Tot i que el dia s'aixecà radiant i que el pronòstic era bo en aquest aspecte, una vegada més la mala sort va fer que aquella fos la nit més freda del que portem de temporada, amb previsions a Vallter 2000 de temperatures de sensació de -15º C a -19º C i de vent moderat a partir de la tarda. Qui escriu aquestes línies ja pensava en aixoplugar-se al refugi d'Ulldeter si el fred arribava a ser insofrible. Però el cert és que en arribar al pàrquing de l'estació d'esquí feia un temps força suportable: -8º C i sense vent.
També se'ns havia informat que hi havia poca neu als cims, així que la majoria de la gent no dugué raquetes i la travessa es va fer “a pèl”, amb només els grampons i el piolet que al final no van ser necessaris (però les raquetes, al final, sí que haurien estat útils en algun tram).
Així, vam començar a caminar amb bon ritme cap a la portella de Mentet seguint el mateix camí de l'excursió al Costabona que vam fer fa un parell d'anys. Poca neu tret d'algun punt aïllat. Les vistes des del coll ja anunciaven el que seria un dia magnífic per gaudir de l'alta muntanya hivernal. No feia gaire fred ni vent.
D'aquí ens vam dirigir cap al pic de la Dona (2704 m), una pujada que no hauria tingut cap dificultat de no ser per una forta ventada que ens sorprengué a mitja pujada i que arrossegava milers de diminuts cristalls de neu que en impactar a la cara semblaven fines agulles. Sortosament durà poc i no ens va impedir assolir el primer cim del dia, on vam fer un ràpid reagrupament. El fred no ens permetia d'encantar-nos admirant les bones vistes que es tenen des del cim, on destaquen a l'est el Costabona i el massís del Canigó. A l'oest, la immensa mole del Bastiments.
Baixàrem cap al coll de la Geganta, no sense haver passat sense gairebé adonar-nos pel Puig d'Ombriaga (2634 m, val a dir que aquest cim no figura en l'edició més moderna del mapa de l'editorial Alpina).
En arribar al coll hi havia incialment la idea de fer dos grups: un faria la ruta prevista inicialment i l'altre escurçaria i aniria directament al Bastiments, però a l'hora de la veritat es decidí anar plegats i respectar el pla original.
Pugem doncs cap al pic de Bacivers (2845 m) passant a prop del glaçat estany homònim, que gairebé resulta impossible de distingir per l'efecte de la neu. Aquí vingué la part més feixuga de l'excursió, ja que s'havia de fer un flanqueig que en condicions normals o de molta neu hauria estat fàcil, però la poca neu que hi havia feia el camí una mica relliscós i calia vigilar. Després d'una aturada per menjar alguna cosa ràpidament (anàvem una mica justets de temps), vam iniciar l'atac final que tot i ser fàcil, esdevingué més dura del que podria semblar en un principi i on la gent que anava més justeta de forces va acabar patint una mica.
Però l'esforç valgué la pena. Tot i semblar un pic secundari, el pic de Bacivers té unes superbes vistes cap al nord i és un bon balcó per admirar la cara nord del Bastiments, del Freser i de l'Infern.
Després d'un breu descans començàrem a caminar cap al tercer (o quart!) pic del dia. L'aproximació i la pujada final al Bastiments no representà cap dificultat i no va ser tan dura, tret d'alguna “enculada” per part de qui escriu (una placa de gel...) i d'algú altre que patia degut a una inoportuna rampa. El fet és que dalt del pic de Bastiments (2883 m) vam assaborir el punt culminant d'aquesta travessa.
Permeteu-me obrir aquí un parèntesi. És la segona vegada que faig el Bastiments, però per a mi és com si fos la primera, ja que l'altra vegada que hi vaig pujar la boira em va privar de les seves impressionants vistes: cap a l'oest, els pics de Freser, l'Infern, el Puigmal... Cap al sud, el Gra de Fajol. Cap a l'est, el pic de la Dona, el Canigó, el Costabona (què poca cosa sembla des d'aquí!) i molts d'altres. Aquest cim està marcat per tres senyals: un piolet amb una caixa per guardar piades, un vèrtex geodèsic i una gran creu. El veritable cim, però, és el marcat per piolet. El Bastiments, o pic du Géant com li diuen a França, és una gran muntanya però el seu ràpid accés pel coll de la Marrana el converteixen en un pic fàcil de conquerir. Només si es puja per les gorges de Carançà o en travesses com la d'avui s'arriba a assaborir la seva grandesa.
Bé, després de baixar cap al coll de la Marrana, vam decidir deixar per un altra dia el Gra de Fajol, ja que es feia tard i alguns ja anàvem una mica cansats. La baixada pel coll va ser una de les parts més divertides (per qui encara estigués sencer de forces) ja que aquí la neu havia acumulat un bon toll i sense raquetes ens enfonsàvem més allà dels genolls. La presència de cornises susceptibles d'allaus ens va obligar a baixar per un lloc més apartat del propi coll. Malgrat ser bastant empinat, la neu tova va fer fàcil la baixada. I d'aquí fins a l'estació, passant per les ruïnes de l'antic refugi d'Ulldeter, admirant el mar cap al fons i una vista fantàstica, la de l'ombra del Gra de Fajol cobrint la portella de Mentet. Pena que només per uns minuts no vam arribar a temps de veure el Sol amagant-se entre el Bastiments i el Gra de Fajol.
En resum, una volta que ja ha esdevingut clàssica i que recomano a tothom qui s'estimi l'alta muntanya. El grup i els vocals, fantàstics tots. Fins la propera!
Distància recorreguda: 11,5 km
Desnivells: ± 1120 m (altímetre baromètric), ± 970 m (segons CompeGPS).
Temps de camí: 4 h 43m (6 h 50 m comptant aturades)
