobo que és un refugi molt maco, petit, auster, amb caràcter marcadament muntanyenc, molt lluny d'aquests mega-refugis tan confortables i grans com el de l'Angel Orús o el Josep M. Blanc. El tracte dels guardes va ser molt agradable. El menjar... bé, correcte i prou, va ser millor l'altra vegada que vaig pernoctar aquí, fa tres anys. La vetllada, agradable, amb converses força interessants.

En ser un refugi petit, no resultava gens incòmode sortir a mirar el capvespre i com sortien els primers estels entre els núvols que hi quedaven, però no ens hi podíem quedar gaire ja que a les 10 es fa silenci...

Distància: 13,5 km

Hores efectives: 4 h 54 m

Desnivells: +1088m, -522 m

Tour del Néouvielle (I): la prèvia.

Dintre de l'immens Parc Nacional dels Pirineus es troba la Reserva Natural del Néouvielle, una de les zones lacustres més importants de l'esmentada serralada. Potser no té tanta fama com Aigüestortes, però no per això és menys interessant.

El Néouvielle, de 3091 metres, no és el pic més alt de la zona (el superen de llarg el Campbieil i el Long) però sí el més famós, ja que figura com a protagonista en un sense fi de fotos, com a rerefons dels estanys que esquitxen la zona.

La proposta excursionista estiuenca d'aquest any ha consistit en una travessa de quatre dies per aquesta regió, més un cinquè dia dedicat a l'ascensió d'un tres mil de la zona, el pic Campbieil. L'autor ja havia fet part d'aquesta travessa fa tres anys, així que en part significà per a mi un retrobada. Heus aquí les meves impressions.

Pròleg (2 d'agost): ens reunim a Palau Reial a les 8 del matí. De fet, avui només fem el viatge d'anada, ja que ens esperen més de 400 quilòmetres, la majoria d'ells per carreteres una mica feixugues, especialment a la banda francesa.

Fins el túnel de Bielsa el temps era estable i xafogós, però a l'altra banda del túnel la temperatura caigué de 27º C a 14º C, amb espessa boira i tempesta. Un mal temps que presagiava un mal començament. Però afortunadament la climatologia adversa només durà aquell dia. Això sí, creuar els ports d'Aspin i del Tourmalet (famosos ambdós per les gestes ciclistes que han donat tanta fama al Tour de France) amb una bona tempesta i per carreteres estretes, amb pendents i revolts pronunciats, és francament impressionant.

Vam arribar al poble de Barèges i pernoctar a la Gîte d'étape Oasis, confortable i amb un servei de sopar i esmorzar prou acceptable, i bon tracte per part dels guardes. Les habitacions són prou confortables i de tamanys diversos: la majoria ens vam allotjar en una de 12 places.

Volta al Comapedrosa (24 i 25-JUL-2010)

Aquesta excursió serà difícil d'oblidar. Excursió d'una bellesa comparable només amb la seva duresa. Excursió, a més a més, un xic accidentada on no tot va sortir com hauríem desitjat, però l'aventura és l'aventura i l'alta muntanya té una bona dosi d'això.

L'objectiu, fer la volta sencera al Comapedrosa, el sostre d'Andorra, amb pernocta al refugi homònim, l'únic refugi guardat d'aquest país, de fet.

Poca cosa comentaré de dissabte perquè gairebé tot va passar el diumenge. Aquest primer dia només havíem de pujar al refugi des del pàrquing de l'estació d'esquí d'Arinsal. Una pujada suau de menys de dues hores sense més incidents que el bon humor i les bromes per part dels bromistes de sempre.

La curta etapa de dissabte ens va permetre gaudir d'una tarda relaxada amb un refrescant bany a l'estany de les Truites, situat a pocs metres del refugi. Refugi, per cert, que em va sorprendre per ser molt espaiós, còmode i ben equipat (molts lavabos, llits amples, etc). El sopar, molt correcte i no tant l'esmorzar, una mica massa justet de pa, certament. El tracte dels guardes ho deixaré com a correcte, tot i que la guarda principal no semblava precisament de gaire bon talant.

