GR 1, 1ª etapa (26-X-2008)

Aquest passat diumenge començà l’ambiciós projecte excursionista, liderat pel Quim i el Lluís Rotllan, de recórrer tot el GR 1 en el seu tram català, és a dir, des de Sant Martí d’Empúries fins al Pont de Muntanyana. També se’l coneix com a “sender històric” o “sender prepirinenc”, ja que enllaça amb el Camí de Sant Jaume. Vés per on, si algun dia em decideixo a fer-ho, ja tindré una part del recorregut fet.

En aquesta primera etapa es cobriria el tram entre Sant Martí d’Empúries i Orriols, pràcticament pla, passant per diverses poblacions com Viladamat, Camallera i d’altres nuclis urbans menys importants. Això sí, la distància a cobrir no era petita, uns 23 km que al final van resultar ser gairebé 26, si ens atenem a les mesures dels GPS’s, i la gent menys en forma ho va acusar.

El dia va ser radiant i relativament calorós, més propi per fer alta muntanya (sospir) que no senderisme. A Sant Martí d’Empúries es va donar el tret de sortida, just des d’un mirador on teníem la platja a escassos metres. Però al poc de sortir del poble, aviat vam tenir la sensació que érem força lluny del mar. Potser el dia, força sec i clar, augmentava aquesta sensació.

Gairebé tot el recorregut va transitar per pistes forestals, aptes per tota mena de vehicles. Val a dir que els paisatges, malgrat ser a prop del mar i haver de passar a prop d’algun bosc cremat, eren força bonics i aquesta etapa no va resultar ser tan avorrida com em vaig imaginar en un començament. Ben lluny, cap al nord, es retallava contra el cel el massís del Canigó.

Les properes etapes prometen ser interessants: abans d’acabar l’any haurem visitat poblacions tan conegudes com Banyoles o Besalú. I és que, com ens va comentar en Lluís, el romànic tindrà molt a dir durant tot el recorregut del GR 1.

I per acabar, la tornada a casa. Des de l'autocar vam gaudir d'una preciosa posta de sol, final d'un dia on va sorgir la següent reflexió: la necessitat de reactivar la part social de l’excursionisme, tema que es troba en una situació delicada si tenim en compte la poca gent que es passa darrerament pel local social.

Per les muntanyes d'Ulldeter (18-X-2008)

Feia temps que volia fer una travessa clàssica per les muntanyes properes al naixement del riu Ter, consistent en sortir del refugi d’Ulldeter, coronar els pics de Bastiments, Freser i Infern, i tornar al refugi via GR 11.

De fet, ja vaig tenir l’oportunitat el passat pont de Sant Joan, quan uns amics meus la van fer, però es tracta d’una excursió d’un dia i a llavors hi havia un altra proposta molt més ambiciosa: la volta al Carlit, de la que tinc molts bons records (i alguns de no tan bons, com certa “pájara” que vaig tenir i certes botes traïdores que...).

Va ser la Núria qui em va proposar aquesta excursió que havia organitzat el Grup Excursionista la Salle (GELS). Tot i que les previsions meteorològiques eren funestes, al final m’hi vaig deixar anar, davant la perspectiva poc probable d’una millora en el temps, i de la més probable perspectiva de conèixer gent nova.

Vam quedar al polisportiu de la Salle a les 7 del matí i, tot i arribar tard, la gent es va mostrar molt receptiva. Ben aviat vaig notar que era un grup força jove, gent de 25-35 anys, la majoria. Allà vaig conèixer dos germans bessons (en Rubèn i en Javi), amb qui la Núria i jo vam compartir viatge. Molt agradables, tots dos.

En arribar a Vallter 2000 (després d’un bon esmorzar a Setcases i de contemplar uns boscos pintats amb els colors de la tardor) comencem a caminar cap el refugi d’Ulldeter, propietat del CEC i d’allí, cap al coll de la Marrana. La gent del GELS tira amb bon ritme, però no exagerat, i ja s’havia acordat fer dos grups, en funció de les possibilitats de cadascú. Un faria només el Bastiments, i l'altre faria tota la travessa. El temps era molt boirós, però no plovia. De tota manera, no ho veia gens clar si valia la pena fer els cims.

