Tragèdia al Puigmal (8-NOV-2009)

Poc després d'arribar de l'excursió de Pardines, em vaig assabentar de la desgràcia: un grup de cinc excursionistes es va veure sorprès, quan baixaven del Puigmal, per una tempesta de neu, fred i boira. El resultat ja és ben conegut: van perdre el camí i dos membres van morir de fred enmig d'un escenari que em recorda vagament la tristament famosa expedició d'en Robert Scott al pol Sud. Una mort certament esgarrifosa.

En un primer moment vaig pensar que es tractava de gent amb poca experiència, gent com la que massa sovint veiem com es llencen alegrement a la muntanya amb poc coneixement i mal equipats. Però per les notícies que vaig llegint, sembla ser que aquest grup era ja força experimentat i que coneixien bé la zona.

El cert és que el Puigmal, de 2910 m, té fama de ser una muntanya fàcil i assequible gairebé per tothom que tingui una mica de forma física. Jo el vaig pujar fa poc i no té cap dificultat. Fins i tot, fa pocs dies, el polític Joan Puigcercós el va pujar en un acte, no recordo si reivindicatiu, polític o simplement perquè li agrada la muntanya.

Però no és menys cert que la zona de Núria-Coma de Vaca-Ulldeter és famosa pel mal temps que acostuma a fer. A moltes ressenyes s'adverteix que és una zona molt propensa a les boires, cosa que ja vaig comprovar quan vaig intentar fer l'olla de Núria fa un parell d'anys.

A l'alta muntanya m'he trobat amb boira espessa en almenys tres ocasions. En dues d'elles no va passar res, fins i tot si vas amb GPS és quasi segur que te'n sortiràs, i és per això que gairebé sempre el duc a sobre. ¡Però com canviava la situació al pic de Cassamanya S (mireu la foto, si no!), quan a la boira es va afegir un terra completament nevat! Si això passa et pots ficar en un bon marró, perquè us asseguro que en aquestes condicions no es veu absolutament res, ni tan sols el terra que trepitges més enllà de 2 o 3 metres, ja que no veus on acaba la boira i comença la neu. Si hi ha traça de petjades pots tornar enrere, però si les esborra el vent... què fas? Amb tan poca visibilitat et pots apropar perillosament a alguna congesta, cornisa o precipici i estimbar-te. La neu és molt traïdora. I ja no parlem si, a més a més, s'hi fica el torb pel mig.

No sé si aquesta gent portava prou roba i equipament o no (diuen que anaven mullats, senyal que no portaven roba impermeable), però potser si haguessin portat un GPS els podrien haver localitzat abans i potser s'haurien salvat. El que és cert és que la barreja neu-boira-torb-fred pot ser letal fins i tot si vas ben equipat i ets un expert.

De vegades ens confiem massa. És molt fàcil dir “prudència”, fins i tot pot sonar arrogant, però un altra cosa és posar-la en pràctica perquè et pots trobar condicionat pel que diu la gent. Si ets vocal d'una excursió, no hauries de tenir tanta por cancel·lant-la si no s'hi veu clar. Una retirada a temps és una victòria, crec jo. Però insisteixo, és fàcil dir tot això i no tant fer-ho.

Pics de la Forqueta-Turets i Forqueta SE (19-20 d'octubre)

Aquesta excursió ha marcat el final d'una campanya força fructífera d'alta muntanya estiuenca i, potser perquè trobava a faltar una sortida una mica tècnica (les que havia fet fins ara aquest any eren totes d'escassa dificultat), vaig decidir llençar-me a l'aventura de pujar aquests dos pics de la zona del Posets. Dos pics que amb prou feines superen la cota tres mil i que, malgrat que semblen dos nans al costat del colós pirinenc, la seva ascensió no va decebre ningú.

També era una excursió per confirmar o no la fama de l'allotjament on pernoctaríem: em refereixo al refugi Forcau o Angel Orús. ¿Quantes vegades havia proposat fer algun dia la volta al Posets i la gent em comentava “uff, s'ha de dormir a l'Angel Orús i allà no es menja gaire bé”? Bé, ara ja conec el lloc i el que allà es cuina (mai millor dita la paraula).

Dit i fet, la quedada va ser una mica peculiar, perquè una part del grup sortí de Barcelona el dissabte ben aviat per anar a fer una via ferrata. L'altra part quedà a Palau Reial... i a un servidor el van passar a recollir a Pallejà. Un temps magnífic i un viatge sense incidents... fins a la pista que pujava al refugi, on un dels cotxes va patir una avaria electrònica que es va poder solucionar un parell d'hores més tard, afortunadament. Ja havíem tingut l'incident del viatge.

