Volta al Vignemale (II)

Dia 3 (5-AGO-2009):

De nou amunt a les 6 del matí després d'un altra nit de mal dormir per un servidor. L'etapa d'avui era curta, del refugi Oulettes fins al refugi d'Estom pel coll d'Araillé, però com que el dia es presentava calorós i xafogós, volíem pujar aquest coll amb la fresca.
Aquest pas tampoc representà cap dificultat, malgrat que la pujada semblava terrible des del coll de los Mulos. Hi havia la possibilitat de fer el pic d'Araillé, però la seva furiosa aparença ens va fer desistir.

La baixada fou un altra història, no complicada ni exposada, però era una immensa tartera de pedres que feia el camí un xic pesat. Malgrat tot, cap a les 11 del matí vam arribar a la cruïlla amb el sender que demà ens portaria fins a Baysellance.
Com que el refugi era a prop i l'etapa curta, alguns vam decidir allargar-la una mica visitant alguns dels estanys que conformen una zona rica en llacs coneguda com els 7 lacs del Vinhamala, i que són una travessa força clàssica de la zona. Vam visitar el lac de Labas i el lac des Oulettes d'Estom-Soubiran, tots dos meravellosos i en un entorn idíl·lic. Impossible evitar la temptació de banyar-se... qui podia aguantar aquestes gèlides aigües. Després de dinar amanides de moresc o d'un arròs no massa afortunat, tornàrem cap al refugi ja que el temps donava símptomes de canvi.
Mentrestant, la resta del grup ja havia arribat feia estona al refugi d'Estom, no sense abans tenir un encontre amb una marmota sense cap complexe de timidesa, ja que va ser fotografiada a només un parell de metres! Nosaltres l'encontre el vam tenir amb un grupet de francesos on hi havia una noia (amb aspecte força urbanita, tot s'ha de dir) que caminava visiblement coixa, i calçava unes bambetes de gimnàs. Era evident que patia una torçada de turmell per no portar un calçat adient. I és que cada vegada hi ha més gent que es llença a la muntanya de qualsevol manera, portant un equip deficient i desconeixent els perills de la muntanya.
El refugi d'Estom era potser el que tenia un caràcter més marcadament muntanyenc, petit però molt acollidor, i la guarda, molt amable i simpàtica. Aquí hi havia només una dutxa d'aigua freda i un bany, però no fou un problema donada la reduïda capacitat del refugi. El sopar, boníssim... però el cel s'ennuvolava. S'apropava una tempesta i alguns es quedaren contemplant els llamps i trons fins a l'hora de dormir.

I les habitacions... només hi havien dues habitacions grans i aquí començà la vessant més còmica d'aquella nit (quina nit!). Ens repartírem en dues habitacions, ocupant sencera la petita i a mitges la gran, excepte en LR, que se n'anà a dormir a una cabana metàl·lica que hi havia a prop del refugi. Potser si sabés el que l'esperava s'ho hauria repensat, perquè cap a les 11 esclatà la tempesta amb un bon aiguat que es filtrava per totes les parets de la cabana. L'aigua no és el dissolvent universal però Déu n'hi do, i per si això fos poc, una filtració a una de les habitacions del refugi no va deixar ben xop a més d'un de ben poc!

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 11,9 km
Temps de camí: 4 h 40 m
Temps aturat: 3 h 30 m
Velocitat mitja: 2,5 km/h
Desnivells: + 680 m, - 1025 m
Altura màxima: 2583 m (coll d'Araillé)
Altura mínima: 1804 m (refugi d'Estom)
Dia 4 (6-AGO-2009):

El dia s'aixecà serè. Avui s'havia de recórrer la distància que separen els refugis d'Estom i de Baysellance, el refugi guardat més alt dels Pirineus i punt de partida per pujar a la Pica Longa. La idea inicial era passar pel coll de Labas, però la guarda del refugi ens advertí d'un pas molt exposat i vertiginós, així que es buscà un altra alternativa.