En hora i mitja arribem al pic de Bastiments, una pujada molt fàcil sense cap dificultat tècnica, tot i que s'havia de superar un desnivell de quasi 800 metres. Malauradament, la boira era tan espessa que no vèiem més enllà de 20-30 metres. Curiós era que, abans d’arribar al veritable cim, ens trobéssim una gran creu de ferro, i poc després, un vèrtex geodèsic a 2883 metres (segons el mapa de l’Alpina) i una senyal en forma de piolet que marcava el veritable cim de 2881 metres.

En arribar a la creu una part del grup va decidir retornar al refugi i la resta vam decidir continuar cap al pic de l’Infern (després de passar pel pic de Freser), però la boira era cada vegada més espessa i ens va fer equivocar el camí, anant en direcció al Pic de Bacivers. Sort que portava el GPS i ens vam adonar aviat. Vam decidir retornar al Bastiments, però aquí començà a ploure aiguaneu. Tot i que només érem a 5º C, no feia vent i el fred era força suportable, però vam veure que no valia la pena seguir i, amb la perspectiva d’un empitjorament del temps i una grimpada més endavant, que podria ser perillosa en aquestes condicions, decidírem cancel·lar l’excursió, així que vam retornar sobre les nostres passes i, després de dinar a Setcases, tornàrem a Barcelona.

En resum, no ho vam aconseguir, però el Bastiments ha caigut. He conegut a un grup molt maco de gent i segurament repetiré. La propera excursió la faran al pic de Casamanya (2740 m) a Andorra, el proper 8 de novembre. I tinc excursió amb el CEC el 26 d’octubre i l’1 i 2 de novembre. Déu n’hi do, quin programa!!

Excursió al Montseny (12-X-2008)

Darrerament em passa una cosa: algunes de les excursions que em desperten a priori menys passió, com per exemple la volta al Carlit, acaben sent les més boniques. I a l’inrevés: hi han travesses on m’he posat més tossut, que no m’han acabat d’omplir. I això m’ha passat aquest diumenge.

L’objectiu, una volta per les muntanyes del Montseny, amb sortida i arribada a Arbúcies. No em feia gaire gràcia al començament perquè en la meva breu vida com a excursionista ja hi he estat dues vegades (les Agudes-Turó de l’Home i un altre que ara no recordo), però aquesta vegada he pogut observar un Montseny diferent, molt més ufanós des del punt de vista botànic, ajudat a més a més per la climatologia.

Abans de sortir de casa vaig decidir portar la càmera (cada vegada en faig menys, de fotos) i també el “Pedrito-Gilberto-Podi” (“Predictor” per a algú), vaja, el GPS. No coneixia la ruta que seguiríem però vaig trobar tres raons per dur-ho a la motxilla:

a) per gravar tot el track de la ruta i, si era maca, un dia la podria repetir amb un altre grup... o fins i tot muntar una sortida col·lectiva,

b) perquè mai se sap si pot ser útil, malgrat no tenir introduït el track,

c) per emprenyar als anti-GPSeros que no paren de ficar-se amb el pobre Gilberto sense tenir en compte que ja ens ha tret d’alguna grossa (amén d’alguna encigalada involuntària).

Vam quedar a Fabra i Puig el Quim, la Mercè, la Vicky, el Lluis, l’Eva, la Maria, la Marisa, la Susana i un servidor. Força tard, a les 8, ja que l’excursió es preveia breu: poc més de quatre hores. Què poc ens imaginàvem que aquesta previsió de temps era totalment irreal!

Una vegada arribats a Arbúcies (ben acompanyat al cotxe amb les dues “amazones”) i després d’esmorzar, vam començar a caminar cap amunt en direcció Santa Fe. Calia remuntar des dels 300 i pico metres fins a més de 1100. El cel era núvol i hi havia força boira, la qual cosa donava al bosc un fantàstic aspecte fantasmagòric. No plovia més que alguna roïna dispersa, i era d’agrair, perquè la xafogor era tan intensa que el gore-tex hauria estat insuportable.