Després de deixar els cotxes a l'aparcament Aigüeta d'Eriste, vam pujar amb fort ritme fins al refugi seguint un camí ben fressat. En el meu cas, mapa en mà i amb el GPS ben amagat (però connectat) amb la intenció d'agafar més pràctica amb els mapes cartogràfics sense fer servir res més que la brúixola i l'altímetre.

El bosc ja anava agafant els colors de la tardor, i just quan aquest s'acabava, aparegué el refugi. Déu n'hi do!, si sembla un hotelet. Molt gran, espaiós, confortable, amb una escala central enorme i habitacions amb dos banys (o eren tres?). Diferent, en resum, a d'altres refugis més austers i amb un caràcter més marcadament muntanyenc, com ara els d'Estom, Campana de Cloutou o Saboredo.

I arribà l'hora de la veritat, l'hora on descobriria el famós sopar de l'Angel Orús. Primera sorpresa: em trobo una font d'aigua idèntica a les que tenim a la feina. Segona sorpresa: el menjar es distribueix en pla “ranxo”, amb safata i a fer cua a que et posin el menjar, com a la feina o a la “mili”. Això no ho havia vist en cap refugi, fins ara, i ja porto uns quants visitats! Tercer: el menú consistia en una tassa de sopeta (força bona!), unes mongetes amb traces de xoriço i que no em van agradar gaire, i unes mandonguilles que no es diferencien gaire de les que menjo a la feina, un càtering barat. Val a dir que jo no sóc gaire amic de les mongetes, però les que vaig tastar semblaven tretes del pot i poc més. Les mandonguilles tampoc van semblar gran cosa però bé, he menjat coses pitjors. I de postres, préssec en almívar.

Resumint, un sopar que no va ser massa afortunat, i això que algú em comentà que avui no estava malament. En fi, pitjor va ser fa anys al refugi de l'Oule i la “sardinada” freda que ens van posar de primer.

Fora del refugi, feia un fort vent i fred. El cel estava d'una negror increïble. Ben cert és que, si no fos pel fred i perquè havia d'anar-me a dormir, hauria gaudit enormement contemplant les miríades d'estels que esquitxaven el cel.

Nit de mal dormir, com quasi sempre per a mi. Tenia la llitera del meu costat buida, però a mitjanit arribaren uns muntanyencs i un d'ells, roncador per més inri, jeia al costat meu, cosa que m'obligà a capgirar-me. Les meves pastilles per dormir havien desaparegut misteriosament...

El despertador sonà a les 5 en punt, però l'esmorzar no fou fins les 6. Típic esmorzar muntanyenc que hauria estat bé si no fos per una magdalena a la que, en fotre-li una queixalada, vaig pensar “Dios, esto te cae en la cabeza y te descalabra. ¡Menudo pedrusco!”.

Després dels preparatius, sortírem encara de nit tancada cap a les 6:45. Al cel, d'una negror impressionant, enlluernava la constel·lació d'Orió. La Via Làctia es veia clarament, cosa difícil a l'hivern ja que mirem en direcció contrària al centre de la Galàxia, on es més difosa. També es distingia amb claredat la llum zodiacal cap a l'est... i Venus, que brillava baix a prop de l'horitzó.

Bé, deixant astronomies apart, el ritme d'ascensió va ser molt viu. El fred i especialment el vent apretaven de valent, a prop dels zero graus (sense arribar-hi, de moment). Caminàvem amb els frontals en direcció cap al collado d'Eriste i no va ser fins passada una hora que els vam poder apagar. Davant nostre avançava un altre grup, agafant tot plegat un aire certament fantasmagòric.

El sol ja il·luminava els pics més alts quan arribàrem a l'únic estany de la travessa, l'ibón de Llardaneta, preciós. Torrenteres i petites basses d'aigua mig glaçades ens recordaven que l'estiu ja quedava lluny.

Gairebé sense pausa vam pujar fins al collado d'Eriste, fàcilment accessible. Aquí algú comentava que érem a -3º C. I per això ningú volia aturar-se gaire estona a aquell coll. Aquí començà el tram final d'ascensió al Forqueta-Turets, una cresta que, sense ser difícil (Iº i algun petit pas fàcil de IIº) , sí que demanava parar atenció degut a les sobtades ratxes de vent que bufaven. Era curiós notar com el vent, a aquestes alçades, passava de calma a fort en qüestió d'un segon, prou per desequilibrar-te si no vigilaves.