La primera alternativa era fer la ruta dels 7 llacs del Vinhamala, un tros de la qual ja vam fer ahir alguns, però es desestimà per llarga, desconeguda i per algun pas una mica delicat. Així que no hi hagué més remei que desfer gairebé tot el camí d'ahir i pujar per la Hourquette d'Ossoue fins al refugi. Des d'aquest coll es podia pujar fàcilment el Petit Vinhamala, un dels tresmil més fàcils de tot el Pirineu.
I així ho vam fer: la pujada per la tarteta va ser lenta i cansada per alguns, però sense problemes, tot i que alguns ja anaven força rebentats. Després de recuperar forces a la Hourquette, la pujada al Petit Vinhamala no va suposar cap dificultat i gairebé tothom hi va reeixir. Per a mi, el tresmil més relaxat amb diferència de tots els que he fet!

Des d'aquesta atalaia les vistes són magnífiques, no tant com des de la Pica Longa, però hi havia bones vistes de tota la zona d'Ordesa-Monte Perdido (espectacular escletxa de Roland), de part de la glacera de la Pica Longa, de la Gran Fasha, del Balaitús i fins i tot del Midi d'Ossau. No ens hi vam estar molta estona perquè el cel començava a carregar-se de núvols i s'ensumaven aires de tempesta.
I d'aquí, en una hora s'arribà al refugi, dinar i tarda de cartes mentre fora queia un bon ruixat. El refugi resultà una mica angoixant pel poc espai que hi havia en certes dependències i sobretot, per la brutícia dels lavabos. Francament crec que aquest sentit és un dels refugis més bruts que mai he trobat. Angunioses eren les letrines i més el veure algú descalç entrant-hi. Quina incubadora de fongs hi devia dur als peus aquell home! I de dutxes, res de res, aigua freda i prou!

Tampoc el sopar va resultar ser cap meravella. Ho sento, però crec que vaig ser l'únic que no va gaudir de la sopa de farigola ni de l'arròs, tot i que d'entre nosaltres hi havia algú que opinava de la sopa el mateix que la Mafalda del dibuixant Quino.
Dades tècniques:

Distància recorreguda: 10,2 km
Temps de camí: 4 h 53 m
Temps aturat: 2 h 27 m
Velocitat mitja: 2,1 km/h
Desnivells: + 1355 m, - 527 m
Altura màxima: 3032 m (Petit Vinhamala)
Altura mínima: 1804 m (ref. Estom)

Volta al Vignemale (I)

A la tercera, la vençuda. Ni l'any passat, ni fa dos anys, vaig poder gaudir d'una excursió de vacances al CEC per motius diversos, però aquest any m'he pogut treure l'espina amb aquesta travessa al voltant d'un dels gegants dels Pirineus.

Els aragonesos li diuen Comachibosa. Els francesos, Pique Longue du Vignemale, però jo m'estimo més el nom occità: Pica Longa deth Vinhamala, penso que és el més adient per aquest gegant entre gegants. No és tan alt com el Monte Perdido o el Posets. Tant és. No és alçada el que necessita per fer-se un lloc inesborrable al món pirinenc. I d'això n'era ben conscient una llegenda dels Pirineus, Henry Russell, que quedà enamorat d'aquesta muntanya.

Nosaltres només l'hem vista “pel costat de fora” i només n'hem entrevist un bocí de la seva espectacular glacera, però qui només s'hi apropa per conquerir-la per la seva via normal, es perd una part molt important de la seva forta personalitat: la cara nord, que pot rivalitzar en espectacularitat amb els Alps i, fins i tot, amb les Muntanyes Rocoses. O almenys això em van dir uns americans amb qui vaig coincidir al refugi Oulettes de Gaube.

Sigui això darrer exagerat o no, des del meu punt de vista el Vinhamala guanya en espectacularitat als mateixos Encantats, però mentre que la visita dels segons és a l'abast de tothom (un altra cosa és pujar-hi!), el Vinhamala exigeix calçar-se les botes i caminar un bon tros, cosa que no tots estan disposats a fer. I d'aquí que no s'hagi fet tan popular entre la població no muntanyenca com les muntanyes d'Aigüestortes.

Durant quatre dies, un grup de 21 excursionistes del CEC vam fer la volta completa a la muntanya que Henry Russell va llogar per un preu simbòlic al govern francès i on hi va foradar unes coves per viure-hi. Va ser una travessa sense complicacions tècniques on el bon ambient (i la sort!) va predominar, tot i que a alguns els hi va saber a poc.