Vam passar a prop del turó d’en Pistola i per la castanyereda del Gavatx amb el monumental Castanyer Gros dels Roters. La tardor era evident al paisatge i el bosc era ple de fruits silvestres, així que uns quants no van poder resistir la temptació de recollir castanyes (el terra n’era ple), cireres de pastor, raïm, pomes, peres, etc. N’hi havia que s’acontentava amb assaborir unes mores, però alguna va acabar omplint un bon sac de fruits que devia pesar 3 ó 4 quilos i que, per galanteria, va acabar carregat a les espatlles d’algun bon home.

Aquest ambient tan encisador ens va fer perdre força temps, però com que l’excursió semblava curta, a la majoria de la gent no semblava preocupar-li gaire. Arribàrem a una masia plena de gats i un gos molt juganer, i després, al Coll de Te. Aquí van començar els problemes, ja que la ressenya i el camí no eren gens clars. Ens aturàrem a dinar a prop del Turó de Maçaners que, de fet, vam gairebé coronar poc després, però ens obligà a fer marxa enrera per no trobar el camí.

Poc després, vam seguir una pista forestal però vam arribar a la seva fi i tampoc era el camí correcte. De fet, donant voltes gairebé vam fer la volta al Turó de Maçaners. Amb l’ajut del GPS, però, retrobàrem el camí correcte. Era ja molt tard per anar a Santa Fe, així que decidírem prescindir d’aquest punt i tornar per una pista forestal cap al turó d’en Baié, amb una masia abandonada, un altre lloc ben bonic. Poc després, arribem a un lloc conegut com “la Coma” i aquí retornaren els problemes. Un altra vegada la ressenya no era gens clara i havíem de progressar mapa i GPS en mà per pistes forestals (sortosament en bon estat) no descrites a la guia. Així, arribem a una casa de colònies (Fontdellops) i, un xic més endavant, agafem un altra pista amb molts ziga-zagues que no figura al mapa de l’Alpina.

Aquesta pista desembocava a un altra que ja ens portava gairebé de manera directa a Arbúcies. La nit se’ns tirava a sobre i el darrer quilòmetre el vam haver de fer amb els frontals al cap, però sense més entrebancs vam arribar a Arbúcies on ens esperava una cervesa i la tornada a casa.

Total, una excursió de poc més de quatre hores es va convertir en una de 6 hores i mitja de camí efectiu i 25 quilòmetres de recorregut, amb un desnivell de prop de 1000 metres de pujada i baixada. Això sí, força bonica i agradable en un ambient distés.

La Creación (Haydn)

El pasado jueves me pasé por la FNAC para comprar unos libros y, ya que estaba allí, no pude resistir la tentación de pasarme por la sección de música clásica. Tenía la idea de comprar alguna sinfonía de Mahler, posiblemente la Tercera, así que pregunté a la dependienta qué me aconsejaba comprar.

Ella me atendió con gran amabilidad. De hecho, se veía claramente que era una apasionada de Mahler y, después de un rato charlando con ella, al final no sabía con cuál quedarme porque a ella le gustan casi todas. Pero tras ver los precios... uff! 35 € la Tercera... así que seguí buscando, y acabé comprando "La Creación", de Joseph Haydn, que me salía por la mitad de precio. Además, era una versión de Karajan con la Filarmónica de Berlín, una grabación analógica en vinilo llevada a soporte CD. Eso le quita cierta calidad sonora, pero la vendedora me aconsejó expresamente esta versión.

Ya me habían hablado algunos melómanos de esta obra. Se trata de un gigantesco oratorio sinfónico para solistas, coro y orquesta en donde, utilizando extractos del Libro del Génesis, Haydn nos cuenta cómo creó Dios la Tierra, los ríos, las montañas, mares, plantas, animales... y el Hombre (bueno, Adán y Eva, para ser exactos). Dura la friolera de dos horas, y hasta ahora sólo he escuchado una de las tres partes en que se divide.

Pero no he necesitado escuchar nada más para darme cuenta de la magnitud y grandiosidad de esta obra coral. Inspirada en "el Mesías" de Haendel, para muchos es la obra maestra de Haydn y ella sola bastaría para inmortalizarle. Está dividida en introducciones instrumentales, recitativos, arias y coros. Incluso los recitativos, que acostumbra a ser lo más "pesado" de este tipo de composiciones, resultan muy livianos. Las arias son muy bellas y los coros, sencillamente impresionantes. Y es que Karajan y la Filarmónica de Berlín están pletóricos en la interpretación...