Així, sense més, vam fer el Forqueta-Turets. Allà dalt el dia era radiant, amb una visibilitat excel·lent. De totes les muntanyes que es veien (Posets en primer pla, Aneto/Maladeta, etc.) em cridaren l'atenció els pics de Culfreda que no vaig poder fer aquest estiu, i el Bachimala. Per cert, no sé si pel fred, però em costava articular les paraules correctament.

Després de les fotos, vam posar proa cap al segon pic, el Forqueta SE. Si bé accedir al Turets es força assequible fins i tot amb poca experiència muntanyenca, un altra cosa és aquest Forqueta SE, ja que s'han de flanquejar un parell de passos exposats (I+). En un d'aquests vaig patir una relliscada amb un cop al cap que no va passar d'un nyanyo. Sort que estava ben agafat i el vocal al meu costat!
Pitjor va ser en coronar el Forqueta SE, quan un membre de l'expedició va relliscar en intentar fer una foto. No passà res perquè es pogué aturar, però un parell més de metres i hauria passat una desgràcia. Quin ensurt!

Bé, arribats a aquest punt es retornà pel mateix camí. La tornada fins al coll se'm va fer més feixuga, potser per la inseguretat creada pels esdeveniments, per falta de sucre i perquè feia baixada, així que en arribar de nou a l'ibón no ens vam estar de res i vam aprofitar per ganyipar una mica i contemplar de nou aquest preciós estany.

Poc abans d'arribar al refugi, vam poder contemplar les agulles dels Forcaus alto i baixo, agulles que en la foscor de l'alba no vam poder veure bé. Així, vam arribar al refugi a l'hora de dinar.

Després d'una estoneta i d'uns entrepans, retornàrem cap a l'aparcament a un ritme encara ben viu, arribant força d'hora. Finalment, després d'un viatge de tornada amb alguna aturada per fer un cafè o xocolata, vam poder arribar a Barcelona a una hora molt decent.

Resumint, una excursió força maca i instructiva. Bravo pels dos vocals (en Joan Ramon i en Jordi) i també pel grup. Bravo especialment per una excursionista que, a la seva edat, encara té forces i esperit per emprendre excursions d'aquesta magnitud. Ja ens agradaria a molts trobar-nos com ella quan arribem a la seva edat!

Per cert, dos dies després nevava amb força a tot el Pirineu. Tota l'excursió vaig carregar amb un bon anorac que al final no vaig fer servir... però més val pecar per excés que per defecte.

P.S.: Fotos cortesía de la Patrícia

Puigpedrós i circ dels Engorgs (29-AGO-2009)

Ens vam trobar quatre persones a Palau Reial (l'Ignasi, el Lluís, la Neus i jo) el dissabte 29 d'agost, tot just acabades les vacances, per fer una excursió al circ dels Engorgs i el seu indiscutible rei, el Puigpedrós.
El cert és que l'objectiu que ens vam marcar era ambiciós: arribar al refugi guardat de Malniu, pujar al Puigpedrós i des d'aquest cim, intentar fer tota “l'olla dels Engorgs”, però des del primer moment ja vam veure que era una fita massa ambiciosa per fer-la en un dia només, i venint des de Barcelona. Un altra cosa seria si haguéssim pernoctat a Malniu.

Així que el recorregut final va ser sortir del refugi, assolir el cim i, des d'aquí, baixar cap a la portella de Meranges i enllaçar amb el GR11 a l'alçada del refugi lliure Jordi Folch i Girona (rebatejat més tard com “refugi Sara”). Un recorregut “clàssic” en el que vam invertir cinc hores, en total, que no està malament si tenim en compte que no vam sortir del mateix refugi, sinó un parell de quilòmetres més avall per no haver d'aparcar a l'aparcament del refugi i estalviar els 3 € que et fan pagar.

Del recorregut, val a dir que vam quedar gratament sorpresos ja que, personalment, m'esperava un terreny força més àrid. Però no, excepte les proximitats del Puigpedrós, el paisatge era força verd, amb infinitat de cavalls pastant aquí i allà, voltors al cel i alguna marmota que es sentia xiular de lluny.
La pujada al Puigpedrós era força dura, però sense dificultats. Les vistes al cim eren magnífiques, però el temps no hi acompanyava gaire. En més d'una ocasió vam estar a punt d'avortar l'excursió, però aquells núvols, emprenyadors a la vista, tenien poc desenvolupament i en cap moment van ser una amenaça real.