Dia 1 (3-AGO-2009):

Aquest primer dia només va ser el viatge d'anada. Tot i no ser gaire més lluny que una excursió a la Vall d'Aran, eren vacances i ens ho volíem prendre amb calma. Així que vam quedar a les 10 a Palau Reial i, després d'un llarg viatge, arribàrem a Aínsa on dinàrem la majoria de restaurant. Com que aquest dia no hi havia prevista cap excursió, vam fer una visita al casc antic del poble, que em va agradar particularment (llàstima la calor que feia). Per cert, alguns vam descobrir un niu d'orenetes i com els pares-oreneta alimentaven a la seva escandalosa canalla.

La darrera part del viatge, d'Aínsa al campament de Bujaruelo, es va fer per una de les pitjors carreteres del món que he vist. Costa creure que tota una carretera nacional, ben traçada i amb bons túnels, es converteixi de cop i volta en un camí de cabres mal asfaltat i molt estret, tant és així que de vegades t'hi havies quasi d'aturar perquè dos cotxes hi passen justets (amb poca col·laboració per part d'alguns). El darrer tros, de Torla a Bujaruelo, una pista sense asfaltar (en bon estat) d'uns 8 kms.

El refugi de Bujaruelo sembla més aviat un hotelet, amb habitacions de 2, 4, 8 persones, sales d'esbarjo i bar... a nosaltres ens van tocar les golfes, una habitació amb capacitat per 20 persones. Però ens cridà més l'atenció el campament d'estiu que el CEC havia muntat, amb un gran menjador sota una gran pèrgola, cuina amb chef professional i un gran vagó-nevera, tot molt ben equipat i organitzat. Un lloc perfecte per estiuejar, tot i que la immensa majoria dels acampats eren famílies. No semblava un lloc massa adient per a gent “single”.

El sopar, molt bo i abundant, típicament muntanyenc, tret del iogurt amb gust a maduixa (puajj!). I a l'hora de dormir, bé, tothom es va posar com millor va poder. Mereix menció el cas del nostre company LR, roncador confés, que per no destorbar a la gent es va posar en una habitació apart.

Dia 2 (4-AGO-2009):

La diana va sonar a les 6 del matí després d'una nit d'insomni per alguns que ni el Zolpidem va aconseguir evitar. La primera etapa era llarga, d'unes 6 hores i un desnivell positiu considerable. El dia era radiant i es preveia calorós.

La ruta anava de Bujaruelo al refugi Oulettes de Gaube, remuntant tota la vall d'Ara fins el coll de los Mulos i baixant d'aquí al refugi. El camí, primer per pista i després per un sender ben fressat, era molt còmode. El paisatge era una successió de verds praderes, vaques pasturant, pocs excursionistes (sorprenent!) i marmotes, moltes marmotes.

Per a un servidor, que fins ara només havia entrevist alguna marmota de lluny a les muntanyes d'Ulldeter o Coma de Vaca (i cap a Aigüestortes-St. Maurici), aquest dia resultà ser un festival d'aquests animalons, tan desconfiats a les nostres terres, però que aquí apareixien arreu. Algunes es quedaven a pocs metres de nosaltres... i no fugien! Fins i tot n'hi havia que apareixien per parelles, saltant i corrent aquí i allà. Quin luxe!

Després de dinar a la vora del riu i de refrescar una mica els peus, remprenguérem la marxa, però aquí hi hagueren alguns problemes d'orientació: un altra vegada els mapes de l'Alpina no representaven correctament el camí que circulava per la vorera esquerra del riu. No fou un problema seriós, però en arribar al coll de los Mulos hi hagueren dubtes ja que es confonia fàcilment amb un primer coll (col des Oulettes). Ni amb el GPS es veia clar quin era el pas correcte.

Afortunadament el vocal prengué la decisió correcta (malgrat que alguns hi volien dir la seva) i tant la pujada al coll com la baixada no van representar cap dificultat digna de menció. Als nostres ulls s'obria la cara nord del Vinhamala i les seves malmeses glaceres nord. Impressionant!