Esta obra fue escrita entre 1796 y 1798. Ese año se estrenó en Viena con éxito arrollador. Se representó en otras ciudades, siempre con gran éxito y, casi hasta su muerte, Haydn daba un concierto anual con fines benéficos. De hecho, el compositor se encontraba por aquél entonces en la cúspide de su carrera y era, creo que con diferencia, el compositor más destacado del panorama mundial (Mozart murió en 1791 y Beethoven aún estaba haciendo sus primeros "pinitos").

Con más de 100 sinfonías, cuartetos de cuerda (incluido el himno alemán), conciertos para diversos instrumentos, misas y óperas, este extraordinario compositor casi estaba a la altura de Mozart en calidad musical. Sólo dos detalles colocan a Mozart ligeramente por encima de Haydn: su enorme facilidad para componer (Haydn solventaba su menor capacidad con una gran dedicación al trabajo) y que en la ópera el propio Haydn reconocía no estar a la altura del genio de Salzburgo. Pero en lo demás, no sé cuál de los dos es el mejor. De hecho, ambos eran amigos y se admiraban mutuamente: es fácil encontrar influencias de Haydn en la música de Mozart, y viceversa.

En fin, para quien guste de la música clásica, creo que estamos ante una obra indispensable. Escuchadla y gozad.

Excursió: Balmes d'Uja (5-X-2008)

Després d’un mes de setembre força fluix, excursionísticament parlant, el mes d’octubre ha començat bé. Avui tocava Alta Garrotxa i les Balmes d’Uja, una excursió oficial amb dos vocals fins ara desconeguts per mi, (Josep Pérez i Manel Canales) però que han deixat ben palès el seu bon fer com a vocals... i espero poder repetir aviat amb ells!

El dia començava fort! Havíem quedat a Balmes-Bergara a les 6:15 per sortir a les 6:30, així que tocava llevar-se ben d’hora (5:25). Sense esmorzar ni afaitar-me, agafo el cotxe i arribo puntual al lloc de trobada, tot i veient (com sempre!) molta gent jove i moltes “bellezas” sortint de les discoteques (sospir...).

En arribar, salutacions a la gent i, arrrrrgggg! L’autocar de Ravigo... M’apropo dissimuladament i miro la matrícula. Efectivament, és ELL!!, el mateix autocar que ens va deixar tirats a la darrera excursió als Ports de Beseit. Doncs sí que comencem bé el dia. Però no hi ha res a fer. Pugem i fem camí cap al lloc de destí, Sadernes, on arribem després de l’obligada aturada per esmorzar, on una vegada més alguns companys em donen ànims davant les meves darreres frustracions.

Tot arribant (una mica marejats per les corbes finals) ens assabentem que vindran uns periodistes d’una televisió local (BTV?) per fer-nos un petit reportatge. Comencem a caminar per una pista forestal fins al pont d’en Valentí. Aquí ens havíem de trobar amb els reporters, però arribaren amb cert retard i, a més, l’entrevista resultà ser un xic més llarga del previst. Mentre uns ens amagàvem de les càmeres i patíem una miqueta de fred, d’altres com el Quim van atendre amablement totes les preguntes dels reporters. Esperem, pel seu propi bé, que aquests xicots facin un reportatge digne. Si no, em sé d’alguna que la pot muntar grossa!

En fi, solucionats aquests tràmits, caminem cap a la masia Quera, abandonada i envaïda per un sotobosc ple de parietàries (ai, la meva al·lèrgia!), on alguns no vam poder resistir la temptació d’omplir la panxa amb mores silvestres. Vam continuar fins arribar al pobre abandonat de Talaixà, amb la seva ermita, però aquí ja vam veure que anàvem amb força retard i, degut a que es tractava d’una excursió molt llarga, els vocals van decidir escurçar el trajecte i prescindir de les Balmes. Així que vam caminar cap a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja on ens vam aturar per dinar.

En acabar, vam fer la que crec que era la part més bonica de tota l’excursió, caminant per la gorja de Citró, resseguint el rierol que creua aquesta vall, amb uns tolls ben profunds plens d’un aigua molt transparent. Caminat, caminant, arribem al pont de Valentí i retrobem la pista que vam deixar al matí. Aquest darrer tram es va fer una mica més pesat, sobretot pels cotxes que passaven aixecant força polsim. Però tot té la seva fi i arribem a la final de l’excursió, a Sadernes. Un recorregut circular de quasi 19 km que, si bé no era dels més durs que he fet, sí que vaig acabar força cansat. Falta d’entrenament? Potser.