La baixada pel circ dels Engorgs és maca de debò, amb multitud de petits rierols i aiguamolls a prop del refugi lliure, ocupat només per una persona, una noia que ens explicà que venia de fer tot el circ i que pernoctaria allà mateix...
També va ser maca la baixada final pel GR11, tot i que havia algun pas una miqueta exposat, res de seriós si no es pateix de vertigen galopant. Així, arribàrem al refugi amb el convenciment que és una excursió de les que fan afició. La gent que va gaudir pujant al Puigmal aquest passat estiu trobaria al Puigpedrós un altra excursió memorable. Segurament la repetirem amb alguna modificació, més que res per evitar la pista plena de clots de pujada al refugi i per veure una part de la vall que de ben segur amaga algun altra tresor amagat.

P.D.: fotos cortesia de l'Ignasi

Bachimala i Picos de Culfreda

Com a postres per unes bones vacances i després de la travessa del Vinhamala, un grup de gent del CEC va muntar una estada al Pirineu aragonès d'uns quants dies per la zona de Pineta per fer algunes excursions i ascensions. A aquest grup s'hi va sumar un altre, entre els quals m'hi trobava, per intentar fer dos pics destacats de la zona: el Bachimala i els pics de Culfreda, tots pics que superen els 3000 metres.
De fet, per fer aquests darrers ens vam muntar un bon grapat de gent: la Mercè, l'Oriol, en Ramon Ribas, la Vicky Barjuan, en Josep, el Joan Santamans, la Núria, l'altra Núria, la Remei i un servidor. El lloc, el refugi de Viadós, emplaçat en un lloc idíl·lic (la vall de Chistau), rodejat de bordes de pastor habilitades com a refugis d'estiu de lloguer, i amb l'altiu Posets de rerefons.

Del refugi m'he portat un bon record: és el clàssic refugi ben equipat i ben cuidat però que s'integra molt bé a la muntanya. No és ni un gran refugi ple de comoditats, ni tampoc un refugi d'aquells que fa cosa entrar-hi. L'atenció fou correcta i el menjar bo i abundant.

I de les excursions... l'estada eren quatre dies, però el primer fou l'arribada a Viadós amb visita (un altra vegada) a Aínsa. El segon dia es va triar com a objectiu el Bachimala, que amb els seus 3177 metres s'erigeix com un dels gegants del Pirineu, però un dels gegants menys conegut. De fet, durant tota la travessa no vam trobar gairebé ningú, excepte al cim.

L'ascensió al Bachimala es va fer per la via normal, la més assequible, sortint de Viadós i passant pel Cuello de la Señal de Viadós però evitant la temible cresta de la Punta Sabre, és a dir, pujant per la vessant oest. L'aproximació no va representar cap problema, tret de la forta calor de l'inici. El bosc, xafogós, deixà pas a les praderes i finalment, a una immensa tartera de color marró. Els darrers 50 metres d'ascensió van ser els més difícils ja que es feien per una cresta força aèria però fàcil (Iº), semblant a la del Ballibierna (si no considerem el pas del cavall).

Allà a dalt només hi havia un grup de bascs que amb l'emoció vaig confondre per un moment amb gent del grup i que vaig saludar una mica efusivament... En fi, coses de la muntanya... Sigui com sigui, va ser una ascensió memorable i que m'ha deixat un molt bon gust de boca, ja que no vaig tenir gaires problemes en superar la cresta exposada. Des del cim es distingia la Maladeta, el Posets, la zona d'Ordesa-Monte Perdido, el Vinhamala i la seva malmesa glacera, i fins i tot el Balaitús. No vam veure marmotes, tot i que les sentíem xiular de lluny, però sí voltors que planejaven majestuosos força a prop nostre.

La baixada, molt més relaxada, sense gaire història tret de les bromes del Ramon Ribas a l'hora del dinar que han quedat gravades per la posteritat. I com vam riure!
Al dia següent teníem com a objectiu els pics de Culfreda. Com que eren més lluny, vam començar a caminar al refugi lliure de Tabernés, al qual s'accedeix des de Viadós per una pista d'uns 3 quilòmetres en no gaire bon estat.

Allà vam seguir el riu fins al Bado de Bachimala on vam trobar una cavalls que duien a sobre el cinquè d'infanteria de mosques en maniobres i que ens van traspassar el personal de reserva fins sortir del bosc. Especialment la Mercè, que degut a una crema solar triada amb poca fortuna, atreia gairebé totes les mosques.

