Volta al pic de Tristaina (25 i 26-JUL-2009)

Bonica travessa entre Andorra i França, amb sortida i arribada a l'estació d'esquí d'Ordino-Arcalís i pernocta al refugi d'Étang Fourcat, malgrat que el pla inicial es va haver de modificar donada la aparent duresa de la proposta inicial. Una decisió que al final va ser tot un encert!

Vam quedar a les 7 del matí a Palau Reial i, després d'un viatge una mica pesat (Andorra, ja se sap, és una tortura pels conductors), amb un ensurt protagonitzat per una guineu que se'm va creuar a la carretera, arribàrem a l'estació d'esquí on començà la nostra aventura. El temps era magnífic.

Ben aviat vam arribar als molt concorreguts estanys de Tristaina, però aquí vam decidir seguir un camí una mica diferent que ens endugué a la base del pic de l'Estany Forcat i que ens endarrerí una mica. Després de dinar, alguns van decidir de pujar el pic, però el cansament em va fer desistir de la idea. Després vaig saber que havia pres la decisió correcta, ja que hi havia uns passos molt exposats no aptes per “porucs”.


De tota manera, la resta de la gent vam continuar cap al refugi passant per l'escletxa de Tristaina, força empinada però sense grans dificultats. Res més travessar-la, ja es veia l'estany Fourcat i el refugi, on vam arribar després d'una bona baixada i de sortejar dos passos amb l'ajut de les mans (Iº) que no tenien complicació si es sabia per on pujar.

El refugi Etang Fourcat, força original d'aparença, va resultar ser molt còmode, gairebé de luxe, diria jo, amb vàries dutxes d'aigua calenta (molt cares: 4€ per cinc minuts, així que ens vam dutxar amb aigua freda, però que no ho era gaire) i habitacions per 6-8 persones.


La resta de la gent que va anar a fer el pic, van arribar més tard. Mentre esperàvem el sopar, vam gaudir de l'actuació a la gaita d'un autèntic occità que ens delità amb algunes cançons de la terra en llengua occitana i una versió de “l'Estaca” d'en Lluís Llach, cançó que tots els catalans vam acabar cantant a cor. Un moment emotiu, sens dubte. I el sopar, força bo, amb menú típic francès, tot i que a algú, la sopa...

Abans d'anar-nos a dormir, ens vam quedar una estona mirant els estels i intentant resoldre cert misteri astronòmic relacionat amb una suposada observació del cinturó d'Orió i l'escletxa d'en Roland al mes de setembre, que no va quedar del tot clar. El fred, però, va fer que tots preferíssim que ens anéssim a dormir aviat.

Al dia següent hi havia la idea de pujar el pic de Tristaina. El dia era radiant però ja des de primeres hores la calor era ben present. Després d'esmorzar, baixàrem seguint el GR 10 cap a unes bordes (Orri Gaudère) i d'aquí, vam pujar cap els estanys de Petsiguer on alguns no van resistir la temptació de fer un banyet. En aquell moment vam veure que no hi hauria temps de fer el pic. Personalment jo em trobava força matxacat i, davant la perspectiva d'un pic no gens fàcil, vaig trobar bé la proposta de relaxar-nos una estona als estanys.


Vam seguir pujant pels bonics estanys de la Goueille i dinàrem a la vora de l'estany de l'Albeille on vam poder veure un rescat de muntanya. Després de dinar i amb una calor força angoixant, vam superar el port de l'Albeille, amb una baixada força impressionant. Així tornàrem a Andorra, als estanys de Tristaina. Una hora després, vam arribar a l'estació d'esquí, punt i final de la travessa.

Resumint, bonica travessa però més dura que la del Tuc d'Ermer malgrat tenir menys desnivell, ja que el camí resultà ser força “trencacames”. I molt encertada l'alternativa dels dos vocals (Quim i Lluís Rotllan) al pla inicial, massa dur potser.


Per cert, al viatge de tornada, a la carretera se'm van creuar una perdiu seguida de tres perdigons (o eren ànecs?). Tots els animalons que no vaig trobar a l'alta muntanya (marmotes, isards...) me'ls vaig trobar a la carretera!