Després d'una curta baixada arribàrem al refugi d'Oulettes de Gaube, un refugi molt nou de només dos anys, però amb certs errors de disseny: les dutxes no funcionaven i hi havien pocs WC's (cues al dia següent), així que ens vam haver de treure la brutícia com humanament podíem, desafiant les fredes aigües que venien directament de les glaceres (bravo, Mercè!).

Hi havia molta gent acampada als voltants del refugi. No era estrany, ja que aquesta zona, plana en ser una antiga glacera, tenia unes vistes superbes cap al Vinhamala. El sopar, típicament francès, des del meu punt de vista estava bé però no tothom hi estava d'acord. L'atenció per part dels guardes, correcta però una mica freda. El refugi estava ple fins a vessar i a nosaltres ens va tocar compartir una gran habitació, amb lliteres de tres pisos, amb una família nord-americana.

En acabar el sopar, sortírem a contemplar el joc de colors que el capvespre pintava sobre el massís del Vinhamala. Al cel hi havien alguns senyals de cirrus, que indicaven un possible canvi de temps... i que es confirmaria en dies següents.

Dades tècniques:

Distància recorreguda: 18,0 km

Temps de camí: 6 h 2 m

Temps aturat: 3 h 38 m

Velocitat mitja: 3,0 km/h

Desnivells: + 1333 m, - 544 m

Altura màxima: 2599 m (coll de los Mulos)

Altura mínima: 1349 m (Bujaruelo)

Volta al pic de Tristaina (25 i 26-JUL-2009)

Bonica travessa entre Andorra i França, amb sortida i arribada a l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís i pernocta al refugi d'Étang Fourcat, malgrat que el pla inicial es va haver de modificar donada la aparent duresa de la proposta inicial. Una decisió que al final va ser tot un encert!

Vam quedar a les 7 del matí a Palau Reial i, després d'un viatge una mica pesat (Andorra, ja se sap, és una tortura pels conductors), amb un ensurt protagonitzat per una guineu que se'm va creuar a la carretera, arribàrem a l'estació d'esquí on començà la nostra aventura. El temps era magnífic.

Ben aviat vam arribar als molt concorreguts estanys de Tristaina, però aquí vam decidir seguir un camí una mica diferent que ens endugué a la base del pic de l'Estany Forcat i que ens endarrerí una mica. Després de dinar, alguns van decidir de pujar el pic, però el cansament em va fer desistir de la idea. Després vaig saber que havia pres la decisió correcta, ja que hi havia uns passos molt exposats no aptes per “porucs”.


De tota manera, la resta de la gent vam continuar cap al refugi passant per l'escletxa de Tristaina, força empinada però sense grans dificultats. Res més travessar-la, ja es veia l'estany Fourcat i el refugi, on vam arribar després d'una bona baixada i de sortejar dos passos amb l'ajut de les mans (Iº) que no tenien complicació si es sabia per on pujar.

El refugi Etang Fourcat, força original d'aparença, va resultar ser molt còmode, gairebé de luxe, diria jo, amb vàries dutxes d'aigua calenta (molt cares: 4€ per cinc minuts, així que ens vam dutxar amb aigua freda, però que no ho era gaire) i habitacions per 6-8 persones.


La resta de la gent que va anar a fer el pic, van arribar més tard. Mentre esperàvem el sopar, vam gaudir de l'actuació a la gaita d'un autèntic occità que ens delità amb algunes cançons de la terra en llengua occitana i una versió de “l'Estaca” d'en Lluís Llach, cançó que tots els catalans vam acabar cantant a cor. Un moment emotiu, sens dubte. I el sopar, força bo, amb menú típic francès, tot i que a algú, la sopa...

Abans d'anar-nos a dormir, ens vam quedar una estona mirant els estels i intentant resoldre cert misteri astronòmic relacionat amb una suposada observació del cinturó d'Orió i l'escletxa d'en Roland al mes de setembre, que no va quedar del tot clar. El fred, però, va fer que tots preferíssim que ens anéssim a dormir aviat.