Després vam seguir cap el Puerto de Cauarera, deixant darrera el bosc i les mosques i travessant una preciosa vall (i un petit pas de I+). El paisatge era preciós però el temps estava una mica insegur, de manera que en arribar al port vam decidir, no sense pena, avortar l'atac final, ja que encara quedaven 400 metres d'ascensió per una carena i era una mica tard.

Així que vam desfer el camí, no sense abans banyar-se en una petita gorja del riu Zinqueta, on van continuar les bromes...

L'últim dia el vam aprofitar per fer una visita a unes ermites que hi havien a prop de Salenque, on es veia un congost que proposarem algun dia com a excursió, ja que el paratge s'ho val.

En resum, una estada on ens ho hem passat “pipa”, que m'ha deixat un molt bon record i on el bon humor, sobre tot per part del Ramon, ha estat més present que mai. Em costarà oblidar aquesta estada. Però l'any que ve hi tornarem: el Culfreda ens espera encara.

Dades tècniques (Bachimala, 3177 m):

Distància recorreguda: 14,4 km
Temps de camí: 6 h 30 m (3 h 50 m d'ascensió)
Temps aturat: 3 h 35 m
Velocitat mitja: 2,2 km/h
Desnivells: +/- 1535 m

Fotos i vídeos a:

http://picasaweb.google.es/aplidinio/20090823BachimalaCulfreda#

Volta al Vignemale (i III)

Dia 5 (7-AGO-2009):

El despertador sonà a les 5 de la matinada. Sembla exagerat, però la darrera etapa, de Baysellance a Bujaruelo per la vall de Canau i el port de Bernatuara era llarga i s'anunciava un canvi de temps. De fet, el cel a primera hora era mig núvol i s'ensumava un dia tempestuós.
Poc després de les 6 i després d'un esmorzar justet, començàrem a baixar, frontal als caps, ja que encara era força fosc. La baixada era maca, amb bonics camps de lliris dels Pirineus, algunes clapes de neu, ovelles (una d'elles acabava de parir!) i una boira força espesa. Es baixava a un ritme molt fort. No hi havia temps a perdre. Les tempestes, a més de desagradables, poden ser perilloses.
Després vingué la remuntada per la bonica vall de Canau, impregnada d'una penetrant verdor i amb moltes marmotes aquí i allà. Una remuntada, però, cansada per alguns fins assolir el port de Bernatuara, on els més agosarats van fer un atac-llampec al pic de Bernatuara mentre que la resta descansava uns minuts al peu de l'estany homònim, un bonic llac rodó amb aigua força calenta. Després continuàrem baixant per la vall fins arribar amb una forta xafogor a Bujaruelo, essent atrapats a mitja baixada pel “comando” que va fer el pic a un ritme fortíssim.
Eren les 3 de la tarda (més o menys) i arribàrem al refugi de Bujaruelo. La travessa havia acabat sense cap incident. Mitja hora després esclatà una forta tempesta amb calamarsa. Ens havíem escapat per un pel.

Qui no s'havia escapat era un grup de joves que practicava barranquisme o espeleologia: algú havia pres mal i calgué l'actuació dels equips de rescat de muntanya.

A la fi, a Bujaruelo, ens vam poder dutxar d'una manera més civilitzada. Ens esperava un magnífic sopar i dormir un altra vegada a les golfes, com el primer dia...
Aquella nit alguns ja van marxar cap a Barcelona. La resta, vam dormir fins ben entrat el matí. I què bé que vaig dormir jo aquella nit!

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 16,6 km
Temps de camí: 5 h 48 m
Temps aturat: 2 h 49 m
Velocitat mitja: 2,9 km/h
Desnivells: + 589 m, - 1843 m
Altura màxima: 2651 m (ref. Baysellance)
Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)

EPÍLEG (8-AGO-2009): aquí es va acabar aquesta excursió estiuenca, amb un esmorzar, el darrer, fotos de comiat i viatge de tornada a Barcelona sense incidents. Dins del meu cap, i suposo que el d'alguns mes, ja començaven a circular projectes per l'estiu vinent i fins i tot per Setmana Santa. També pensant en que tot ha sortit rodó i que no ha passat res de dolent. I aquesta és la major victòria.

I per acabar (ja era hora, no?) agrair la companyia a tots els companys de travessa i en especial als dos vocals, Quim i Lluís, que tan bé han sabut portar aquesta travessa. Fins la propera!

P.D.: totes les fotos són cortesia del Quim Sánchez i l'Anna Escartin.