(fotos cortesia del Quim)


Dades tècniques

Dia 1:

Distància: 5,6 km
Desnivells: +518 m, -316 m
Altura màxima: 2689 m
Altura mínima: 2228 m

Dia 2:

Distància: 12,2 km
Desnivells: +785 m, -1021 m
Altura màxima: 2613 m
Altura mínima: 1933 m
Temps de camí: 5 h 12 m
Velocitat mitja: 2,3 km/h

Rescat

Succeí ahir cap a migdia, molt al prop del pic de Tristaina.

Érem gairebé a les acaballes de l'excursió de la volta al pic de Tristaina. Ens aturàrem a dinar a la vora de l'Étang de l'Albeille quan algú veié una estranya brillantor a mig camí entre el pic i l'estany, en una terreny força pendent.

No sabíem ben bé què era: alguns parlaven fent broma sobre si es tractava d'un fornet solar d'uns excursionistes. Quin lloc més estrany per aturar-se a dinar!

Però tot just que remprenguèrem la marxa, aparegué un helicòpter de la Gendarmerie (crec). No hi havia cap dubte que es tractava d'un helicòpter de rescat de muntanya i que buscava algun excursionista en dificultats. Per la nostra sorpresa, els excursionistes buscats eren aquells dos del “fornet solar”, que en realitat era una manta tèrmica.

Llavors vam poder veure en directe un rescat d'alta muntanya, maniobra força perillosa perquè l'helicòpter no podia aterrar a prop dels muntanyencs, així que van haver de recollir-los mitjançant una grua i alguna cadira desmuntable. Certament va ser una maniobra de precisió espectacular, perquè per l'aparell aquell era un lloc molt perillós on un canvi de corrent d'aire, unida a la proximitat de la vessant muntanyenca, podria acabar en una desgràcia.

Afortunadament el rescat es va dur a terme sense entrebancs, però mentre pujàvem el coll d'Albeilla, pensava en els perills de la muntanya que ens amenacen: aquells dos nois van tenir sort, però d'altres es queden aïllats o no poden ser rescatats pel mal temps. I així arriben les desgràcies.

Bé, tothom pot patir un accident a la muntanya. Fins i tot els més experts, de vegades, pateixen accidents greus fins i tot en excursions en teoria poc compromeses. Això sí, si aquells nois no estaven federats o no tenien una assegurança com la que ens brinda el CEC, ja es poden preparar: la “recepta” del cost de l'helicòpter serà grossa, molt grossa.

(fotografies cortesía d'en Joaquim Sanchez)

Tuc d'Ermer (2425 m, 19-JUL-2009)

A la segona, la vençuda. Bé, a la segona per alguns, perquè per un servidor aquesta era la primera vegada que intentava aquesta aventura que l'any passat no va reeixir a conseqüència de la meteorologia desfavorable que tan sovint es deixa veure per la Vall d'Aran.

Vam quedar dissabte a les 7 del matí a Palau Reial 19 persones i, després d'un viatge llarg amb parada habitual a Belcaire per esmorzar, arribàrem a Espitau de Vielha cap a les 11:30 però... poc abans d'arribar vam saber que un vehicle havia errat el camí i això ens va obligar a començar l'excursió de dissabte amb força retard, cap a les 12:30.

La proposta d'aquest dia no va ser fàcil de triar perquè teníem vàries alternatives, però al final ens vam decantar per pujar al lac Redon, un bonic estany que vaig “descobrir per casualitat” ara fa just un any, quan a la sortida del Ballibierna vam fer una excursió prèvia força mogudeta que va acabar amb el grup dispersat...

De fet, aquesta primera excursió es va fer més dura del previst, potser degut al cansament del viatge d'anada i de ser dissabte. El temps era magnífic, un xic càlid al migdia, però al lac Redon corria un aire força fred, igual que l'any passat.

És aquest un estany força maco, gran i gairebé rodó. Aquí, la Universitat Autònoma de Barcelona té instal·lada una caseta on fan controls de pol·lució, a més d'una infraestructura al mig de l'estany on suposo que deuen col·locar o recollir les mostres i/o experiments. Aquest any no vaig tenir la sort de trobar els investigadors, cosa que sí succeí l'any passat.