Diumenge ens aixequem a les 6:30 i, després d'esmorzar i recollir motxilles, comencem a caminar, sempre seguint el GR 11, cap a la portella de Baiau pujant per praderes i torrenteres. A diferència d'ahir, el dia s'ha aixecat nuvolós i fred. No triguem en arribar primer a la bassa de l'estany Negre i, una mica després, al molt bonic estany Negre. La seva gran alçada (2600 metres) fa que encara mantingui una petita part glaçada. Un estany solitari i molt bonic que exigí creuar alguna pala de neu, lloc on un company va tenir un ensurt en enfonsar-se a una petita rimaia sense més conseqüència que un petit cop... i perdre un bastó. Preludi del que ens esperava?

Arribem en suau pujada a la portella de Baiau. Després d'un petit ganyip comencem a baixar, ja en territori català, cap als estanys de Baiau, on hi ha ubicat un d'aquests clàssics refugis metàl·lics del Pallars. L'estany principal és preciós, però la baixada és força dreta i cal parar compte, tot i que no resultà gaire difícil ni exposada.

Arribem a l'estany i aquí començaren les dificultats: s'havia d'abandonar el GR11 i agafar la variant GR 11.1 però... on començava el camí? Les marques no es trobaven enlloc.

Després de consultar els mapes i el GPS, es decidí pujar per una evident tartera que conduïa a un coll ben marcat, situat entre el pic de Medacorba i la Roca Entravessada. De tota manera, pel GPS no em quedava clar si era el camí correcte o no, ja que es separava força del track que tenia, però l'experiència de la volta al Vinhamala i el convenciment que el coll era molt evident va fer que ignorés aquesta desviació, de moment.

La pujada, per una llarga pedrera que arribava al mateix coll, resultà àrdua però sense dificultat. Poc abans d'arribar algú crida “Compte!”: un isard baixava a velocitat de vertigen donant salts increïbles i passant a menys de 10 metres de nosaltres. Espectacular! D'altres el seguien però van decidir passar més lluny... Ja teníem la imatge del dia.

En arribar a dalt del coll miro el GPS. Quelcom no va bé perquè ens hem desviat encara més. Decideixo agafar el mapa de l'Alpina i ubicar-me amb les coordenades. Una suor freda inunda el meu cos: som al port de Medacorba i no al dels Estanys Forcats!

Ho comunico als vocals. De fet, la mala notícia l'hem encaixada amb serenor, com ha de ser, però la situació és preocupant. Aquest camí ens duu de cap a França, no hi han alternatives raonables i alguns ja van molt petats, ja que portem uns mil metres de desnivell de pujada. Així que fem l'únic que podem fer: tornar a la tartera i baixar de nou els quasi 300 metres de desnivell que hi ha abans d'arribar de nou als estanys de Baiau, mentre pensàvem si valia la pena continuar o bé desfer tot el camí fins al refugi de Comapedrosa.

Alguns decidim avançar-nos i mirar de buscar el camí correcte. I el vam trobar, sí, però no va ser fàcil, ja que apart del coll de Medacorba només s'endevinava el coll de Baiau per on havíem baixat. La variant del GR, molt mal senyalitzada, es trobava en una vessant a la vora del llac i només una petitíssima fita la marcava. Calia pujar un bon tros fins trobar els senyals del GR, confirmades, aquesta vegada sí, pel GPS. No va ser fins una bona estona després que es deixà veure el veritable coll dels Estanys Forcats, on s'arribava per un altra pedrera de suau inclinació i amb alguns sifons que feien més penós l'apropament. Tornàvem a entrar en territori andorrà.

Poc abans d'arribar ens aturàrem a menjar una mica i a esperar la resta del grup (i a fer alguna foto en pla “Iwojima”). Una aturada ràpida perquè el temps empitjorava, amb vent, fred i boira.