Al dia següent hi havia la idea de pujar el pic de Tristaina. El dia era radiant però ja des de primeres hores la calor era ben present. Després d'esmorzar, baixàrem seguint el GR 10 cap a unes bordes (Orri Gaudère) i d'aquí, vam pujar cap els estanys de Petsiguer on alguns no van resistir la temptació de fer un banyet. En aquell moment vam veure que no hi hauria temps de fer el pic. Personalment jo em trobava força matxacat i, davant la perspectiva d'un pic no gens fàcil, vaig trobar bé la proposta de relaxar-nos una estona als estanys.


Vam seguir pujant pels bonics estanys de la Goueille i dinàrem a la vora de l'estany de l'Albeille on vam poder veure un rescat de muntanya. Després de dinar i amb una calor força angoixant, vam superar el port de l'Albeille, amb una baixada força impressionant. Així tornàrem a Andorra, als estanys de Tristaina. Una hora després, vam arribar a l'estació d'esquí, punt i final de la travessa.

Resumint, bonica travessa però més dura que la del Tuc d'Ermer malgrat tenir menys desnivell, ja que el camí resultà ser força “trencacames”. I molt encertada l'alternativa dels dos vocals (Quim i Lluís Rotllan) al pla inicial, massa dur potser.


Per cert, al viatge de tornada, a la carretera se'm van creuar una perdiu seguida de tres perdigons (o eren ànecs?). Tots els animalons que no vaig trobar a l'alta muntanya (marmotes, isards...) me'ls vaig trobar a la carretera!

(fotos cortesia del Quim)


Dades tècniques

Dia 1:

Distància: 5,6 km
Desnivells: +518 m, -316 m
Altura màxima: 2689 m
Altura mínima: 2228 m

Dia 2:

Distància: 12,2 km
Desnivells: +785 m, -1021 m
Altura màxima: 2613 m
Altura mínima: 1933 m
Temps de camí: 5 h 12 m
Velocitat mitja: 2,3 km/h

Rescat

Succeí ahir cap a migdia, molt al prop del pic de Tristaina.

Érem gairebé a les acaballes de l'excursió de la volta al pic de Tristaina. Ens aturàrem a dinar a la vora de l'Étang de l'Albeille quan algú veié una estranya brillantor a mig camí entre el pic i l'estany, en una terreny força pendent.

No sabíem ben bé què era: alguns parlaven fent broma sobre si es tractava d'un fornet solar d'uns excursionistes. Quin lloc més estrany per aturar-se a dinar!

Però tot just que remprenguèrem la marxa, aparegué un helicòpter de la Gendarmerie (crec). No hi havia cap dubte que es tractava d'un helicòpter de rescat de muntanya i que buscava algun excursionista en dificultats. Per la nostra sorpresa, els excursionistes buscats eren aquells dos del “fornet solar”, que en realitat era una manta tèrmica.

Llavors vam poder veure en directe un rescat d'alta muntanya, maniobra força perillosa perquè l'helicòpter no podia aterrar a prop dels muntanyencs, així que van haver de recollir-los mitjançant una grua i alguna cadira desmuntable. Certament va ser una maniobra de precisió espectacular, perquè per l'aparell aquell era un lloc molt perillós on un canvi de corrent d'aire, unida a la proximitat de la vessant muntanyenca, podria acabar en una desgràcia.

Afortunadament el rescat es va dur a terme sense entrebancs, però mentre pujàvem el coll d'Albeilla, pensava en els perills de la muntanya que ens amenacen: aquells dos nois van tenir sort, però d'altres es queden aïllats o no poden ser rescatats pel mal temps. I així arriben les desgràcies.

Bé, tothom pot patir un accident a la muntanya. Fins i tot els més experts, de vegades, pateixen accidents greus fins i tot en excursions en teoria poc compromeses. Això sí, si aquells nois no estaven federats o no tenien una assegurança com la que ens brinda el CEC, ja es poden preparar: la “recepta” del cost de l'helicòpter serà grossa, molt grossa.

(fotografies cortesía d'en Joaquim Sanchez)

Tuc d'Ermer (2425 m, 19-JUL-2009)

A la segona, la vençuda. Bé, a la segona per alguns, perquè per un servidor aquesta era la primera vegada que intentava aquesta aventura que l'any passat no va reeixir a conseqüència de la meteorologia desfavorable que tan sovint es deixa veure per la Vall d'Aran.