Després de dinar a la vora de l'estany, tornàrem pel mateix camí, i d'aquí, vam creuar la Vall d'Aran fins el refugi d'Era Honeria, accessible amb cotxe per una pista asfaltada força estreta. Atenció amable, un sopar excel·lent (molt bona la sopa d'all!) i una nit d'insomni per alguns de nosaltres que ni els taps ni el zolpidem van poder evitar.

Diumenge ens vam aixecar molt aviat: a les 5:45, tot i que algú ja portava aixecat quasi una hora. S'havia de salvar un desnivell de 1400 metres si es volia fer el tuc d'Ermer. Per consell dels guardes, vam fer la ruta (circular) en sentit horari, al revés del previst.

Sortírem del refugi i vam començar a pujar pel GR 211. El dia era esplèndid i una mica calorós. Algú hagué d'abandonar aviat, producte del cansament del dia anterior, però es pujava a molt bon ritme. El paisatge, preciós, adornat amb multitud de flors multicolors i les últimes congestes de neu.
En arribar al lac deth Potz, abandonàrem el GR 211 i agafàrem el GR 211.3. Aquí alguns van decidir no pujar el tu d'Ermer i decidiren donar una volta (i suportar veure una vaca parint!). La resta vam continuar cap al Coth de Güèrri i d'aquí, pujar els 155 metres que quedaven fins el nostre objectiu.

Pujar el tuc d'Ermer no va presentar cap dificultat, tot i que en no haver-hi cap itinerari d'ascens senyalitzat, va ser una pujada per la línia directa. Allà a dalt ens vam trobar amb un muntanyer que era soci del CEC i ens comentava que aquest era un pic poc visitat pels excursionistes. I és una pena, perquè les vistes eren superbes: cap a l'oest es veien, impressionants, el massís de la Maladeta, el del Perdiguero, el del Posets i, tot i que no el vaig identificar amb seguretat, sembla ser que es veia el Vinhamala. I també es veien alguns pics emblemàtics de la Vall d'Aran com el Montlude.
Després de baixar fins el coll, on ens esperava la resta del grup, i de dinar, tornàrem cap al refugi seguint el GR 211.3 en forta baixada que, unit a la calor, es va fer força dur fins que no vam arribar a un formidable bosc que ens fes una mica d'ombra. I d'aquí, cap a Barcelona, on arribàrem a una hora força còmoda tenint en compte la llargada del viatge de tornada.

Resumint, ens ho vam passar d'allò més bé.

(fotografies cortesia d'en Josep Pericàs)

Dades de l'excursió al Tuc d'Ermer:

Distància: 17,7 kms
Desnivells: +/- 1645 m (segons el GPS)
Alçada màxima: 2425 m
Alçada mínima: 1015 m
Velocitat mitja: 2,8 km/h
Temps de camí: 6 h 30 m

Infierno tubular

Hace algunos años, cuando iba por las mañanas al trabajo, escuchaba la sección “los odios” del programa “No somos nadie” de Pablo Motos.

Lo cierto es que me reía mucho con las fobias de la gente, pues algunas eran originales y otras, desternillantes. Dos de ellas se me quedaron en la memoria para siempre: una señora, que decía estar harta de ser vieja porque cada vez que abría la boca se le caían los dientes (desternillante momento), y un señor que decía odiar al músico británico Mike Oldfield.

De esta segunda afirmación voy a hablar. Este señor se quejaba de que le diesen la vara con tanto Tubular Bells I, Tubular Bells II, Orchestral Tubular Bells, Millenium Bell y demás análogos.

Mucho se ha hablado de Tubular Bells y por eso no voy a comentar nada nuevo de este disco que no pueda encontrarse en otras páginas web o blogs. Que es una obra maestra es una afirmación que está fuera de toda duda, aunque no fue ni de lejos la primera obra que escuché de este músico (por suerte).

De hecho, hasta los 17 años o así yo era un profano de la música al que le molestaba cualquier sonido musical, incluso el de una flauta dulce, y las peleas con mi hermano sobre el volumen que ponía el tocadiscos eran constantes, especialmente con cierto músico que mi madre y yo apodábamos “el rascatripas” y su disco raro que tenía pintado un tubo retorcido enorme.