En arribar al coll, ens trobem amb una impressionant vista dels Estanys Forcats, amb el llac superior encara mig glaçat. Però recomençaren els problemes: la pujada havia estat suau però la baixada era molt dreta. A més, hi havien moltes pales de neu. El primer tram de baixada era força dret, especialment el canal dreta, on alguns baixaven en pla “culenbajen”. Resultà millor baixar per l'esquerra, també força dret però menys. El pitjor però, van ser les pales de neu (no dúiem grampons). Pales que en condicions normals no eren difícils, però en alguns trams un fort vent et desequilibrava perillosament i t'empenyia cap al precipici. Afortunadament tot sortí bé, malgrat que alguns ho van passar una mica malament.

El més difícil estava fet, però quedaven encara uns mil metres de baixada. El grup s'estirà molt. Poc abans d'arribar al refugi lliure del Pla de l'Estany ens assabentem que una companya baixa lesionada: ha tingut dues torçades de turmell i gairebé no pot caminar. Malgrat tot, una cura ràpida i l'ajut dels altres li permet tirar endavant... de moment.

En aquest estat de coses es decidí, òbviament, escurçar l'excursió (era a més molt tard) baixant per la Borda de la Coruvilla fins al pàrquing on teníem els cotxes, però en arribar a aquesta borda la nostra companya lesionada ja no podia més, així que es decidí trucar als serveis de socors i deixar-la amb dos companys. La resta arribàrem al pàrquing sense més problemes. Poc abans d'arribar, però, vam veure l'helicòpter que portava la nostra companya cap a l'hospital, on fou atesa.

En definitiva, una excursió preciosa, molt maca i difícil d'oblidar, però també molt dura. Les xifres de la segona etapa canten: 6 h 45 m de temps efectiu per cobrir 15,7 km, 1464 m de desnivell de pujada i 2151 m de desnivell de baixada. Gairebé com si haguéssim pujat l'Aneto, en paraules del vocal. De tota manera, la tornaré a fer algun dia, ara que ja conec el camí. Val la pena.

(fotografies cortesia de l'Ignasi i de l'autor)

Ariège (24 a 27 de juny de 2010)

Bonica estada de quatre dies a l'Ariège, aprofitant el pont de Sant Joan per conèixer una mica aquesta regió del Pirineu francès, regió potser no massa coneguda al nostre país, però plena d'indrets molt macos i espectaculars.

Ja m'ho van explicar els qui coneixen la regió: el Pirineu francès es caracteritza per presentar uns desnivells més marcats que la vessant sud i, degut a la influència del clima atlàntic, més humit, presenta una verdor més acusada que el Pirineu ibèric. Si a més a més afegim les dates escollides, mes de juny amb tota l'explosió de la primavera a l'alta muntanya, el paisatge que vam gaudir va ser magnífic, gairebé comparable al que vaig poder viure un mes abans al Roc Blanc.

Difícil resumir què va passar en quatre dies. Aquí en va un resum:

Dia 24: excursió al pic de Girantès (2088 m). Aquesta primera excursió era, en principi, un recorregut circular amb sortida i arribada al Replat de Coumebière, recorregut que donava la volta al pic de Cabanatous i al Mont Garias. Des del port de Saleix es pot pujar en mitja hora el fàcil pic de Girantès. Excursió amb boniques vistes a diverses valls on encara quedaven força congestes de neu, i al refugi de Bassies amb l'estany proper. Val a dir que, tot i no ser gaire dura ni llarga, alguns de nosaltres aquell dia no ens trobàvem amb massa ànims i qui subscriu no va pujar l'esmentat pic de Girantès. I és que la biodramina fa estralls...

Dia 25: el Circ de Cagateille. Una excursió circular espectacular, que comença i acaba al pàrquing de la Peyre (s'accedeix per carretera en bones condicions). Malgrat que amb prou feina s'assoleixen els 2000 metres d'alçada, és una excursió de pura alta muntanya, que a la vessant nord dels Pirineus pot començar fins i tot a partir dels 1500 metres.

El Circ de Cagateille encara presentava força neu, amb moltes congestes a la part alta, on vam trobar els bonics estanys de la Hilette, amb la seva curiosa forma de T, i d'Arlet. Cascades magnífiques, multitud de torrenteres, és una excursió que pel seu desnivell i durada (uns 1000 metres de desnivell i unes 6 hores de marxa efectiva) va ser més aviat dura. La intensa calor, algunes pedreres i un pas tècnic, el Pas du Chat, on cal fer una desgrimpada d'uns 20 metres (IIº, però no gaire complicat ni exposat, hi ha un cable, alguns graons i bones preses) van ser els principals obstacles que vam trobar.