Vam quedar dissabte a les 7 del matí a Palau Reial 19 persones i, després d'un viatge llarg amb parada habitual a Belcaire per esmorzar, arribàrem a Espitau de Vielha cap a les 11:30 però... poc abans d'arribar vam saber que un vehicle havia errat el camí i això ens va obligar a començar l'excursió de dissabte amb força retard, cap a les 12:30.

La proposta d'aquest dia no va ser fàcil de triar perquè teníem vàries alternatives, però al final ens vam decantar per pujar al lac Redon, un bonic estany que vaig “descobrir per casualitat” ara fa just un any, quan a la sortida del Ballibierna vam fer una excursió prèvia força mogudeta que va acabar amb el grup dispersat...

De fet, aquesta primera excursió es va fer més dura del previst, potser degut al cansament del viatge d'anada i de ser dissabte. El temps era magnífic, un xic càlid al migdia, però al lac Redon corria un aire força fred, igual que l'any passat.

És aquest un estany força maco, gran i gairebé rodó. Aquí, la Universitat Autònoma de Barcelona té instal·lada una caseta on fan controls de pol·lució, a més d'una infraestructura al mig de l'estany on suposo que deuen col·locar o recollir les mostres i/o experiments. Aquest any no vaig tenir la sort de trobar els investigadors, cosa que sí succeí l'any passat.

Després de dinar a la vora de l'estany, tornàrem pel mateix camí, i d'aquí, vam creuar la Vall d'Aran fins el refugi d'Era Honeria, accessible amb cotxe per una pista asfaltada força estreta. Atenció amable, un sopar excel·lent (molt bona la sopa d'all!) i una nit d'insomni per alguns de nosaltres que ni els taps ni el zolpidem van poder evitar.

Diumenge ens vam aixecar molt aviat: a les 5:45, tot i que algú ja portava aixecat quasi una hora. S'havia de salvar un desnivell de 1400 metres si es volia fer el tuc d'Ermer. Per consell dels guardes, vam fer la ruta (circular) en sentit horari, al revés del previst.

Sortírem del refugi i vam començar a pujar pel GR 211. El dia era esplèndid i una mica calorós. Algú hagué d'abandonar aviat, producte del cansament del dia anterior, però es pujava a molt bon ritme. El paisatge, preciós, adornat amb multitud de flors multicolors i les últimes congestes de neu.
En arribar al lac deth Potz, abandonàrem el GR 211 i agafàrem el GR 211.3. Aquí alguns van decidir no pujar el tu d'Ermer i decidiren donar una volta (i suportar veure una vaca parint!). La resta vam continuar cap al Coth de Güèrri i d'aquí, pujar els 155 metres que quedaven fins el nostre objectiu.

Pujar el tuc d'Ermer no va presentar cap dificultat, tot i que en no haver-hi cap itinerari d'ascens senyalitzat, va ser una pujada per la línia directa. Allà a dalt ens vam trobar amb un muntanyer que era soci del CEC i ens comentava que aquest era un pic poc visitat pels excursionistes. I és una pena, perquè les vistes eren superbes: cap a l'oest es veien, impressionants, el massís de la Maladeta, el del Perdiguero, el del Posets i, tot i que no el vaig identificar amb seguretat, sembla ser que es veia el Vinhamala. I també es veien alguns pics emblemàtics de la Vall d'Aran com el Montlude.
Després de baixar fins el coll, on ens esperava la resta del grup, i de dinar, tornàrem cap al refugi seguint el GR 211.3 en forta baixada que, unit a la calor, es va fer força dur fins que no vam arribar a un formidable bosc que ens fes una mica d'ombra. I d'aquí, cap a Barcelona, on arribàrem a una hora força còmoda tenint en compte la llargada del viatge de tornada.

Resumint, ens ho vam passar d'allò més bé.

(fotografies cortesia d'en Josep Pericàs)

Dades de l'excursió al Tuc d'Ermer:

Distància: 17,7 kms
Desnivells: +/- 1645 m (segons el GPS)
Alçada màxima: 2425 m
Alçada mínima: 1015 m
Velocitat mitja: 2,8 km/h
Temps de camí: 6 h 30 m