La tornada a Barcelona va transcórrer sense novetats, tret d’unes petites retencions, i arribàrem cap a les 9 al punt de sortida. Aquesta vegada, l’autocar no ens va fer la guitza.

En resum, una bonica excursió acompanyada d’un ambient molt agradable i distés.

He dit.

La maldición de la 9ª sinfonía

El número "9" parece tener un sabor agridulce en el mundo de la música clásica. Por un lado, muchas "novenas sinfonías" han pasado a la Historia como auténticos monumentos musicales. Sirvan de ejemplo: la sinfonía "Grande" de Schubert, la inacabada novena de Bruckner, la famosísima sinfonía "del Nuevo Mundo" de Dvorak, la terrible novena sinfonía de Mahler y, por supuesto, la "Coral" de Beethoven.

Pero por otro lado, es también el germen de una maldición que atenazó a más de un compositor en vida, consistente en que, desde Beethoven, ningún compositor consiguió componer más de nueve sinfonías sin que la muerte se cruzase en su camino.

Se dice que fue Mahler el primero en creer en esta maldición. Este compositor y director de orquesta, resultó ser una persona bastante supersticiosa, hasta tal extremo que, viendo que Beethoven, Schubert, Bruckner y Dvorak habían muerto en estas circunstancias, él decidió que lo que sería su novena pasaría a llamarse "La Canción de la Tierra", creyendo que así engañaría al destino, pasando lo que sería su décima sinfonía a ser "sólo" la novena.

Sin embargo, esta leyenda no es correcta. Parece que fue su esposa, Alma, la responsable de esta superstición, que además no tenía fundamento. Veamos por qué.

Antes de Mahler, Beethoven fue en realidad el único que compuso nueve sinfonías (y algunos esbozos de una Décima). Los compositores que precedieron a Beethoven escribían sinfonías como churros, muchas de ellas por encargo y de estructura más simple y breve. Ahí tenemos a Mozart, con 41 sinfonías, y a Haydn, con 104. No en vano se le conoce como el "Padre de la Sinfonía", que no su creador.

Con Beethoven y el asentamiento del espíritu independiente de los compositores, las cosas cambiaron. Schubert también compuso 9 sinfonías, pero Mahler sólo tenía conocimiento de la existencia (por catálogo) de 7. Algo similar pasó con Dvorak, ya que por aquellas fechas él consideraba perdida la partitura de una de sus primeras sinfonías, que más tarde reaparecería.

El caso de su admirado Bruckner es más complicado. Su última sinfonía es la inconclusa Novena, dedicada a Dios. Pero en realidad Bruckner tiene 11 sinfonías, ya que las dos primeras las rechazó por considerarlas "obras de estudio", como si el compositor aún no se sintiese seguro de la calidad de estas obras, característica que le dio más adelante bastantes problemas. Pero eso es otra historia.

Después de Mahler hubo otros compositores que "sufrieron" dicha maldición, ya asentada en esos tiempos. Fueron compositores de menor renombre que los citados hasta ahora. Algunos, como Alekxandr Glazunov, cayeron en la maldición sólo porque, en su caso, dejó inacabada su Novena 26 años antes de morir. Otros, como Alfred Schnittke, son un caso similar al de Bruckner (tiene una "sinfonía nº 0").

Otros compositores menos conocidos sí que cayeron en la maldición, pero sería Shostakovich el que la rompería definitivamente componiendo 15 sinfonías. Como curiosidad, decir que Shostakovich también creía en la maldición y, cuando se esperaba de él una gran Novena Sinfonía al estilo de las de Beethoven o Mahler, compuso adrede una obra de menor calidad y envergadura, casi una parodia irónica. Se dice incluso que Stalin quedó visiblemente ofendido cuando la escuchó, ya que esperaba un final apoteósico con coros que no llegó.

Así que ya véis. Los que creen en la pseudociencia de la numerología ya pueden ir olvidándose de esta superstición porque no tiene ningún fundamento. Sólo el miedo a la muerte.