Com a nota curiosa, ens vam creuar amb un excursionista masculí que caminava amb les vergonyes a l'aire. Jo no me'n vaig adonar, però va ser objecte de comentaris sucosos per part sobretot de les noies del grup.

Dia 26: avui tocava una ascensió no a un pic, sinó a l'étang de Garbet i, opcionalment, a l'étang Bleu, des d'Agneserre.

Carretera D 8f que sur d'Aulus-les-Baines. L'excursió surt des d'una pronunciada corba on hi ha un curiós cartell d'un programa anomenat OURS per caminants d'un balneari proper. A l'étang de Garbet s'hi arriba fàcilment després de creuar un bonic bosc i una bonica pradera. Alguns s'hi van quedar a aquest estany, mentre que la resta vam decidir pujar a l'étang Bleu, una ascensió més complicada per un senderó confús (ben senyalitzat, però) i no gaire fàcil, ja que hi han moltes pedres lliscoses. L'esforç, però, s'ho val, ja que en poc més d'una hora es té primer una vista impressionant de l'étang de Garbet i després s'arriba a veure l'étang Bleu. Tot i no ser ni a 2000 metres, el fet de ser un estany enclotat va fer que ens el trobéssim mig glaçat encara.

Per arribar a la vora de l'estany cal fer una senzilla desgrimpada. El més sorprenent és que el contrast del gel i dels icebergs que flotaven al llac li donava a l'aigua un color gairebé negre. Allà vam dinar, alguns fins i tot s'hi atreviren a fer un intent de bany. La visió del llac i del circ que l'envolta, amb les pales de neu en ple desglaç i les torrenteres, donaven al lloc un aspecte realment fantàstic i difícil d'oblidar.

La tornada es va fer pel mateix lloc, però un fort ruixat ens va sorprendre la darrera mitja hora, ruixat molt intens i persistent que va fer que tots acabéssim ben xops, almenys les meves botes semblaven una piscina!

Dia 27: aquest darrer dia tocava la guinda del pastís, l'ascensió a la Dent d'Orlú, que es troba una mica lluny d'Aulus-les-Baines. Des de la Jasse de Cabane Longue és una ascensió fàcil que es va fer en mig de molta broma. Hi havia la intenció per part d'algú de cantar una jota a dalt del cim, però la meteorologia anunciava inestabilitat. Per això es va pujar el cim ràpidament.

El punt de partida s'assoleix després d'una marxa una mica llarga per una pista forestal sense asfaltar en un estat regular. L'ascensió no representa pràcticament cap dificultat si no tenim en compte el fang que hi ha al canal d'ascens i algunes pedres una mica lliscoses. Tot i així, aquell dia no hi havia gaire, de fang, però per un altra ocasió millor portar unes polaines o paraneus. Les vistes són senzillament grandioses, malgrat la modesta alçada (2222 m) del pic.

La tornada es va fer sense novetat, amb el soroll d'algun tro que anunciava tempesta, una tempesta que descarregà amb força quan ja fèiem viatge de tornada cap a Barcelona.

Destacar la gîte d'étape la Goulue, situada a Aulus-les-Baines, on vam pernoctar aquests dies. Una gîte d'étape que ens va deixar molt bon record, ja que per un preu més que raonable vam tenir una residència gairebé de luxe: habitacions de 2/4 persones, dutxes i lavabos impecables i molt bon menjar francès. Tracte cordial dels guardes i tres detalls per la posteritat: l'aniversari de bodes del Frederic i la Carme, que vam celebrar de manera espontània; les classes d'estiraments i exercicis de gimnàstica correctiva de la Manuela, molt interessants i útils, sobretot pels castigats d'esquena; i un detall simpàtic que vam tenir amb la guarda que va aconseguir que li pugessin els colors. I és que, d'escandalosos, ho érem una mica, tot s'ha de dir...