Pues una tarde de ese verano que cumplía 17 añitos (si no me falla la memoria), estaba tan aburrido que se me ocurrió poner una “casette” de Modern Talking (cara A) y China Crisis (cara B). De Modern Talking me gustaron algunas canciones, discotequeras pero que sonaban bien. Sin embargo, en la cara de China Crisis encontré una melodía instrumental preciosa, que me cautivó en el acto.

Se lo comenté a mi hermano, y no veáis la cara que se me quedó cuando me dijo: “Eso no es China Crisis, sino Mike Oldfield”. El tema que escuchaba era el “Taurus II” de su álbum Five Miles Out.

Sí, mi odiado “rascatripas”. Y poco después, descubrí otro disco que me enamoró (musicalmente), era “Hergest Ridge”, y aquello me destapó definitivamente mis atrofiados oídos.

Después vinieron otros músicos: Jean-Michel Jarre, Vangelis, Enya, Pink Floyd, Dire Straits, U2... Más tarde, la explosión clásica: Bach, Haydn, el “sordo”, Brahms, Bruckner, Mahler... y los éxitos del pop-rock internacional, por supuesto. Pero siempre quedará Mike Oldfield como el hombre que me abrió los ojos a la música. Y eso es mucho, así que a nadie le sorprenda el por qué de mi admiración hacia este compositor/multiinstrumentista/productor/etc.

Por desgracia, cada día me resulta más difícil decirle a la gente lo mucho que me gusta su música. Esta espiral tubular de lanzar, cada vez con más frecuencia, secuelas del Tubular Bells, refritos y remasterizaciones ha llegado a un punto que, para mí, carece totalmente de sentido, a no ser que haya un interés lucrativo de por medio, claro.

Hagamos cuentas: 1975, The Orchestral Tubular Bells (interpretado por una orquesta sinfónica); 1992, Tubular Bells II (bonito, lo reconozco); 1994, Tubular World (track de su disco “Songs of Distant Earth”, su última gran obra maestra); 1998, Tubular Bells III (el peor, muy comercial para mi gusto y demasiado “ibicenco”); 2000, Millenium Bell (con la campanita en la portada, aunque poco tiene que ver musicalmente hablando); 2003, Tubular Bells 2003 (regrabación para corregir los fallos del original, pero en mi opinión mejora algunas partes y estropea otras); 2008, Music of the Spheres (que podría llamarse perfectamente Tubular Bells IV)...

… y el otro día me entero del lanzamiento del “Tubular Bells 2009”, una remasterización. No pude evitar una sonora carcajada al escuchar el anuncio.

Por favor, basta ya de refritos tubulares, me parece ridículo. Toda esta explosión tubular no es ajena al declive creativo de su autor, ya que desde “The Songs of Distant Earth” cuesta encontrar cada vez más algo interesante de este músico revolucionario que apuntaba maneras de genio.

Sólo conozco un caso parecido al de Oldfield: Anton Bruckner (tiene 4 ó 5 versiones de su sinfonía “Romántica” y revisó casi todas sus restantes sinfonías, pero eso es otra historia y sus motivos creo que eran bastante distintos). Curiosamente, también este compositor clásico figura en mi lista de predilectos.

Para acabar, un comentario que publicó hace años la revista “el jueves” y que en su momento no me hizo gracia:

“Después de lanzar Tubular Bells I y Tubular Bells II, Mike Oldfield publica Tubular Bells III, siguiendo con su estilo de música que ya se puede definir como neurosis obsesiva”.

No quiero imaginar lo que dirían a día de hoy.

P.D.: a pesar de todo le sigo admirando, y disfruto escuchando “Music of the Spheres” incluso con los refritos tubulares que contiene, pero hay que ser crítico y no dejarse llevar por el fanatismo friki. Que incluso los genios se equivocan.

P.D.2.: en cierto blog he leído que la mundialmente famosa melodía con que se abre el Tubular Bells, está inspirada (si no plagiada) en música de Johann Sebastian Bach. ¿Verdad o falso? Inquietante, y más si recuerdo que el tema “Conflict” (QE2) se lo atribuía Mike por entero cuando cualquier melómano reconocería al instante un extracto de un conocido concierto, cuyo nombre no recuerdo, del mismo Bach.

P.D.3.: en otra ocasión volveré a hablar de Oldfield, y espero encontrarme más inspirado para comentar las muchas maravillas musicales que nos ha dejado. Porque una cosa es cierta: este músico es único.