El dia s'aixecà clar i radiant. El camí semblava fàcil i ample i, com que els més castigats havien pogut descansar, semblava que l'etapa no seria massa dura.
De fet, des del refugi fins al lac d'Aubert el camí era fàcil i bucòlic, especialment en passar per una zona anomenada “les Laquettes”.
En arribar al lac repressat d'Aubert vam sorprendre a un grup de marmotes en la imatge més tendra del dia.
Però aquí acabà el romanticisme. S'havia de pujar la Brèque Barris, pujada que era fàcil però alguns ja patien del cansament d'ahir. En arribar, i després de superar algun pas fàcil amb l'ajut de les mans, ens vam trobar amb una gran pedrera que la majora va passar com van poder (d'altres, més llestos, van trobar que perdent una mica d'altura hi havia un pas més còmode).
Superada la pedrera, començà una lenta pujada cap al la Bretxa de Chausenque, seguint la ruta d'ascensió al Néouvielle. El paisatge estava dominat pel caos de roques, torrenteres i pales de neu. No era una pujada difícil però les forces d'alguns flaquejaven i s'avançava amb lentitud.
Poc abans d'arribar a la bretxa, se'ns apareix el circ final, realment impressionant, amb el Néouvielle (semblava un ullal) i l'abans esmentada bretxa. El paisatge és sobrecollidor. L'atac final a la bretxa és força dret i per algunes pales de neu, però s'hi arriba sense massa problemes. Així vam assolir la cota màxima de la travessa, 2790 m (sense comptar-hi el Campbieil, és clar).
Allà vam dinar una mica, dinar amb nervis més o menys continguts perquè en abocar-nos a l'altra banda a tothom ens va entrar una certa angúnia: s'havia de baixar per un pendent aparentment vertiginós i després... una pedrera immensa com mai havia vist fins gairebé el refugi, que es divisava de lluny.
Bé, a l'hora de la veritat, la baixada inicial fou més fàcil ja que hi ha un camí fressat i només en algun punt cal aplicat la tècnica “culenbajen”. El pitjor, però, van ser les més de dues hores de penós progrés per aquell caos de grans blocs de pedra que va treure de polleguera a més d'un. El calor apretava i si a més s'hi afegeix certa desorientació (molta confusió de camins i fites), és normal que alguns acabessin amb els nervis creuats, a més d'un esgotament físic total. Fins i tot els més veterans afirmaven que poques vegades havien vist una pedrera d'aquesta envergadura.
El cert és que en arribar al primer llac molts no s'ho van pensar per capbussar-s'hi. Des d'aquí, la imatge del camí fet era difícil d'oblidar i de creure.
I no es va acabar aquí la cosa, ja que després de passar el preciós lac det Mail (amb una bonica península ideal per acampar-hi) una confusió de camins va fer que els més endarrerits arribéssim abans al refugi que la resta. En resum, una etapa duríssima, gairebé 11 hores per una camins difícils i poc agraïts a partir de la Bretxa de Chausenque.
En quant al refugi, se'ns havia dit que estava una mica deixat de mà, però el refugi de la Glère havia estat reformat feia tres anys i, tot i que una mica lleig per fora i tenir només dutxes fredes, és un refugi ampli i còmode, amb un sopar i esmorzar excel·lents i bon tracte dels guardes. Només una pega: el llum d'emergència de la sortida de socors que hi havia a l'habitació on vam dormir i que molesta força de nit. Antifaç t'estimo!
Distància: 12,8 km
Hores efectives: 5 h 42 m
Desnivells: +1041 m, -808 m
